La campanya –i el vídeo en particular– és un exercici de comunicació audiovisual brillant i una mostra impecable del poder de propagació de la informació que tenen les xarxes socials. Sense anar més lluny, avui 7 de març, la paraula Kony ha assolit una cota màxima de popularitat a Twitter del 2,83% i 38 hores seguides de pujada [font: Trendistic]. Potser no semblen unes xifres espectaculars, però la keynote en què Apple (de qui tots coneixem el poder de convocatòria) ha presentat l’iPad 3 ha assolit –amb el mot ipad– un 3,09% de popularitat amb un període d’increment de 16 hores. Tenint en compte que diàriament es fan uns 300 milions de tweets arreu del món, suposo que això contextualitza una mica la dada.

Jo mateix, després de veure el vídeo, el vaig difondre via Twitter, Facebook, Google+ i Tumblr; i haureu vist que també he posat un banner aquí al blog. Crec que és bo que la gent el vegi, que es conegui el cas, que se’n parli… i penso que aquest és possiblement el millor us que podem donar a la tecnologia de què disposem els ciutadans. Tanmateix, també estic content d’haver llegit una carta titulada «Be aware of all sides. Don’t blindly support» que ha escrit Grant Oyston. En aquesta carta –un text fantàstic, del títol al punt i final– Oyston adverteix sobre l’ús que fa Invisible Children de les donacions que rep (només destina el 32% del pressupost a serveis directes i la resta es gasta en salaris, campanyes, filmacions, transport…) i posa de relleu que l’organització (a la qual acusa de simpatitzar amb l’exèrcit d’Uganda, aportant com a prova aquesta foto) advoca manifestament per una intervenció militar per capturar Kony; a la vegada que denuncia que també l’exèrcit ugandès es nodreix il·legalment de nens soldats; igual que Kony.

Oyston diu, en definitiva, que si bé són certes les atrocitats atribuïdes al líder de l’LRA; dediquem una estona a reflexionar en tot plegat i actuem en conseqüència.

Entre els mitjans tradicionals que més consulto s’hi troben el diari ARA i Catalunya Ràdio; i voldria parlar del primer: l’ARA.

Abans que en sortís el primer número vaig fer-me’n subscriptor. És el primer diari en paper del qual he sigut subscriptor i vaig decidir ser-ne per diversos motius: per donar suport a la iniciativa d’un nou diari català, perquè m’agrada l’actitud positiva dels seus caps visibles, començant pel director Carles Capdevila; i també perquè la campanya publicitària de llançament que van fer va aconseguir il·lusionar-me amb el projecte. Innocent de mi, creia que potser sí que era factible un diari de masses amb un punt de vista diferent…

Ara que el diari està a punt de celebrar el seu primer aniversari, pel que fa a mi, aquesta il·lusió inicial s’ha anat transformant progressivament en decepció. L’ARA es presentava com un diari “diferent” i just això n’esperava, però –la veritat– em sembla un diari com la majoria.

Quan llegeixo la columna diària del director encara em sembla veure-hi aquestes ganes de treballar i de buscar alternatives, però malauradament al tractament de l’actualitat no n’hi veig el reflex. Em costa molt prendre’m seriosament un mitjà que amb dos dies de diferència escriu en portada «Europa se la juga» (dimecres) i «Europa revifa» (avui) només perquè ahir la borsa va pujar un 5% o es va condonar el 50% del deute grec.

Avui en dia, els bars i les tertúlies de ràdio són plens d’espavilats que, si bé no s’atreveixen a pronunciar el jo ja ho deia!, ara tenen molt clar que, de fet, era impossible que els preus dels pisos continuessin pujant al ritme que ho feien fa 5 o 6 anys. Però, en canvi, no sento ningú alertant-nos que les “solucions” que aproven els governs europeus no són tals. Comprar deute d’un país és pagar-li el compte d’avui a canvi que ens el torni encara més car demà. Bons de la Generalitat? m’imagino que els mil o dos mil euros que la gent treballadora diposita al 2% a “La Caixa” deuen ser utilitzats per aquesta entitat per adquirir bons públics al 4,75%. És de bojos! Retallar serveis socials pot ésser una sortida desesperada per intentar salvar la situació, però mai la primera mesura d’austeritat aplicada i, en qualsevol cas, no és una solució al problema. A tot això em refereixo… Però al diari només hi trobo un semàfor verd o vermell pel conseller de torn segons si aquesta setmana s’ha parlat més de la sanitat o d’Europa.

