Aquest és el blog personal d'en Jordi Nebot

No he des­ta­cat mai per ser una per­sona cre­a­tiva, però l’estona del dia en què se m’acudeixen les millors –o les úniques, a vega­des– idees és men­tre con­du­eixo de tor­nada a casa els dies que plego a les 22:00, com avui. Malauradament, suc­ce­eix molt sovint que quan intento recu­pe­rar les idees un cop a casa o l’endemà al matí, s’escapoleixen o tor­nen mer­ma­des, man­ca­des d’aquell petit punt de geni­a­li­tat (sem­pre dins dels parà­me­tres de la per­sona poc cre­a­tiva que sóc) que els havia tro­bat al cotxe.

A vol­tes són idees rela­ci­o­na­des amb la feina (com una que m’ha vin­gut avui); molt con­cre­tes –del curs que acabo d’impartir-, o genè­ri­ques. Altres cops són mane­res de resol­dre algun entre­banc per­so­nal per al qual no havia sabut tro­bar solu­ció (o una bona solu­ció). També n’hi ha sobre la manera d’organitzar-me. A banda de no ser gaire cre­a­tiu, em costa arren­car, pren­dre ini­ci­a­ti­ves; i per a posar-​​hi solu­ció m’he d’organitzar bé el temps i recordar-​​me cons­tant­ment fra­ses que com­ba­ten l’apatia. De vega­des tinc la idea de tru­car algú amb qui fa més temps del que vol­dria que no parlo (avui, per exem­ple, el meu pare i la meva mare); altres sim­ple­ment reflexiono.

Avui –quan em tro­bava en la fase refle­xiva– he pen­sat una estona en aquest blog. Per publi­car aques­tes ano­ta­ci­ons pago (entre domini i allot­ja­ment) uns vint cèn­tims al dia, que vin­dria a ser el que val una cigar­reta. No fumo, per for­tuna de la mútua que no tinc. Però a dife­rèn­cia de la majo­ria de fuma­dors, jo podria obte­nir aquest vici gra­tu­ï­ta­ment. Hi ha molts, vari­ats i excel·lents ges­tors de con­tin­gut gra­tu­ïts; però suposo que pago per tenir el con­trol total del theme, de les exten­si­ons, de les fulles d’estils, etc. i per­què m’agrada el resul­tat i m’agrada poder reto­car cada petit detall si no queda com vull. Sóc força prim­mi­rat amb aques­tes coses… Pensava també que, tan­ma­teix, és un blog molt ina­de­quat per a cap­tar segui­dors. Segurament jo mai em subs­criu­ria al feed d’un blog com aquest, amb tanta vari­a­ció temà­tica i tan poca per­se­ve­rança i apro­fun­di­ment. No és que l’escrigui amb ànim de convertir-​​me en un blog­ger famós –Déu me’n guard!- però quan seguei­xes per­so­nes tan curi­o­ses com la Gina (blog, twit­ter, face­book, web) no pots evi­tar pen­sar com deu ser viure així.

Ah! La idea que se m’ha acu­dit avui sobre la feina és la rea­lit­za­ció molt didàc­tica d’un post per a expli­car com fun­ci­ona el pro­to­col SSL (https) que s’utilitza quan ens con­nec­tem a un lloc web “segur”.

Acabo de fixar-​​me mirant els arxius del blog que des que el vaig re-​​estrenar (gener de 2010) no havia escrit mai més de 5 entra­des en un mes. Amb aquesta, per tant, supero el llin­dar per pri­mer cop i man­tinc una mit­jana d’una publi­ca­ció al dia aquest agost. —És clar que escri­vint collo­na­des com aquesta… pot pen­sar, amb tota la raó del món, el lec­tor des­pis­tat que hagi vin­gut a parar aquí o els hipo­tè­tics segui­dors del fil RSS (hola?)

Sigui com vul­gui, això és un blog per­so­nal i aquesta la seva “uti­li­tat”. I si durant les vacan­ces s’ha con­ver­tit en una mena de diari per­so­nal de l’estiu, no és sinó per­què em ve de gust escriure’l.

