Pedraforca

El “Pedra” és una de les pri­me­res mun­ta­nyes que recordo haver pujat. No sé quina fou la pri­mera… pot­ser la Gallina Pelada? No és pas que fos petit i per això no me’n recordi. No vaig ser gaire pre­coç en això de pujar mun­ta­nyes. De fet ni el meu pare ni la meva mare han sigut mai gaire de pujar mun­ta­nyes i podeu comp­tar que jo, de petit, ni em devia plan­te­jar que les mun­ta­nyes podien pujar-​​se…

Com que tam­poc anava a colò­nies d’estiu o esplais (que són indrets on mol­tes per­so­nes s’han ini­ciat en el mun­ta­nyisme) no fou fins ben entrada l’adolescència que uns amics em va con­vèn­cer per anar a fer algun cim. Amb la forma física que tenia ho vaig pas­sar ben mala­ment per arri­bar a dalt, però la sen­sa­ció poste­rior em devia agra­dar, per­què em vaig dei­xar con­vèn­cer més vegades…

No recordo haver pujat el Pedraforca, com a mínim el 2009 ni el 2008; però és una mun­ta­nya que m’encanta i pro­ba­ble­ment la que he pujat més vega­des (riva­litza amb el Collbaix, la mun­ta­nya “de casa”), de manera que dimarts em vaig lle­var d’hora i vaig anar a pujar-​​lo. Em van cri­dar l’atenció, espe­ci­al­ment, tres detalls:

1. El tronc buit, d’un arbre mort de bon dià­me­tre, on gene­ral­ment m’aturava a fer el pri­mer res­pir s’ha des­plo­mat. Ja no es manté dret.
2. El tram final de la pujada al Verdet ha can­viat de tra­çada. Esperant les carac­te­rís­ti­ques ziga-​​zagues, quan me’n vaig ado­nar ja era a dalt i de ziga-​​zagues res de res!
3. La tar­tera encara té pedres! Només la part més alta està pelada, però a la zona cen­tral es pot cór­rer perfectament.

Vaig car­re­gar la càmera tot el matí per fer qua­tre fotos que encara no he mirat com han que­dat, però no en vaig fer cap on s’apreciés el mas­sís sen­cer, de manera que la foto que acom­pa­nya aquest text l’he cer­cat a Flickr i és de FèlixGP, amb lli­cèn­cia Creative Commons.