De totes les per­so­nes que conec, diria que sóc qui té més per­fils en xar­xes soci­als i segu­ra­ment també qui –a diari– n’utilitza més. No ho dic com un fet posi­tiu, ni nega­tiu; sinó com això: un fet.

Des que vaig acce­dir per pri­mera vegada a Internet, al vol­tant de 1997, m’ha apas­si­o­nat aquest món. Ja no sé quina fou la meva pri­mera adreça de cor­reu elec­trò­nic, però sí que recordo amb nos­tàl­gia alguns dels llocs web que vaig crear a tots els hos­tings gra­tu­ïts de l’època (Tripod, Geocities, Lycos…), el Nescafib, el MUD Medina, etc. Portar un ker­nel Linux en un dis­quet de 3½ per a rei­ni­ciar els ordi­na­dors de lle­tres o psi­co­lo­gia de la UAB i con­fi­gu­rar (“robar”) una IP per acon­se­guir accés a Internet era, en aque­lla època, una cosa emo­ci­o­nant i pro­hi­bida. Utilitzar un ter­mi­nal no era cosa de fre­akys i/​o infor­mà­tics sinó la única manera de xate­jar abans del mIRC. Ara, tot ple­gat, ho trobo entranyable…

Dels 56 Kbps del meu pri­mer mòdem als 20 Mbps del rou­ter que tinc sobre la taula ha plo­gut molt. Ara el que ho peta són les xar­xes soci­als (social media, digueu-n’hi com vul­gueu) i, la veri­tat, con­ti­nuo tro­bant igual d’apassionant tot això en què s’ha con­ver­tit Internet. Facebook des­a­pa­rei­xerà, però la intel·ligència col·lectiva és aquí per quedar-​​se i farà can­viar –espero i desitjo– molts dels para­dig­mes actu­als de govern, art, entre­te­ni­ment, consum…

Però bé, dei­xem estar les bata­lle­tes i les espe­cu­la­ci­ons i tor­nem al que volia expli­car. Deia al prin­cipi que la meva vida 2.0 és molt activa. Deixeu-​​me fer memò­ria i il·lustrar-ho una mica. Escric aquest blog per­so­nal des de fa dos anys i abans en vaig tenir un altre (2006−2010). També vaig man­te­nir durant dos anys (2007−2009) un blog sobre GNU/​Linux ano­me­nat llen­got:~# i n’he comen­çat i aban­do­nat, que recordi, 3 o 4 més. A banda d’un blog, també man­tinc un tlog (tum­ble­log) a la pla­ta­forma Tumblr des del 2009 on hi poso con­tin­gut a diari. També a diari uso Twitter, Foursquare i Facebook (aquest dar­rer cada cop menys) i miro peri­ò­di­ca­ment els meus per­fils a Google+, Linkedin (l’eterna assig­na­tura pen­dent), Youtube, Flickr, Pinterest…

He pro­vat, ni que sigui per saber de què van o què apor­ten de nou, totes les xar­xes soci­als temà­ti­ques (ver­ti­cals, en diuen) que he tro­bat. De foto­gra­fia: 500px, Lomography, Instagram, Mytubo, PicPlz; de música: Last​.fm, Soundcloud, Mixcloud, Ping… de viat­ges: Wolpy, Dopplr, TripAdvisor; de consum/​productes/​serveis: Svpply, Lockerz, Bliquo, The Fancy; d’esports: Endomondo, RunKeeper, SportsTracker, Wikiloc, Cuspidis, BlooSee… i expe­ri­ments més o menys reei­xits: Path, Posterous, Diaspora, Waze, Buzz, Wave, StumbleUpon… I sé que me’n deixo unes quan­tes. Les úniques que conec i no he pro­vat són: Tuenti, Vk i hi5; no sé per­què… o sí.

Per fer via, estic fami­li­a­rit­zat com a mínim amb les més cone­gu­des. També he usat (i uso) múl­ti­ples apli­ca­ci­ons per a gestionar-​​les (els típics HootSuite, TweetDeck, etc, etc, etc.) o automatitzar-​​les i combinar-​​les (pot­ser no tan cone­gu­des: Iffft, Buffer, SGPlus, so on and so forth). Suposo que –tot i que odio l’expressió– puc ser con­si­de­rat un expert en xar­xes soci­als; però mai un com­mu­nity mana­ger. Tot i que alguna vegada m’han dit que podria ser-​​ho, crec que domino bé el mitjà/​canal (i això és indis­pen­sa­ble per a un CM), però el màr­que­ting i la comu­ni­ca­ció no són el meu fort (i entenc que això és encara més important).

I tot això, per què ho escrivia?

