Aquest és el blog personal d'en Jordi Nebot

Sóc usu­ari de pro­gra­mari lliure des de fa molts anys. Si no ho recordo mala­ment, el pri­mer GNU/Linux que vaig instal·lar fou el Red­Hat 6.0 (que segons he lle­git a la wiki­pe­dia, data de mit­jan 1999) fa 11 anys. També he pro­vat Man­drake (abans que es con­ver­tís en Man­driva), Fedora, Debian, Gen­too, Knop­pix, Ubuntu i segu­ra­ment alguna altra dis­tri­bu­ció que m’ha fet grà­cia d’instal·lar. També m’he bara­llat un parell o tres de vega­des en aquests anys amb Fre­eBSD (sense massa èxit, tot sigui dit) i sem­pre he sigut (i sóc) defen­sor del pro­gra­mari lliure.

Però durant tots aquests anys també he anat fent ser­vir, per uns o altres motius, pro­gra­mari pri­va­tiu. A vega­des amb lli­cèn­cia i a vega­des sense, a vega­des per gust, a vega­des per­què no hi havia més remei. Actu­al­ment, per exem­ple, tinc un Sony Vaio W amb lli­cèn­cia de Win­dows 7 Star­ter que faig ser­vir prin­ci­pal­ment per la feina on la majo­ria d’aplicacions que hi tinc instal·lades són lliu­res (Fire­fox, Thun­der­bird, OpenOffice.org, 7zip…) i no hi instal·lo GNU/Linux per dos motius: 1) per poder jut­jar el Win­dows 7 amb una mica de cri­teri i 2) per no per­dre la garan­tia de la màquina. I tinc també un iMac i7 amb Snow Leo­pard “legal” però molt pro­gra­mari pri­va­tiu sense lli­cèn­cia. En el cas del mac no hi poso GNU/Linux també per dos motius: 1) Snow Leo­pard em sem­bla un S.O. molt pràc­tic i 2) per no per­dre la garan­tia de la màquina.

De manera que em trobo amb dos ordi­na­dors amb un S.O pri­va­tiu quan fa cosa d’uns mesos tenia un únic por­tà­til amb GNU/linux (pri­mer Debian Sid, des­prés Jaunty i Kar­mic) instal·lat des de feia més de 2 anys. D’entrada, crida l’atenció que no puc esco­llir el S.O. dels meus ordi­na­dors si no vull perdre’n la garan­tia. Això em sem­bla molt mala­ment i és una cosa con­tra la que, com a con­su­mi­dors, hau­ríem de llui­tar; però malau­ra­da­ment és un mal molt gene­ra­lit­zat. De fet, només conec Ahtec com a marca d’ordinadors que poden comprar-se sense S.O. i el meu ante­rior por­tà­til era Ahtec, sobre­tot, per aquest motiu.

Només per això, Stall­man diria que he renun­ciat a la meva lli­ber­tat com a usu­ari d’ordinadors. I crec que, en part, tin­dria raó. Tan­ma­teix, tinc la sort de no ésser un usu­ari a qui han enco­lo­mat un Win­dows 7 i un Snow Leo­pard, sinó que sóc per­fec­ta­ment cons­ci­ent dels avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents del pro­gra­mari lliure i dels ris­cos del pro­gra­mari pri­va­tiu i n’era en el moment d’adquirir els ordinadors.

És a dir, he esco­llit lliu­re­ment que bona part del pro­gra­mari que uti­litzo sigui pri­va­tiu (almenys durant un temps). Stall­man diria més aviat que he renun­ciat, amb ple conei­xe­ment i per volun­tat prò­pia, a la meva lli­ber­tat. Des d’aquest punt de vista (i pot molt ben ser l’encertat) el meu cas és molt pit­jor que el d’un usu­ari que renun­ciés a aquesta lli­ber­tat sense ser-ne conscient.

