Aquesta set­mana, tot fent un te amb en Guillem, comen­tà­vem que si els mass media de casa nos­tra inclo­gués­sin a les enques­tes d’intenció de vot el par­tit PIRATA​.CAT, segu­ra­ment això repor­ta­ria uns quants vots a aquest par­tit. Simple. Potser també per aquest motiu, recent­ment els Pirates de Catalunya van expres­sar aquest legí­tim desig en una nota de premsa… Però els peri­o­dis­tes tenen el poder de deci­dir què és notí­cia i què no ho és. Una qües­tió que m’imagino que deu supo­sar no poques dis­cus­si­ons a les redac­ci­ons dels dia­ris i ter­tú­lies a les aules i bars de les facul­tats de comu­ni­ca­ció d’arreu del món… i que par­ti­cu­lar­ment em té ben dis­tret (per no bus­car altres for­mes de dir-​​ho).

Entre els mit­jans tra­di­ci­o­nals que més con­sulto s’hi tro­ben el diari ARA i Catalunya Ràdio; i vol­dria par­lar del pri­mer: l’ARA.

Abans que en sor­tís el pri­mer número vaig fer-me’n subs­crip­tor. És el pri­mer diari en paper del qual he sigut subs­crip­tor i vaig deci­dir ser-​​ne per diver­sos motius: per donar suport a la ini­ci­a­tiva d’un nou diari català, per­què m’agrada l’actitud posi­tiva dels seus caps visi­bles, comen­çant pel direc­tor Carles Capdevila; i també per­què la cam­pa­nya publi­ci­tà­ria de llan­ça­ment que van fer va acon­se­guir il·lusionar-me amb el projecte. Innocent de mi, creia que pot­ser sí que era fac­ti­ble un diari de mas­ses amb un punt de vista diferent…

Ara que el diari està a punt de cele­brar el seu pri­mer ani­ver­sari, pel que fa a mi, aquesta il·lusió ini­cial s’ha anat trans­for­mant pro­gres­si­va­ment en decep­ció. L’ARA es pre­sen­tava com un diari “dife­rent” i just això n’esperava, però –la veri­tat– em sem­bla un diari com la majoria.

Quan lle­geixo la columna dià­ria del direc­tor encara em sem­bla veure-​​hi aques­tes ganes de tre­ba­llar i de bus­car alter­na­ti­ves, però malau­ra­da­ment al trac­ta­ment de l’actualitat no n’hi veig el reflex. Em costa molt prendre’m seri­o­sa­ment un mitjà que amb dos dies de dife­rèn­cia escriu en por­tada «Europa se la juga» (dime­cres) i «Europa revifa» (avui) només per­què ahir la borsa va pujar un 5% o es va con­do­nar el 50% del deute grec.

Avui en dia, els bars i les ter­tú­lies de ràdio són plens d’espavilats que, si bé no s’atreveixen a pro­nun­ciar el jo ja ho deia!, ara tenen molt clar que, de fet, era impos­si­ble que els preus dels pisos con­ti­nu­es­sin pujant al ritme que ho feien fa 5 o 6 anys. Però, en canvi, no sento ningú alertant-​​nos que les “solu­ci­ons” que apro­ven els governs euro­peus no són tals. Comprar deute d’un país és pagar-​​li el compte d’avui a canvi que ens el torni encara més car demà. Bons de la Generalitat? m’imagino que els mil o dos mil euros que la gent tre­ba­lla­dora dipo­sita al 2% a “La Caixa” deuen ser uti­lit­zats per aquesta enti­tat per adqui­rir bons públics al 4,75%. És de bojos! Retallar ser­veis soci­als pot ésser una sor­tida des­es­pe­rada per inten­tar sal­var la situ­a­ció, però mai la pri­mera mesura d’austeritat apli­cada i, en qual­se­vol cas, no és una solu­ció al pro­blema. A tot això em refereixo… Però al diari només hi trobo un semà­for verd o ver­mell pel con­se­ller de torn segons si aquesta set­mana s’ha par­lat més de la sani­tat o d’Europa.

