Vaig poder-ho comprovar la setmana passada tot recorrent la Serra de Tramuntana de Mallorca seguint el GR-221: la ruta de Pedra en Sec. Tot i l’ensurt inicial de despertar-nos a Port d’Andratx, per culpa d’una tempesta, la matinada del dia que havíem de començar la ruta, tant el temps com l’illa ens van tractar molt bé. Suposo que vam ensopegar unes dates excepcionals, però em va sorprendre la bonança i la humitat d’unes extenses obagues d’alzina i molsa, les nombroses i espectaculars oliveres centenàries i alguna palmera despistada que trobaves de tant en tant… La ruta sencera, tal i com la vam fer, transcorre al llarg d’uns 135 km de ponent a llevant, sempre per cara nord; fet que proporciona moltes hores a recer del sol i –segons l’alçada– una gran varietat de paisatges. I quin goig que fa de caminar sempre amb la presència del Mediterrani.

Les nostres etapes foren les següents:

1. Port d’Andratx – Estellencs (Sa Plana) [>30km]
2. Estellencs – Deià (Ref. de Can Boi) [30 km]
3. Deià – Port de Sóller (Ref. de Muleta) [12 km]
4. Port de Sóller – Tossals Verds (Ref. de Tossals Verds) [28 km]
5. Tossals Verds – Lluc (Ref. de Son Amer) [15 km]
6. Lluc – Pollença [17 km]

Les més dures, sens dubte, les dues primeres. Segons el Consell de Mallorca, aquestes dues etapes estan previstes per a fer-les en quatre jornades, però actualment, la zona sud de la serra no disposa de senyalitzacions ni d’infraestructures per a fer-hi nit i com que no volíem obviar aquesta part de la ruta no vam tenir més remei que apressar una mica el pas. Deixant de banda la primera mitja hora sortint de Port d’Andratx i la urbanització a les afores de Sant Elm, paga la pena l’esforç!La foto que encapçala l’entrada és d’en Francesc Vila, company de camí. En podeu veure més aquí.

Com que es tracta d’un joc col·leccionable, periòdicament es publiquen noves edicions i les seves corresponents extensions amb cartes inèdites de manera que, a dia d’avui, la quantitat total de cartes diferents supera les 10.000. Entre aquest extens catàleg hi ha cartes de diversos tipus segons la freqüència amb què apareixen en cada impressió. Així, trobem cartes comuns, infreqüents, rares, mítiques i especials que tenen, a la vegada, major o menor poder en el joc. No existeix una equivalència directa entre la seva raresa i la seva utilitat en el joc, si be és cert que les cartes més ben valorades pels jugadors acostumen a ser rares (les mítiques i les especials sovint tenen més valor per als col·leccionistes que utilitat en el joc). Hi ha cartes que són molt útils per si mateixes, cartes que es combinen entre elles per a diverses estratègies, cartes que es contraresten, cartes que són pràcticament inútils en una partida, etc.

Per als jugadors el punt de partida consisteix a decidir quines cartes formaran part de la seva baralla. Sovint és un procés llarg (cal anar aconseguint les cartes: cambiant-les, comprant-les individualment…), de planificació de l’estratègia, de correccions fetes per assaig i error, d’intercanvis d’opinions amb altres jugadors (Internet també és de gran ajuda, és clar)… però sobretot, és un procés d’aprenentatge entretingut i divertit. Hi ha diversos formats de joc que classifiquen les baralles segons les edicions a les quals pertanyen les seves cartes, de tal manera que en els tornejos oficials s’estableix un format concret i només hi poden participar jugadors amb baralles d’aquell format determinat. Això suposa certes limitacions però també iguala les possibilitats dels jugadors d’aconseguir baralles competitives, ja que les cartes més poderoses de les primeres edicions són cares… o molt cares! I poca broma, al circuit Pro Tour de tornejos oficials els premis són espectaculars!

