Resposta a Sebastià Alzamora

Sebastià Alzamora escri­via diu­menge a la seva columna dia­ria a l’ARA que:

Per algun motiu incom­pren­si­ble, s’ha creat con­sens arreu del món entorn de la idea que el lliure accés a la cul­tura ha de com­por­tar una total falta de res­pecte envers els drets de les per­so­nes que pro­du­ei­xen con­tin­guts cul­tu­rals. […] Que la cul­tura (sinò­nim letal d’entreteniment) ha de ser gra­tis total. Perquè sí, per la cara.

Abans d’argumentar per­què l’article d’Alzamora em sem­bla un autèn­tic dis­ba­rat, m’agradaria fer notar que el copy­right (una de les for­mes de pro­tec­ció de la pro­pi­e­tat intel·lectual clàs­si­ques, com les patents o les mar­ques regis­tra­des) fou pen­sat ori­gi­nal­ment com una mesura per a fomen­tar la cre­a­ció de noves obres. No per a impe­dir l’accés del públic a l’obra, ni per garan­tir la sub­sis­tèn­cia de l’autor.

Desconec qui­nes són les fonts del senyor Alzamora per a afir­mar que exis­teix un

món d’analfabets esco­la­rit­zats, que absur­da­ment es pen­sen que la feina d’un direc­tor de cinema, d’una fil­har­mò­nica, d’un escrip­tor, d’un edi­tor o d’una banda de rock no mereix remu­ne­ra­ció de cap tipus.

Això és ridí­cul. Mai he sen­tit cap de les veus que habi­tu­al­ment s’alcen en pro de la cul­tura lliure afir­mar tal bes­ti­esa, ni tan sols entre els mili­ons d’anònims que d’una manera o altra hem pro­tes­tat con­tra el tan­ca­ment de Megaupload​.com –per par­lar del cas més recent que ha dut el debat un altre cop a les por­ta­des– o de tants altres com hi ha hagut abans. És tan evi­dent que la feina d’aquests pro­fes­si­o­nals, sem­pre que sigui neces­sà­ria, mereix una remu­ne­ra­ció que aquesta cita gai­rebé fa riure. Disculpi. Això sí, cal que no obli­dem, i amb aquest pro­pò­sit he subrat­llat per dues vega­des “la feina”, que la feina d’un músic és fer música (no ven­dre dis­cos) i la feina d’un escrip­tor és escriure (no ven­dre lli­bres). Aquestes obvi­e­tats no les dic per­què sí, sinó per­què molts acèr­rims defen­sors del copy­right par­len de tal manera que hom pen­sa­ria que ni tan sols s’han plan­te­jat alter­na­ti­ves per a adap­tar el seu ofici al temps que els ha tocat viure.

Alzamora, en el seu text, es declara a si mateix

fan incon­di­ci­o­nal de la llei SOPA, de la PIPA, i fins i tot de la Sinde, si tant convé. Qualsevol cosa que vagi en bene­fici dels drets de pro­pi­e­tat intel·lectual.

Com que el tinc en con­si­de­ra­ció de per­sona crí­tica i intel·ligent (el lle­geixo cada dia) assu­meixo que s’ha infor­mat prou i que ja li sem­blen bé les intro­mis­si­ons que aques­tes lleis, dic­ta­des per una indús­tria amb els fona­ments podrits, per­me­ten als governs en matè­ries que hau­rien de ser d’estricta com­pe­tèn­cia judi­cial. Vostè sabrà. Jo vol­dria situar el focus en el to de neces­si­tat d’una mesura des­es­pe­rada que des­prèn el parà­graf. Dóna a enten­dre que sap per­fec­ta­ment que els drets de pro­pi­e­tat intel·lectual, en la seva forma actual, fan aigües.

Convido a tot­hom, i al senyor Alzamora en par­ti­cu­lar, a lle­gir –si no ho han fet i hi tenen interès– autors com Lawrence Lessig o David Bravo. Segur que els aju­da­ran a enten­dre millor en quin moment his­tò­ric ens tro­bem i, en el cas de l’escriptor, evi­ta­ran que escri­gui bar­ra­bas­sa­des com que les immen­ses faci­li­tats que Internet ha donat són injus­tes. Com més el relle­geixo, menys l’entenc.

Quan tri­ga­rem a enten­dre que un copy­right basat en el –lite­ral­ment– dret de còpia és absurd avui dia? Necessitem legis­la­dors que, lliu­res de pres­si­ons, repen­sin les lleis de la pro­pi­e­tat intel·lectual per a adequar-​​les altra vegada a la seva llo­a­ble fun­ció ori­gi­nal i fer que garan­tei­xin el lliure –que no neces­sà­ri­a­ment gra­tuït– accés a la cul­tura. Així també ens estal­vi­a­rem fer el ridí­cul trac­tant de lla­dres i pira­tes el 70% de la població.