Aquesta set­mana vaig veure el repor­tatge «Al car­rer» del recent­ment estre­nat pro­grama de TV3 «l’endemà» i la veri­tat és que em va dei­xar tocat. Per poc empà­tic que hom sigui, el repor­tatge col­peix. L’atur és, segu­ra­ment, el pit­jor i el més dolo­rós símp­toma d’aquest sis­tema que patim; però allò que desa­nima més de tot ple­gat és veure la inep­ti­tud dels nos­tres gover­nants i la seva inca­pa­ci­tat covar­dia per a pro­po­sar alter­na­ti­ves al capi­ta­lisme que, al cap i a la fi, és el que ens ha dut on som. Ben lluny d’això, par­len de “refundar-​​lo” (?) i espe­ren (!?) que la seva maqui­na­ria recu­peri l’embranzida per a llençar-​​nos de nou cap al crei­xe­ment per la única via que conei­xen: con­sum, con­sum i més consum.

Durant una estona del repor­tatge van par­lar sobre els cur­sos de for­ma­ció ocu­pa­ci­o­nal i els entre­vis­tats lamen­ta­ven, sobre­tot, la manca de diver­si­tat en l’oferta o, direc­ta­ment, la manca de cur­sos. La Generalitat diu que «la for­ma­ció és la clau» però no sem­bla que hi des­tini real­ment els recur­sos neces­sa­ris. I no em refe­reixo –o no només– a recur­sos eco­nò­mics. En el cas que més o menys conec jo (la for­ma­ció ocu­pa­ci­o­nal en infor­mà­tica) tot ple­gat està molt verd. Dels diners que es des­ti­nen a aquest tipus de for­ma­ció (que tot­hom coin­ci­deix en qua­li­fi­car d’indispensable; l’analfabetisme del s.XXI, bla, bla, bla…) se’n treu un ren­di­ment, en ter­mes d’eficiència, ben baix.

Al nou cer­ca­dor de cur­sos del SOC hi tro­bem, a dia d’avui, 644 cur­sos dins de la famí­lia pro­fes­si­o­nal infor­mà­tica i comu­ni­ca­ci­ons. No està mala­ment. El pro­blema està en la manca de con­cre­ció d’objectius i de tema­ris. Fixem-​​nos en un cas con­cret com, per exem­ple, els cur­sos d’Excel:

Si jo sóc una per­sona que no he fet ser­vir mai un full de càl­cul, d’entrada em des­pis­ta­ran tan­tes nota­ci­ons dife­rents (que si Iniciació, Intermedi, Bàsic, Avançat, I, II, III… i més que n’hi ha!) però si a sobre hi bar­re­gem la dis­pa­ri­tat d’hores fre­guem l’absurd. Hom pre­tén donar a enten­dre que par­tint de zero i dedi­cant 36 hores a cur­sar Excel I, II i III es pot asso­lir un nivell més alt que fent un únic curs d’Iniciació de 120 hores? A mi em sem­bla que no. Fer 12 hores d’Excel pot ésser pro­fi­tós per a per­so­nes acos­tu­ma­des a tre­ba­llar amb fulls de càl­cul que vul­guin optimitzar-​​ne el seu ús; però que­da­ran en res per a qui no cone­gui l’eina.

Ara bé, en cap d’aquests cur­sos hi consta ni el temari ni els objec­tius. I quan hi són, mol­tes vega­des són sim­ples «copiar i engan­xar» que sem­blen extrets del Segur que tinc sort™ de Google i que rara vegada tenen en compte la durada del curs.

Una altra qües­tió a con­si­de­rar és l’orientació que es dóna a les per­so­nes que estan a l’atur sobre els cur­sos que els con­ve­nen. Sigui per­què des del SOC no conei­xen bé què es fa exac­ta­ment en un curs deter­mi­nat (com és ben natu­ral i com­pren­si­ble) o per­què es diri­gei­xen direc­ta­ment a les aca­dè­mies que impar­tei­xen els cur­sos on amb la mateixa natu­ral i com­pren­si­ble igno­ràn­cia o les poc ètiques ganes d’omplir cadi­res per a cobrar sub­ven­ci­ons, molts alum­nes són ori­en­tats cap a cur­sos dels quals en trau­ran ben poc –o cap– profit.

A tall d’exemple, jo mateix tinc diver­sos alum­nes que no havien uti­lit­zat mai un PC en un curs d’Introducció a la trans­mis­sió de dades on par­lem de con­fi­gu­ra­ci­ons de xarxa i com­par­ti­ció de recur­sos. També he sen­tit com, per com­pro­var si un alumne com­plia els requi­sits de conei­xe­ments pre­vis per a un curs d’InDesign, se li pre­gun­tava, literalment:

–El Word i l’Excel què? Bé, no?

