Seguint el pla d’R+D per­so­nal, des­prés de la recerca (que no dono pas per aca­bada) toca plan­te­jar el desen­vo­lu­pa­ment. Hi he pen­sat força tot aquest mes (fet que m’ha cos­tat alguna nit d’insomni i més d’un dal­ta­baix aní­mic) i no vull marcar-​​me cap fita per al 2011. Cap meta. Reptes per apren­dre, créi­xer, millo­rar… això sí. Deixar enrere pro­gres­si­va­ment els mals hàbits també.

La majo­ria d’activitats que faig, les faig per­què m’agraden i de bon grat; però en totes elles puc millo­rar i ser més efi­ci­ent. Les que faig per afi­ció per­què vull saber-​​les fer més bé i les que faig per “obli­ga­ció” per­què no sem­pre les faig tan bé com podria i per­què, és clar, també puc aprendre’n molt més. És a dir, que no hi ha massa res de nou ni d’ambiciós. Sigui el que sigui, de cara a poder-​​ne fer una ava­lu­a­ció poste­rior, he divi­dit aquest desen­vo­lu­pa­ment en tres àrees i em plan­tejo diver­sos pro­jec­tes per al pri­mer tri­mes­tre de l’any.

1Àmbit personal

1.1. Productivitat i organització

Tinc la sen­sa­ció que la meva rela­ció amb la tec­no­lo­gia ha can­viat en els dar­rers mesos. No podria explicar-​​ho ben bé (per això parlo de sen­sa­ció) però és quel­com que entenc com a posi­tiu. També sento que con­trolo una mica millor el meu temps i que no vaig tant a remolc de les obli­ga­ci­ons com m’ha pas­sat des de xic. Sempre he dit que sóc una per­sona més aviat desor­ga­nit­zada i més d’un cop m’havia pro­po­sat canviar-​​ho sense massa èxit. A dia d’avui me n’estic sor­tint força bé grà­cies, sobre­tot, a la volun­tat però també a cer­tes eines que m’hi aju­den. El pri­mer repte per aquest pri­mer tri­mes­tre és aca­bar de domi­nar aques­tes eines, adaptar-​​les a les meves neces­si­tats així com adaptar-​​me jo als can­vis que implica el seu ús i, en defi­ni­tiva, con­so­li­dar aquesta orga­nit­za­ció per­so­nal que rever­teix en major pro­duc­ti­vi­tat i satis­fac­ció d’una forma natural.

1.2. Estalvi i con­sum responsable

Aquest desem­bre he fet un –podríem dir-​​ne– balanç eco­nò­mic per­so­nal (quina gran eina els fulls de càl­cul!) que m’ha ser­vit per a un parell de coses. Per cons­ta­tar que els meus nivells de des­pe­ses i d’ingressos són peri­llo­sa­ment pro­pers i per clas­si­fi­car cor­rec­ta­ment totes les des­pe­ses (que també fa reflexionar!)

A l’octubre em vaig haver de com­prar un cotxe…

Hi ha un per­cen­tatge molt impor­tant de des­pe­ses fixes!

De cara al 2011 em pro­poso con­tro­lar millor com gasto per tal d’estalviar una mica i sobre­tot veure quins hàbits puc can­viar per a con­su­mir d’una forma al més res­pon­sa­ble i ètica possible.

1.3. Participació

Un altre àmbit de desen­vo­lu­pa­ment en el qual vol­dria millo­rar és la par­ti­ci­pa­ció (impli­ca­ció social). És una de les meves assig­na­tu­res pen­dents sobre la qual he estat refle­xi­o­nant. Aquesta la man­tin­dré d’una forma més pri­vada (no cal publicar-​​ho tot tam­poc!, oi?) però forma part dels rep­tes per al 2011…

2Àmbit laboral

2.1. Reciclatge

De no haver exer­cit mai com a engi­nyer infor­mà­tic tinc els conei­xe­ments i les habi­li­tats de pro­gra­ma­ció més aviat rove­lla­des (essent benè­vol amb mi mateix); però ara hi ha un parell de pro­jec­tes labo­rals a mig ter­mini que em plan­te­gen el repte de reciclar-​​me –encara que sigui poc– en matè­ria d’aplicacions web; una dis­ci­plina que sem­pre m’ha agra­dat. Així doncs, durant aquest pri­mer tri­mes­tre em pro­poso posar-​​me al dia i comen­çar a tre­ba­llar en les apli­ca­ci­ons que vull (he de) fer.