[Continuarà… pot­ser]

Tot era de tot­hom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

Ovidi Montllor.

Deu fer cosa de deu dies, en un d’aquells típics exer­ci­cis d’inserció labo­ral que es fan als cur­sos de for­ma­ció ocu­pa­ci­o­nal, van demanar-​​nos de des­ta­car cinc vir­tuts i cinc defec­tes de la nos­tra per­so­na­li­tat. Sent cons­ci­ent que no tot és blanc o negre, vaig ano­tar (en qua­li­tat de vir­tut) que em con­si­dero una per­sona emi­nent­ment raci­o­nal. Vull dir amb això que miro de valo­rar sem­pre les opi­ni­ons (ali­e­nes i prò­pies) en fun­ció dels argu­ments que les sus­ten­ten; i intento dei­xar de banda altres cri­te­ris secun­da­ris, com per exem­ple la seva auto­ria. En resum, sóc de l’opinió que ser capaç d’argumentar un pen­sa­ment propi és bàsic (impres­cin­di­ble, diria) per a ésser con­si­de­rat seri­o­sa­ment pels altres.

En canvi, hi ha almenys un àmbit en el qual tinc molt clar que les argu­men­ta­ci­ons són total­ment inne­ces­sà­ries: la manera de viure de cadascú. Ningú hau­ria d’haver de donar expli­ca­ci­ons sobre la seva forma de viure, les seves cre­en­ces, afi­ci­ons, gus­tos, ori­en­ta­ci­ons sexu­als, etc. ni a les per­so­nes del seu entorn ni, menys encara, a l’estat. Per exten­sió, qual­se­vol grup de per­so­nes que ho desitgi –i en sigui capaç– s’hauria de poder posar d’acord sobre com viure en comu­ni­tat sense neces­si­tat de donar expli­ca­ci­ons als altres. Sempre i quan, s’entén, no pre­ten­guin ani­hi­lar els veïns!

La for­ma­lit­za­ció d’aquesta idea, que podríem qua­li­fi­car de libe­ral, m’ha sor­git arran de la lec­tura dels comen­ta­ris que sus­cita una notí­cia tan banal com «Tormenta en Catalunya por el mapa del tiempo de TV3». Llegir els comen­ta­ris dels dia­ris és una acti­vi­tat molt poc salu­da­ble i acos­tuma a ser un exer­cici per­fecte si volem per­dre la poca fe que ens quedi en la huma­ni­tat. En qual­se­vol notí­cia polí­tica o poli­tit­zada entorn el con­flicte català-​​espanyol tro­ba­rem, en una banda i a l’altra, usu­a­ris cer­cant les més remo­tes i rocam­bu­les­ques argu­men­ta­ci­ons; car­go­lant la lògica, la his­tò­ria, la lin­güís­tica fins i tot, per mirar d’extreure’n algun punt que els sem­bla que els dóna la raó. És fàcil veure pas­se­jar entre els comen­ta­ris els Reis Catòlics, Castella, la Corona d’Aragó, Jaume I, Franco, el 1714… o, si fa falta, Ausiàs March i Ramon Llull. Amb tanta per­so­na­li­tat, hom podria pen­sar que s’està tra­mant una nova estrofa de “Qualsevol nit pot sor­tir el sol”…

Que en els dar­rers anys la volun­tat inde­pen­den­tista va a l’alça al Principat em sem­bla una rea­li­tat incon­tes­ta­ble. A nivell d’argumentacions, en canvi, estem on ens havíem que­dat. Des del que branda la Constitució Espanyola com si fos paraula de Déu, al que male­eix Felip V i el Decret de Nova Planta; pas­sant pels pobres d’esperit que no van més enllà del «Espanya ens roba» o el «Qué pone en tu DNI?». El meu punt de vista, lli­gant amb els parà­grafs ante­ri­ors, és que no val la pena escarrassar-s’hi: qual­se­vol argu­men­ta­ció i con­text his­tò­ric són sobrers.

És igual el que fés­sin i qui­nes inten­ci­ons tenien Felip V, el General Franco, Jaume I, Aznar o Jordi Pujol; la única qües­tió relle­vant és què vol la gent que viu aquí, avui. Preguntem-​​los-​​ho, si ens fem dir demò­cra­tes, no? I dei­xem de cul­par Espanya de totes les nos­tres misè­ries: en les dar­re­res elec­ci­ons al Parlament de Catalunya apro­xi­ma­da­ment un 70% dels vots varen ser per par­tits no sobiranistes.