I per què explico tot això? Resulta que fa temps jo havia jugat a Magic. Devia ser cap a l’any 1994 o 1995, si fa o no fa, i a aquella època els jugadors de Magic manresans es reunien els divendres a la tarda al bar de Els Carlins per xerrar, canviar cartes, fer unes quantes partides i passar la tarda. Uns quants amics i jo, no recordo exactament com (qui ens en devia parlar?) vam aficionar-nos al Magic i durant una bona temporada vam ser assidus a les tardes de Els Carlins. Comprovant a Card Kingdom les edicions de les cartes que teníem, calculo que devíem jugar durant un any i mig o dos. Després les meves cartes van anar a parar a una capsa de sabates i allí s’han estat, uns quants anys… fins la setmana passada. Un amic em va comentar que jugava a Magic i em va venir de gust treure la pols a la meva antiga baralla per enfrontar-la a la seva, amb cartes molt més noves. Vam compartir unes cerveses tot escoltant Radiohead i Tom Waits mentre jugàvem  3 o 4 partides i la veritat és que m’ho vaig passar de conya.

En aquella època en què jo jugava a Magic Internet era una altra cosa i, és clar… he flipat bastant amb tot el contingut que hi ha, fòrums, botigues on-line especialitzades, etc. de fet, he de confessar que no m’he pogut resistir a comprar 8 o 10 cartes (de les barates, eh!) que em faltaven per pulir la baralla… és clar que ara ja he descobert que hi ha alternatives millors en edicions més noves… ja l’hem feta bona!

Resulta que entremig de totes elles n’hi ha una que m’ha passat sempre desapercebuda: la Serra del Verd. En coneixia el nom i l’existència, és clar, però tot i estar fart de passar-hi per costat amb cotxe o fins i tot de veure-la des dels cims i miradors de les altres serres esmentades; no la situava, no la reconeixia, no hi parava esment… Per això, quan em vaig proposar que aquestes vacances fossin bàsicament muntanyenques, de seguida vaig tenir clar que m’havia de treure aquesta espina. Volia conèixer (o almenys fer una primera presentació) la Serra del Verd, de la qual, tot sigui dit m’he n’havien cantat excel·lències! I com que generalment el que s’acostuma a fer en una serralada és pujar al seu punt més elevat, em vaig proposar assolir el punt més alt de la Serra del Verd que duu, molt apropiadament, el nom de Cap del Verd (2.288 MSNM).

Avui (dimecres) hi he anat, des de La Pedra (al municipi solsonenc de La Coma i La Pedra) i la veritat és que m’ha encantat. M’atreviria a dir que la Serra del Verd amaga alguns dels paratges més bells de tota la contrada! En vistes del que he pogut constatar avui, però, no sóc l’únic que la tinc (o la tenia) oblidada. Bona prova en són fets com que no he trobat cap altre cotxe accedint-hi ni m’he topat (ni he vist) cap altra persona o que he pogut observar fins a 15 o 20 exemplars d’isard en tres ramats diferents. Feia anys que no veia tants isards com avui!

Justament avui no duia la càmera i malgrat tot he fet més fotos amb el mòbil (meravellat pel que anava descobrint) de les que vaig fer ahir al Pedraforca que sí que la portava. He penjat la ruta que he seguit i també algunes fotos al Wikiloc.

Com que tampoc anava a colònies d’estiu o esplais (que són indrets on moltes persones s’han iniciat en el muntanyisme) no fou fins ben entrada l’adolescència que uns amics em va convèncer per anar a fer algun cim. Amb la forma física que tenia ho vaig passar ben malament per arribar a dalt, però la sensació posterior em devia agradar, perquè em vaig deixar convèncer més vegades…

No recordo haver pujat el Pedraforca, com a mínim el 2009 ni el 2008; però és una muntanya que m’encanta i probablement la que he pujat més vegades (rivalitza amb el Collbaix, la muntanya “de casa”), de manera que dimarts em vaig llevar d’hora i vaig anar a pujar-lo. Em van cridar l’atenció, especialment, tres detalls:

1. El tronc buit, d’un arbre mort de bon diàmetre, on generalment m’aturava a fer el primer respir s’ha desplomat. Ja no es manté dret.
2. El tram final de la pujada al Verdet ha canviat de traçada. Esperant les característiques ziga-zagues, quan me’n vaig adonar ja era a dalt i de ziga-zagues res de res!
3. La tartera encara té pedres! Només la part més alta està pelada, però a la zona central es pot córrer perfectament.