2.2. Millora

Per a estar més satis­fet amb la feina que faig hi ha tres qües­ti­ons ele­men­tals que con­si­dero millo­ra­bles i que comen­çaré a afron­tar aquest 2011:

• Les meves capa­ci­tats pedagògiques
• La pre­pa­ra­ció dels cur­sos (no tant de cadas­cuna de les ses­si­ons sinó del curs globalment)
• L’adaptació als pro­ces­sos de qua­li­tat de l’empresa

3Àmbit formatiu

Per aca­bar, també hi ha un con­junt d’aficions a les quals vol­dria dedi­car sinó més temps, almenys més esfor­ços. D’entrada:

3.1. Cuina

Parlo de cuina dià­ria, sen­zi­lla. Hi ha certs plats que em sur­ten bas­tant bé però que vull con­so­li­dar (i anotar-​​ne bé la recepta) i d’altres que no he pre­pa­rat mai i amb els quals em vull atre­vir. Per exem­ple: pae­lla, fideuà, carn d’olla, postres…

3.2. Fotografia

Tot i que porto anys i panys fent fotos sóc un abso­lut novell en aquest art; però des que em vaig com­prar una càmera reflex digi­tal he des­co­bert que m’ho passo molt bé amb el Lightroom “reve­lant” les fotos que faig.

El meu interès se cen­tra en treure més ren­di­ment de la càmera (és a dir, tenir un major conei­xe­ment de la teo­ria foto­grà­fica), formar-​​me un cri­teri sobre la com­po­si­ció i el reve­lat que sigui capaç d’argumentar i que vagi –una mica– més enllà de la mera pre­fe­rèn­cia per­so­nal; i con­ti­nuar apre­nent a usar pro­gra­mari foto­grà­fic ja que tinc un ordi­na­dor que m’ho permet!

3.3. Estudis

Tinc 30 anys i dues car­re­res comen­ça­des però cap d’acabada. Enginyeria supe­rior infor­mà­tica (92% aca­bada i pro­jecte apro­vat) i filo­lo­gia cata­lana (11% aca­bada). La veri­tat és que no em pre­o­cupa massa dis­po­sar o no dels títols, però la con­jun­tura que pre­senta el 2011 afa­vo­reix que, almenys, em plan­tegi què vull fer amb aquests expe­di­ents oberts.

Per ara, això és tot. De tots aquests pro­jec­tes, en les diver­ses àrees, n’hi ha que ja els tinc ben rumi­ats i embas­tats i d’altres als quals encara he de donar corda. En qual­se­vol cas tot són pro­jec­tes que vull for­ma­lit­zar i dels que aniré publi­cant cose­tes durant aquest any nou que d’aquí una estona sor­tiré a bus­car. Segons l’èxit i la satis­fac­ció que en resulti, de tot ple­gat, aniré afe­gint noves àrees i nous projectes…

Sigui com vul­gui, que tin­gueu un molt bon 2011!

Circula un retweet que enllaça el post «Anécdotas de los polí­ti­cos en España. Qué gran­des mise­ra­bles» de Jorge Valín Weblog. Es tracta d’una mena de reco­pi­la­ció d’anèc­do­tes [sic] (algu­nes de l’autor del mateix blog, segons diu) que comença així:

1.- Con lo que gana Rajoy en un mes, una pen­si­o­nista con cua­tro hijos vive durante dos años y medio.

En total són 42 punts a l’estil d’aquest pri­mer que, tot sigui dit, no van acom­pa­nyats de cap document/​enllaç a mode de font, on puguem com­pro­var les dades… i que podem resu­mir amb tres idees principals:

1. Els polí­tics tenen sous alts
2. Poden acu­mu­lar sous de càr­recs dife­rents i mantenir-​​los de forma vitalícia
3. Gaudeixen de grans faci­li­tats en forma de die­tes i transports

Aquest tipus d’afirmacions popu­lis­tes i a vega­des fal­ses són una eina per­fecta per a con­tri­buir al des­pres­tigi de la polí­tica. I, la veri­tat, vist que l’autor no pro­posa cap alter­na­tiva, no entenc quina és la seva inten­ció amb tot ple­gat. Fa cam­pa­nya per l’abstencionisme? Tampoc en parla… Sigui com sigui, als nom­bro­sos comen­ta­ris del blog el per­so­nal es mos­tra indig­nat. Només algú matisa una mica o aporta altres punts de vista, però en gene­ral els lec­tors retui­te­gen, enlla­cen, copien… Realment el plan­te­ja­ment del text con­ver­teix les dades en un pol­vorí, però… n’hi ha per tant?