I què he fet i dei­xat de fer avui?

Doncs avui no he anat a cami­nar. La pri­mera inten­ció era anar a pujar el Comapedrosa (per Andorra) que és un altre dels cims que em venia de gust fer; però vaig pen­sar que anar a fer trac­tes fron­te­rers amb la Guàrdia Civil amb el meu cotxe (que té la ITV cadu­cada des de fa uns tres mesos i un estat gene­ral lamen­ta­ble que crida força l’atenció –sobre­tot quan freno) pot­ser no seria el més intel·ligent al que puc dedi­car aquests dies. Anar-​​hi per la Vall Ferrera tam­poc ho con­tem­plava per­què hi aniré a prin­ci­pis de la set­mana que ve per fer la Pica i el Monteixo.

Amb tot ple­gat, he donat repòs a les cames (que també va bé) i des­prés d’esmorzar he anat fins a Blanes amb tren. Exagerant una mica: tota una odis­sea; sense exa­ge­rar: un viatge força incò­mode. Amb les obres de Sagrera el final de la línia R4 és a Sant Andreu Arenal, de manera que he hagut d’agafar el metro L1 per anar fins a Clot-​​Aragó i pren­dre la R1 cap a Blanes. Es dóna a més la cir­cums­tàn­cia que Blanes deu ser la única ciu­tat de la costa que no té l’estació de Renfe a pri­mera línia de mar, de manera que des­prés de les 3 hores de tren m’ha tocat cami­nar 20 minuts. Almenys, tot i patir un aire con­di­ci­o­nat irra­ci­o­nal i insà durant tot el tra­jecte, m’he recon­ci­liat amb Olive Kitteridge.

He arri­bat quan ja m’esperaven a punt per fer el ver­mut i dinar. Després de la sobre­taula, una llarga i pla­ent mig­di­ada a la platja. Ah! I tot i ser a la platja no m’he banyat: m’he dut­xat, del xàfec que ens ha cai­gut al damunt!

Redecora la teva vida [digital].

Serveixi aquesta entrada per a rellan­çar El blog que faig: aquest blog. Durant qua­tre anys, si fa o no fa, he anat man­te­nint un (o més d’un) blog per­so­nal. Hi ha hagut èpoques molt pro­duc­ti­ves (2007, per exem­ple) i d’altres que no ho han sigut tant (2009, per exem­ple). Suposo que per motius diver­sos… i en puc entre­veure alguns.

Durant aquest temps també m’he anat sumant a mul­ti­tud de xar­xes soci­als d’aquesta ano­me­nada web 2.0. Algunes m’han agra­dat, d’altres no tant; algu­nes m’han interes­sat i m’han resul­tat útils i d’altres… gens ni mica. Deixant de banda les expe­ri­èn­cies més o menys posi­ti­ves amb Twitter, Facebook, Dopplr, Wolpy, Ning, FriendFeed, MySpace, etc. aquesta mul­ti­pli­ci­tat de ser­veis m’ha dut un des­a­gra­da­ble efecte col·lateral en forma de –podria dir-​​ne– des-​​identitat. En tots aquests ser­veis hi busco (i hi trobo, de vega­des) cert grau de satis­fac­ció per­so­nal. Satisfacció que de cap de les mane­res he acon­se­guit quan no m’he sen­tit iden­ti­fi­cat i con­tent del que escri­via, publi­cava, enlla­çava… En els dar­rers mesos, aquesta manca d’identitat en els con­tin­guts (i en les for­mes) s’ha esde­vin­gut més que mai. En aques­tes con­di­ci­ons em resulta impen­sa­ble que cap pro­jecte per­so­nal que comenci pugui reeixir.

Ara em sem­bla que vaig ente­nent més bé aquesta Internet social i tinc més clar quin ús vull fer-​​ne (per­què sí, vull formar-​​ne part). Sent així, reprenc aquest blog per­so­nal (havent-​​ne esbor­rat les entra­des ante­ri­ors) i espero que tot ple­gat vagi pre­nent forma.

Sigues ben­vin­gut visitant ;-)