El castellà a Catalunya: model educatiu

Ahir vaig veure amb indig­na­ció el 30 minuts Si un sol alumne ho demana que va eme­tre TV3 arran de la dar­rera sen­tèn­cia del TSJC con­tra la immer­sió lin­güís­tica a Catalunya.

La veri­tat, si els auto-​​anomenats defen­sors del bilin­güisme esmer­ces­sin els matei­xos esfor­ços a poten­ciar el català al País Valencià i a les Balears (on jus­ta­ment fan el con­trari) que a rei­vin­di­car els seus “drets lin­güís­tics” a Catalunya me’ls comen­ça­ria a pren­dre seri­o­sa­ment. Mentrestant em sem­blen una amal­gama d’ignorants, res­sen­tits, tor­ra­co­llons i malin­ten­ci­o­nats (quan no tot alhora).

Al parà­graf ante­rior he escrit “drets lin­güís­tics” entre come­tes per una sen­zi­lla raó: Fins on sé jo, a dia d’avui, a Catalunya (igual que a la major part de la resta d’Espanya), no exis­teix el dret a esco­llir la llen­gua d’escolarització. Si volen dur el debat a una ins­tàn­cia més moral, més filo­sò­fica, que legal, podem parlar-​​ne. La meva opi­nió és que aquest dret (subrat­llo: el d’escollir la llen­gua d’escolarització dels fills) no existeix.

Si algú opina el con­trari o creu, almenys, que en un lloc com Catalunya i, pels motius que sigui, la legis­la­ció hau­ria de con­tem­plar la cre­a­ció d’aquest dret, ales­ho­res estic com­ple­ta­ment a favor que s’utilitzin tots els mit­jans demo­crà­tics exis­tents per a fer-​​ho possible.

I si així s’assoleix una majo­ria ciu­ta­dana que defensa un canvi de model, enda­vant. Arribats a aquest punt hi ha indi­cis (per exem­ple els casos del País Valencià i Euskadi) que, a mig ter­mini, el domini d’almenys una de les dues llen­gües se’n veu­ria res­sen­tit. No cal dir quina té les de per­dre, oi?

En defi­ni­tiva, l’exercici d’aquesta hipo­tè­tica lli­ber­tat aca­ba­ria per­ju­di­cant el con­junt de la soci­e­tat cata­lana, inclo­sos els indi­vi­dus que l’haurien pro­mo­guda. I és que, què és més impor­tant?, el per­cen­tatge d’hores impar­ti­des en cada llen­gua o la com­pe­tèn­cia lin­güís­tica dels alum­nes en totes dues llen­gües en aca­bar l’ensenyament obli­ga­tori? El sen­tit comú em duu a triar la segona, i les xifres de l’OCDE par­len soles.

Professionalitat

La set­mana pas­sada vaig lle­gir devo­rar The Clean Coder: A Code of Conduct for Professional Programmers de Robert C. Martin aka “Uncle Bob”. Vaig anar a parar al lli­bre de Martin encu­ri­o­sit en lle­gir una oferta de feina en què cer­ca­ven un pro­gra­ma­dor fami­li­a­rit­zat (pot­ser hau­ria de dir con­ven­çut) amb la meto­do­lo­gia del clean code de l’Uncle Bob. La veri­tat és que, com a pro­gra­ma­dor, em con­si­dero força orga­nit­zat. M’agrada el codi ele­gant, lleu­ger, net… però he de reco­nèi­xer que, a banda del Agile Software Manifesto i alguna lec­tura de bones pràc­ti­ques a l’època de la uni­ver­si­tat, fins ara no havia tin­gut neces­si­tat ganes de lle­gir sobre el fet de pro­gra­mar o de la pro­gra­ma­ció com a ofici.

Quin gran error, el meu. Martin explica al lli­bre que si s’ha pogut per­me­tre escriure un lli­bre com aquest és per­què, durant els més de 40 anys que porta tre­ba­llant com a pro­gra­ma­dor, ha comès tots els errors pos­si­bles. És nor­mal que qual­se­vol pro­gra­ma­dor que lle­geixi aquest lli­bre s’hi senti iden­ti­fi­cat en un moment o altre; però es dóna la cir­cums­tàn­cia que jo, durant la lec­tura del lli­bre, he estat tre­ba­llant en un pro­jecte paral·lel a la meva feina a l’agència i gai­rebé em feia basarda des­co­brir –a temps real– les pífies que aca­bava de come­tre o les que estava come­tent en aquell mateix moment.

