29-S: Vaga general.

La mani­fes­ta­ció con­vo­cada a Manresa en motiu de la vaga gene­ral avança pel car­rer del Born amb crits com “El pue­blo unido jamás será ven­cido” o “Boti, boti, boti; Zapatero qui no boti”. Mentrestant els comer­ci­ants de la zona s’afanyen –abans que arri­bin els mani­fes­tants– a tan­car llums i per­si­a­nes. Als mit­jans, els sin­di­cats par­len d’èxit total, el govern diu que s’estan com­plint els ser­veis mínims i en els breus but­lle­tins infor­ma­tius, l’opi­nò­leg de torn sen­ten­cia que cal garan­tir el dret a fer vaga així com el dret a tre­ba­llar. Entropia zero. Desalentador.

Jo, tèc­ni­ca­ment, no he fet vaga. No he anat a tre­ba­llar, però és que no tinc cap curs pro­gra­mat els dime­cres ara per ara. No he fet vaga, doncs, per­què no he dei­xat de cotit­zar avui (tant ball de xifres amb el segui­ment de la vaga i només cal con­sul­tar la Seguretat Social…). Suposo que, com jo, la majo­ria dels autò­noms (jo no ho sóc) esta­ran en la mateixa situ­a­ció. Molts no hau­ran anat a tre­ba­llar, molt pocs deuen haver dei­xat de cotit­zar. Tampoc és això el que importa, al cap i a la fi. Suposo que l’èxit d’una vaga gene­ral es mesura en fun­ció de les reper­cus­si­ons polí­ti­ques poste­ri­ors (no ho sé, divago) i en aquest cas, tan de bo sigui un èxit. No és gra­cies a la bon­ho­mia dels amos que els tre­ba­lla­dors hem adqui­rit els drets que tenim.

Del fet d’anar a tre­ba­llar en un dia com avui se’n poden fer múl­ti­ples lec­tu­res: per­so­nes que ja estan d’acord amb les mesu­res del govern, per­so­nes que no estan gens infor­ma­des sobre els motius pels quals es con­voca la vaga (d’aquestes també n’hi ha mol­tes que han fet vaga i han anat a les mani­fes­ta­ci­ons, i no passa res…), per­so­nes a les quals només pre­o­cu­pen els diners que per­dran si fan vaga i les lle­tres per pagar del seu Audi A3, etc. Vist així, sens dubte, estic amb els vaguistes.

Tanmateix, hi ha quel­com en tot ple­gat que (em) gri­nyola. El cap (o el cor) se’m revolta quan sento els vaguis­tes al car­rer insul­tant els “esqui­rols”, quan hom empenta de mala manera el boti­guer que pre­tén obrir el seu negoci, quan es comen­cen a cre­mar con­te­ni­dors per­què és el que es fa en aquests casos… Ho trobo molt trist. Són mals menors, puc pen­sar; però mal­grat tot em depri­meix pro­fun­da­ment. El que em dol és que no siguem capa­ços de “llui­tar” d’una altra manera. Hem evo­lu­ci­o­nat molt poc si el nos­tre únic recurs encara avui passa per la vio­lèn­cia [El con­di­ci­o­nal és sobrer]. És cert que alguns empre­sa­ris coac­ci­o­nen i ame­na­cen (més o menys direc­ta­ment) els tre­ba­lla­dors per tal que no se sumin a la vaga, però per què no hi ha mai res­pos­tes imaginatives?

Sí que al sis­tema li convé que esti­guem més pre­o­cu­pats per pagar les fac­tu­res que pels nos­tres drets soci­als i labo­rals, sí que els “esqui­rols” fan un flac favor a la soci­e­tat igno­rant la con­vo­ca­tò­ria de vaga, sí que hi ha motius de pes per a fer una vaga gene­ral… però a qui volem con­vèn­cer bran­dant exal­ta­ció, crits i males maneres?

