Aquest és el blog personal d'en Jordi Nebot

Sense ser un gran conei­xe­dor de la zona –per­què no ho sóc-​​, si hi ha algun indret de Catalunya on mirant el per­fil de les mun­ta­nyes i ser­ra­la­des em senti prou ubi­cat i capaç de situar alguns –pocs– topò­nims; aquest indret és a les comar­ques veï­nes del nord: Solsonès i Berguedà. El Port del Comte, la Serra de Busa, el Cadí i el Cadinell, el Pedraforca, la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera, el Catllaràs… Per totes elles he tres­cat des de fa anys, en major o menor mesura, estiu i hivern.

Resulta que entre­mig de totes elles n’hi ha una que m’ha pas­sat sem­pre des­a­per­ce­buda: la Serra del Verd. En conei­xia el nom i l’existència, és clar, però tot i estar fart de passar-​​hi per cos­tat amb cotxe o fins i tot de veure-​​la des dels cims i mira­dors de les altres ser­res esmen­ta­des; no la situ­ava, no la reco­nei­xia, no hi parava esment… Per això, quan em vaig pro­po­sar que aques­tes vacan­ces fos­sin bàsi­ca­ment mun­ta­nyen­ques, de seguida vaig tenir clar que m’havia de treure aquesta espina. Volia conèi­xer (o almenys fer una pri­mera pre­sen­ta­ció) la Serra del Verd, de la qual, tot sigui dit m’he n’havien can­tat excel·lències! I com que gene­ral­ment el que s’acostuma a fer en una ser­ra­lada és pujar al seu punt més ele­vat, em vaig pro­po­sar asso­lir el punt més alt de la Serra del Verd que duu, molt apro­pi­a­da­ment, el nom de Cap del Verd (2.288 MSNM).

Avui (dime­cres) hi he anat, des de La Pedra (al muni­cipi sol­so­nenc de La Coma i La Pedra) i la veri­tat és que m’ha encan­tat. M’atreviria a dir que la Serra del Verd amaga alguns dels parat­ges més bells de tota la con­trada! En vis­tes del que he pogut cons­ta­tar avui, però, no sóc l’únic que la tinc (o la tenia) obli­dada. Bona prova en són fets com que no he tro­bat cap altre cotxe accedint-​​hi ni m’he topat (ni he vist) cap altra per­sona o que he pogut obser­var fins a 15 o 20 exem­plars d’isard en tres ramats dife­rents. Feia anys que no veia tants isards com avui!

Justament avui no duia la càmera i mal­grat tot he fet més fotos amb el mòbil (mera­ve­llat pel que anava des­co­brint) de les que vaig fer ahir al Pedraforca que sí que la por­tava. He pen­jat la ruta que he seguit i també algu­nes fotos al Wikiloc.

Avui el temps apunta males mane­res i em sem­bla que em que­daré a casa a pre­pa­rar qua­tre coses. A par­tir de demà em plan­tejo rea­lit­zar alguns cims que fa temps que tinc ganes de fer:

• El Pedraforca (2.497) ✔
• El Cap del Verd (2.288) ✔
• El Comapedrosa (2.942)
• El Monteixo (2.905) ✔
• La Pica d’Estats (3.143) ✔

Exceptuant el Pedraforca, que tinc ganes de fer-​​lo per­què pot­ser fa dos anys que no hi he pujat, la resta són cims que no he fet mai.

Quan surto a cór­rer no sé mai com m’anirà. No hi ha cap altra acti­vi­tat espor­tiva, de les que prac­tico, que tin­gui un com­po­nent psi­co­lò­gic tan influ­ent com cór­rer. Normalment sem­pre que surto emprenc la mateixa ruta i les sen­sa­ci­ons són molt simi­lars. Els pri­mers cinc minuts tot va com una seda, em sento lleu­ger i intento mar­car un bon ritme però sense forçar-​​me. Després, suposo que a mida que s’incrementa el ritme car­díac, em començo a sen­tir fei­xuc, la res­pi­ra­ció es força i sem­bla que no hi ha res que fun­ci­oni alhora. Aquest estat s’allarga nor­mal­ment uns 20 minuts durant els quals em pas­sen pel cap múl­ti­ples impul­sos con­tra­dic­to­ris que van des de les ganes d’aturar-me en sec, la man­dra de cór­rer gaire més lluny pen­sant en la tor­nada, la mani­fes­ta­ció de l’orgull ferit ordenant-​​me que no m’aturi, etc. En aquest moment qual­se­vol estí­mul intern o extern em pot fer pren­dre la deci­sió de girar cua o con­ti­nuar endavant.

Si segueixo enda­vant, des­prés d’aquesta pri­mera mitja horeta, el ritme car­díac baixa (crec) o, en qual­se­vol cas, s’estabilitza. La res­pi­ra­ció torna a compassar-​​se i el ritme es fa cons­tant. Torno a trobar-​​me bé, el cos fun­ci­ona, el cap s’aclareix i gau­deixo cor­rent. D’aquesta manera corro nor­mal­ment entre ¾ i una hora més amb la sen­sa­ció que podria cór­rer així tota la vida.

Passat aquest temps (és a dir quan ja fa 70 o 80 minuts que corro) ja no són el cap o el cor els qui m’indiquen que vagi aca­bant l’activitat sinó les cames o els genolls que comen­cen a ressentir-​​se lleu­ge­ra­ment. Torno cap a casa satis­fet i penso que tot va bé si acaba bé.

