«La culpa de tot la tenen els immigrants»

Un cop més (i no els podria comp­tar) em trobo immers en una con­versa d’aquelles que, no saps ben bé com, s’acaben amb algú dient pes­tes dels immi­grants (els caps de turcs sem­pre són els àrabs, els moros, perdó) i la resta del per­so­nal assen­tint o callant. Aquesta vegada amb tots els tòpics inclo­sos: «Jo no sóc racista… però cadascú a casa seva. Sóc endreçada.»

L’argument: el de sem­pre. Amb la crisi que hi ha i totes les aju­des soci­als se les empor­ten ells. Aquest “argu­ment” em rebenta per­què sol anar acom­pa­nyat de –apro­xi­ma­da­ment– cap xifra que demos­tri l’afirmació. Jo des­co­nec per com­plet si és cert que totes les aju­des soci­als se les enduen els immi­grants (intu­eixo que no…), però en qual­se­vol cas no em pre­o­cupa gens.

Malgrat que hi ha molts ser­veis que no fun­ci­o­nen com ho hau­rien de fer, estic con­tent de viure en un país on el govern ajuda a qui ho neces­sita. Deixem per un altre dia si el tipus d’ajuda és l’adequada o no, o diguem sim­ple­ment que estic con­tent de viure en un país on el govern té la volun­tat d’ajudar a qui ho neces­sita. D’ajudes soci­als no en calen per tot­hom però tam­poc n’hi ha per tot­hom a qui cal­drien, de manera que és lògic que s’hagin d’establir uns cri­te­ris a l’hora de concedir-​​les. Vull pen­sar (i miraré de comprovar-​​ho en la mesura que em sigui pos­si­ble) que les aju­des soci­als no s’assignen segons els cognoms del sol·licitant sinó per cri­te­ris estric­ta­ment eco­nò­mics, educatius…

Si essent així totes les aju­des van a parar als immi­grants ens merei­xem un sus­pès en polí­tica immi­gra­tò­ria (que ens el merei­xem amb total inde­pen­dèn­cia d’aquest supò­sit) i cal que els encar­re­gats del segui­ment dels resul­tats dels plans d’ajudes vet­llin per tal que la taxa d’immigrants que neces­si­ten aju­des es vagi reduint.

Si no és així, és a dir, si les aju­des tenen en compte la pro­ce­dèn­cia dels sol·licitants ales­ho­res tenim un altre pro­blema afe­git que rau en la male­ïda correcció-​​política i que hau­ríem de tallar de soca-​​rel jun­ta­ment amb tots aquests com­ple­xos estú­pids. Paradoxalment les per­so­nes d’aquí (que són les que no són ells) pre­o­cu­pa­des pel per­cen­tatge d’ajudes que reben els immi­grants vol­drien que un dels cri­te­ris per a rebre les aju­des fos que el teu DNI no comenci per X, i encara que es donés el cas que el cri­teri apli­cat pels polí­tics fos jus­ta­ment l’invers, els mal vis­tos con­ti­nu­a­rien sent els immi­grants en comp­tes dels qui esta­blei­xen els criteris!

El secret de tot ple­gat, i cito Sala-​​i-​​Martín:

[…] rau a enten­dre que no es pot trac­tar els immi­grants com a ciu­ta­dans de segona cate­go­ria i que, si no estem dis­po­sats a tractar-​​los en con­di­ci­ons d’igualtat davant la llei, seria millor expulsar-​​los i tan­car les fronteres.

Això és el que vol­drien tots aquests que no són racis­tes, però expul­sar els immi­grants i tan­car les fron­te­res no només no és just, sinó que no és una solu­ció, és estú­pid i ni tan sols és pos­si­ble. Per aquest motiu penso que el que hem de fer com a soci­e­tat és assu­mir al més aviat pos­si­ble que un immi­grant deixa de ser un immi­grant en el mateix moment en què ja és aquí, i dedicar-​​nos a mirar de tro­bar les solu­ci­ons ade­qua­des per als pro­ble­mes que com­par­tim com a societat.

A la tarda vaig a bere­nar al bar de l’estació de Vic on dos homes a la barra amb llurs cer­ve­ses i tot l’aspecte d’haver aca­bat una jor­nada exte­nu­ant i pro­duc­tiva (subrat­llo la iro­nia) fan qua­tre comen­ta­ris dis­per­sos. L’un acaba de llen­çar unes mone­des a l’escurabutxaques i li comenta a l’altre que aques­tes màqui­nes són ter­ri­bles. «Sí, ja s’encarreguen de venir els xinos al matí a buidar-​​les» «I nos­al­tres les omplim a la tarda…» Però la culpa con­ti­nua sent dels xinos…