NOTA: He can­viat el títol del post per­què aquest “Així, NO” (eslò­gan que han uti­lit­zat els sin­di­cats) em sem­bla més ade­quat al mis­satge. L’anterior “Corre, tanca la per­si­ana que venen a llui­tar pels nos­tres drets” em sem­blava massa rebus­cat i sor­ne­guer. No és la meva inten­ció fer sorna de res, en aquest cas.

Aquest novem­bre farà qua­tre anys que em dedico a la docèn­cia d’informàtica per adults. És una feina que m’agrada per­què és vari­ada i poc ruti­nà­ria. No hi ha mai els matei­xos hora­ris, ni els matei­xos llocs, ni les matei­xes cares… Les matè­ries també can­vien: tan aviat t’envien a unes instal·lacions muni­ci­pals a ense­nyar les noci­ons més bàsi­ques d’un sis­tema ope­ra­tiu, com a una cam­bra de comerç a fer macros d’Excel per a gent que tre­ba­lla a diari amb fulls de càl­cul o a una aca­dè­mia a expli­car GNU/​Linux o segu­re­tat informàtica.

Mai havia tre­ba­llat qua­tre anys a la mateixa empresa –ni en el mateix sec­tor, de fet– però suposo que si he arri­bat fins aquí és per­què la feina m’agrada, trobo satis­fac­tò­ries les con­di­ci­ons labo­rals i l’ambient de tre­ball a Grup Bages Formadors és fan­tàs­tic. Tanmateix, no tot són flors i vio­les, també hi ha moments durs (cur­sos que no pots/​no saps pre­pa­rar tan bé com vol­dries, hora­ris inten­sius a tem­po­ra­des, molts des­pla­ça­ments…) i perí­o­des de des­mo­ti­va­ció (massa cur­sos iguals de matè­ries que no t’agraden, grups amb els que no t’acabes de tro­bar còmode, qües­ti­ons per­so­nals ali­e­nes a la feina, etc.)

En moments així és molt impor­tant comp­tar amb per­so­nes que t’escoltin i et donin con­sell i/​o suport per con­ti­nuar enda­vant, però el que real­ment motiva i renova les il·lusions és comen­çar pro­jec­tes nous. Segur que més d’un ha escrit trac­tats sobre el per­què, però sem­pre s’encaren els nous pro­jec­tes –si venen de gust, és clar– amb empenta i ganes de fer les coses ben fetes. Al meu parer, el setem­bre és la millor època de l’any per a posar-s’hi…

Després de gai­rebé 20 anys d’història sense tenir local propi, GBF pre­para un espai al cen­tre de Manresa (a tocar del Passeig Pere III) per a ampliar les seves acti­vi­tats for­ma­ti­ves (per des­comp­tat con­ti­nu­a­rem col·laborant –com hem fet fins ara– amb altres cen­tres i ins­ti­tu­ci­ons) i per a dis­po­sar d’un punt de tro­bada ade­quat per a rumiar noves i atrac­ti­ves pro­pos­tes sem­pre dins l’àmbit de la for­ma­ció en les TIC. Aquest espai s’anomenarà Àulia i volem que reu­neixi tot aquells ele­ments que l’equip de GBF con­si­dera impres­cin­di­bles per a for­mar i per a formar-​​se amb qua­li­tat i como­di­tat. En aquests anys GBF ha impar­tit clas­ses en dese­nes –segu­ra­ment cen­te­nars– d’aules dife­rents i cre­iem que podem apor­tar quel­com quant a les con­di­ci­ons ade­qua­des de les instal·lacions. Volem que Àulia sigui el lloc on tot docent vol­dria fer classe.

Un dels aspec­tes que em moti­ven d’aquest pro­jecte és l’aplicació del web social a la feina des de l’inici mateix. Twitter, Facebook, Youtube, web cor­po­ra­tiu, intra­net… apli­cats a la docèn­cia i a tei­xir rela­ci­ons (cons­truint siner­gies) amb cli­ents i col·legues. Community mana­ge­ment, en diuen. Mirarem de fer-​​ho bé, amb més lògica i sen­tit comú que power­points…