CatalunyaCaixa és, segons tinc entès, l’entitat més ruï­nosa de les que s’han inter­vin­gut amb diner públic a casa nos­tra; però el seu compte de pèr­dues i guanys (PDF, pàg.83) mos­tra uns bene­fi­cis nets de 23.562.000€ el segon semes­tre del 2010. Al diari hi lle­geixo que els direc­tius d’aquesta i altres enti­tats han doblat els seus sous en 5 anys. Com pot ser? Sí, semà­for ver­mell, però demà ja par­la­rem d’una altra cosa… és que l’actualitat crema!

A mi em sem­bla que el peri­o­disme hau­ria de mirar què passa fora del tau­lell de joc, fugir de les notes de premsa, posar-​​ho tot en dubte, inves­ti­gar, apro­fun­dir, denun­ciar, donar veu a les mino­ries que tre­ba­llen per can­viar les coses… això és el que espe­rava tro­bar a l’ARA; però hi lle­geixo el mateix que a La Vanguardia, El Periódico, El País… Tot ple­gat és per tirar el bar­ret al foc.

A l’hora de titu­lar aquesta entrada he estat dub­tant una estona i al final he escrit “Ara, decep­ci­o­nat”. Em feli­cito! Ara ho he cor­re­git. El que més m’amoïna és que d’entrada no m’ha sonat malament…

Alessio Rastani (aquí, aquí i aquí) ja ha tin­gut els seus 15 minuts de fama. Dimarts el va entre­vis­tar la BBC News en qua­li­tat d’expert en inver­si­ons i borsa, i mig europa es va posar les mans al cap per les seves decla­ra­ci­ons. Interrogat sobre les mesu­res per tor­nar a encar­ri­lar l’economia, Rastani va res­pon­dre que ell és un tra­der i que no l’amoïna pas el bon fun­ci­o­na­ment de eco­no­mia i de la zona euro sinó gua­nyar diners i que, de fet, somia una altra reces­sió per­què és una opor­tu­ni­tat per fer diners si saps com aprofitar-te’n. Tampoc es va tallar per dir que és Goldman Sachs qui governa el món, no pas els governs.

Tot sem­bla indi­car que aquest paio és un cabró sense escrú­pols. Crec que es pot qua­li­fi­car així algú que no té ver­go­nya de dir públi­ca­ment que és més impor­tant fer calers que vet­llar per les neces­si­tats bàsi­ques de mili­ons de per­so­nes que ho pas­sen mala­ment a Europa i els EUA. El més curiós del cas –i el que m’ha dut a escriure sobre ell– és que pas­sada la indig­na­ció ini­cial, Rastani torna a ser notí­cia per­què ara resulta ser que no és real­ment un broker… Diuen que va fer unes decla­ra­ci­ons al Daily Telegraph on con­fessa que només volia cri­dar l’atenció. Literalment: «I’m an atten­tion seeker not a tra­der».

Sincerament no sé si és un tra­der, un attention-seeker-d’estar-per-casa qual­se­vol o un Yes Men; i se me’n fot. A hores d’ara, al seu Twitter només hi ha tres tuits poste­ri­ors al 27-​​set: un enllaç a un arti­cle del seu blog sobre el mer­cat de valors i el preu de la plata, un agra­ï­ment als seus nous followers (en deu haver gua­nyat uns quants, entre els que em compto) i un enllaç a una entre­vista que li van fer ahir (des­prés de l’escàndol) a la CNN. Després de veure-​​la sem­bla més clar que real­ment no és un pro­fes­si­o­nal però sí que inver­teix els seus pro­pis diners.

Sigui o no sigui un far­sant, jo diria –abans que res– que el fet de no ser pro­fes­si­o­nal no té per­què desau­to­rit­zar les seves opi­ni­ons i argu­ments. De fet, si par­lem de pro­fes­si­o­na­li­tat, em pre­o­cupa més la dels peri­o­dis­tes de la BBC que el van esco­llir per a l’entrevista… i dels de casa nos­tra!, veient el trac­ta­ment que n’ha fet la premsa. Encara que el tal Rastani només sigui un “pobre nano” que inver­teix els seus estal­vis i no el des­pi­e­tat capi­ta­lista d’èxit que volia apa­ren­tar no compto que a hores d’ara algú dubti de l’existència d’aquests, diguem-​​ho clar, fills de puta (vegeu, sense anar més lluny, Inside Job). El motiu d’indignació hi és, repe­teixo, sigui o no sigui un farsant.

