Els ciu­ta­dans i les empre­ses usu­à­ries d’Internet adhe­ri­des a aquest text manifestem:

1.Que Internet és una Xarxa Neutral per dis­seny, des de la seva cre­a­ció fins a la seva imple­men­ta­ció actual, en la qual la infor­ma­ció flu­eix de manera lliure, sense cap dis­cri­mi­na­ció en fun­ció d’origen, des­ti­na­ció, pro­to­col o contingut.

2.Que les empre­ses, empre­ne­dors i usu­a­ris d’Internet han pogut crear ser­veis i pro­duc­tes en aquesta Xarxa Neutral sense neces­si­tat d’autoritzacions ni acords pre­vis, donant lloc a una bar­rera d’entrada pràc­ti­ca­ment ine­xis­tent que ha per­mès l’explosió cre­a­tiva, d’innovació i de ser­veis que defi­neix l’estat de la xarxa actual.

3.Que tots els usu­a­ris, empre­ne­dors i empre­ses d’Internet han pogut defi­nir i ofe­rir els seus ser­veis en con­di­ci­ons d’igualtat por­tant el con­cepte de la lliure com­pe­tèn­cia fins a extrems mai abans coneguts.

4.Que Internet és el vehi­cle de lliure expres­sió, lliure infor­ma­ció i desen­vo­lu­pa­ment social més impor­tant amb què comp­ten ciu­ta­dans i empre­ses. La seva natu­ra­lesa no ha de ser posada en risc sota cap concepte.

5.Que per pos­si­bi­li­tar aquesta Xarxa Neutral les ope­ra­do­res han de trans­por­tar paquets de dades de manera neu­tral sense erigir-​​se en “dua­ners” del tràn­sit i sense afa­vo­rir o per­ju­di­car uns con­tin­guts per sobre dels altres.

6.Que la ges­tió del tràn­sit en situ­a­ci­ons pun­tu­als i excep­ci­o­nals de satu­ra­ció de les xar­xes s’ha de fer de forma trans­pa­rent, d’acord amb cri­te­ris homo­ge­nis d’interès públic i no dis­cri­mi­na­to­ris ni comercials.

7.Que aquesta res­tric­ció excep­ci­o­nal del tràn­sit per part de les ope­ra­do­res no es pot con­ver­tir en una alter­na­tiva sos­tin­guda a la inver­sió en xarxes.

8.Que aquesta Xarxa Neutral es veu ame­na­çada per ope­ra­do­res interes­sa­des en arri­bar a acords comer­ci­als pels quals es pri­vi­le­giï o degradi el con­tin­gut segons la seva rela­ció comer­cial amb l’operadora.

9.Que alguns ope­ra­dors del mer­cat volen “rede­fi­nir” la Xarxa Neutral per gestionar-​​la d’acord amb els seus interes­sos, i aquesta pre­ten­sió ha de ser evi­tada, la defi­ni­ció de les regles fona­men­tals del fun­ci­o­na­ment d’Internet s’ha de basar en l’interès dels qui la fan ser­vir, no dels que la proveeixen.

10.Que la res­posta davant d’aquesta ame­naça per a la xarxa no pot ser la inac­ció: no fer res equi­val a per­me­tre que interes­sos pri­vats puguin de facto dur a terme pràc­ti­ques que afec­ten les lli­ber­tats fona­men­tals dels ciu­ta­dans i la capa­ci­tat de les empre­ses per com­pe­tir en igual­tat de condicions.

11.Que cal i és urgent ins­tar el Govern a pro­te­gir de manera clara i ine­quí­voca la Xarxa Neutral, a fi de pro­te­gir el valor d’Internet de cara al desen­vo­lu­pa­ment d’una eco­no­mia més pro­duc­tiva, moderna, efi­ci­ent i lliure d’ingerències i intro­mis­si­ons inde­gu­des. Per això cal que qual­se­vol moció que s’aprovi vin­culi de manera indis­so­lu­ble la defi­ni­ció de Xarxa Neutral en el con­tin­gut de la futura llei que es pro­mou, i no con­di­ci­oni la seva apli­ca­ció a qües­ti­ons que poc tenen a veure amb aquesta.