Finalment, i des­prés d’esperar-lo ansi­o­sa­ment durant un mes, ja m’ha arri­bat el Kindle 3, el dis­po­si­tiu de lec­tura elec­trò­nica defi­ni­tiu (fins que en surti un altre de millor). Sense que encara hagin pas­sat les pri­me­res 24 hores, em llanço a aquest anà­lisi pre­ci­pi­tat, fruit de la impa­ci­èn­cia i de les ganes de posar per escrit el gar­buix d’idees i sen­sa­ci­ons que em des­perta l’aparell.
D’entrada, cal dir que es tracta d’un estri ben petit, amb una pan­ta­lla de 6 pol­za­des (9,1 x 12,3 cen­tí­me­tres) i una mida total de 12,3 per 19 cen­tí­me­tres, amb un gruix infe­rior al d’un lla­pis. El pes de l’aparell també és real­ment escar­ran­sit, encara no 250 grams, menys que un lli­bre de but­xaca dels prims. A part de la pan­ta­lla, el Kindle incor­pora un teclat a la zona infe­rior, per fer les cer­ques i per nave­gar pel dis­po­si­tiu. Segons el fabri­cant (jo encara no he tin­gut temps de comprovar-​​ho), la bate­ria dura un mes, 10 dies si tens sem­pre con­nec­tat el WI-​​FI. En defi­ni­tiva, un apa­rell molt lleu­ger, que cap en una mà i que es pot por­tar a tot arreu, amb botons per pas­sar pàgina situ­ats a banda i banda per fer més fàcil la lec­tura.
Un cop repas­sat l’exterior, anem al que interessa, les pres­ta­ci­ons del Kindle. En aquest punt, cal acla­rir que es tracta d’un dis­po­si­tiu basat en la E-​​ink, la tinta elec­trò­nica, que no te res a veure amb els moni­tors d’ordinador ni les pan­ta­lles LCD dels mòbils. Si no heu vist cap lli­bre elec­trò­nic, no us podeu fer una idea del que són, ja que es tracta d’un sis­tema real­ment dife­rent del que estem acos­tu­mats. I el Kindle és, de moment, el millor dis­po­si­tiu E-​​ink del mer­cat. I això vol dir que, a pràc­ti­ca­ment tots els efec­tes, la qua­li­tat de lec­tura és idèn­tica a la del paper imprès. De debò, si no heu vist cap lec­tor elec­trò­nic, no us podeu fer una idea del que repre­senta, i si n’heu vist algun, el Kindle el supera de llarg. El con­trast blanc-​​negre és bru­tal, la defi­ni­ció de les lle­tres, per­fecta, i es pot lle­gir a plena llum del sol sense cap pro­blema. Realment, és un lli­bre, amb l’única dife­rèn­cia d’un petit flash que es pro­du­eix quan can­vies de pàgina. Com en el cas dels lli­bres, neces­si­tes una làm­para si la llum és insu­fi­ci­ent, ja que el Kindle no té retro-il·luminació.
A par­tir d’aquí, les dife­rèn­cies amb el lli­bre de paper cal cercar-​​les en altres aspec­tes, ja que no té sen­tit dis­cu­tir sobre la qua­li­tat de lec­tura, que és pràc­ti­ca­ment idèn­tica en els dos casos. I les dife­rèn­cies, segons la meva opi­nió, són gai­rebé totes favo­ra­bles al Kindle. En pri­mer lloc, expli­caré els prin­ci­pals avan­tat­ges del dis­po­si­tiu, i dei­xaré pel final els aspec­tes millorables.

Què aporta el Kindle?

