Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

Ovidi Montllor.

Deu fer cosa de deu dies, en un d’aquells típics exercicis d’inserció laboral que es fan als cursos de formació ocupacional, van demanar-nos de destacar cinc virtuts i cinc defectes de la nostra personalitat. Sent conscient que no tot és blanc o negre, vaig anotar (en qualitat de virtut) que em considero una persona eminentment racional. Vull dir amb això que miro de valorar sempre les opinions (alienes i pròpies) en funció dels arguments que les sustenten; i intento deixar de banda altres criteris secundaris, com per exemple la seva autoria. En resum, sóc de l’opinió que ser capaç d’argumentar un pensament propi és bàsic (imprescindible, diria) per a ésser considerat seriosament pels altres.

En canvi, hi ha almenys un àmbit en el qual tinc molt clar que les argumentacions són totalment innecessàries: la manera de viure de cadascú. Ningú hauria d’haver de donar explicacions sobre la seva forma de viure, les seves creences, aficions, gustos, orientacions sexuals, etc. ni a les persones del seu entorn ni, menys encara, a l’estat. Per extensió, qualsevol grup de persones que ho desitgi –i en sigui capaç– s’hauria de poder posar d’acord sobre com viure en comunitat sense necessitat de donar explicacions als altres. Sempre i quan, s’entén, no pretenguin anihilar els veïns!

La formalització d’aquesta idea, que podríem qualificar de liberal, m’ha sorgit arran de la lectura dels comentaris que suscita una notícia tan banal com «Tormenta en Catalunya por el mapa del tiempo de TV3». Llegir els comentaris dels diaris és una activitat molt poc saludable i acostuma a ser un exercici perfecte si volem perdre la poca fe que ens quedi en la humanitat. En qualsevol notícia política o polititzada entorn el conflicte català-espanyol trobarem, en una banda i a l’altra, usuaris cercant les més remotes i rocambulesques argumentacions; cargolant la lògica, la història, la lingüística fins i tot, per mirar d’extreure’n algun punt que els sembla que els dóna la raó. És fàcil veure passejar entre els comentaris els Reis Catòlics, Castella, la Corona d’Aragó, Jaume I, Franco, el 1714… o, si fa falta, Ausiàs March i Ramon Llull. Amb tanta personalitat, hom podria pensar que s’està tramant una nova estrofa de “Qualsevol nit pot sortir el sol”…

Que en els darrers anys la voluntat independentista va a l’alça al Principat em sembla una realitat incontestable. A nivell d’argumentacions, en canvi, estem on ens havíem quedat. Des del que branda la Constitució Espanyola com si fos paraula de Déu, al que maleeix Felip V i el Decret de Nova Planta; passant pels pobres d’esperit que no van més enllà del «Espanya ens roba» o el «Qué pone en tu DNI?». El meu punt de vista, lligant amb els paràgrafs anteriors, és que no val la pena escarrassar-s’hi: qualsevol argumentació i context històric són sobrers.

És igual el que féssin i quines intencions tenien Felip V, el General Franco, Jaume I, Aznar o Jordi Pujol; la única qüestió rellevant és què vol la gent que viu aquí, avui. Preguntem-los-ho, si ens fem dir demòcrates, no? I deixem de culpar Espanya de totes les nostres misèries: en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya aproximadament un 70% dels vots varen ser per partits no sobiranistes.

La coalició que encapçala Alfred Bosch, amb ERC, Reagrupament i Catalunya Sí, la descarto perquè centra la seva campanya en la independència i, en aquest sentit, la seva estratègia no difereix gaire de la convergent: ser “forts” a Madrid per negociar, exigir, pressionar… digueu-n’hi com vulgueu, que tot s’acaba igual.

Sóc de l’opinió que quan a Catalunya hi hagi una clara majoria independentista (no anem mal encaminats, i la situació econòmica ho afavoreix) serem independents. Tan simple com això. Mentre no hi hagi aquesta majoria, on han de picar pedra els partits independentistes és aquí a casa nostra, no a Madrid. I si mai arriba el moment, tampoc ens caldrà ser al congrés de Madrid per negociar res; ja vindran a trucar a la porta, no patiu!

