La recerca

El pro­blema de teo­rit­zar sobre la prò­pia vida és que sem­pre ten­dim a con­si­de­rar les metes i obli­dem tra­çar els camins; però la vida no té objec­tius. No parlo de rep­tes. El que somiem per al futur no hau­ria de ser sinó la direc­ció dels nos­tres pas­sos en el pre­sent. No té sen­tit si no és així i suposo que això ho explica tot.

La feli­ci­tat és efí­mera i ins­tan­tà­nia, pràc­ti­ca­ment un estat d’ànim pun­tual. Es pot ésser feliç amb una tassa de te i un lli­bre, cor­rent 5 qui­lò­me­tres o pre­nent una cer­vesa. Diria que no fa falta passar-s’ho bé i ni tan sols estar con­tent. L’humor és clau. I la bellesa.

Potser la feli­ci­tat no és gran cosa més que la incerta sen­sa­ció d’haver cap­tu­rat allò de bell, d’únic, de gra­ciós en un gest; d’un moment…

L’aprofitament del temps és quel­com ben sub­jec­tiu, és clar; pot­ser deri­vat d’una moti­va­ció prè­via i unes expec­ta­ti­ves. Rau, en bona part, en la diver­si­tat. En un frà­gil equi­li­bri entre la pla­ni­fi­ca­ció i el saber gau­dir dels impre­vis­tos. No sé fins a quin punt té a veure amb la felicitat.