• Capacitat: El Kindle té una memò­ria de 4GB, de les quals 3 són per als lli­bres. Això vol dir uns 3.500 lli­bres, que pots por­tar sem­pre al damunt i sense ocu­par espai. Jo de moment hi he entrat 370 lli­bres, i encara em que­den més de 2,8GB d’espai lliure. En fi, que no cal triar quins lli­bres t’emportes i quins no; pots dur sem­pre tota la teva bibli­o­teca a sobre. I si en tens més de 3.500, els pots guar­dar al núvol i descarregar-​​los com i on vul­guis, amb el WI-​​FI o el 3G que des­prés explicaré.
• Comoditat: Com he expli­cat abans, el Kindle pesa poc, cap en una mà i no té pàgi­nes, així que resulta real­ment còmode de lle­gir. Per a alguns això pot ser una man­cança, però jo ho agra­eixo. Sense moure les mans pots pas­sar les pàgi­nes, grà­cies als botons situ­ats a banda i banda.
• WI-​​FI: Tots el nous models del Kindle incor­po­ren la pos­si­bi­li­tat de connectar-​​se a xar­xes sense fils, de manera que l’aparell té accés a Internet de manera fàcil i ràpida (sem­pre que tro­bem un WI-​​FI gra­tis o tin­guem una con­tra­se­nya). El nou Kindle també incor­pora un nave­ga­dor web expe­ri­men­tal, que tot i no lle­gir Flash i ser en blanc i negre, ser­veix prou bé per a les tas­ques més sen­zi­lles (lle­gir el cor­reu, repas­sar el Twiter, lle­gir el diari,…). El WI-​​FI per­met, a més, des­car­re­gar lli­bres i altres arxius des de l’ordinador al lec­tor sense neces­si­tat de tenir-​​lo endo­llat, i això faci­lita molt les coses (sem­pre i quan tin­guis WI-​​FI a casa, és clar).
• Diaris i revis­tes: Amazon, el fabri­cant del Kindle, ofe­reix subs­crip­ci­ons als prin­ci­pals dia­ris i revis­tes del món, a un preu mòdic si el com­pa­rem al dels dia­ris en paper ($2,99 les revis­tes men­su­als, $19,99 un més de subs­crip­ció al País). Per aquest preu, cada dia al matí, quan et lle­ves, tro­bes el teu diari car­re­gat al teu Kindle, sense que tu hagis de fer res. Però si volem estalviar-​​nos la pasta, i de manera total­ment legal, podem fer un invent casolà que dóna el mateix resul­tat. Cal con­fi­gu­rar el Calibre (el millor pro­grama de ges­tió de lli­bres elec­trò­nics) i sincronitzar-​​lo via WI-​​FI, una feina com­pli­cada que només s’ha de fer una vegada. Després, pots llevar-​​te cada dia amb el Regió 7 o el New York Times ja car­re­gats al teu aparell.
• 3G: Per 50 dòlars més que la ver­sió només WI-​​FI, Amazon ven el Kindle amb 3G. El model és idèn­tic, però incor­pora una tar­geta 3G com la dels mòbils, que és ope­ra­tiva sem­pre que no hi hagi con­ne­xi­ons WI-​​FI dis­po­ni­bles. Amb el 3G acti­vat, pots con­nec­tar amb Amazon des de qual­se­vol indret (sem­pre que hi hagi cober­tura mòbil), amb una velo­ci­tat accep­ta­ble i sense cap cost addi­ci­o­nal. De fet, aquest és el punt clau del Kindle, que fins ara només es venia en ver­sió 3G. Amb aquest apa­rell no neces­si­tes res més per com­prar lli­bres, esti­guis on esti­guis. Simplement, entres a Amazon amb un clic, tries el lli­bre, i en menys d’un minut ja el tens al Kindle (i Amazon ja t’ha des­comp­tat els dòlars cor­res­po­nents). Aquest és el secret que explica l’augment de ven­des d’Amazon, que des del Nadal pas­sat ja ven més lli­bres elec­trò­nics que de paper.
• Formats: Si els lli­bres només es pogues­sin acon­se­guir pagant, el Kindle seria un bon invent, però jo no me l’hauria com­prat. Però els d’Amazon no són rucs, i per­me­ten que l’aparell pugui lle­gir lli­bres obtin­guts d’altres fonts. El Kindle lle­geix AZW (Amazon), TXT, PDF, AA, AAX, MP3, MOBI i PRC. Amb el Calibre, o altres pro­gra­mes, es pot con­ver­tir qual­se­vol arxiu de text en qual­se­vol d’aquests for­mats, i la única limi­ta­ció és la dels lli­bres pro­te­gits amb DRM.
• Diccionaris: El Kindle incor­pora un dic­ci­o­nari d’anglès molt com­plet i útil, que pro­jecta el sig­ni­fi­cat de la paraula selec­ci­o­nada a la part infe­rior de la pan­ta­lla. És impres­cin­di­ble per als que no domi­nem massa la llen­gua de Shakespeare, i pot ser inter­can­viat per dic­ci­o­na­ris de mol­tes altres llen­gües, bilin­gües i monolingües.
• Imatges: Tot i la limi­ta­ció del color (la tinta elec­trò­nica poli­croma encara no està prou desen­vo­lu­pada), el Kindle ofe­reix una gran qua­li­tat d’imatge, i les il·lustracions dels lli­bres (que nor­mal­ment ja són en blanc i negre) es veuen per­fec­ta­ment en aquest format.
• Oferta: Com ja he dit, la botiga d’Amazon ens ofe­reix milers de lli­bres, a un preu sen­si­ble­ment infe­rior que els lli­bres en paper (podem com­prar el pri­mer lli­bre del Larsson per $9,94; entre d’altres). A més, ens estal­viem el cost dels ports, i ho tenim tot a un clic de dis­tàn­cia. I si no volem pagar, a la xarxa hi ha milers d’arxius legals, amb lli­bres lliu­res de drets que podem des­car­re­gar direc­ta­ment al Kindle per WI-​​FI o 3G. La oferta en català i cas­te­llà encara és limi­tada, però tard o d’hora els edi­tors bai­xa­ran del burro.