Avui, com en tota jor­nada de vaga, les dis­cus­si­ons entre par­ti­da­ris i detrac­tors de la rei­vin­di­ca­ció van far­ci­des d’arguments més tòpics que un sopar amb espel­mes (aquesta com­pa­ra­ció la vaig lle­gir a na Empar Moliner, i em va fer grà­cia). També hi ha, a una banda i a l’altra, els qui direc­ta­ment no tenen cap argu­ment. Això sem­pre passa. I val més que no par­lem de polí­tics i sin­di­cats. Bé, sí, no me’n puc estar: patè­tic el PSOE dient que «esta­mos con los tra­ba­ja­do­res pero tra­ba­ja­mos por res­pon­sa­bi­li­dad». Ja ho vaig escriure en la dar­rera jor­nada de vaga del 29 de setem­bre de 2010: desa­len­ta­dor.

Tot i això, d’entre els qui s’oposen a la vaga gene­ral d’avui, 29 de març de 2012, vull des­ta­car espe­ci­al­ment aquells qui, apel·lant també al sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat, argu­men­ten que tal com està el país no ens podem per­me­tre una vaga gene­ral. Aquesta opi­nió deriva d’un cor­rent de pen­sa­ment, d’una acti­tud, –afor­tu­na­da­ment– prou estesa al nos­tre país: ens hem d’arromangar, carregar-​​nos el país a l’esquena i tre­ba­llar, tre­ba­llar, tre­ba­llar… per sor­tir de la famosa crisi. Aquesta acti­tud, molt en voga entre libe­rals, con­ver­gents i gent d’ordre en gene­ral em sem­bla­ria em sem­bla fan­tàs­tica per­què beu d’una idea que com­par­teixo: ningú solu­ci­o­narà això per nos­al­tres. Molt de compte però, per­què massa sovint des d’aquestes posi­ci­ons es mira amb pre­po­tèn­cia i cert punt de pedan­te­ria qui no s’arromanga. I mol­tes vega­des és, sim­ple­ment, per­què no pot.

El mateix Artur Mas reco­nei­xia ahir que aquesta reforma labo­ral del govern espa­nyol no cre­arà llocs de tre­ball a curt ter­mini «tot i que…», deia ell. Jo no sóc cap expert en eco­no­mia, però penso –i ho he sen­tit dir a veus prou dig­nes de crè­dit– que a base de con­ten­ció de la des­pesa pública i refor­mes labo­rals com aquesta no ani­rem enlloc. Si no ho recordo mala­ment (no he sabut tro­bar la cita a Google) fou Winston Churchill qui digué que pre­ten­dre sor­tir d’una reces­sió sim­ple­ment con­te­nint la des­pesa era com estar dins d’una galleda i voler-​​la aixe­car per la nansa. Molt gràfic.

Si en aquesta demo­crà­cia nos­tra, tan imper­fecta, en què els ciu­ta­dans no dis­po­sem de mit­jans per a reac­ci­o­nar a curt ter­mini a les deci­si­ons polí­ti­ques que no ens agra­den (fins i tot les d’aquells a qui pot­ser vam votar!) no ens podem per­me­tre un dia per a sor­tir al car­rer a cri­dar que no hi estem d’acord; que és la única cosa que podem fer! ales­ho­res ja podem ple­gar. I si tan fotuts estem que no podem assu­mir les pèr­dues que oca­si­ona un dia de vaga (un!) potser que abans de limi­tar un dret his­tò­ric com aquest amb què s’han con­que­rit bona part dels bene­fi­cis de què dis­po­sem tots els tre­ba­lla­dors (també els qui avui defen­sen el seu ridí­cul dret a tre­ba­llar) ens plan­te­gem què hem de fer amb els 52 diu­men­ges, 52 dis­sab­tes (no pro­duc­tius en mol­tes fei­nes), les 9 fes­tes naci­o­nals, 20 dies de vacan­ces, dies per­so­nals… que no treballem.

No ens enga­nyem: per tirar el país enda­vant hi ha molta feina, però feina sobre­tot de rees­truc­tu­ra­ció social i can­vis dràs­tics de pri­o­ri­tats polí­ti­ques que, per ara, ningú té el valor d’afrontar.

En Xavier Soler i els altres mem­bres de la Fundació CATIC poden estar con­tents! Tant la impres­sió pal­pa­ble en l’assistència com les reac­ci­ons a Twitter (#SMDManresa) durant i des­prés del pri­mer Social Media Day Manresa han estat real­ment positives.

Jo hi he assis­tit per­què m’entusiasma la qües­tió però –ho con­fesso– amb un mica de recel. Com passa en qual­se­vol àmbit nou, viu i can­vi­ant; par­lant de xar­xes soci­als i màr­que­ting hi ha molts espa­vi­lats (i també algun il·lús) que se les heuen d’experts i es veuen amb cor d’encarar-se a una audi­èn­cia armats sim­ple­ment amb qua­tre obvi­e­tats. Afortunadament per a uns i altres, no ha estat així.