Aquesta set­mana s’ha for­mat el nou govern de Catalunya i s’ha inves­tit Artur Mas com a pre­si­dent de la Generalitat. Mas havia anun­ciat que faria el govern dels millors; de manera que un cop cons­ti­tuït l’executiu el diari Ara pro­posa una d’aquestes enques­tes (que no ser­vei­xen per a res) que fan les edi­ci­ons digi­tals per a pre­gun­tar als lec­tors si cre­uen que, efec­ti­va­ment, Mas ha fet el govern amb els millors pos­si­bles. Només ¹⁄₃ afirma que sí i entre els comen­ta­ris hom diu que els millors no es dedi­quen a la polí­tica. Paral·lelament, a l’edició de paper, es publi­cava (abans d’ahir, 28−12−10) una crò­nica amb el títol «Les claus del nou Govern de Catalunya» de la qual m’agradaria des­ta­car el següent fragment:

Per què costa tant fit­xar un inde­pen­dent? […] Els sous dels polí­tics són molt bai­xos en com­pa­ra­ció amb els de l’empresa pri­vada. […] un dels noms que havia sonat per a la car­tera d’Economia, Salvador Alemany, va ingres­sar 1,8 mili­ons d’euros l’any 2008. Com a con­se­ller en cobra­ria amb prou fei­nes 100.000, vint vega­des menys. A més, aquests pro­fes­si­o­nals alta­ment qua­li­fi­cats han d’estar dis­po­sats a pas­sar d’un còmode ano­ni­mat a estar fis­ca­lit­zats dia i nit […] i ser, a més a més, objecte de crí­tica constant.

Sovint exi­gim dels polí­tics allò que no esta­ríem dis­po­sats a fer ni nos­al­tres matei­xos. Això quan no tro­bem qui, ober­ta­ment, declara que faria exac­ta­ment el mateix en lloc seu. De què ens quei­xem doncs? Ens agradi o no, encara vivim en una eco­no­mia capi­ta­lista i, si volem els millors, hau­ríem d’estar dis­po­sats a pagar el que valen. Ara, a veure qui és el valent que es pre­senta a les elec­ci­ons dient que cal aug­men­tar els sous dels polítics…

Tot ple­gat em porta al títol que he posat al post. Potser sí que els polí­tics que tenim són uns mise­ra­bles, però no pel que cobren si no per com ens trac­ten, pel seu com­por­ta­ment, per la seva inep­ti­tud… Si és que volem seguir amb aquest model, em penso que cal­dria rumiar i incloure més i nous meca­nis­mes de trans­pa­rèn­cia i ava­lu­a­ció de la salut demo­crà­tica del país. Realment convé.

I compte, amb això no vull pas dir que jus­ti­fi­qui qual­se­vol des­pesa de les que denun­cia el blog al qual em refe­ria al prin­cipi. Si hi ha qual­que afir­ma­ció que cons­ti­tu­eixi real­ment un escàn­dol anem a cer­car les pro­ves i denun­ciem el fet. Si no, acor­dem quants polí­tics i fun­ci­o­na­ris neces­si­tem, com els hem de selec­ci­o­nar, com els hem d’avaluar i com han de pas­sar comp­tes amb el poble i exigim-​​los que facin bé la seva feina… però no fem el ridí­cul com­pa­rant el seu sou amb el d’un pensionista.

El pro­blema de teo­rit­zar sobre la prò­pia vida és que sem­pre ten­dim a con­si­de­rar les metes i obli­dem tra­çar els camins; però la vida no té objec­tius. No parlo de rep­tes. El que somiem per al futur no hau­ria de ser sinó la direc­ció dels nos­tres pas­sos en el pre­sent. No té sen­tit si no és així i suposo que això ho explica tot.