Que li manca al Kindle?

• Navegabilitat: Acostumats a les pan­ta­lles tàc­tils i les track­balls, costa acostumar-​​se a moure’s per la pan­ta­lla a cop de cur­sor. Per desplaçar-​​se entre lli­bre i arxius encara, però a l’hora d’entrar a Internet la cosa es fa un xic pesada. Les tecles, a més, no són espe­ci­al­ment pràc­ti­ques, i costa acostumar-​​se al seu ús.
• Color: Tot i que per lle­gir n’hi ha de sobres amb la pan­ta­lla de gri­sos, i tot i adme­tent que l’escala de gri­sos ofe­reix imatge d’una gran qua­li­tat, és veri­tat que una mica de color sem­pre s’agraeix. Especialment a l’hora de veure les cober­tes i, sobre­tot, a l’hora de nave­gar per Internet.
• Fragilitat: Un lli­bre, si cau a terra, es recull i prou. El Kindle, si cau sense funda, no vull ni pensar-​​hi. Es tracta d’un estri molt frà­gil, i Amazon el ven sense cap pro­tec­ció addi­ci­o­nal. Si vols la funda, paga. Jo he optat per comprar-​​ne una per Ebay, a Hong Kong, per només 4,70€, ports inclo­sos. Ja veu­rem que m’arribarà! En tot cas, fa una mica d’angúnia veure el Kindle així pelat, sense cap protecció.
• Robatoris: El Kindle és un apa­rell d’alta tec­no­lo­gia, amb un dis­seny atrac­tiu, que val més de 150 € i que sem­pre por­tem a sobre. Evidentment, és un imant per a lla­dres, i m’imagino que si mai me l’oblido, ni que sigui uns segons, sobre alguna taula, ja l’hauré vist prou.
• Desorientació espa­cial: Els lli­bres en paper tenen 3 dimen­si­ons, però els lli­bres elec­trò­nics no. Sembla una bes­ti­esa, però de vega­des es troba a fal­tar la sen­sa­ció de tenir el lli­bre con­tro­lat, de saber on estàs i cap a on vas. Quan lle­gei­xes un lli­bre, veus les pàgi­nes que has lle­git, pots bus­car una pàgina con­creta girant els fulls, saps que domi­nes el lli­bre. Amb el Kindle és dife­rent, només veus la pàgina que lle­gei­xes. Ja se que es tracta d’una acti­tud men­tal, però d’entrada és un xic, només un xic, desagradable.