En aquest sentit em sembla força més coherent la posició de la CUP de demanar l’abstenció. En aquest cas, així ho entenc jo també, abstenir-se és donar a entendre que a Madrid no ens cal anar-hi a fer res (si és que volem defensar posicions independentistes). Hom dirà, a les files d’esquerra i convergència, que això és facilitar la majoria absoluta del PP. Digues-n’hi facilitar, digues-n’hi no impedir, en això hi estic més d’acord. En el fet, no pas en l’anàlisi! Siguem seriosos, diguin el que diguin les pancartes del PSOE tenim comprovat que per als interessos de Catalunya no hi ha cap diferència entre PP i PSOE (Apoyaré el Estatut…); i sent així val més que no ens deixem enredar (un cop més) per les bones formes -talante- dels socialistes quan fan campanya. No aniré a votar al Rajoy, com he sentit dir fent conya a algun independentista; però, per entendre’ns, potser si en comptes del Rajoy es presentés l’Aznar encara ens aniria millor.

Fa uns mesos, un article del Toni Soler em féu dubtar una mica. Resumint, discutia l’opció abstencionista amb l’argument que si es donava el cas que realment el PP ho feia molt bé i Espanya remuntava la crisi gràcies a la seva política, això podria propulsar-lo també a Catalunya i donar per acabades les nostres aspiracions nacionals. L’article era bo, feia rumiar. Però, la veritat, mentre escric això he sentit un parell de frases de Rajoy al cara a cara amb Rubalcaba i si el seu pla es basa (tal com diu) en fomentar el consum abaratint el crèdit, Espanya té crisi per anys. Essent optimistes –que no els vull cap mal als espanyols– quan Espanya remunti la crisi, nosaltres també l’estarem remuntant… pel nostre compte ;-)

Aquests són els meus motius per no votar el 20N. El motiu per votar es diu PIRATA.CAT. Resulta que quan penso en Espanya, per sort, penso més en tot el que he vist de bo viatjant per aquest país, penso més en els amics espanyols que tinc; que no pas en l’Espanya rància i casposa de la caverna. Sí, és cert que aquesta Espanya existeix i que potser no és minoritària (també existeix una Catalunya rància, casposa i nacionalista, no ens enganyem) però malgrat això –que fora suficient per voler sortir corrent a qualsevol preu– continuo creient que la democràcia és més important que la independència. Pirates de Catalunya em desperta una gran simpatia per la seva autèntica vocació democràtica i votar-los em semblaria un premi –en forma de diminut granet de sorra– a l’esforç que han fet per a ser presents a aquestes eleccions.

Abstenció o Pirata, queden dies per pensar-hi.

Per què els bancs van donar hipoteques sabent que la gent no les podria pagar?

Alfredo Pérez Rubalcaba

Potser perquè sabien que governs com el seu els pagarien els plats trencats amb diner públic? Quins pebrots!

1 OBJETIVO DE #NOLESVOTES. Las personas que apoyamos a la iniciativa #nolesvotes desde sus inicios, a la vista de la catarata de tergiversaciones vertidas por políticos y medios de comunicación, queremos recordar y subrayar que la iniciativa en ningún modo promueve la abstención, y que surgió para hacer una llamada al ejercicio del voto responsable el próximo 22-M. La iniciativa pide específicamente que no se vote a los partidos que responden a intereses distintos a los de la ciudadanía: PP, PSOE y CiU, pero recomienda que en su lugar se examinen otras opciones. La iniciativa no pide el voto para ninguna opción concreta: el voto es responsabilidad de cada ciudadano.