La feli­ci­tat és efí­mera i ins­tan­tà­nia, pràc­ti­ca­ment un estat d’ànim pun­tual. Es pot ésser feliç amb una tassa de te i un lli­bre, cor­rent 5 qui­lò­me­tres o pre­nent una cer­vesa. Diria que no fa falta passar-s’ho bé i ni tan sols estar con­tent. L’humor és clau. I la bellesa.

Potser la feli­ci­tat no és gran cosa més que la incerta sen­sa­ció d’haver cap­tu­rat allò de bell, d’únic, de gra­ciós en un gest; d’un moment…

L’aprofitament del temps és quel­com ben sub­jec­tiu, és clar; pot­ser deri­vat d’una moti­va­ció prè­via i unes expec­ta­ti­ves. Rau, en bona part, en la diver­si­tat. En un frà­gil equi­li­bri entre la pla­ni­fi­ca­ció i el saber gau­dir dels impre­vis­tos. No sé fins a quin punt té a veure amb la felicitat.

If you have an apple and I have an apple and we exc­hange these apples then you and I will still each have one apple. But if you have an idea and I have an idea and we exc­hange these ideas, then each of us will have two ideas.

Ahir al ves­pre el Congrés dels dipu­tats de Madrid va rebut­jar una part de la llei d’economia sos­te­ni­ble, con­cre­ta­ment un arti­cle popu­la­rit­zat com la “Llei Sinde”. Recomano la lec­tura de Desmontando paso a paso la Ley Sinde (Antonio Delgado). Al meu enten­dre, que ahir no s’aprovés aquest arti­cle és una molt bona notí­cia; però no s’hi val a badar, per­què molts dels grups que hi vota­ren en con­tra no ho van fer per con­ven­ci­ment sinó per dur la con­trà­ria al govern o per pura estra­tè­gia de par­tit (inter­canvi de cro­mos). De fet, és lamen­ta­ble com­pro­var l’escassa pre­o­cu­pa­ció (i conei­xe­ment) pel pro­blema real que té la classe polí­tica, que sem­bla (i em temo que ho està) només al ser­vei de la indús­tria. De la indús­tria més ràn­cia i con­ser­va­dora, en par­ti­cu­lar, que veu com els temps can­vien, que veu que se li acaba el mer­cat i no vol ni sap can­viar per adaptar-s’hi.

Mentre això pas­sava jo era a Vic fent una classe en què ens tocava par­lar –pre­ci­sa­ment– sobre la pro­pi­e­tat intel·lectual i les lli­cèn­cies de pro­gra­mari. En aquesta mena de ses­si­ons sem­pre intento dei­xar clar que les mesu­res legis­la­ti­ves de pro­tec­ció de la PI (drets d’autor, patents…) foren con­ce­bu­des per a fomen­tar la inno­va­ció i la cre­a­ció, per­me­tent als cre­a­dors l’explotació exclu­siva de l’obra durant un temps limi­tat (uns 15 anys); ente­nent que aquest era un temps sufi­ci­ent per a recuperar-​​ne la inver­sió, treure’n tota la ren­di­bi­li­tat i tenir l’oportunitat de seguir cre­ant, inves­ti­gant, innovant…

Jo estic d’acord amb l’existència d’alguna fór­mula legal de foment de la cre­a­ció, però estic con­ven­çut que l’actual copy­right és una estruc­tura obso­leta i per­ver­tida que, molt lluny del seu objec­tiu ini­cial, ser­veix de ferro roent per a una indús­tria que no vol adonar-​​se que ja no té raó de ser. N’hi ha mil exem­ples (jus­ta­ment per­què no és pas la pri­mera vegada a la his­tò­ria que suc­ce­eix) però jo acos­tumo a expli­car a classe que les mesu­res com el famós canon de l’SGAE són com­pa­ra­bles a obli­gar els pro­pi­e­ta­ris de fri­go­rí­fics a pagar una taxa al gremi de repar­ti­dors de gel, per les pèr­dues que pro­vo­quen al seu ofici (ofici, ves per on, que com tants d’altres avui ja no exis­teix). Em rei­tero: que els edi­tors pre­ten­guin con­ti­nuar fent negoci per l’exclusivitat dels drets de còpia i dis­tri­bu­ció en un entorn en què la còpia i la dis­tri­bu­ció poden fer-​​se a casa pràc­ti­ca­ment a cost zero és surrealista.