Vaig carregar la càmera tot el matí per fer quatre fotos que encara no he mirat com han quedat, però no en vaig fer cap on s’apreciés el massís sencer, de manera que la foto que acompanya aquest text l’he cercat a Flickr i és de FèlixGP, amb llicència Creative Commons.

• El Pedraforca (2.497) ✔
• El Cap del Verd (2.288) ✔
• El Comapedrosa (2.942)
• El Monteixo (2.905) ✔
• La Pica d’Estats (3.143) ✔

Exceptuant el Pedraforca, que tinc ganes de fer-lo perquè potser fa dos anys que no hi he pujat, la resta són cims que no he fet mai.

És una ruta sense cap dificultat tècnica (tot són camins i pistes) però té algunes pujades que em van fer treure el fetge. De fet, abans d’arribar al coll de l’oest del Collbaix vaig haver de baixar de la bici i empènyer uns metres per acabar d’arribar a dalt. El track –que pot descarregar-se a Wikiloc- ens porta a Santa Maria del Grau i l’Alzina del Querol, un arbre centenari catal·logat per la Generalitat de Catalunya que val la pena aturar-se a contemplar. Un cop a Fonollosa, remullada a la piscina, bon berenar i tornada si fa o no fa pel mateix camí. Tot plegat, uns 45 km i una bona suada!

Avui, per treure’m l’espina de la pujada del Collbaix, he tornat a agafar la BTT i he fet una volta que passés pel mateix indret. El resultat han estat 20 km pels voltants de Manresa: La pujada del Collbaix, volta a la muntanya i tornada pel camí de la Torre de la Morera, baixada a la Riera de Rajadell cap al Suanya i tornada a Manresa pel Tossal del Degà i la Catalana. La ruta és ben fàcil (em sembla que les trialeres ja em foten por…) i, avui sí, esbufegant de mala manera he fet tota la pujada sense aturar-me ni baixar de la bicicleta!

Si segueixo endavant, després d’aquesta primera mitja horeta, el ritme cardíac baixa (crec) o, en qualsevol cas, s’estabilitza. La respiració torna a compassar-se i el ritme es fa constant. Torno a trobar-me bé, el cos funciona, el cap s’aclareix i gaudeixo corrent. D’aquesta manera corro normalment entre ¾ i una hora més amb la sensació que podria córrer així tota la vida.

Passat aquest temps (és a dir quan ja fa 70 o 80 minuts que corro) ja no són el cap o el cor els qui m’indiquen que vagi acabant l’activitat sinó les cames o els genolls que comencen a ressentir-se lleugerament. Torno cap a casa satisfet i penso que tot va bé si acaba bé.

Avui no ha sigut d’aquests dies en què supero l’etapa negra i continuo endavant. He girat cua i he entrat en l’etapa d’estabilitat quan ja feia camí cap a casa de nou. Suposo que aleshores hauria hagut de sobreposar-me, tornar a girar i aprofitar-ho; però… no ho he fet. Al final he corregut 40 minuts a un ritme de 6:48 min/km. Més aviat lent…

La via ferrada en si destaca sobretot per la qualitat de les instal·lacions. El cable de vida, d’acer de 12 mm., separa els seus trams amb anelles “cua de porc” pensades per a assegurar amb cordada en cas d’anar-hi amb algú que vulgui sentir-se –encara– més segur; i cadascun d’ells finalitza fent comba (com en diríem en català?) per amortir millor una eventual caiguda. La via és bastant aèria (amb un desnivell positiu de 130 m.) però no crec que arribi a produir vertigen perquè, tot i que l’ascens és ràpid i constant, la progressió es veu dividida en trams que tallen la sensació de verticalitat. Hi ha dos o tres de passos on la paret desploma molt lleugerament i un parell de llargs en què les grapes progressen fent una diagonal tal vegada un pèl forçada; però tot i això penso que és una via genial per a iniciar-se perquè l’entorn i els paisatges són meravellosos, la seguretat que transmet el material és màxima i és prou curta per a no cansar massa els qui no estiguin avesats a les vies ferrades.