2 HAZ DE TU PÁGINA UN CARTEL ELECTORAL. Las calles están llenas de carteles electorales, pero muchas personas no se ven representadas en ellos: la intermediación hizo que la política sea cada vez más lejana al ciudadano. Para subsanar tal déficit democrático, proponemos que todo ciudadano que así lo desee pueda convertir su blog, su web, su muro o su twitter en un “cartel electoral” del movimiento. Si quieres respaldar esta iniciativa, convierte tu sitio en Internet en un cartel electoral antes de las 24 horas del próximo día 20 de mayo, con el logotipo de #nolesvotes o de las plataformas con las que simpatices, y el texto “ni PP, ni PSOE, ni CiU”.

3 COLABORACIÓN DISTRIBUIDA. Te invitamos a copiar este texto y construir páginas de enlaces que referencien todos los sitios que dan apoyo a la iniciativa. De igual modo, invitamos a los demás colectivos que comparten nuestra propuesta a que lleven a cabo acciones similares. La fuerza de la red reside en la distribución y colaboración entre sus nodos.

4 TÚ ERES EL ALTAVOZ. Tan importante es la red como la calle: no te limites a actuar en internet. Levántate y explícaselo a todos tus conocidos, especialmente a aquellos más vulnerables a la propaganda en los medios de comunicación masivos.

5 ACCIÓN. No te quedes en casa el domingo 22. Sal a la calle y ejerce tu derecho al voto. No votes a quienes, actuando abiertamente en contra de la voluntad e intereses de los ciudadanos, han convertido la democracia en una burla de sí misma. Por la participación democrática activa: ni PP, ni PSOE, ni CiU.

#nolesvotes

Más información

Manifiesto de #nolesvotes | http://www.nolesvotes.com/
Wiki colaborativo #nolesvotes | http://wiki.nolesvotes.org/wiki/Portada
Twitter #nolesvotes | http://twitter.com/#!/search/nolesvotes
Facebook #nolesvotes | http://goo.gl/4Nmj1
Material gráfico #nolesvotes | http://goo.gl/dbGAb

1.- Con lo que gana Rajoy en un mes, una pensionista con cuatro hijos vive durante dos años y medio.

En total són 42 punts a l’estil d’aquest primer que, tot sigui dit, no van acompanyats de cap document/enllaç a mode de font, on puguem comprovar les dades… i que podem resumir amb tres idees principals:

1. Els polítics tenen sous alts
2. Poden acumular sous de càrrecs diferents i mantenir-los de forma vitalícia
3. Gaudeixen de grans facilitats en forma de dietes i transports

Aquest tipus d’afirmacions populistes i a vegades falses són una eina perfecta per a contribuir al desprestigi de la política. I, la veritat, vist que l’autor no proposa cap alternativa, no entenc quina és la seva intenció amb tot plegat. Fa campanya per l’abstencionisme? Tampoc en parla… Sigui com sigui, als nombrosos comentaris del blog el personal es mostra indignat. Només algú matisa una mica o aporta altres punts de vista, però en general els lectors retuitegen, enllacen, copien… Realment el plantejament del text converteix les dades en un polvorí, però… n’hi ha per tant?

Aquesta setmana s’ha format el nou govern de Catalunya i s’ha investit Artur Mas com a president de la Generalitat. Mas havia anunciat que faria el govern dels millors; de manera que un cop constituït l’executiu el diari Ara proposa una d’aquestes enquestes (que no serveixen per a res) que fan les edicions digitals per a preguntar als lectors si creuen que, efectivament, Mas ha fet el govern amb els millors possibles. Només 1/3 afirma que sí i entre els comentaris hom diu que els millors no es dediquen a la política. Paral·lelament, a l’edició de paper, es publicava (abans d’ahir, 28–12-10) una crònica amb el títol «Les claus del nou Govern de Catalunya» de la qual m’agradaria destacar el següent fragment:

Per què costa tant fitxar un independent? […] Els sous dels polítics són molt baixos en comparació amb els de l’empresa privada. […] un dels noms que havia sonat per a la cartera d’Economia, Salvador Alemany, va ingressar 1,8 milions d’euros l’any 2008. Com a conseller en cobraria amb prou feines 100.000, vint vegades menys. A més, aquests professionals altament qualificats han d’estar disposats a passar d’un còmode anonimat a estar fiscalitzats dia i nit […] i ser, a més a més, objecte de crítica constant.

