El plaer d'aprendre

Ara fa un any vaig escriure un post sobre la frus­tra­ció de no apren­dre, en què refle­xi­o­nava (pot­ser només em lamen­tava) sobre la impo­tèn­cia que s’experimenta quan pre­tens apren­dre quel­com practicant-​​ho i, tot i insistir-​​hi, no te n’acabes de sortir.

Avui, com gai­rebé a diari en els dar­rers 3 o 4 mesos, he sen­tit el con­trari: el plaer d’aprendre; que no és sinó una con­se­qüèn­cia d’entendre. Proves, t’equivoques, esbor­res, lle­gei­xes, can­vies, rees­crius, cer­ques, copies, inter­pre­tes, orga­nit­zes, intu­ei­xes, pre­gun­tes, tor­nes a escriure, t’encalles, com­pa­res… I en algun punt comen­ces a enten­dre, i lla­vors, final­ment entens! I quan ho has entès, hi tor­nes. I fun­ci­ona, i entens també què esta­ves fent mala­ment i et pre­gun­tes si no seria encara millor si…

És una sen­sa­ció fan­tàs­tica. I és una sort que et paguin per això.

El castellà a Catalunya: model educatiu

Ahir vaig veure amb indig­na­ció el 30 minuts Si un sol alumne ho demana que va eme­tre TV3 arran de la dar­rera sen­tèn­cia del TSJC con­tra la immer­sió lin­güís­tica a Catalunya.

La veri­tat, si els auto-​​anomenats defen­sors del bilin­güisme esmer­ces­sin els matei­xos esfor­ços a poten­ciar el català al País Valencià i a les Balears (on jus­ta­ment fan el con­trari) que a rei­vin­di­car els seus “drets lin­güís­tics” a Catalunya me’ls comen­ça­ria a pren­dre seri­o­sa­ment. Mentrestant em sem­blen una amal­gama d’ignorants, res­sen­tits, tor­ra­co­llons i malin­ten­ci­o­nats (quan no tot alhora).

Al parà­graf ante­rior he escrit “drets lin­güís­tics” entre come­tes per una sen­zi­lla raó: Fins on sé jo, a dia d’avui, a Catalunya (igual que a la major part de la resta d’Espanya), no exis­teix el dret a esco­llir la llen­gua d’escolarització. Si volen dur el debat a una ins­tàn­cia més moral, més filo­sò­fica, que legal, podem parlar-​​ne. La meva opi­nió és que aquest dret (subrat­llo: el d’escollir la llen­gua d’escolarització dels fills) no existeix.

Si algú opina el con­trari o creu, almenys, que en un lloc com Catalunya i, pels motius que sigui, la legis­la­ció hau­ria de con­tem­plar la cre­a­ció d’aquest dret, ales­ho­res estic com­ple­ta­ment a favor que s’utilitzin tots els mit­jans demo­crà­tics exis­tents per a fer-​​ho possible.

I si així s’assoleix una majo­ria ciu­ta­dana que defensa un canvi de model, enda­vant. Arribats a aquest punt hi ha indi­cis (per exem­ple els casos del País Valencià i Euskadi) que, a mig ter­mini, el domini d’almenys una de les dues llen­gües se’n veu­ria res­sen­tit. No cal dir quina té les de per­dre, oi?

En defi­ni­tiva, l’exercici d’aquesta hipo­tè­tica lli­ber­tat aca­ba­ria per­ju­di­cant el con­junt de la soci­e­tat cata­lana, inclo­sos els indi­vi­dus que l’haurien pro­mo­guda. I és que, què és més impor­tant?, el per­cen­tatge d’hores impar­ti­des en cada llen­gua o la com­pe­tèn­cia lin­güís­tica dels alum­nes en totes dues llen­gües en aca­bar l’ensenyament obli­ga­tori? El sen­tit comú em duu a triar la segona, i les xifres de l’OCDE par­len soles.

Professionalitat

La set­mana pas­sada vaig lle­gir devo­rar The Clean Coder: A Code of Conduct for Professional Programmers de Robert C. Martin aka “Uncle Bob”. Vaig anar a parar al lli­bre de Martin encu­ri­o­sit en lle­gir una oferta de feina en què cer­ca­ven un pro­gra­ma­dor fami­li­a­rit­zat (pot­ser hau­ria de dir con­ven­çut) amb la meto­do­lo­gia del clean code de l’Uncle Bob. La veri­tat és que, com a pro­gra­ma­dor, em con­si­dero força orga­nit­zat. M’agrada el codi ele­gant, lleu­ger, net… però he de reco­nèi­xer que, a banda del Agile Software Manifesto i alguna lec­tura de bones pràc­ti­ques a l’època de la uni­ver­si­tat, fins ara no havia tin­gut neces­si­tat ganes de lle­gir sobre el fet de pro­gra­mar o de la pro­gra­ma­ció com a ofici.

