Hi degué haver una gene­ra­ció de mallor­quins que varen passar-​​se la vida espe­dre­gant camps, alçant fei­xes i enllo­sant camins… Santa paciència!

Vaig poder-​​ho com­pro­var la set­mana pas­sada tot recor­rent la Serra de Tramuntana de Mallorca seguint el GR-​​221: la ruta de Pedra en Sec. Tot i l’ensurt ini­cial de despertar-​​nos a Port d’Andratx, per culpa d’una tem­pesta, la mati­nada del dia que havíem de comen­çar la ruta, tant el temps com l’illa ens van trac­tar molt bé. Suposo que vam enso­pe­gar unes dates excep­ci­o­nals, però em va sor­pren­dre la bonança i la humi­tat d’unes exten­ses oba­gues d’alzina i molsa, les nom­bro­ses i espec­ta­cu­lars oli­ve­res cen­te­nà­ries i alguna pal­mera des­pis­tada que tro­ba­ves de tant en tant… La ruta sen­cera, tal i com la vam fer, trans­corre al llarg d’uns 135 km de ponent a lle­vant, sem­pre per cara nord; fet que pro­por­ci­ona mol­tes hores a recer del sol i –segons l’alçada– una gran vari­e­tat de pai­sat­ges. I quin goig que fa de cami­nar sem­pre amb la pre­sèn­cia del Mediterrani.

Les nos­tres eta­pes foren les següents:

1. Port d’Andratx – Estellencs (Sa Plana) [>30km]
2. Estellencs – Deià (Ref. de Can Boi) [30 km]
3. Deià – Port de Sóller (Ref. de Muleta) [12 km]
4. Port de Sóller – Tossals Verds (Ref. de Tossals Verds) [28 km]
5. Tossals Verds – Lluc (Ref. de Son Amer) [15 km]
6. Lluc – Pollença [17 km]

Les més dures, sens dubte, les dues pri­me­res. Segons el Consell de Mallorca, aques­tes dues eta­pes estan pre­vis­tes per a fer-​​les en qua­tre jor­na­des, però actu­al­ment, la zona sud de la serra no dis­posa de senya­lit­za­ci­ons ni d’infraestructures per a fer-​​hi nit i com que no volíem obviar aquesta part de la ruta no vam tenir més remei que apres­sar una mica el pas. Deixant de banda la pri­mera mitja hora sor­tint de Port d’Andratx i la urba­nit­za­ció a les afo­res de Sant Elm, paga la pena l’esforç!La foto que encap­çala l’entrada és d’en Francesc Vila, com­pany de camí. En podeu veure més aquí.

El Magic: The Gathering™ –popu­lar­ment Màgic– és un joc de car­tes col·leccionables. Generalment enfronta dos juga­dors (tot i que poden jugar-​​se moda­li­tats amb més par­ti­ci­pants), cadas­cun dels quals dis­posa d’una bara­lla amb un mínim de 60 car­tes. En l’imaginari del joc, l’enfrontament dels juga­dors repre­senta una bata­lla entre mags. Les car­tes, a grans trets, són els encan­te­ris que uti­lit­zen i els éssers que invo­quen. Existeixen cinc colors per a cinc esco­les de màgia dife­rents: el blanc (ordre, pro­tec­ció, llum), el blau (conei­xe­ment, mani­pu­la­ció, il·lusió), el negre (fos­cor, ambi­ció, mort), el ver­mell (lli­ber­tat, emo­ció, impuls) i el verd (crei­xe­ment, ins­tint, natura) i, de cadas­cun d’aquests colors, car­tes de diver­sos tipus: sor­ti­le­gis, ins­tan­ta­nis, encan­ta­ments, cri­a­tu­res i cami­na­dors de plans (pla­neswalkers); a més de car­tes que no tenen color, com les ter­res (d’on els juga­dors extre­uen l’energia neces­sà­ria per a fer els encan­te­ris) i els artefactes.