L’acte ha comen­çat pun­tu­al­ment –que sem­pre és d’agraïr en aquest país– amb la ponèn­cia d’Eva Castilla sobre el canvi de para­digma que suposa el web social i els valors 2.0. Una intro­duc­ció neces­sà­ria però amb la que no he aca­bat de con­nec­tar, segu­ra­ment per­què el que expli­cava l’Eva no em venia de nou. Això sí, reco­nec que més d’una vegada he comès algun dels errors que ella ha des­ta­cat quant a l’estratègia i l’organització que hau­ria d’ésser impres­cin­di­ble a l’hora de plantejar-​​nos la pre­sèn­cia d’un negoci a les xar­xes socials.

Hem con­ti­nuat escol­tant Albert Fulguet, peri­o­dista, par­lant de com apro­fi­tar les XS per a impac­tar en el nos­tre públic poten­cial. La de l’Albert ha sigut una xer­rada molt amena, pla­nera, i sobre­tot pràc­tica. Ha inci­dit espe­ci­al­ment en Twitter (la fira), Facebook (la cer­ve­se­ria) i Linkedin (l’espai per al cof­fee break) i he de reco­nèi­xer que m’ha sor­près molt gra­ta­ment el plan­te­ja­ment que feia de l’ús d’aquests tres canals; sobre­tot Facebook. També ha des­ta­cat la impor­tàn­cia del blog com a pal del paller de tota l’estratègia. Curiós, si més no, quan sem­bla que més aviat la ten­dèn­cia és donar-​​los per morts… qui ho sap?

La ter­cera ponent ha estat la psi­cò­loga social Dolors Reig, que jus­ta­ment ahir a la nit era la con­vi­dada al pro­grama Singulars del Canal 33. La seva xer­rada sobre soci­a­bi­li­tat aug­men­tada m’ha obli­gat a pren­dre un munt de notes i refe­rèn­cies que m’agradaria con­sul­tar. Entusiasta de les actu­als tec­no­lo­gies de l’aprenentatge i el conei­xe­ment, m’ha sem­blat que Reig fugia de l’alabança al con­te­ni­dor per centrar-​​se en el con­tin­gut (al cap i a la fi la plaça del poble ha sigut i és la xarxa social de tota la vida) i, sobre­tot, en les impli­ca­ci­ons en les noves for­mes d’interacció social que pro­vo­quen i que ens hau­rien de dur a par­lar, des d’ara mateix, de tec­no­lo­gies de l’empoderament i la par­ti­ci­pa­ció (TEP). Maslow, Bauman, intel·ligència col·lectiva, demo­crà­cia par­ti­ci­pa­tiva… i una aguda crí­tica polí­tica i eco­nò­mica al nos­tre sis­tema fins a desem­bo­car en un breu des­cans per a pren­dre el cafè. Molt interessant.

A la represa, em sem­bla que Trina Milan, antro­pò­loga, ens ha sor­près a tots els assis­tents amb una ponèn­cia gens con­ven­ci­o­nal (tant en les for­mes com en el con­tin­gut) en què ha dei­xat anar unes quan­tes afir­ma­ci­ons per a rumiar (algu­nes m’han sem­bla força més encer­ta­des que d’altres: la de Rania Al Abdullah no la com­pro). La veri­tat és que m’ha cos­tat una mica seguir aquesta dona; l’abús de les bro­mes de guerra de sexes i el fet que hi havia moments en què em cos­tava dis­tin­gir si par­lava seri­o­sa­ment o feia broma m’ho han posat difí­cil. Malgrat això, una per­so­na­li­tat a con­si­de­rar, sens dubte.

Enllestides les qua­tre con­fe­rèn­cies ha sigut el torn de la taula rodona. Per mi la part més fluixa de la jor­nada. Molta futu­ro­lo­gia i espe­cu­la­ci­ons sobre web 3.0 –web semàn­tica– i alguna inter­ven­ció del públic que ha posat sobre la taula la pre­o­cu­pa­ció per si les xar­xes soci­als són, real­ment, el futur i per tant el lloc on inver­tir esfor­ços en màr­que­ting o no… Davant d’aquest dubte, es fa difí­cil dir si són aquí per quedar-​​se… però si no el futur, està clar que són el pre­sent. Dubte resolt. Per aca­bar, Jordi Millán (El petit celler), Xavier Colomer (TOUS) i Màrius Cirera (Munich) ens han expli­cat en breus inter­ven­ci­ons l’ús que donen les seves empre­ses als social media. Compensava quedar-​​se fins al final!