En fi, que segons la meva opi­nió, el Kindle té mol­tes coses bones i poques de dolen­tes. Estic segur que el Kindle serà l’aparell que acabi d’obrir el mer­cat, i d’aquí uns anys tots els que gau­dim lle­gint tin­drem un E-​​book. Els preus són força com­pe­ti­tius: $139 la ver­sió WI-​​FI i $189 la ver­sió 3G. Amb ports ($20,98) i dua­nes ($33,60), $193,58 i $243,58. Això vol dir que, a dia d’avui, tenir un Kindle a casa ens surt per 151,69€ (llàs­tima de l’enfortiment del dòlar). Aquest ja és un preu com­pe­ti­tiu, i segur que l’any que ve encara bai­xa­ran més. I des de que surt dels Estats Units, el trasto triga 2 o 3 dies en arri­bar a casa. Una autèn­tica temp­ta­ció per als devo­ra­dors de llibres.

Jordi Masdeu

No he des­ta­cat mai per ser una per­sona cre­a­tiva, però l’estona del dia en què se m’acudeixen les millors –o les úniques, a vega­des– idees és men­tre con­du­eixo de tor­nada a casa els dies que plego a les 22:00, com avui. Malauradament, suc­ce­eix molt sovint que quan intento recu­pe­rar les idees un cop a casa o l’endemà al matí, s’escapoleixen o tor­nen mer­ma­des, man­ca­des d’aquell petit punt de geni­a­li­tat (sem­pre dins dels parà­me­tres de la per­sona poc cre­a­tiva que sóc) que els havia tro­bat al cotxe.

A vol­tes són idees rela­ci­o­na­des amb la feina (com una que m’ha vin­gut avui); molt con­cre­tes –del curs que acabo d’impartir-, o genè­ri­ques. Altres cops són mane­res de resol­dre algun entre­banc per­so­nal per al qual no havia sabut tro­bar solu­ció (o una bona solu­ció). També n’hi ha sobre la manera d’organitzar-me. A banda de no ser gaire cre­a­tiu, em costa arren­car, pren­dre ini­ci­a­ti­ves; i per a posar-​​hi solu­ció m’he d’organitzar bé el temps i recordar-​​me cons­tant­ment fra­ses que com­ba­ten l’apatia. De vega­des tinc la idea de tru­car algú amb qui fa més temps del que vol­dria que no parlo (avui, per exem­ple, el meu pare i la meva mare); altres sim­ple­ment reflexiono.

Avui –quan em tro­bava en la fase refle­xiva– he pen­sat una estona en aquest blog. Per publi­car aques­tes ano­ta­ci­ons pago (entre domini i allot­ja­ment) uns vint cèn­tims al dia, que vin­dria a ser el que val una cigar­reta. No fumo, per for­tuna de la mútua que no tinc. Però a dife­rèn­cia de la majo­ria de fuma­dors, jo podria obte­nir aquest vici gra­tu­ï­ta­ment. Hi ha molts, vari­ats i excel·lents ges­tors de con­tin­gut gra­tu­ïts; però suposo que pago per tenir el con­trol total del theme, de les exten­si­ons, de les fulles d’estils, etc. i per­què m’agrada el resul­tat i m’agrada poder reto­car cada petit detall si no queda com vull. Sóc força prim­mi­rat amb aques­tes coses… Pensava també que, tan­ma­teix, és un blog molt ina­de­quat per a cap­tar segui­dors. Segurament jo mai em subs­criu­ria al feed d’un blog com aquest, amb tanta vari­a­ció temà­tica i tan poca per­se­ve­rança i apro­fun­di­ment. No és que l’escrigui amb ànim de convertir-​​me en un blog­ger famós –Déu me’n guard!- però quan seguei­xes per­so­nes tan curi­o­ses com la Gina (blog, twit­ter, face­book, web) no pots evi­tar pen­sar com deu ser viure així.

Ah! La idea que se m’ha acu­dit avui sobre la feina és la rea­lit­za­ció molt didàc­tica d’un post per a expli­car com fun­ci­ona el pro­to­col SSL (https) que s’utilitza quan ens con­nec­tem a un lloc web “segur”.