Com que es tracta d’un joc col·leccionable, peri­ò­di­ca­ment es publi­quen noves edi­ci­ons i les seves cor­res­po­nents exten­si­ons amb car­tes inè­di­tes de manera que, a dia d’avui, la quan­ti­tat total de car­tes dife­rents supera les 10.000. Entre aquest extens catà­leg hi ha car­tes de diver­sos tipus segons la fre­qüèn­cia amb què apa­rei­xen en cada impres­sió. Així, tro­bem car­tes comuns, infre­qüents, rares, míti­ques i espe­ci­als que tenen, a la vegada, major o menor poder en el joc. No exis­teix una equi­va­lèn­cia directa entre la seva raresa i la seva uti­li­tat en el joc, si be és cert que les car­tes més ben valo­ra­des pels juga­dors acos­tu­men a ser rares (les míti­ques i les espe­ci­als sovint tenen més valor per als col·leccionistes que uti­li­tat en el joc). Hi ha car­tes que són molt útils per si matei­xes, car­tes que es com­bi­nen entre elles per a diver­ses estra­tè­gies, car­tes que es con­tra­res­ten, car­tes que són pràc­ti­ca­ment inú­tils en una par­tida, etc.

Per als juga­dors el punt de par­tida con­sis­teix a deci­dir qui­nes car­tes for­ma­ran part de la seva bara­lla. Sovint és un pro­cés llarg (cal anar acon­se­guint les car­tes: cambiant-​​les, comprant-​​les indi­vi­du­al­ment…), de pla­ni­fi­ca­ció de l’estratègia, de cor­rec­ci­ons fetes per assaig i error, d’intercanvis d’opinions amb altres juga­dors (Internet també és de gran ajuda, és clar)… però sobre­tot, és un pro­cés d’aprenentatge entre­tin­gut i diver­tit. Hi ha diver­sos for­mats de joc que clas­si­fi­quen les bara­lles segons les edi­ci­ons a les quals per­ta­nyen les seves car­tes, de tal manera que en els tor­ne­jos ofi­ci­als s’estableix un for­mat con­cret i només hi poden par­ti­ci­par juga­dors amb bara­lles d’aquell for­mat deter­mi­nat. Això suposa cer­tes limi­ta­ci­ons però també iguala les pos­si­bi­li­tats dels juga­dors d’aconseguir bara­lles com­pe­ti­ti­ves, ja que les car­tes més pode­ro­ses de les pri­me­res edi­ci­ons són cares… o molt cares! I poca broma, al cir­cuit Pro Tour de tor­ne­jos ofi­ci­als els pre­mis són espec­ta­cu­lars!

I per què explico tot això? Resulta que fa temps jo havia jugat a Magic. Devia ser cap a l’any 1994 o 1995, si fa o no fa, i a aque­lla època els juga­dors de Magic man­re­sans es reu­nien els diven­dres a la tarda al bar de Els Carlins per xer­rar, can­viar car­tes, fer unes quan­tes par­ti­des i pas­sar la tarda. Uns quants amics i jo, no recordo exac­ta­ment com (qui ens en devia par­lar?) vam aficionar-​​nos al Magic i durant una bona tem­po­rada vam ser assi­dus a les tar­des de Els Carlins. Comprovant a Card Kingdom les edi­ci­ons de les car­tes que teníem, cal­culo que devíem jugar durant un any i mig o dos. Després les meves car­tes van anar a parar a una capsa de saba­tes i allí s’han estat, uns quants anys… fins la set­mana pas­sada. Un amic em va comen­tar que jugava a Magic i em va venir de gust treure la pols a la meva antiga bara­lla per enfrontar-​​la a la seva, amb car­tes molt més noves. Vam com­par­tir unes cer­ve­ses tot escol­tant Radiohead i Tom Waits men­tre jugà­vem  3 o 4 par­ti­des i la veri­tat és que m’ho vaig pas­sar de conya.

En aque­lla època en què jo jugava a Magic Internet era una altra cosa i, és clar… he fli­pat bas­tant amb tot el con­tin­gut que hi ha, fòrums, boti­gues on-​​line espe­ci­a­lit­za­des, etc. de fet, he de con­fes­sar que no m’he pogut resis­tir a com­prar 8 o 10 car­tes (de les bara­tes, eh!) que em fal­ta­ven per pulir la bara­lla… és clar que ara ja he des­co­bert que hi ha alter­na­ti­ves millors en edi­ci­ons més noves… ja l’hem feta bona!

Sense ser un gran conei­xe­dor de la zona –per­què no ho sóc-​​, si hi ha algun indret de Catalunya on mirant el per­fil de les mun­ta­nyes i ser­ra­la­des em senti prou ubi­cat i capaç de situar alguns –pocs– topò­nims; aquest indret és a les comar­ques veï­nes del nord: Solsonès i Berguedà. El Port del Comte, la Serra de Busa, el Cadí i el Cadinell, el Pedraforca, la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera, el Catllaràs… Per totes elles he tres­cat des de fa anys, en major o menor mesura, estiu i hivern.