La Xarxa Neutral és un con­cepte clar i defi­nit en l’àmbit aca­dè­mic, on no sus­cita debat: els ciu­ta­dans i les empre­ses tenen dret a que el trà­fic de dades rebut o gene­rat no sigui mani­pu­lat, ter­gi­ver­sat, impe­dit, des­viat, pri­o­rit­zat o retar­dat en fun­ció del tipus de con­tin­gut, del pro­to­col o apli­ca­ció uti­lit­zat, de l’origen o des­ti­na­ció de la comu­ni­ca­ció ni de qual­se­vol altra con­si­de­ra­ció ali­ena a la de la seva prò­pia volun­tat. Aquest tràn­sit es trac­tarà com una comu­ni­ca­ció pri­vada i exclu­si­va­ment sota man­dat judi­cial pot ser espiat, tra­çat, arxi­vat o ana­lit­zat en el seu con­tin­gut, com a cor­res­pon­dèn­cia pri­vada que és en realitat.

Europa, i Espanya en par­ti­cu­lar, es tro­ben enmig d’una crisi eco­nò­mica tan impor­tant que obli­garà al canvi radi­cal del seu model pro­duc­tiu, ia un millor apro­fi­ta­ment de la cre­a­ti­vi­tat dels seus ciu­ta­dans. La Xarxa Neutral és cru­cial a l’hora de pre­ser­var un eco­sis­tema que afa­vo­reixi la com­pe­tèn­cia i la inno­va­ció per a la cre­a­ció dels innom­bra­bles pro­duc­tes i ser­veis que que­den per inven­tar i des­co­brir. La capa­ci­tat de tre­ba­llar en xarxa, de manera col·laborativa, i en mer­cats con­nec­tats, afec­tarà a tots els sec­tors i totes les empre­ses del nos­tre país, la qual cosa con­ver­teix Internet en un fac­tor clau actual i futur en el nos­tre desen­vo­lu­pa­ment eco­nò­mic i social i deter­mi­nar, gran mesura el nivell de com­pe­ti­ti­vi­tat del país. D’aquí la nos­tra pro­funda pre­o­cu­pa­ció per la pre­ser­va­ció de la Xarxa Neutral. Per això ins­tem amb urgèn­cia al Govern espa­nyol a ser pro­ac­tiu en el con­text euro­peu ia legis­lar de manera clara i ine­quí­voca en aquest sentit.

(Si et sents repre­sen­tat per aquest text, dóna-​​li tota la difu­sió que puguis i vul­guis: reprodueix-​​lo, enllaça’l, tradueix-​​lo, comparteix-​​lo, vota’l … totes aques­tes coses que pots fer amb total tranquil·litat i lli­ber­tat grà­cies, pre­ci­sa­ment, al fet que encara tenim una xarxa neu­tral. Fem pos­si­ble que con­ti­nuï així!)

Recomano també la lec­tura de l’article Tres cosas que per­de­rí­a­mos si des­a­pa­rece la Red Neutral a ALT1040.

Avui es pre­sen­tava com un diu­menge prou espe­cial. El nou diari Ara, les elec­ci­ons al Parlament, la ses­sió musi­cal a El Murri (dis­sabte a la nit), la fira de Manresa, la vigí­lia del Barça-​​Madrid… i l’encarava amb ganes. Però ja ho diu el tòpic que quan pla­ni­fi­ques massa cor­res el risc d’endur-te una decep­ció. Volia llevar-​​me d’hora, acostar-​​me al quiosc de la plaça Sant Domènec i esmor­zar a l’Aroma gau­dint de la tranquil·litat de pri­mera hora del matí tot lle­gint el pri­mer número de l’Ara. Però no es pot repi­car i anar a la pro­cessó; ahir a la nit en D. i jo vam pun­xar (en les dues accep­ci­ons del terme, per­què fou una ses­sió més aviat avor­rida per la poca aflu­èn­cia de gent) i tot i que no em vaig dei­xar enre­dar per con­ti­nuar la festa a l’Stroika vaig anar a dor­mir gai­rebé a les 5:00. Avui no m’he pogut lle­var pas abans de les 12 i quan he anat al quiosc ja s’havia esgo­tat el diari. Al segon punt de venda on he pre­gun­tat ja m’han dit que no m’hi escar­ras­sés, que no el tro­ba­ria enlloc, de manera que m’he resig­nat i he enfi­lat cap al col·legi elec­to­ral amb aque­lla mala gaita que t’agafa quan les coses no van com esperaves.