Per altra banda, el meu conei­xe­ment sobre el pro­gra­mari lliure ha pro­vo­cat que hi hagi almenys 3 per­so­nes del meu entorn pro­per que esti­guin usant GNU/Linux en els seus ordi­na­dors. Pot­ser més de 3 si tenim en compte alguns dels alum­nes que he tin­gut en cur­sos de GNU/Linux.

Tot ple­gat és força con­tra­dic­tori. Una altra con­tra­dic­ció de les mol­tes que car­rego… O pot­ser és que no con­si­dero que en el pla per­so­nal aquesta renun­cia sigui tan gran ni tan greu com la va plan­te­jar Stall­man l’altre dia al Lace­tà­nia? Aquí em toca­ria par­lar, entre d’altres coses, de la meva posi­ció res­pecte la pri­va­ci­tat i la seguretat.

Això serà en un altre post…

Cuando alguien me pre­gunta mi opi­nión sobre la pira­te­ría siem­pre digo:
–Ata­car bar­cos está muy mal!

Quan algú va twit­te­jar que Ric­hard Stall­man vin­dria a fer una con­fe­rèn­cia a Man­resa, pri­mer de tot, no m’ho vaig creure. Al web del Lace­tà­nia no en deien res, el Regió 7 no en deia res, Goo­gle no en deia res… Però final­ment era cert: va venir! Ple­gant mitja hora abans de la feina i assu­mint el risc de per­dre uns quants punts a la C-25 vaig arri­bar a l’hora per veure comen­çar la xer­rada “El Software Libre en la Ética y en la Prác­tica”.

Veure i escol­tar en Ric­hard Stall­man en directe va ser, per a mi, com quan vaig assis­tir al con­cert dels AC/DC. Sal­vant les dis­tàn­cies, Stall­man, com els Young & Cia, també és algú que porta tota la vida fent el mateix i a qui fa anys que conec, segueixo i –d’una manera o altra– admiro. La seva con­fe­rèn­cia va ser exac­ta­ment com m’imaginava que seria, igual que el con­cert d’AC/DC.

Stall­mant va comen­çar par­lant del pro­gra­mari lliure i de les qua­tre lli­ber­tats i no va deixar-se res. Va par­lar de l’homonímia en anglès de free (lliure) i free (gra­tuït), de com i per­què va triar el nom GNU, de com s’ha de pronunciar…

The name “GNU” is a recur­sive acronym for “GNU’s Not Unix!”; it is pro­noun­ced g-noo, as one sylla­ble with no vowel sound between the g and the n.

…va mirar d’aclarir l’habi­tual con­fu­sió GNU/Linux (lamen­tant que Hurd encara no sigui ope­ra­tiu al mateix nivell que el ker­nel de Tor­valds) i la no menys habi­tual entre el pro­gra­mari lliure (free software) i el codi obert (open source). Tot ple­gat ama­nit amb peti­tes dosis –ben esco­lli­des– de l’excentricitat que l’ha fet tan cone­gut i, sobre­tot, molt sen­tit de l’humor.

Mal­grat que tota aquesta infor­ma­ció es pot lle­gir als webs de GNU i la FSF –i fins i tot havent-ho fet– val molt la pena escol­tar el Sr. Stall­man en directe per­què, si per alguna cosa lluita, si d’alguna cosa ens va par­lar ahir, per damunt de la infor­mà­tica, del pro­gra­mari o de l’ètica, fou de Lli­ber­tat (així, en majúscules).

I sin­ce­ra­ment, no és fàcil ni habi­tual avui dia, sen­tir algú par­lar de lli­ber­tat i com­pro­mís social amb la pro­fun­di­tat i la reve­rèn­cia amb què ho fa Ric­hard Stall­man. Estic segur que, en algun moment o altre de la con­fe­rèn­cia, tots els qui ahir omplíem l’aula 2000 del Lace­tà­nia, vam notar com alguna cosa se’ns remo­via a l’interior.