Resulta que entre­mig de totes elles n’hi ha una que m’ha pas­sat sem­pre des­a­per­ce­buda: la Serra del Verd. En conei­xia el nom i l’existència, és clar, però tot i estar fart de passar-​​hi per cos­tat amb cotxe o fins i tot de veure-​​la des dels cims i mira­dors de les altres ser­res esmen­ta­des; no la situ­ava, no la reco­nei­xia, no hi parava esment… Per això, quan em vaig pro­po­sar que aques­tes vacan­ces fos­sin bàsi­ca­ment mun­ta­nyen­ques, de seguida vaig tenir clar que m’havia de treure aquesta espina. Volia conèi­xer (o almenys fer una pri­mera pre­sen­ta­ció) la Serra del Verd, de la qual, tot sigui dit m’he n’havien can­tat excel·lències! I com que gene­ral­ment el que s’acostuma a fer en una ser­ra­lada és pujar al seu punt més ele­vat, em vaig pro­po­sar asso­lir el punt més alt de la Serra del Verd que duu, molt apro­pi­a­da­ment, el nom de Cap del Verd (2.288 MSNM).

Avui (dime­cres) hi he anat, des de La Pedra (al muni­cipi sol­so­nenc de La Coma i La Pedra) i la veri­tat és que m’ha encan­tat. M’atreviria a dir que la Serra del Verd amaga alguns dels parat­ges més bells de tota la con­trada! En vis­tes del que he pogut cons­ta­tar avui, però, no sóc l’únic que la tinc (o la tenia) obli­dada. Bona prova en són fets com que no he tro­bat cap altre cotxe accedint-​​hi ni m’he topat (ni he vist) cap altra per­sona o que he pogut obser­var fins a 15 o 20 exem­plars d’isard en tres ramats dife­rents. Feia anys que no veia tants isards com avui!

Justament avui no duia la càmera i mal­grat tot he fet més fotos amb el mòbil (mera­ve­llat pel que anava des­co­brint) de les que vaig fer ahir al Pedraforca que sí que la por­tava. He pen­jat la ruta que he seguit i també algu­nes fotos al Wikiloc.

El “Pedra” és una de les pri­me­res mun­ta­nyes que recordo haver pujat. No sé quina fou la pri­mera… pot­ser la Gallina Pelada? No és pas que fos petit i per això no me’n recordi. No vaig ser gaire pre­coç en això de pujar mun­ta­nyes. De fet ni el meu pare ni la meva mare han sigut mai gaire de pujar mun­ta­nyes i podeu comp­tar que jo, de petit, ni em devia plan­te­jar que les mun­ta­nyes podien pujar-​​se…

Com que tam­poc anava a colò­nies d’estiu o esplais (que són indrets on mol­tes per­so­nes s’han ini­ciat en el mun­ta­nyisme) no fou fins ben entrada l’adolescència que uns amics em va con­vèn­cer per anar a fer algun cim. Amb la forma física que tenia ho vaig pas­sar ben mala­ment per arri­bar a dalt, però la sen­sa­ció poste­rior em devia agra­dar, per­què em vaig dei­xar con­vèn­cer més vegades…

No recordo haver pujat el Pedraforca, com a mínim el 2009 ni el 2008; però és una mun­ta­nya que m’encanta i pro­ba­ble­ment la que he pujat més vega­des (riva­litza amb el Collbaix, la mun­ta­nya “de casa”), de manera que dimarts em vaig lle­var d’hora i vaig anar a pujar-​​lo. Em van cri­dar l’atenció, espe­ci­al­ment, tres detalls:

1. El tronc buit, d’un arbre mort de bon dià­me­tre, on gene­ral­ment m’aturava a fer el pri­mer res­pir s’ha des­plo­mat. Ja no es manté dret.
2. El tram final de la pujada al Verdet ha can­viat de tra­çada. Esperant les carac­te­rís­ti­ques ziga-​​zagues, quan me’n vaig ado­nar ja era a dalt i de ziga-​​zagues res de res!
3. La tar­tera encara té pedres! Només la part més alta està pelada, però a la zona cen­tral es pot cór­rer perfectament.

Vaig car­re­gar la càmera tot el matí per fer qua­tre fotos que encara no he mirat com han que­dat, però no en vaig fer cap on s’apreciés el mas­sís sen­cer, de manera que la foto que acom­pa­nya aquest text l’he cer­cat a Flickr i és de FèlixGP, amb lli­cèn­cia Creative Commons.