El text, un autèn­tic manual de la pro­fes­si­o­na­li­tat, aborda qües­ti­ons inhe­rents al pro­jecte (pla­ni­fi­ca­ció, esti­ma­ci­ons de temps, com i quan dir No…), al pro­gra­ma­dor (la impor­tàn­cia de formar-​​se, de prac­ti­car, d’assumir la res­pon­sa­bi­li­tat… ), al tre­ball en equip i, fins i tot, al codi (TDD, codi net…); tot i que per a aquest pro­pò­sit Martin dedica tot un altre lli­bre: The Clean Code. Ja el tinc a la cua de lectura…

En resum, The Clean Coder és un lli­bre impres­cin­di­ble per a qual­se­vol per­sona que es gua­nyi la vida pro­gra­mant. Fins i tot diria que molts dels capí­tols són per­fec­ta­ment reco­ma­na­bles per a qual­se­vol pro­fes­si­o­nal (o aspi­rant), sigui quin sigui el seu sector.

Cinc anys

Cinc anys és el temps màxim que les per­so­nes ens hau­ríem de pren­dre per a viure a la mateixa ciu­tat, tre­ba­llar a la mateixa empresa, col·laborar amb la mateixa asso­ci­a­ció, ocu­par un càr­rec electe… La segu­re­tat i la como­di­tat ens ador­men, ens fan medi­o­cres, ens maten len­ta­ment men­tre excla­mem que “com passa el temps!”. L’organització social hau­ria de fomen­tar el canvi per­ma­nent, incen­ti­var els qui s’arrisquen a aban­do­nar una bona feina, obligar-​​nos a tenir més temps per a nos­al­tres, educar-​​nos en pren­dre cons­ci­èn­cia de la impor­tàn­cia de ser valents, de voler apren­dre sem­pre noves dis­ci­pli­nes, d’engegar a dida aquest llast ano­me­nat esta­bi­li­tat que pares i avis i amics i escola ens han incul­cat i que nos­al­tres, a la vegada, trans­me­tem als nos­tres fills. Fora tot això!

Em declaro par­ti­dari d’una jor­nada labo­ral de 30 o 35 hores set­ma­nals com a màxim, d’eliminar el fun­ci­o­na­riat i les pres­ta­ci­ons d’atur en la forma que les conei­xem actu­al­ment, de crear cir­cuits rota­tius en què els tre­ba­lla­dors que ho vul­guin pas­sin de l’empresa pri­vada a l’administració pública sense haver de memo­rit­zar tex­tos legals buits i absurds, sense punts, sense exàmens; acreditant una for­ma­ció ade­quada i espe­rant el seu torn per a ser­vir a la fun­ció pública durant un temps limi­tat, pre­es­ta­blert, no supe­rior als qua­tre o cinc anys, que fina­lit­za­ria amb un perí­ode sabà­tic remu­ne­rat per bus­car noves metes per­so­nals i/​o pro­fes­si­o­nals. Em declaro par­ti­dari d’una soci­e­tat libe­ral, trans­pa­rent, par­ti­ci­pa­tiva on tot­hom dis­posi d’una renda bàsica uni­ver­sal, on ningú vis­qui per­ma­nent­ment sub­ven­ci­o­nat a canvi de res, on la màxima dife­rèn­cia sala­rial es mesuri en uni­tats o dese­nes, però mai en cen­te­nars o milers… Una soci­e­tat, en defi­ni­tiva, basada en la con­fi­ança en l’individu i el res­pecte al col·lectiu.

Aquesta és la soci­e­tat que vull i estic segur, a més, que és possible.

 

Triodos Bank: ètica i ¿antroposofia?