Cap al final de la xer­rada, Stall­man va sub­has­tar un exem­plar sig­nat d’un lli­bre seu i segur que algú el cri­ti­carà per això. Però hem d’entendre que Ric­hard Stall­man no va venir a explicar-nos què és el pro­gra­mari lliure sinó que va venir en qua­li­tat de mili­tant del pro­gra­mari lliure. L’objectiu de la xer­rada era que enten­gués­sim que el pro­gra­mari lliure és la única opció ètica pos­si­ble que garan­teix l’ús lliure dels ordi­na­dors i que sovint la lluita per la lli­ber­tat exi­geix algun sacri­fici. Aquí, jo em pre­gunto: què passa amb la meva lli­ber­tat d’escollir, de forma cons­ci­ent i medi­tada, un pro­grama pri­va­tiu? Hauré de refle­xi­o­nar més sobre aquest con­flicte de lli­ber­tats personals…

En qual­se­vol cas, mal­grat aquest final una mica “desor­ga­nit­zat”, crec que la xer­rada fou un èxit en el con­tin­gut i en les for­mes. Em va sem­blar magis­tral la part en què va par­lar del pro­gra­mari lliure i pri­va­tiu a les esco­les. Espero que entre els assis­tents hi hagués algú que tin­gui poder de deci­sió en aquest àmbit.

Enho­ra­bona i grà­cies, en qual­se­vol cas, a les per­so­nes del mòdul d’informàtica de l’institut Lace­tà­nia que feren pos­si­ble la pre­sèn­cia a Man­resa de Ric­hard Stallman.

En la revo­lu­ción de Inter­net, que hoy en día llega a los telé­fo­nos móvi­les, a las pan­ta­llas de tele­vi­sión y hasta a los avi­o­nes, una buena parte de la pobla­ción se ha que­dado rezagada […]

[…] hay jóve­nes que domi­nan a la per­fec­ción los pro­gra­mas de chat y las redes soci­a­les pero no saben cómo man­dar un cur­rí­culo en con­di­ci­o­nes a tra­vés del cor­reo electrónico

Inter­net tam­bién crea mar­gi­na­dos, de David Alandete.

Rede­cora la teva vida [digital].

Ser­veixi aquesta entrada per a rellan­çar El blog que faig: aquest blog. Durant qua­tre anys, si fa o no fa, he anat man­te­nint un (o més d’un) blog per­so­nal. Hi ha hagut èpoques molt pro­duc­ti­ves (2007, per exem­ple) i d’altres que no ho han sigut tant (2009, per exem­ple). Suposo que per motius diver­sos… i en puc entre­veure alguns.

Durant aquest temps també m’he anat sumant a mul­ti­tud de xar­xes soci­als d’aquesta ano­me­nada web 2.0. Algu­nes m’han agra­dat, d’altres no tant; algu­nes m’han interes­sat i m’han resul­tat útils i d’altres… gens ni mica. Dei­xant de banda les expe­ri­èn­cies més o menys posi­ti­ves amb Twit­ter, Face­book, Dopplr, Wolpy, Ning, Fri­end­Feed, MyS­pace, etc. aquesta mul­ti­pli­ci­tat de ser­veis m’ha dut un des­a­gra­da­ble efecte col·lateral en forma de –podria dir-ne– des-identitat. En tots aquests ser­veis hi busco (i hi trobo, de vega­des) cert grau de satis­fac­ció per­so­nal. Satis­fac­ció que de cap de les mane­res he acon­se­guit quan no m’he sen­tit iden­ti­fi­cat i con­tent del que escri­via, publi­cava, enlla­çava… En els dar­rers mesos, aquesta manca d’identitat en els con­tin­guts (i en les for­mes) s’ha esde­vin­gut més que mai. En aques­tes con­di­ci­ons em resulta impen­sa­ble que cap pro­jecte per­so­nal que comenci pugui reeixir.

Ara em sem­bla que vaig ente­nent més bé aquesta Inter­net social i tinc més clar quin ús vull fer-ne (per­què sí, vull formar-ne part). Sent així, reprenc aquest blog per­so­nal (havent-ne esbor­rat les entra­des ante­ri­ors) i espero que tot ple­gat vagi pre­nent forma.

Sigues ben­vin­gut visitant ;-)