La Generalitat va fer un pas impor­tant amb la cre­a­ció de l’ACTIC però no n’hi ha prou amb això. Cal aco­tar la for­ma­ció infor­mà­tica que s’ofereix (tant per a tre­ba­lla­dors en actiu com atu­rats), con­cre­tar matè­ries, nivells, objec­tius, esta­blir tema­ris adap­tats als temps que cor­ren (ja n’hi ha prou de donar for­mat a dis­quets de 3 ½, si us plau!), rea­lis­tes segons les dura­des dels cur­sos i adap­tats als objec­tius del curs; defi­nir iti­ne­ra­ris for­ma­tius temà­tics cohe­rents (així com for­mar també les per­so­nes que ori­en­ten els alum­nes), mèto­des d’avaluació clars, acre­di­ta­ci­ons cre­ï­bles… En resum, que tenim molta feina per fer!

Si reta­llar (la paraula de moda) només passa per reduir pres­su­pos­tos però no fem res per a millo­rar l’eficiència i la pro­duc­ti­vi­tat, no ani­rem enlloc!

És fre­qüent sen­tir com algú reco­neix el tòpic «sóc un des­as­tre amb els noms!» per a excusar-​​se donant per fet que no recor­darà com es diu algú que li aca­ben de pre­sen­tar. Jo mateix ho havia dit amb fre­qüèn­cia per­què així ho creia, ja abans de tre­ba­llar com a docent. En aquesta feina tracto amb força gent al cap de l’any i gene­ral­ment la rela­ció no s’allarga pas més del que dura el curs (un mes o dos, la majo­ria de vega­des) i al prin­cipi era un pro­blema recor­dar els noms. Fins al punt que molts cur­sos s’acabaven i com a molt havia acon­se­guit recor­dar –anant bé– el nom de dues o tres per­so­nes de la classe.

Per sort un dia em vaig ado­nar que això no podia ser. Que si em rela­ci­ono amb per­so­nes, si tre­ba­llo per a les per­so­nes, de fet; és impor­tant que em pugui diri­gir a elles pel seu nom. Aleshores sí que vaig fer un des­co­bri­ment: si no recordo el nom d’algú no és per­què «sigui un des­as­tre» o «no tin­gui memò­ria», sinó per­què aquesta per­sona en con­cret m’importa més aviat poc. A la feina això can­via una mica per­què no em pre­sen­ten dues o tres per­so­nes sinó que són entre 10 i 15 cada vegada les que es pre­sen­ten a si matei­xes i aquí sí que hi comença a inter­ve­nir també la memò­ria a banda de l’interès.

En aquest cas, com que l’interès el tinc, el que faig el pri­mer dia de classe és un cro­quis de l’aula amb els noms de tot­hom i la seva ubi­ca­ció. Cada vegada que algú intervé a classe o interac­ci­ona amb mi o algun com­pany miro poste­ri­or­ment el seu nom si no el recordo. Aquesta sen­zi­lla pràc­tica m’ajuda a asso­ciar noms i cares a les inter­ven­ci­ons i és el que em va millor per­què de seguida recordo qui és qui. Intento sem­pre que a la segona ses­sió del curs ja em pugui diri­gir a tot­hom pel seu nom.

Escric aquesta refle­xió per­què la set­mana pas­sada vaig comen­çar un curs (com a alumne) i el pro­fes­sor (en David) va enge­gar la classe fent-​​nos pre­sen­tar –com és habi­tual– i em va fer l’efecte que no escol­tava pas els nos­tres noms (sí, en canvi, el que li expli­cà­vem de nos­al­tres) a mida que els hi dèiem; just des­prés d’haver-se excu­sat dient que era… sí, ho heu ende­vi­nat: «un des­as­tre amb els noms».

Tot és qües­tió de volun­tat. Ho sé jo que també sóc un des­as­tre amb els noms ;-)

Aquest novem­bre farà qua­tre anys que em dedico a la docèn­cia d’informàtica per adults. És una feina que m’agrada per­què és vari­ada i poc ruti­nà­ria. No hi ha mai els matei­xos hora­ris, ni els matei­xos llocs, ni les matei­xes cares… Les matè­ries també can­vien: tan aviat t’envien a unes instal·lacions muni­ci­pals a ense­nyar les noci­ons més bàsi­ques d’un sis­tema ope­ra­tiu, com a una cam­bra de comerç a fer macros d’Excel per a gent que tre­ba­lla a diari amb fulls de càl­cul o a una aca­dè­mia a expli­car GNU/​Linux o segu­re­tat informàtica.

