es genügt, zu fühlen, daß man, ohne zu schreiben, leben könnte, um es überhaupt nicht zu dürfen1
Crec que escriure és una de les activitats intel·lectuals més profitoses a les quals hom pot dedicar el seu temps. Dic «intel·lectual» perquè per a escriure fem servir el coco; sense cap pretensió ni aire elitista, tots podem –i hauríem de– escriure. A mi, m’asserena, m’ajuda a entendre i pair el dia a dia; la vida. Em posa en ordre els sentiments i molt sovint me’ls descobreix, els desemmascara, els transforma…
El mateix succeeix amb l’opinió. Una de les coses que més enyoro de l’època de l’institut i de la universitat és fer tertúlia. Quedar amb els amics en un bar, jugant a cartes, llegint el diari, bevent, fent broma… i discutir la marxa del món, de la societat, de les persones, de nosaltres. No he(m) deixat de fer-ho mai això, però dic que ho enyoro perquè em temo que ni la freqüència ni la passió amb què ens hi entreguem no són les mateixes d’abans. Equivocada o no (què importa?), em formava una opinió de tot. No sé si és un tret singular (segurament no) o, en major o menor mesura, ens passa a tots; però moltes vegades la sobredosis d’informació que ens arriba a diari em produeix la sensació de que em falta opinió, esperit crític. Planerament, a voltes, després de llegir certs articles al diari, no tinc gens clar què en penso. Si estic d’acord o no amb l’articulista, si la notícia és positiva o no…
El que manca en aquest cas és reflexió, però per a fer-la, cal tenir ben present quins són els principis de la pròpia ideologia perquè és fàcil –i còmode– deixar-se endur pel relativisme i acabar combregant amb postures que contradiuen, en el fons o la forma, el nostre ideari personal. I també aquí hi té un paper l’escriptura. Ja sigui per efecte de la reflexió que hauria de precedir-la o per la posterior re-lectura de les ratlles escrites, molt sovint entenc millor un assumpte quan l’expresso per escrit.
Si a més l’escrit és publicat al blog i tinc la sort que els ocasionals lectors hi feu algun comentari; sempre m’ajuda a pulir, canviar, replantejar, refermar… la concepció de l’assumpte de què es tracti. Només per això ja animaria tothom a escriure un blog. Trobo que val la pena. Per això en aquest «blog que faig» hi trobareu la meva opinió sobre qüestions que em preocupen, m’indignen, em sorprenen, m’agraden o que, simplement, vull col·laborar a donar a conèixer. En general són aspectes relacionats amb la meva feina com a docent, qüestions d’actualitat en matèries com la política, l’economia, la tecnologia, l’ecologia, Internet; i a vegades petits tutorials o howto’s que escric perquè penso que poden ser útils a algú igual que ho han estat per a mi.
Espero que tot plegat us resulti grat!
1. De la primera carta de Rainer Maria Rilke a Franz Xaver Kappus, en castellà a http://www.libreriahispana.com/idiomas/rmr_cartas.html
Basta […] sentir que se podría seguir viviendo sin escribir, para no permitirse el intentarlo siquiera.