Els qui ens acu­sen de lla­dres i de pira­tes acos­tu­men a bran­dar l’argument que és insos­te­ni­ble aquesta cul­tura del tot-​​gratis; i que no ens equi­vo­quem, que gra­tis no ho és (que estem pagant una con­ne­xió ADSL, un equip infor­mà­tic, etc.). Aquest és un altre dels punts que sem­pre remarco a classe en par­lar del pro­gra­mari lliure (i pot aplicar-​​se igual­ment a l’accés a la cul­tura i la música). Parafrasejant el pro­jecte GNU els dic que tin­guin ben pre­sent que «lliure no vol dir gra­tuït» (free as in free spe­ech, not as in free beer).

Sovint sim­pli­fi­quem la qües­tió a: Windows és pri­va­tiu i per tant costa diners, Linux és lliure i per tant és gra­tis. I extra­po­lem, equi­vo­ca­da­ment, que música lliure ha de voler dir, per força, música gra­tu­ïta. Fals. Repeteixo: «lliure no vol dir gra­tuït». Si comen­cem a reba­tre el tòpic per la infor­mà­tica, hem de pen­sar que bona part de la indús­tria infor­mà­tica es dedica a pro­duir pro­gra­mari a mida per altres empre­ses, més que no pas pro­duc­tes comer­ci­als per a l’usuari final, i és en el fet de donar al cli­ent el codi font del pro­grama i el dret de modificar-​​lo on rau la lli­ber­tat. I ningú posa en dubte que aquest pro­gra­mari costa diners i que el cli­ent l’ha de pagar. Però fins i tot a l’altre sec­tor del negoci tro­bem empre­ses que viuen del pro­gra­mari lliure. Red Hat i Canonical són només els dos exem­ples clàs­sics, però n’hi ha molts d’altres arreu del món. A Catalunya fins i tot exis­teix un Catàleg d’empreses i pro­gra­mari lliure.

Quant a la música, sóc de l’opinió que un músic s’ha de gua­nyar la vida –sobre­tot– tocant. És a dir, fent con­certs. O bé, com els desen­vo­lu­pa­dors de pro­gra­mari a mida, com­po­sant per a ter­cers (ban­des sono­res). En aquest sen­tit calen impul­sos des de l’administració (una bona edu­ca­ció musi­cal a pri­mà­ria, con­ser­va­to­ris, sales de con­certs, cases de la música…) i hi ha negoci per a la ini­ci­a­tiva pri­vada. Però, fins i tot la lliure còpia i dis­tri­bu­ció que defenso poden apor­tar bene­fi­cis als músics. Jamendo, Spotify, Grooveshark o Ubuntu One Music Store són només algu­nes de les fór­mu­les legals que dis­tri­bu­ei­xen música lliure i repor­ten bene­fi­cis als intèr­prets. Hom dirà que no tots aquests nego­cis són ren­di­bles avui dia. És cert. Alguns s’enfonsaran i d’altres ho seran d’aquí un temps. En tot cas, on hi ha idees, on hi ha ini­ci­a­ti­ves, hi ha opor­tu­ni­tats de negoci. Això és una crisi, i ser­veix per reinventar-​​se. No per mirar d’endarrerir la mort de les estruc­tu­res cadu­ques a còpia de lleis com la que pro­mo­via la minis­tra González-​​Sinde.

La cita que encap­çala el post és de George Bernard Shaw, dra­ma­turg, crí­tic lite­rari i acti­vista polí­tic irlan­dès. Jo no sabia res de Bernard Shaw fins fa una estona, i ha resul­tat que una altra cita que m’agrada també és seva: «Life isn’t about fin­ding your­self. Life is about cre­a­ting your­self.» L’he des­co­bert grà­cies al vídeo Red y Libertad de l’iniciativa Red S@Stenible, a favor del lliure accés a la cul­tura i la neu­tra­li­tat de la xarxa i m’he infor­mat sobre ell a la Wikipèdia. La música del vídeo també m’ha agra­dat molt. L’he des­car­re­gada gra­tu­ï­ta­ment de Jamendo i l’he estat escol­tant men­tre escri­via aquesta entrada.