Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.Ovidi Montllor.
Deu fer cosa de deu dies, en un d’aquells típics exercicis d’inserció laboral que es fan als cursos de formació ocupacional, van demanar-nos de destacar cinc virtuts i cinc defectes de la nostra personalitat. Sent conscient que no tot és blanc o negre, vaig anotar (en qualitat de virtut) que em considero una persona eminentment racional. Vull dir amb això que miro de valorar sempre les opinions (alienes i pròpies) en funció dels arguments que les sustenten; i intento deixar de banda altres criteris secundaris, com per exemple la seva autoria. En resum, sóc de l’opinió que ser capaç d’argumentar un pensament propi és bàsic (imprescindible, diria) per a ésser considerat seriosament pels altres.
En canvi, hi ha almenys un àmbit en el qual tinc molt clar que les argumentacions són totalment innecessàries: la manera de viure de cadascú. Ningú hauria d’haver de donar explicacions sobre la seva forma de viure, les seves creences, aficions, gustos, orientacions sexuals, etc. ni a les persones del seu entorn ni, menys encara, a l’estat. Per extensió, qualsevol grup de persones que ho desitgi –i en sigui capaç– s’hauria de poder posar d’acord sobre com viure en comunitat sense necessitat de donar explicacions als altres. Sempre i quan, s’entén, no pretenguin anihilar els veïns!
La formalització d’aquesta idea, que podríem qualificar de liberal, m’ha sorgit arran de la lectura dels comentaris que suscita una notícia tan banal com «Tormenta en Catalunya por el mapa del tiempo de TV3». Llegir els comentaris dels diaris és una activitat molt poc saludable i acostuma a ser un exercici perfecte si volem perdre la poca fe que ens quedi en la humanitat. En qualsevol notícia política o polititzada entorn el conflicte català-espanyol trobarem, en una banda i a l’altra, usuaris cercant les més remotes i rocambulesques argumentacions; cargolant la lògica, la història, la lingüística fins i tot, per mirar d’extreure’n algun punt que els sembla que els dóna la raó. És fàcil veure passejar entre els comentaris els Reis Catòlics, Castella, la Corona d’Aragó, Jaume I, Franco, el 1714… o, si fa falta, Ausiàs March i Ramon Llull. Amb tanta personalitat, hom podria pensar que s’està tramant una nova estrofa de “Qualsevol nit pot sortir el sol”…
Que en els darrers anys la voluntat independentista va a l’alça al Principat em sembla una realitat incontestable. A nivell d’argumentacions, en canvi, estem on ens havíem quedat. Des del que branda la Constitució Espanyola com si fos paraula de Déu, al que maleeix Felip V i el Decret de Nova Planta; passant pels pobres d’esperit que no van més enllà del «Espanya ens roba» o el «Qué pone en tu DNI?». El meu punt de vista, lligant amb els paràgrafs anteriors, és que no val la pena escarrassar-s’hi: qualsevol argumentació i context històric són sobrers.
És igual el que féssin i quines intencions tenien Felip V, el General Franco, Jaume I, Aznar o Jordi Pujol; la única qüestió rellevant és què vol la gent que viu aquí, avui. Preguntem-los-ho, si ens fem dir demòcrates, no? I deixem de culpar Espanya de totes les nostres misèries: en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya aproximadament un 70% dels vots varen ser per partits no sobiranistes.
