Quan surto a córrer no sé mai com m’anirà. No hi ha cap altra activitat esportiva, de les que practico, que tingui un component psicològic tan influent com córrer. Normalment sempre que surto emprenc la mateixa ruta i les sensacions són molt similars. Els primers cinc minuts tot va com una seda, em sento lleuger i intento marcar un bon ritme però sense forçar-me. Després, suposo que a mida que s’incrementa el ritme cardíac, em començo a sentir feixuc, la respiració es força i sembla que no hi ha res que funcioni alhora. Aquest estat s’allarga normalment uns 20 minuts durant els quals em passen pel cap múltiples impulsos contradictoris que van des de les ganes d’aturar-me en sec, la mandra de córrer gaire més lluny pensant en la tornada, la manifestació de l’orgull ferit ordenant-me que no m’aturi, etc. En aquest moment qualsevol estímul intern o extern em pot fer prendre la decisió de girar cua o continuar endavant.
Si segueixo endavant, després d’aquesta primera mitja horeta, el ritme cardíac baixa (crec) o, en qualsevol cas, s’estabilitza. La respiració torna a compassar-se i el ritme es fa constant. Torno a trobar-me bé, el cos funciona, el cap s’aclareix i gaudeixo corrent. D’aquesta manera corro normalment entre ¾ i una hora més amb la sensació que podria córrer així tota la vida.
Passat aquest temps (és a dir quan ja fa 70 o 80 minuts que corro) ja no són el cap o el cor els qui m’indiquen que vagi acabant l’activitat sinó les cames o els genolls que comencen a ressentir-se lleugerament. Torno cap a casa satisfet i penso que tot va bé si acaba bé.
Avui no ha sigut d’aquests dies en què supero l’etapa negra i continuo endavant. He girat cua i he entrat en l’etapa d’estabilitat quan ja feia camí cap a casa de nou. Suposo que aleshores hauria hagut de sobreposar-me, tornar a girar i aprofitar-ho; però… no ho he fet. Al final he corregut 40 minuts a un ritme de 6:48 min/km. Més aviat lent…