Ahir al ves­pre, tot fent una cer­vesa amb els amics vam arre­glar una mica el món i, més con­cre­ta­ment, el país. Vam repas­sar el que més ens havia cri­dat l’atenció de la cam­pa­nya, de la pro­pa­ganda elec­to­ral, de les enques­tes… vam revi­sar i cri­ti­car les diver­ses opci­ons de vot; i vaig aca­bar de deci­dir el meu vot. He votat en negre: PIRATA​.CAT des­car­tant altres opci­ons que m’havia plan­te­jat: Des de baix, el vot nul o l’abstenció. Dubto molt que els pira­tes puguin abor­dar el Parlament, tot i que m’agradaria, així que els he votat per aportar-​​hi el meu gra­net de sorra i per­què em sem­bla un expe­ri­ment prou llo­a­ble això de l’aplicació de les TIC a la demo­crà­cia directa.

Havent dinat el dia ha fet un tomb que m’ha asse­re­nat el cap. He anat a l’Aroma per pren­dre un te de canye­lla amb l’esperança que hi hagués –per fi– el diari que tenia ganes de fulle­jar. I sí, hi era. A l’Aroma hi ha bon te i bon cafè i és un lloc agra­da­ble per a llegir-​​hi. El diari m’ha agra­dat. He tro­bat espe­ci­al­ment agra­da­ble la maque­ta­ció, el dis­seny i la com­bi­na­ció de colors i tipo­gra­fies. Fàcil de lle­gir, visual, de titu­lars aus­ters, didàc­tic i tras­pu­ant il·lusió i empenta. Realment feia falta en aquest país un diari com aquest. M’ha agra­dat que no hi hagués horòscops.

Ara es pre­senta un ves­pre en què tinc ganes de seguir els resul­tats de les elec­ci­ons. A veure què ens espera…

Fins avui (ahir) que he anat a dinar a casa de la mare i he reco­llit el cor­reu no he dis­po­sat de la pro­pa­ganda elec­to­ral. Me n’ha arri­bat de: PSC, Reagrupament, PP, CIU, PXC, SI, ICV-​​EUA i ERC. Em dis­poso a obrir-​​la i, ja de pas­sada, a comentar-​​la. Ja som jor­nada de refle­xió i demà podem anar a votar.

El díp­tic del PSC és de paper sen­zill. Per dins, pri­mer en cas­te­llà i des­prés en català: comen­cem mala­ment. Tres parà­grafs per a explicar-​​nos què han fet en els dar­rers qua­tre anys de govern (par­len de mes­tres, mos­sos d’esquadra i met­ges; però tenen la decèn­cia de no afegir-​​hi aquell «allò que de debò importa a la gent» tan típic del PP i Ciutadans) i dos per a explicar-​​nos els plans de futur. Intenten posicionar-​​se al cen­tre de l’espectre polí­tic mostrant-​​se com un par­tit asse­nyat i mode­rat; bran­dant el fan­tasma de la dreta però sense dir-​​nos que ells són d’esquerres. La pàgina web que ens indica el díp­tic és pre​si​dent​mon​ti​lla​.cat. He de dir que m’agrada molt el dis­seny de la pàgina.