I ja que par­lava del trac­ta­ment peri­o­dís­tic no vull dei­xar de dir que em sem­bla ver­go­nyós i lamen­ta­ble l’article que publica avui el diari ARA titu­lat «Un fals broker s’infiltra a la BBC» jus­ta­ment sota la cap­ça­lera El con­trol de qua­li­tat als mit­jans. No conec gaire (gens) el món dels espais de notí­cies a la TV, però no crec que sigui un lloc on et puguis “infil­trar” fàcil­ment i et facin sor­tir en directe. Aquest senyor el van esco­llir, no es va infil­trar. L’article en si, comença desa­cre­di­tant Rastani per dis­po­sar només de 1.130€ al compte cor­rent, una casa hipo­te­cada a nom de la seva dona i un saldo nega­tiu d’11.500€ des­prés de qua­tre anys de compra-​​venda d’accions. (Deixant de banda d’on han obtin­gut aques­tes dades per­so­nals els peri­o­dis­tes de l’ARA –no citen cap font– és interes­sant saber que aquest diari valora l’opinió de les per­so­nes en fun­ció del gruix de la seva car­tera). Explica breu­ment la cro­no­lo­gia dels fets basant-​​se en la notí­cia del Daily Telegraph i qües­ti­ona els fil­tres de la BBC; res de nou. La ver­sió en paper inclou la cire­reta dels “pre­ce­dents”: Enric Marco, el cas del taxista con­fós per un expert en IT i els Yes Men.

Em quedo amb el tuit de l’Oriol Montanyà:

El broker Rastani ens indigna per dir 4 veri­tats. I la BBC ens indigna per deixar-​​li dir. Preferim la hipo­cre­sia? La cen­sura? @iuforn

— Oriol Montanyà (@oriolmv) September 28, 2011

El pro­per 28 de gener, si no hi ha cap dal­ta­baix ante­rior (que mai se sap amb l’actual pano­rama gover­na­men­tal), el con­sell de minis­tres de ZP apro­varà la reforma de les pen­si­ons que, entre d’altres mesu­res (com el replan­te­ja­ment del sis­tema de pen­si­ons de viu­de­tat –que trobo bé– o de les pre­ju­bi­la­ci­ons), endar­re­rirà l’edat de jubi­la­ció fins als 67 anys. Diuen que si cada cop vivim més anys és rao­na­ble que tre­ba­llem una mica més per a poder man­te­nir l’actual sis­tema de pen­si­ons. En cas­te­llà diríem que no hay que ser un lince (quina expres­sió equi­va­lent tin­dríem en català?) per adonar-​​se que la fi del sis­tema de pen­si­ons i la pres­ta­ció sani­tà­ria uni­ver­sal són les ame­na­ces més con­cor­re­gu­des quan a la ciu­ta­da­nia li passa pel cap de pro­tes­tar una mica més del compte per totes les reta­lla­des de drets que estan a l’ordre del dia.

Al web de El País podem des­car­re­gar un docu­ment (PDF 188KB) on s’explica millor la reforma i hi ha algu­nes xifres des­ti­na­des a jus­ti­fi­car la jubi­la­ció als 67. La més des­ta­ca­ble és que l’estimació de la quan­ti­tat de pen­si­ons (no l’import) que cal­drà pagar el 2040 és apro­xi­ma­da­ment el doble que l’actual. Potser sí. Amb tot ple­gat, però, con­ti­nuo sense estar d’acord amb aquest punt de la reforma. Si bé és evi­dent que cal pren­dre mesu­res per a garan­tir unes pen­si­ons dig­nes per als jubi­lats no veig com ens aju­darà endar­re­rir l’edat de jubi­la­ció. En pri­mer lloc per­què em temo que el que per­se­guei­xen no és que ens jubi­lem més tard sinó que encara que ens jubi­lem a la mateixa edat que ho fem ara (la mit­jana ronda els 63 anys) cobrem, com­pa­ra­ti­va­ment, bas­tant menys. En segon lloc per­què el que ens falta ara és jus­ta­ment ocu­pa­ció. Amb la taxa d’atur actual (espe­ci­al­ment entre la pobla­ció més jove) posar-​​se a dis­cu­tir si cal endar­re­rir dos anys l’edat de jubi­la­ció des­perta, com a mínim, un lleu som­riure sota el nas. Per últim per­què, no fotem!, trobo que als 65 –sinó abans– ja has tre­ba­llat prou i real­ment et merei­xes pas­sar els últims 20 anys de la teva vida una mica més tran­quil. A aquesta vida no hi hem vin­gut a treballar!