CatalunyaCaixa és, segons tinc entès, l’entitat més ruïnosa de les que s’han intervingut amb diner públic a casa nostra; però el seu compte de pèrdues i guanys (PDF, pàg.83) mostra uns beneficis nets de 23.562.000€ el segon semestre del 2010. Al diari hi llegeixo que els directius d’aquesta i altres entitats han doblat els seus sous en 5 anys. Com pot ser? Sí, semàfor vermell, però demà ja parlarem d’una altra cosa… és que l’actualitat crema!

A mi em sembla que el periodisme hauria de mirar què passa fora del taulell de joc, fugir de les notes de premsa, posar-ho tot en dubte, investigar, aprofundir, denunciar, donar veu a les minories que treballen per canviar les coses… això és el que esperava trobar a l’ARA; però hi llegeixo el mateix que a La Vanguardia, El Periódico, El País… Tot plegat és per tirar el barret al foc.

A l’hora de titular aquesta entrada he estat dubtant una estona i al final he escrit “Ara, decepcionat”. Em felicito! Ara ho he corregit. El que més m’amoïna és que d’entrada no m’ha sonat malament…

Tot sembla indicar que aquest paio és un cabró sense escrúpols. Crec que es pot qualificar així algú que no té vergonya de dir públicament que és més important fer calers que vetllar per les necessitats bàsiques de milions de persones que ho passen malament a Europa i els EUA. El més curiós del cas –i el que m’ha dut a escriure sobre ell– és que passada la indignació inicial, Rastani torna a ser notícia perquè ara resulta ser que no és realment un broker… Diuen que va fer unes declaracions al Daily Telegraph on confessa que només volia cridar l’atenció. Literalment: «I’m an attention seeker not a trader».

Sincerament no sé si és un trader, un attention-seeker-d’estar-per-casa qualsevol o un Yes Men; i se me’n fot. A hores d’ara, al seu Twitter només hi ha tres tuits posteriors al 27-set: un enllaç a un article del seu blog sobre el mercat de valors i el preu de la plata, un agraïment als seus nous followers (en deu haver guanyat uns quants, entre els que em compto) i un enllaç a una entrevista que li van fer ahir (després de l’escàndol) a la CNN. Després de veure-la sembla més clar que realment no és un professional però sí que inverteix els seus propis diners.

Sigui o no sigui un farsant, jo diria –abans que res– que el fet de no ser professional no té perquè desautoritzar les seves opinions i arguments. De fet, si parlem de professionalitat, em preocupa més la dels periodistes de la BBC que el van escollir per a l’entrevista… i dels de casa nostra!, veient el tractament que n’ha fet la premsa. Encara que el tal Rastani només sigui un “pobre nano” que inverteix els seus estalvis i no el despietat capitalista d’èxit que volia aparentar no compto que a hores d’ara algú dubti de l’existència d’aquests, diguem-ho clar, fills de puta (vegeu, sense anar més lluny, Inside Job). El motiu d’indignació hi és, repeteixo, sigui o no sigui un farsant.

I ja que parlava del tractament periodístic no vull deixar de dir que em sembla vergonyós i lamentable l’article que publica avui el diari ARA titulat «Un fals broker s’infiltra a la BBC» justament sota la capçalera El control de qualitat als mitjans. No conec gaire (gens) el món dels espais de notícies a la TV, però no crec que sigui un lloc on et puguis “infiltrar” fàcilment i et facin sortir en directe. Aquest senyor el van escollir, no es va infiltrar. L’article en si, comença desacreditant Rastani per disposar només de 1.130€ al compte corrent, una casa hipotecada a nom de la seva dona i un saldo negatiu d’11.500€ després de quatre anys de compra-venda d’accions. (Deixant de banda d’on han obtingut aquestes dades personals els periodistes de l’ARA –no citen cap font– és interessant saber que aquest diari valora l’opinió de les persones en funció del gruix de la seva cartera). Explica breument la cronologia dels fets basant-se en la notícia del Daily Telegraph i qüestiona els filtres de la BBC; res de nou. La versió en paper inclou la cirereta dels “precedents”: Enric Marco, el cas del taxista confós per un expert en IT i els Yes Men.

Em quedo amb el tuit de l’Oriol Montanyà:

El broker Rastani ens indigna per dir 4 veritats. I la BBC ens indigna per deixar-li dir. Preferim la hipocresia? La censura? @iuforn