Quin gran error, el meu. Martin explica al lli­bre que si s’ha pogut per­me­tre escriure un lli­bre com aquest és per­què, durant els més de 40 anys que porta tre­ba­llant com a pro­gra­ma­dor, ha comès tots els errors pos­si­bles. És nor­mal que qual­se­vol pro­gra­ma­dor que lle­geixi aquest lli­bre s’hi senti iden­ti­fi­cat en un moment o altre; però es dóna la cir­cums­tàn­cia que jo, durant la lec­tura del lli­bre, he estat tre­ba­llant en un pro­jecte paral·lel a la meva feina a l’agència i gai­rebé em feia basarda des­co­brir –a temps real– les pífies que aca­bava de come­tre o les que estava come­tent en aquell mateix moment.

El text, un autèn­tic manual de la pro­fes­si­o­na­li­tat, aborda qües­ti­ons inhe­rents al pro­jecte (pla­ni­fi­ca­ció, esti­ma­ci­ons de temps, com i quan dir No…), al pro­gra­ma­dor (la impor­tàn­cia de formar-​​se, de prac­ti­car, d’assumir la res­pon­sa­bi­li­tat… ), al tre­ball en equip i, fins i tot, al codi (TDD, codi net…); tot i que per a aquest pro­pò­sit Martin dedica tot un altre lli­bre: The Clean Code. Ja el tinc a la cua de lectura…

En resum, The Clean Coder és un lli­bre impres­cin­di­ble per a qual­se­vol per­sona que es gua­nyi la vida pro­gra­mant. Fins i tot diria que molts dels capí­tols són per­fec­ta­ment reco­ma­na­bles per a qual­se­vol pro­fes­si­o­nal (o aspi­rant), sigui quin sigui el seu sector.

Cinc anys

Cinc anys és el temps màxim que les per­so­nes ens hau­ríem de pren­dre per a viure a la mateixa ciu­tat, tre­ba­llar a la mateixa empresa, col·laborar amb la mateixa asso­ci­a­ció, ocu­par un càr­rec electe… La segu­re­tat i la como­di­tat ens ador­men, ens fan medi­o­cres, ens maten len­ta­ment men­tre excla­mem que “com passa el temps!”. L’organització social hau­ria de fomen­tar el canvi per­ma­nent, incen­ti­var els qui s’arrisquen a aban­do­nar una bona feina, obligar-​​nos a tenir més temps per a nos­al­tres, educar-​​nos en pren­dre cons­ci­èn­cia de la impor­tàn­cia de ser valents, de voler apren­dre sem­pre noves dis­ci­pli­nes, d’engegar a dida aquest llast ano­me­nat esta­bi­li­tat que pares i avis i amics i escola ens han incul­cat i que nos­al­tres, a la vegada, trans­me­tem als nos­tres fills. Fora tot això!

Em declaro par­ti­dari d’una jor­nada labo­ral de 30 o 35 hores set­ma­nals com a màxim, d’eliminar el fun­ci­o­na­riat i les pres­ta­ci­ons d’atur en la forma que les conei­xem actu­al­ment, de crear cir­cuits rota­tius en què els tre­ba­lla­dors que ho vul­guin pas­sin de l’empresa pri­vada a l’administració pública sense haver de memo­rit­zar tex­tos legals buits i absurds, sense punts, sense exà­mens; acre­di­tant una for­ma­ció ade­quada i espe­rant el seu torn per a ser­vir a la fun­ció pública durant un temps limi­tat, pre­es­ta­blert, no supe­rior als qua­tre o cinc anys, que fina­lit­za­ria amb un perí­ode sabà­tic remu­ne­rat per bus­car noves metes per­so­nals i/​o pro­fes­si­o­nals. Em declaro par­ti­dari d’una soci­e­tat libe­ral, trans­pa­rent, par­ti­ci­pa­tiva on tot­hom dis­posi d’una renda bàsica uni­ver­sal, on ningú vis­qui per­ma­nent­ment sub­ven­ci­o­nat a canvi de res, on la màxima dife­rèn­cia sala­rial es mesuri en uni­tats o dese­nes, però mai en cen­te­nars o milers… Una soci­e­tat, en defi­ni­tiva, basada en la con­fi­ança en l’individu i el res­pecte al col·lectiu.

Aquesta és la soci­e­tat que vull i estic segur, a més, que és possible.

 

ToTop