Iba yo a escri­bir desde hace meses una breve entrada sobre Triodos Bank por lo que se habla de este banco como una opción más ética que su com­pe­ten­cia. Imposible. Para entrar en Triodos Bank hay que recor­rer todo un uni­verso para­lelo de eso­te­rismo, ocul­tismo, karma, reen­car­na­ci­o­nes, cuer­pos eté­ri­cos, magia vari­ada y una his­to­ria de fan­ta­sías reotr­ci­das [sic] de más de 100 años. La entrada, pues, resultó un largo viaje por una maqui­na­ria colo­sal de mis­ti­cismo e irra­ci­o­na­li­dad en la que Triodos no es sino un engranaje.

Mauricio Schwarz

He de reco­nèi­xer que, com a cli­ent (con­tent, com a mínim fins a dia d’avui) que sóc d’aquesta enti­tat ban­ca­ria, em va sor­pren­dre molt lle­gir aquesta nota prè­via de l’autor al post «Antroposofía: la secta y su banco (Triodos)». La meva expe­ri­èn­cia a l’obrir un compte cor­rent a Triodos Bank es limita a impri­mir uns for­mu­la­ris de la seva pàgina web, signar-​​los i enviar-​​los a Madrid per cor­reu postal adjuntant-​​hi una foto­cò­pia del DNI. Uns dies des­prés vaig rebre a casa –en envi­a­ments cer­ti­fi­cats sepa­rats– les dades del meu compte, les claus d’accés a la banca on-​​line, la tar­geta de dèbit i el seu PIN (també per sepa­rat, òbvi­a­ment). Des d’aquell moment, totes les ope­ra­ci­ons les he fet per Internet: faig les trans­fe­rèn­cies que neces­sito sense comis­sió, puc treure diners a qual­se­vol cai­xer Servired (a cost zero), tinc totes les domi­ci­li­a­ci­ons fetes al C/​C i he obert dos comp­tes més (online) pels quals no pago cap quota de man­te­ni­ment. Les dues vega­des que he tin­gut algun dubte, me l’han solu­ci­o­nat ama­ble­ment per telè­fon en qües­tió de minuts.

Mai m’han dema­nat que veneri cap líder; mai m’han ofert ser­veis de mèdium per con­tac­tar amb el més enllà ni m’han pro­mès que em reen­car­na­ria en un ésser supe­rior si em feia un pla de pensions.

Òbvi­a­ment, vaig lle­gir l’entrada sen­cera i estic con­tent d’haver-ho fet per­què, de retruc, m’he infor­mat una mica més sobre aquest banc. La prin­ci­pal con­clu­sió a la qual he arri­bat és que el senyor Mauricio-​​José Schwarz és, com a mínim, tan dog­mà­tic com molts dels qui denun­cia en el seu blog «El retorno de los char­la­ta­nes». Em sem­bla que el seu arti­cle, ple d’enllaços i refe­rèn­cies que vaig agraïr, està escrit des de la postura del qui ja d’entrada està com­ple­ta­ment tan­cat a qual­se­vol entesa. Schwarz pren tots els lli­gams que troba entre aquest banc (o els seus diri­gents) i qual­se­vol disciplina/​costum/​creença que ja té eti­que­tada com a farsa i, a par­tir d’aquí, dis­para. El text de Schwarz es basa en tres pilars fona­men­tals per a carregar-​​se l’entitat: les cre­en­ces per­so­nals dels seus diri­gents, la ide­o­lo­gia fun­da­ci­o­nal del banc i els pro­jec­tes que financen.

El pri­mer lli­gam de Triodos amb el món eso­tè­ric el veu Schwarz en el paral·lelisme que fa Esteban Barroso (Director General de Triodos) en una entre­vista a Intereconomía de la banca ètica amb l’agricultura eco­lò­gica. Tot i que és evi­dent que Barroso no sem­bla un expert en agri­cul­tura ni en bio­lo­gia (Comet l’error dels tomà­quets sense gens. Tot i que ell parla d’hormones, con­cep­tu­al­ment l’errada és el mateixa.) tam­poc crec que es pugui con­cloure, d’aquesta entre­vista, que Barroso és un fanà­tic de l’agri­cul­tura eco­lò­gica™, anti-​​vacunes, etc. que és on sem­bla que vol conduir-​​nos l’autor del blog per comen­çar a des­pres­ti­giar el banc. També cal­dria dis­cu­tir fins a quin punt les cre­en­ces del direc­tor d’un banc poden ser un argu­ment con­tra l’entitat.