— Oriol Montanyà (@oriolmv) September 28, 2011

Al web de El País podem descarregar un document (PDF 188KB) on s’explica millor la reforma i hi ha algunes xifres destinades a justificar la jubilació als 67. La més destacable és que l’estimació de la quantitat de pensions (no l’import) que caldrà pagar el 2040 és aproximadament el doble que l’actual. Potser sí. Amb tot plegat, però, continuo sense estar d’acord amb aquest punt de la reforma. Si bé és evident que cal prendre mesures per a garantir unes pensions dignes per als jubilats no veig com ens ajudarà endarrerir l’edat de jubilació. En primer lloc perquè em temo que el que persegueixen no és que ens jubilem més tard sinó que encara que ens jubilem a la mateixa edat que ho fem ara (la mitjana ronda els 63 anys) cobrem, comparativament, bastant menys. En segon lloc perquè el que ens falta ara és justament ocupació. Amb la taxa d’atur actual (especialment entre la població més jove) posar-se a discutir si cal endarrerir dos anys l’edat de jubilació desperta, com a mínim, un lleu somriure sota el nas. Per últim perquè, no fotem!, trobo que als 65 –sinó abans– ja has treballat prou i realment et mereixes passar els últims 20 anys de la teva vida una mica més tranquil. A aquesta vida no hi hem vingut a treballar!

En la línia d’aquesta darrera afirmació faré l’esbós, en dos punts, de la que seria la meva proposta de reforma laboral. En l’article «La Catalunya hispanitzada» (Ara, 10/12/2010 –cal registre gratuït per llegir l’article sencer), Xavier Roig afirmava que «la famosa jornada intensiva (el de 8 a 3) és l’exponent més clar que un país no té ganes de fer feina». Vaig llegir l’article amb interès i, tot i no estar gens d’acord amb l’autor, que no només semblava que volia convertir-nos a tots en workaholics (o, encara pitjor, que ens renyava per no ser-ho) sinó que en donava la culpa a Espanya (com si els catalans no en tinguéssim prou amb nosaltres mateixos per ser uns ganduls!); sí que vaig trobar-hi un bon punt de partida… cap a una interpretació diferent; això sí.

Ésser productiu de 8 a 3 és impossible; i a més no cal. A Google (empresa que hom fa servir d’exemple quan parla de bones condicions laborals i conciliació) ho saben molt bé i és vox populi (i veritat) que permeten als seus treballadors dedicar un 20% de la seva jornada a “projectes propis”. Si és bo per a Google (empresa que hom fa servir d’exemple, també, quan parla de creixement espectacular i excel·lents resultats econòmics) ho hauria de ser per a tothom.

Primer punt, per tant, reduïm la jornada laboral a 6 hores i flexibilitzem-la. Treballem l’estona que puguem ser realment productius i deixem de valorar els empleats per la seva capacitat d’estar al lloc de treball durant 8, 10, 12 hores… Aquesta mesura té, al meu entendre, dues conseqüències directes: la primera és que la gent va menys atabalada i té per tant més oportunitats per a ser feliç; la segona és que cal més gent per a fer la mateixa feina, amb la qual cosa posem rumb a la plena ocupació.

El segon punt de la reforma que proposaria consisteix en un any sabàtic obligatori cada quatre anys de treballar, cobrant una prestació pública. Aquest any sabàtic podria dedicar-se a la formació, a preparar nous projectes, a viatjar, a la família i els amics… o a fer figures pel pessebre, a gust de cadascú. Tot plegat amb la idea principal de fomentar la felicitat entre la gent, motivar les persones per a emprendre amb més ganes i eficiència els reptes professionals (cada cinc anys en tindríem un de nou) i repartir al llarg de tota la vida aquesta suposada recompensa pels anys de dedicació al bé comú que representa la jubilació. No cal dir que aquesta mesura contribuiria –i molt– a reduir la taxa d’atur.

En un escenari com aquest, potser sí que estaria d’acord amb endarrerir l’edat de jubilació als 67 o als 70…

In that process, I have become the lightening rod. I get undue attacks on every aspect of my life, but then I also get undue credit as some kind of balancing force.

Tot i els atacs que ha patit el web de WikiLeaks, a través de bittorrent qualsevol de nosaltres pot descarregar un fitxer d’1,40GB anomenat insurance.aes256 que WikiLeaks distribuïa en el seu Afghan War Diary, 2004–2010. Hi ha qui diu que és un hoax (en aquest cas concret, jo diria que, deguda la seva intenció, més aviat un farol) però aparentment (si fem cas del seu nom) es tracta d’un arxiu xifrat amb AES256 del qual se’n desconeix la clau. És per tant inexpugnable. Tampoc es pot comprovar si és –en efecte– el resultat d’un xifrat AES256 (o de qualsevol altre mètode simètric), tot i que l’anàlisi de probabilitats concorda: és del tot aleatori. Suposadament conté informació que els perseguidors del cap visible de l’organització, Julian Assange, no voldrien que es fes pública de cap de les maneres. Així que si li passa res a Assange, «algú» distribuirà la clau i tots els qui ja hagin descarregat el fitxer podran fer-lo públic. D’aquí el nom d’assegurança. Tot plegat sembla un punt de partida magnífic per a atrapar-nos, als lectors de Larson, en una nova aventura de Lisbeth Salander; però resulta que aquesta vegada ho llegim als diaris i no en una novel·la… Els amants de la conspiranoia deuen estar encantats.

