Em satisfà molt que el meu primer idioma disposi d’un centre de terminologia com el Termcat. Més escaient encara és dir que em satisfà que el govern del meu país tingués (i tingui) la voluntat de vetllar per la constant renovació de la llengua creant (conjuntament amb l’IEC) un ens com aquest.
Estic segur que entre els assessors del Termcat deu haver-hi reputats lingüistes; gent que estima la llengua amb la voluntat de vetllar per mantenir-la viva i saludable convenientment adaptada a la realitat. Analitzar i normativitzar els neologismes en els diversos àmbits específics i canviants de la societat actual és –entenc– indispensable si volem continuar gaudint d’un idioma útil, identitari, atractiu…
Per aquest motiu, no puc entendre com –de tant en tant– el Termcat escull algunes adaptacions que grinyolen tant. Furoner, per hacker (què tenen de dolent pirata informàtic o la pròpia forma anglesa?) o bloc per blog, són només alguns dels exemples més sonats. El darrer, però, el descobreixo avui mateix a l’article «La petjada que ens deixa la huella» d’Albert Pla Nualart en la seva columna Un tast de català al diari Ara: petjada ecològica.
Encara que petjada és un mot perfectament correcte en català, estic del tot d’acord amb Pla Nualart –tot i que ell és força més subtil i enginyós– en que traduir ecological footprint com petjada ecològica és una barrabassada. En català n’hauríem de dir (si és que ens cal aquest concepte), sense cap mena de dubte, empremta ecològica i així ho faré si l’he de menester (igual com escric sempre blog per referir-me a un blog) bo i esperant que el Termcat recapaciti…