Veig que el PP aposta per una fór­mula simi­lar a la de con­vo­ca­tò­ries ante­ri­ors però aquesta vegada s’han atre­vit a posar el logo del par­tit a l’exterior del sobre (no recordo que hi fos a les ante­ri­ors elec­ci­ons al Parlament…). Full amb una carta sig­nada per Mariano Rajoy en una cara i un breu escrit d’Alícia Sánchez-​​Camacho acom­pa­nyat per unes quan­tes sen­tèn­cies a mode de decla­ra­ció d’intencions a l’altra. Rajoy, no me n’esperava menys, sí que parla dels «pro­ble­mas rea­les». Ja ho vaig dir, però hi torno, no suporto els polí­tics que assu­mei­xen amb aquesta pre­po­tèn­cia quina és l’opinió de la gent. Senyor Rajoy, limi­tis a donar-​​nos la seva opi­nió i a presentar-​​nos pro­pos­tes i deixi’ns triar a nos­al­tres. La senyora Camacho, en les seves breus rat­lles, fa un dis­curs que tras­pua la mateixa ide­o­lo­gia de Josep Anglada però no té el valor de dir-​​ho clar, tot són insi­nu­a­ci­ons i indi­rec­tes. Acaba el seu escrit amb un ter­cer parà­graf en català (l’únic que hi ha) fent gala d’aquest “bilin­güisme” ridí­cul de fer les coses mei­tat en una llen­gua mei­tat en l’altra, sense solta ni volta. No fan refe­rèn­cia a cap pàgina web.

ICV-​​EUA m’envia un díp­tic d’idèntic for­mat que el del PSC. «Verd esperança–Solucions d’esquerres», hi diu sobre-​​impressionat en una foto del pri­mer de la llista, Joan Herrera. El to gene­ral de la cam­pa­nya que ha fet Iniciativa m’ha agra­dat i he de reco­nèi­xer que per­dre de vista la pare­lleta Saura-​​Mayol m’apropa una mica més als verds. A Herrera i Camats, almenys, els pots por­tar a tot arreu. Lamentablement ICV no s’acaba de treure mai aquest tuf d’ecologista de Can Fanga i tant “just”, “soli­dari”, “modern”, “net”, “digne”…  ja es fa pesat. Almenys no hi diu “sos­te­ni­ble” per enlloc. Les seves pro­pos­tes són: crear ocu­pa­ció (com?) i can­viar l’economia (!); ampliar els ser­veis soci­als; atu­rar el canvi cli­mà­tic (!), tan­car nucle­ars i impul­sar ener­gies reno­va­bles; fer una reforma de la cons­ti­tu­ció, per a crear una Espanya fede­ral que per­meti defi­nir Catalunya com una nació i —lite­ral­ment— sepa­rar els diners de la polí­tica (?). ICV ens remet a joan​her​rera​.cat, una web molt apa­nyada també tot i que pre­fe­reixo la del PSC.

SI, o Joan Laporta, es pre­senta amb un «Hola inde­pen­dèn­cia, adéu espoli» i he de reco­nèi­xer que el pam­flet, d’entrada, crida l’atenció. Si el pre­nem com un tríp­tic i n’obrim la pri­mera tapa con­tra­posa els que segons ells són els avan­tat­ges de tenir un estat propi vers els incon­ve­ni­ents de for­mar part d’Espanya. Deixant de banda si són cer­tes o no totes les afir­ma­ci­ons que s’hi fan (gua­nya­rien molta cre­di­bi­li­tat amb algu­nes refe­rèn­cies) jo diria que això és una trampa dia­lèc­tica. Si com­pa­res el millor de A amb el pit­jor de B sem­pre sem­blarà molt més atrac­tiu A. Per sort al cen­tre del tríp­tic hi ha sim­ple­ment 5 pro­pos­tes, que poden semblar-​​nos bones o no, però són clares: 1) pro­cla­ma­rem la inde­pen­dèn­cia durant la pro­pera legis­la­tura o farem opo­si­ció al govern auto­no­mista que es formi; 2) difon­drem els avan­tat­ges de l’estat propi; 3) pro­po­sa­rem que la llei limiti l’acumulació de càr­recs; 4) llis­tes ober­tes i 5) cons­ti­tui­rem l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana que esten­gui la pro­cla­ma­ció d’independència als Països Catalans (!). També inclo­uen una carta de pre­sen­ta­ció sig­nada per Laporta i un bit­llet de 3.000€ on hi diu que aquest és l’import per per­sona i any que suposa l’espoli fis­cal. No sé si és pel refe­rent fut­bo­lís­tic o per què, però a mi el Laporta em sem­bla una mena de Berlusconi i/​o Gil i Gil… Curiosament, per això, el can­di­dat més acu­sat d’egòlatra té com a URL www​.soli​da​ri​tat​ca​ta​lana​.cat