En la línia d’aquesta dar­rera afir­ma­ció faré l’esbós, en dos punts, de la que seria la meva pro­posta de reforma labo­ral. En l’article «La Catalunya his­pa­nit­zada» (Ara, 10/​12/​2010 –cal regis­tre gra­tuït per lle­gir l’article sen­cer), Xavier Roig afir­mava que «la famosa jor­nada inten­siva (el de 8 a 3) és l’exponent més clar que un país no té ganes de fer feina». Vaig lle­gir l’article amb interès i, tot i no estar gens d’acord amb l’autor, que no només sem­blava que volia convertir-​​nos a tots en worka­ho­lics (o, encara pit­jor, que ens renyava per no ser-​​ho) sinó que en donava la culpa a Espanya (com si els cata­lans no en tin­gués­sim prou amb nos­al­tres matei­xos per ser uns gan­duls!); sí que vaig trobar-​​hi un bon punt de par­tida… cap a una inter­pre­ta­ció dife­rent; això sí.

Ésser pro­duc­tiu de 8 a 3 és impos­si­ble; i a més no cal. A Google (empresa que hom fa ser­vir d’exemple quan parla de bones con­di­ci­ons labo­rals i con­ci­li­a­ció) ho saben molt bé i és vox populi (i veri­tat) que per­me­ten als seus tre­ba­lla­dors dedi­car un 20% de la seva jor­nada a “pro­jec­tes pro­pis”. Si és bo per a Google (empresa que hom fa ser­vir d’exemple, també, quan parla de crei­xe­ment espec­ta­cu­lar i excel·lents resul­tats eco­nò­mics) ho hau­ria de ser per a tothom.

Primer punt, per tant, reduïm la jor­nada labo­ral a 6 hores i flexibilitzem-​​la. Treballem l’estona que puguem ser real­ment pro­duc­tius i dei­xem de valo­rar els emple­ats per la seva capa­ci­tat d’estar al lloc de tre­ball durant 8, 10, 12 hores… Aquesta mesura té, al meu enten­dre, dues con­se­qüèn­cies direc­tes: la pri­mera és que la gent va menys ata­ba­lada i té per tant més opor­tu­ni­tats per a ser feliç; la segona és que cal més gent per a fer la mateixa feina, amb la qual cosa posem rumb a la plena ocupació.

El segon punt de la reforma que pro­po­sa­ria con­sis­teix en un any sabà­tic obli­ga­tori cada qua­tre anys de tre­ba­llar, cobrant una pres­ta­ció pública. Aquest any sabà­tic podria dedicar-​​se a la for­ma­ció, a pre­pa­rar nous pro­jec­tes, a viat­jar, a la famí­lia i els amics… o a fer figu­res pel pes­se­bre, a gust de cadascú. Tot ple­gat amb la idea prin­ci­pal de fomen­tar la feli­ci­tat entre la gent, moti­var les per­so­nes per a empren­dre amb més ganes i efi­ci­èn­cia els rep­tes pro­fes­si­o­nals (cada cinc anys en tin­dríem un de nou) i repar­tir al llarg de tota la vida aquesta supo­sada recom­pensa pels anys de dedi­ca­ció al bé comú que repre­senta la jubi­la­ció. No cal dir que aquesta mesura con­tri­bui­ria –i molt– a reduir la taxa d’atur.

En un esce­nari com aquest, pot­ser sí que esta­ria d’acord amb endar­re­rir l’edat de jubi­la­ció als 67 o als 70…