Avui no ha sigut d’aquests dies en què supero l’etapa negra i con­ti­nuo enda­vant. He girat cua i he entrat en l’etapa d’estabilitat quan ja feia camí cap a casa de nou. Suposo que ales­ho­res hau­ria hagut de sobreposar-​​me, tor­nar a girar i aprofitar-​​ho; però… no ho he fet. Al final he cor­re­gut 40 minuts a un ritme de 6:48 min/​km. Més aviat lent…

Feia ben bé dos anys que no feia cap via fer­rada i aquest juliol, jun­ta­ment amb alguns amics, m’hi he tor­nat a engan­xar. La veri­tat és que trobo que són una acti­vi­tat molt agra­ïda i com­plerta, que ens per­met gau­dir d’espais natu­rals ben sovint inac­ces­si­bles, tranquil·litat i pas­se­ja­des que bé valen la pena.

A prin­ci­pis de mes vam repren­dre l’activitat amb la mítica Regina de Peramola (amb total cer­tesa la que he fet més vega­des) i hem con­ti­nuat, cada cap de set­mana, amb la de les Baumes Corcades a Centelles (famosa pel seu impres­si­o­nant pont nepa­lès de 68 metres), la Teresina de Montserrat (pre­cà­ria però encan­ta­dora… és Montserrat!) que no havia fet mai; i per rema­tar la feina, aquest dis­sabte pas­sat vam desplaçar-​​nos fins a Solius per fer una via que, des que la vaig fer per pri­mera vegada farà ben bé 3 o 4 anys, ha estat la meva pre­fe­rida: Les Agulles Rodones.

Es tracta d’una via equi­pada per Albert Gironés l’any 2005 real­ment exi­gent. És llarga, lenta i dura, en defi­ni­tiva: molt ben parida!

Material neces­sari
L’habitual per qual­se­vol via ferrada:

• Arnés
• Bagues de segu­re­tat amb dissipador
• Casc
• Guants
• Cintes express o bagues cur­tes per repo­sar (impres­cin­di­bles aquí!)

Específic per aquesta via:

• Corda de 60 m. (hi ha algun ràpel de >20 m.)
• Corda de 30 m. (opci­o­nal, però s’agraeix en els ràpels més curts)
• Material per rape­lar: mos­quetó de segu­re­tat, vuit o des­cen­sor tipus Verso™
• Politja per cable d’acer i mos­quetó de segu­re­tat per la tirolina
• 5 o 6 mos­que­tons (reco­ma­na­bles; ens aju­da­ran a fer la tiro­lina més “elegant”)

Al llarg de la pro­gres­sió per tota la via tro­ba­rem (si no recordo mala­ment) un pont tibetà, 4 o 5 ponts nepa­le­sos (tots ells de lon­gi­tuds infe­ri­ors als 15 o 20 m.), uns 8 o 10 ràpels (d’entre 5 i 25 m. aprox.) alguns dels quals amb punts d’inici i/​o final força expo­sats (a mitja paret, p. ex. on no és gens còmode mun­tar ni reple­gar la corda), una tiro­lina d’uns 20 m. i diver­sos trams des­plo­mats sense gra­pes per als peus força durs (sobre­tot tenint en compte el can­sa­ment acu­mu­lat). Amb tot ple­gat, nos­al­tres vam tri­gar 7 hores a fina­lit­zar la via (comp­tant l’aproximació, el retorn i la para­deta per menjar-​​nos l’entrepa i el pinso de rigor) de manera que si la feu a l’estiu comp­teu –com a mínim– dos litres i mig d’aigua per per­sona (no, no n’hi ha prou amb la típica ampo­lla de litre i mig)

Els enlla­ços entre els diver­sos trams no són gens obvis, de manera que quan no sapi­gueu per on con­ti­nuar cal exa­mi­nar a cons­ci­èn­cia el ter­reny. Consell: bus­queu les fites de pedra i cer­queu al vol­tant. El tram més difí­cil de loca­lit­zar comença amb un ràpel que queda real­ment ama­gat! El camí de retorn, fins que no podem anomenar-​​lo com a tal, trans­corre per un cor­riol que té algun pas força com­pro­mès i no està equi­pat. Compte! No és qües­tió de fer-​​se mal un cop aca­bada la via ferrada!

Per aca­bar, deixeu-​​me dir que “legal­ment” la via està tan­cada per­què fa temps (des­co­nec exac­ta­ment quant) que no s’hi fa man­te­ni­ment. En gene­ral l’estat de les instal·lacions és bo, però si que hi ha alguna cadena rove­llada que cal­dria subs­ti­tuir i a nos­al­tres ens va sal­tar un para­bolt del cable de vida en una zona de des­cans afor­tu­na­da­ment gens arris­cada. Hi ha vies en estats molt més pre­ca­ris (les de Montserrat, per exem­ple) que no cons­ten pas com a tan­ca­des, per tant la reco­ma­na­ció final és la de sem­pre: sen­tit comú i responsabilitat!

Gràcies a l’Albert Gironès per haver instal·lat aquesta via i al web dean​dar​.com per les res­se­nyes de les altres vies que he enlla­çat. Està molt bé aquesta pàgina!