Obro ara el sobre de CIU, que segur que és el que costa més calés, junt amb el del PSC. A dins hi trobo una carta sig­nada per Artur Mas on hi diu tot el que no s’han can­sat de repe­tir els con­ver­gents durant la cam­pa­nya: que cre­uen en el país i la seva gent, que cal un canvi (“el canvi”) i que la seva pri­o­ri­tat és superar la crisi i aixe­car Catalunya. Treball, esforç, il·lusió, pas­sió i tota la clàs­sica lle­ta­nia con­ver­gent. Entre les seves pro­pos­tes per a «una cata­lu­nya millor» [sic] em crida l’atenció que volen supri­mir l’impost de suc­ces­si­ons. El titu­lar és intel·ligent. Amb la reforma d’aquest impost que ha fet l’actual govern només les herèn­cies supe­ri­ors al 1.000.000€ paguen una quan­ti­tat impor­tant de diners. Tot i que la reforma encara no és del tot ope­ra­tiva, jo la trobo bé. Però CIU diu que l’eliminarà, amb la qual cosa està bai­xant impos­tos a les ren­des més altes (quanta gent hereta més d’un milió d’euros?) i ens ho ven com una mesura que ens bene­fi­cia a tots. També par­len del dret a esco­llir el metge i a triar l’educació dels fills (?). Veig bé que es pugui can­viar de metge… ara bé, triar-​​lo? que no apostem/​confiem en una sani­tat pública uni­ver­sal i de qua­li­tat? I com es con­creta això de triar l’educació dels fills? Per què quan ho pro­posa el PP o C’S ja sabem què vol dir això… Pel que fa a la sobi­ra­nia naci­o­nal, par­len del dret a deci­dir però con­ti­nuen fent la puta i la Ramoneta com sem­pre. Per tot ple­gat, amb mi que no hi comp­tin. ciu​.cat em recorda al web de SI, molta colo­raina i tot bar­re­jat. Només pel detall del compte enrere pel canvi ja els dei­xa­ria qua­tre anys més a l’oposició.

PXC diu que pri­mer els de casa. L’empanada men­tal d’aquesta gent és greu. Dels 10 punts del seu «com­pro­mís Anglada», 5 en català i 5 en cas­te­llà (seguint l’estil lin­güís­tic inco­he­rent del PP) només n’hi ha 2 que no cul­pin els immi­grants dels pro­ble­mes que (diuen) té el país. Mentides, ter­gi­ver­sa­ció, dema­gò­gia pura, foment de l’odi… tot ple­gat em fa fàs­tic. Passo de comentar-​​ne res més.

RI m’envia un trí­pic car­re­gat de lle­tra que fa man­dra de lle­gir. Faig l’esforç, que des­prés em queixo dels que sim­pli­fi­quen massa la qües­tió. Els seus pilars bàsics són la inde­pen­dèn­cia, la demo­crà­cia i el tre­ball. Em pre­gunto si per aquest ordre… No dei­xen massa clar com volen asso­lir la inde­pen­dèn­cia, però expli­quen que no serà una cosa trau­mà­tica i que el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia avala el model de decla­ra­ció de la inde­pen­dèn­cia de RI. Pel que fa a la demo­crà­cia pre­te­nen llui­tar con­tra la cor­rup­ció obli­gant els dipu­tats a decla­rar els seus béns abans, durant i des­prés del man­dat; pro­hi­bint l’acumulació de càr­recs i el nepo­tisme i pro­me­tent una admi­nis­tra­ció més sim­pli­fi­cada i trans­pa­rent. Llei elec­to­ral amb limi­ta­ció a dos man­dats (no diuen res de les llis­tes ober­tes). Lloc web: rea​gru​pa​ment​.cat