L’arrel de tot el mal prové, segons Schwarz, del fet que la tota­li­tat de les acci­ons de Triodos per­ta­nyen a la SAAT (acrò­nim neer­lan­dès per a Fundació per a l’Administració de les Accions de Triodos Bank), for­mada per sis per­so­nes de les quals cinc estan publi­ca­ment lli­ga­des a l’antro­po­so­fia. He de reco­nèi­xer que mai abans havia sen­tit a par­lar d’aquest con­cepte ni del seu fun­da­dor, Rudolf Steiner. Schwarz comença la bio­gra­fia d’Steiner dient que «este per­so­naje, que ya a los nueve años creía que veía fan­tas­mas […]» per a desprestigiar-​​lo. Jo des­co­nec si aquest senyor fou un autèn­tic pen­sa­dor (estar equi­vo­cat és una opció, senyor Schwars) o un sim­ple xar­latà que només volia fer diners (això fora més cri­ti­ca­ble) però en qual­se­vol cas, com molt bé em feu notar la Gemma, quin nen als nou anys no creu en fan­tas­mes, fades o reis d’orient?

És cert que des­prés de lle­gir el que en diu Schwarz al post i l’entrada sobre l’antroposofia de la Wikipedia, els meus sen­sors anti-​​hierbas esta­ven exal­tats; però si Schwars qua­li­fica l’antroposofia de secta, ales­ho­res també ho són el vega­nisme, el neo­li­be­ra­lisme o l’Opus Dei… I sí, sóc cons­ci­ent que acabo d’escriure una fal·làcia, que això no és un argu­ment i que, efec­ti­va­ment, si bai­xem a peu de car­rer, una mica hier­bas si que sem­blen els segui­dors d’aquest movi­ment. Però, sigui com sigui, sóc de l’opinió que no són les cre­en­ces sinó les acci­ons allò que hem de jut­jar de les per­so­nes i, en qual­se­vol cas, pre­fe­reixo les ana­des de l’olla eso­tè­ri­ques apa­rent­ment ben inten­ci­o­na­des d’uns direc­tius que s’assignen un salari 9,8 vega­des supe­rior (pàg. 5) al del tre­ba­lla­dor que cobra menys; que la supo­sada raci­o­na­li­tat de Botín, Fainé, Tudó i companyia.

Per últim, Mauricio Schwarz cri­tica també els pro­jec­tes que finança Triodos. Teòricament, la polí­tica de Triodos cen­tra les seves inver­si­ons en tres àmbits prin­ci­pals: medi ambi­ent, ini­ci­a­ti­ves soci­als i cul­tura. Jo, com Schwarz, també dubto que alguns dels pro­jec­tes que apa­rei­xen al web facin apor­ta­ci­ons real­ment valu­o­ses a aquests camps. Potser n’hi ha que, tal com insi­nua ell, dar­rera les apa­rents bones inten­ci­ons ama­guen només un afany eco­nò­mic. Si fos així (i pot­ser ho és, en alguns casos) posa­ria en entre­dit l’ètica dels pro­jec­tes i, de retruc, del banc que ens els ven com a tals. Val la pena tenir-​​ho pre­sent, ser crí­tic i pot­ser fins i tot dema­nar expli­ca­ci­ons a Triodos ja que, és cert, el banc ofe­reix ren­di­bi­li­tats menors que la com­pe­tèn­cia als seus cli­ents a canvi de no fer ope­ra­ci­ons espe­cu­la­ti­ves, no inver­tir en sec­tors cri­mi­nals… Per ara, m’estimo més aquest dubte que la cer­tesa que CaixaBank, BBVA i com­pa­nyia no tenen cap mena d’impediment moral per a des­no­nar famí­lies, inver­tir a la indús­tria mili­tar o blan­que­jar diners del trà­fic de drogues.

ToTop