S’han dit moltes coses sobre Assange i WikiLeaks (està confirmat que Suècia el busca per una acusació de delicte sexual –que també hi ha qui nega que aquesta acusació existeix) i la veritat és que no sé massa què pensar-ne, jo, de tot plegat. És cert, com diuen alguns mitjans, que algunes de les revelacions que han fet són més pròpies del camp de les tafaneries que dels secrets d’estat i d’altres no fan sinó confirmar sospites que tothom donava per sobreenteses. Alguns humoristes han sabut captar molt bé aquesta crítica a WikiLeaks, com Manel Fontdevila, per exemple:

Malauradament sempre hi ha qui, de l’humor, en pren només la banalització i no sap cercar-hi també la reflexió (tweet via ara.cat) i, per una cosa o altra, una part de l’opinió en els mitjans sembla instal·lada en la incredulitat acrítica (tant dolenta, en aquest cas com la credulitat) i oblida que també fou WikiLeaks qui va fer publica, per exemple, la mort d’un periodista de Reuters (i de la d’altres civils innocents) a Iraq a mans de l’exercit americà d’una forma absolutament criminal. És cert que hi ha algunes contradiccions en la reclamació de transparència que fa WikiLeaks, i potser també és veritat que hi ha secrets d’estat que ja està bé que ho siguin (de secrets); però si hi ha una organització que remenant una mica la merda dels governs aconsegueix que s’apliquin més controls i que es faci justícia ens casos d’abusos militars a Iraq, Afganistan, Rússia… o Espanya; a mi ja em sembla bé.

Jo m’he descarregat l’assegurança d’Assange.

Avui també he descobert James Randi i la seva fundació. Necessitem més homes com aquest, perquè em temo que cada dia que passa es dóna més credibilitat a tota mena de teràpies alternatives, parapsicologies i disbarats per l’estil…

Deixo el vídeo de la xerrada de Randi:

Un nadiu nord-americà va explicar al seu nét que sentia que hi havia dos llops lluitant al seu interior. «Un dels llops és violent, ple de set de venjança. L’altre és afectuós i compassiu». El nét li va preguntar: «Quin dels llops vencerà al teu cor?». «Aquell al qual alimenti», va respondre l’ancià.

Després de la lectura del llibre de què parlava en el darrer apunt: Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, de Jordi Pigem (la citació és del capítol 5, pàg. 76) entenc que:

1. La crisi és el moment decisiu del curs d’una malaltia. Per tant, per si mateixa, no té connotacions positives ni negatives.
2. A través del materialisme l’home s’ha desvinculat de la natura. Només té valor allò quantificable. Només existeix allò mesurable.
3. El consum és la raó única de la nostra existència.
4. Aquesta societat hiperactiva ja ha superat el seu zenit (peak oil day) i ara decau. La crisi actual no és tant econòmica com estructural.

Pigem proposa que hem de reconciliar-nos amb la Terra i les altres espècies. Cal que ens adonem que som gràcies als altres. Del cogito, ergo sum de Descartes al ets, per tant, existeixo de Satish Kumar. La nostra actitud vers l’univers és el canvi que el món necessita, tal com il·lustra la citació inicial.

Però… amb això n’hi ha prou? I com es passa del saber al sentir?

Gràcies al llibre que estic llegint ara mateix (Bona crisi. Cap a un món post-materialista, de Jordi Pigem) avui he descobert l’existència de l’HPI. El Happy Planet Index és un indicador de l’eficiència dels països en termes d’esperança i qualitat de vida front a la seva empremta mediambiental.

El calcula la nef (una fundació que segueix la línia de pensament d’E. F. Schumacher: «una economia com si la gent i el planeta importessin») com a alternativa al PIB per a comparar el nivell de desenvolupament dels països del món. Val la pena consultar el web i l’informe complert [PDF. 4,8MB] per entendre una mica millor què és, per a què pot servir (i per a què no) l’HPI.

Tot plegat constitueix una línia de pensament que s’ajusta força –pel que vaig veient– a la meva manera de concebre el món i tinc ganes d’endinsar-m’hi una mica més per descobrir si, a banda d’ordenar i ampliar alguns dels meus pensaments sobre el nostre futur com a espècie, també proposa accions concretes o es queda simplement amb l’exposició.

De moment segueixo amb el llibre de Pigem (que recomano) i enceto una categoria al blog anomenada Arreglant el món per tractar aquestes qüestions.