La pro­pa­ganda de la «gent valenta» d’ERC inclou un sim­ple fulletó amb qua­tre raons per votar esquerra. 1) Convocaran un refe­rèn­dum per la inde­pen­dèn­cia durant la pro­pera legis­la­tura, 2) llui­ta­ran con­tra la cor­rup­ció: evi­tant que PSC i PSC reta­llin com­pe­tèn­cies a l’Oficina Antifrau i pro­mo­vent una llei de trans­pa­rèn­cia; 3) Garantiran la con­ti­nu­ï­tat de les polí­ti­ques soci­als davant l’amenaça que suposa CIU per a aques­tes i 4) evi­ta­ran que el PP sigui l’àrbitre de la polí­tica cata­lana. Què volen que els digui? Per mi la gent valenta no és aque­lla que es dedica a emprar rivals polí­tics per a espan­tar la gent. ERC és, de tots, el par­tit que fa una refe­rèn­cia més directa al vot útil; idea que em sem­bla, per si mateixa, covarda i lamen­ta­ble. gent​va​lenta​.cat és, a pri­mer cop d’ull, el web (dels comen­tats) que més fomenta la par­ti­ci­pa­ció ciu­ta­dana per mos­trar el suport al par­tit i té un aire prou fresc. Està bé.

Quin pano­rama! Ara toca reflexionar…

És fre­qüent sen­tir com algú reco­neix el tòpic «sóc un des­as­tre amb els noms!» per a excusar-​​se donant per fet que no recor­darà com es diu algú que li aca­ben de pre­sen­tar. Jo mateix ho havia dit amb fre­qüèn­cia per­què així ho creia, ja abans de tre­ba­llar com a docent. En aquesta feina tracto amb força gent al cap de l’any i gene­ral­ment la rela­ció no s’allarga pas més del que dura el curs (un mes o dos, la majo­ria de vega­des) i al prin­cipi era un pro­blema recor­dar els noms. Fins al punt que molts cur­sos s’acabaven i com a molt havia acon­se­guit recor­dar –anant bé– el nom de dues o tres per­so­nes de la classe.

Per sort un dia em vaig ado­nar que això no podia ser. Que si em rela­ci­ono amb per­so­nes, si tre­ba­llo per a les per­so­nes, de fet; és impor­tant que em pugui diri­gir a elles pel seu nom. Aleshores sí que vaig fer un des­co­bri­ment: si no recordo el nom d’algú no és per­què «sigui un des­as­tre» o «no tin­gui memò­ria», sinó per­què aquesta per­sona en con­cret m’importa més aviat poc. A la feina això can­via una mica per­què no em pre­sen­ten dues o tres per­so­nes sinó que són entre 10 i 15 cada vegada les que es pre­sen­ten a si matei­xes i aquí sí que hi comença a inter­ve­nir també la memò­ria a banda de l’interès.

En aquest cas, com que l’interès el tinc, el que faig el pri­mer dia de classe és un cro­quis de l’aula amb els noms de tot­hom i la seva ubi­ca­ció. Cada vegada que algú intervé a classe o interac­ci­ona amb mi o algun com­pany miro poste­ri­or­ment el seu nom si no el recordo. Aquesta sen­zi­lla pràc­tica m’ajuda a asso­ciar noms i cares a les inter­ven­ci­ons i és el que em va millor per­què de seguida recordo qui és qui. Intento sem­pre que a la segona ses­sió del curs ja em pugui diri­gir a tot­hom pel seu nom.

Escric aquesta refle­xió per­què la set­mana pas­sada vaig comen­çar un curs (com a alumne) i el pro­fes­sor (en David) va enge­gar la classe fent-​​nos pre­sen­tar –com és habi­tual– i em va fer l’efecte que no escol­tava pas els nos­tres noms (sí, en canvi, el que li expli­cà­vem de nos­al­tres) a mida que els hi dèiem; just des­prés d’haver-se excu­sat dient que era… sí, ho heu ende­vi­nat: «un des­as­tre amb els noms».

Tot és qües­tió de volun­tat. Ho sé jo que també sóc un des­as­tre amb els noms ;-)