Mai havia tre­ba­llat qua­tre anys a la mateixa empresa –ni en el mateix sec­tor, de fet– però suposo que si he arri­bat fins aquí és per­què la feina m’agrada, trobo satis­fac­tò­ries les con­di­ci­ons labo­rals i l’ambient de tre­ball a Grup Bages Formadors és fan­tàs­tic. Tanmateix, no tot són flors i vio­les, també hi ha moments durs (cur­sos que no pots/​no saps pre­pa­rar tan bé com vol­dries, hora­ris inten­sius a tem­po­ra­des, molts des­pla­ça­ments…) i perí­o­des de des­mo­ti­va­ció (massa cur­sos iguals de matè­ries que no t’agraden, grups amb els que no t’acabes de tro­bar còmode, qües­ti­ons per­so­nals ali­e­nes a la feina, etc.)

En moments així és molt impor­tant comp­tar amb per­so­nes que t’escoltin i et donin con­sell i/​o suport per con­ti­nuar enda­vant, però el que real­ment motiva i renova les il·lusions és comen­çar pro­jec­tes nous. Segur que més d’un ha escrit trac­tats sobre el per­què, però sem­pre s’encaren els nous pro­jec­tes –si venen de gust, és clar– amb empenta i ganes de fer les coses ben fetes. Al meu parer, el setem­bre és la millor època de l’any per a posar-s’hi…

Després de gai­rebé 20 anys d’història sense tenir local propi, GBF pre­para un espai al cen­tre de Manresa (a tocar del Passeig Pere III) per a ampliar les seves acti­vi­tats for­ma­ti­ves (per des­comp­tat con­ti­nu­a­rem col·laborant –com hem fet fins ara– amb altres cen­tres i ins­ti­tu­ci­ons) i per a dis­po­sar d’un punt de tro­bada ade­quat per a rumiar noves i atrac­ti­ves pro­pos­tes sem­pre dins l’àmbit de la for­ma­ció en les TIC. Aquest espai s’anomenarà Àulia i volem que reu­neixi tot aquells ele­ments que l’equip de GBF con­si­dera impres­cin­di­bles per a for­mar i per a formar-​​se amb qua­li­tat i como­di­tat. En aquests anys GBF ha impar­tit clas­ses en dese­nes –segu­ra­ment cen­te­nars– d’aules dife­rents i cre­iem que podem apor­tar quel­com quant a les con­di­ci­ons ade­qua­des de les instal·lacions. Volem que Àulia sigui el lloc on tot docent vol­dria fer classe.

Un dels aspec­tes que em moti­ven d’aquest pro­jecte és l’aplicació del web social a la feina des de l’inici mateix. Twitter, Facebook, Youtube, web cor­po­ra­tiu, intra­net… apli­cats a la docèn­cia i a tei­xir rela­ci­ons (cons­truint siner­gies) amb cli­ents i col·legues. Community mana­ge­ment, en diuen. Mirarem de fer-​​ho bé, amb més lògica i sen­tit comú que power­points…

Tot pre­pa­rant una ses­sió intro­duc­tò­ria sobre xifratge (crip­to­gra­fia) per a un curs de segu­re­tat infor­mà­tica se m’ha acu­dit que seria molt més pràc­tic, àgil i fàcil expli­car (i per tant enten­dre) la crip­to­gra­fia de clau pública amb un exem­ple sen­zill de gene­ra­ció de claus, xifratge i des­xi­fratge. De tot ple­gat me n’ha sor­tit un full de càl­cul que –tot i ésser molt millo­ra­ble– penso que com­pleix el seu pro­pò­sit, sense cap neces­si­tat d’entrar (ni conèi­xer) en arit­mè­tica modu­lar i mate­mà­tica dis­creta.

Permet que l’alumne escu­lli els nom­bres p i q d’entre una llista amb els 1.000 nom­bres pri­mers i triï quin serà l’exponent e que li farà de clau pública. El sis­tema cal­cula auto­mà­ti­ca­ment la clau pri­vada cor­res­po­nent i ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de xifrar una paraula de 5 lle­tres i desxifrar-​​la poste­ri­or­ment. Com que la fina­li­tat és pura­ment docent i il·lustrativa (i tam­poc em volia com­pli­car la vida) no he imple­men­tat cap tèc­nica de pad­ding scheme per a paliar les vul­ne­ra­bi­li­tats inhe­rents al crip­to­sis­tema RSA cau­sa­des prin­ci­pal­ment per la falta de com­po­nents ale­a­to­ris en el pro­cés de xifratge. Es tracta que els alum­nes enten­guin la base, fer-​​los veure que la rea­li­tat és lleu­ge­ra­ment dife­rent i que el pro­cés pot aplicar-​​se de diver­ses formes…

El docu­ment inclou algu­nes fun­ci­ons que he hagut de crear per a tas­ques tan diver­ses com com­pro­var si dos enters són copri­mers o rea­lit­zar una potèn­cia modu­lar, entre d’altres.

xifratRSA.xlsm [Excel 2007 amb macros, 61KB]

Per a qual­se­vol con­sulta, sug­ge­ri­ment o noti­fi­ca­ció d’errades uti­lit­zeu els comen­ta­ris, si us plau!