En resum, una via curta i ràpida, però que sens dubte paga la pena! Més informació al web dels Imparables i a deandar.com

Instal·lació ★★★★½

Vertigen ★★½☆☆

Dificultat ★★☆☆☆

Feia ben bé dos anys que no feia cap via ferrada i aquest juliol, juntament amb alguns amics, m’hi he tornat a enganxar. La veritat és que trobo que són una activitat molt agraïda i complerta, que ens permet gaudir d’espais naturals ben sovint inaccessibles, tranquil·litat i passejades que bé valen la pena.

A principis de mes vam reprendre l’activitat amb la mítica Regina de Peramola (amb total certesa la que he fet més vegades) i hem continuat, cada cap de setmana, amb la de les Baumes Corcades a Centelles (famosa pel seu impressionant pont nepalès de 68 metres), la Teresina de Montserrat (precària però encantadora… és Montserrat!) que no havia fet mai; i per rematar la feina, aquest dissabte passat vam desplaçar-nos fins a Solius per fer una via que, des que la vaig fer per primera vegada farà ben bé 3 o 4 anys, ha estat la meva preferida: Les Agulles Rodones.

Es tracta d’una via equipada per Albert Gironés l’any 2005 realment exigent. És llarga, lenta i dura, en definitiva: molt ben parida!

Material necessari
L’habitual per qualsevol via ferrada:

• Arnés
• Bagues de seguretat amb dissipador
• Casc
• Guants
• Cintes express o bagues curtes per reposar (imprescindibles aquí!)

Específic per aquesta via:

• Corda de 60 m. (hi ha algun ràpel de >20 m.)
• Corda de 30 m. (opcional, però s’agraeix en els ràpels més curts)
• Material per rapelar: mosquetó de seguretat, vuit o descensor tipus Verso™
• Politja per cable d’acer i mosquetó de seguretat per la tirolina
• 5 o 6 mosquetons (recomanables; ens ajudaran a fer la tirolina més “elegant”)

Al llarg de la progressió per tota la via trobarem (si no recordo malament) un pont tibetà, 4 o 5 ponts nepalesos (tots ells de longituds inferiors als 15 o 20 m.), uns 8 o 10 ràpels (d’entre 5 i 25 m. aprox.) alguns dels quals amb punts d’inici i/o final força exposats (a mitja paret, p. ex. on no és gens còmode muntar ni replegar la corda), una tirolina d’uns 20 m. i diversos trams desplomats sense grapes per als peus força durs (sobretot tenint en compte el cansament acumulat). Amb tot plegat, nosaltres vam trigar 7 hores a finalitzar la via (comptant l’aproximació, el retorn i la paradeta per menjar-nos l’entrepa i el pinso de rigor) de manera que si la feu a l’estiu compteu –com a mínim– dos litres i mig d’aigua per persona (no, no n’hi ha prou amb la típica ampolla de litre i mig)

Els enllaços entre els diversos trams no són gens obvis, de manera que quan no sapigueu per on continuar cal examinar a consciència el terreny. Consell: busqueu les fites de pedra i cerqueu al voltant. El tram més difícil de localitzar comença amb un ràpel que queda realment amagat! El camí de retorn, fins que no podem anomenar-lo com a tal, transcorre per un corriol que té algun pas força compromès i no està equipat. Compte! No és qüestió de fer-se mal un cop acabada la via ferrada!

Per acabar, deixeu-me dir que “legalment” la via està tancada perquè fa temps (desconec exactament quant) que no s’hi fa manteniment. En general l’estat de les instal·lacions és bo, però si que hi ha alguna cadena rovellada que caldria substituir i a nosaltres ens va saltar un parabolt del cable de vida en una zona de descans afortunadament gens arriscada. Hi ha vies en estats molt més precaris (les de Montserrat, per exemple) que no consten pas com a tancades, per tant la recomanació final és la de sempre: sentit comú i responsabilitat!

Gràcies a l’Albert Gironès per haver instal·lat aquesta via i al web deandar.com per les ressenyes de les altres vies que he enllaçat. Està molt bé aquesta pàgina!