Sovint exigim dels polítics allò que no estaríem disposats a fer ni nosaltres mateixos. Això quan no trobem qui, obertament, declara que faria exactament el mateix en lloc seu. De què ens queixem doncs? Ens agradi o no, encara vivim en una economia capitalista i, si volem els millors, hauríem d’estar disposats a pagar el que valen. Ara, a veure qui és el valent que es presenta a les eleccions dient que cal augmentar els sous dels polítics…

Tot plegat em porta al títol que he posat al post. Potser sí que els polítics que tenim són uns miserables, però no pel que cobren si no per com ens tracten, pel seu comportament, per la seva ineptitud… Si és que volem seguir amb aquest model, em penso que caldria rumiar i incloure més i nous mecanismes de transparència i avaluació de la salut democràtica del país. Realment convé.

I compte, amb això no vull pas dir que justifiqui qualsevol despesa de les que denuncia el blog al qual em referia al principi. Si hi ha qualque afirmació que constitueixi realment un escàndol anem a cercar les proves i denunciem el fet. Si no, acordem quants polítics i funcionaris necessitem, com els hem de seleccionar, com els hem d’avaluar i com han de passar comptes amb el poble i exigim-los que facin bé la seva feina… però no fem el ridícul comparant el seu sou amb el d’un pensionista.

A més, consideren que aquest gest no només serà positiu per la causa sobiranista sinó que ajudarà ERC a recuperar la credibilitat i, de retruc, la confiança perduda dels seus votants habituals.

He de reconèixer que no sabia que aquesta pràctica fos legal però, ara que ho sé, em pregunto… a canvi de què cediria ERC un escó a SI? Solidaritat diu que no pagarà cap preu polític per a aconseguir el grup parlamentari i suposo que els votants d’ERC que veurien en això un gest positiu, es refereixen a cedir l’escó a canvi de res. En favor del país. A l’hora de la veritat em sembla que –en política– ningú regala res.

Però encara hi ha una altra qüestió que trobo més rellevant que l’anterior. Si en les investidures de Maragall i Montilla ja vam sentir alguna veu crítica que considerava antidemocràtic que diversos partits sumessin els seus escons per a impedir l’accés al govern a la força més votada, no seria tant o més contrari a l’elecció feta pel poble que un partit cedís un escó a un altre? A efectes pràctics seria el mateix que canviar el vot d’uns quants milers de persones. Tu volies votar ERC? Doncs ara ERC decideix que has votat SI. Francament, no sé des de quina òptica es pot entendre que això faria recuperar la confiança dels votants d’ERC que han escollit altres opcions aquesta vegada…

El díptic del PSC és de paper senzill. Per dins, primer en castellà i després en català: comencem malament. Tres paràgrafs per a explicar-nos què han fet en els darrers quatre anys de govern (parlen de mestres, mossos d’esquadra i metges; però tenen la decència de no afegir-hi aquell «allò que de debò importa a la gent» tan típic del PP i Ciutadans) i dos per a explicar-nos els plans de futur. Intenten posicionar-se al centre de l’espectre polític mostrant-se com un partit assenyat i moderat; brandant el fantasma de la dreta però sense dir-nos que ells són d’esquerres. La pàgina web que ens indica el díptic és presidentmontilla.cat. He de dir que m’agrada molt el disseny de la pàgina.

Veig que el PP aposta per una fórmula similar a la de convocatòries anteriors però aquesta vegada s’han atrevit a posar el logo del partit a l’exterior del sobre (no recordo que hi fos a les anteriors eleccions al Parlament…). Full amb una carta signada per Mariano Rajoy en una cara i un breu escrit d’Alícia Sánchez-Camacho acompanyat per unes quantes sentències a mode de declaració d’intencions a l’altra. Rajoy, no me n’esperava menys, sí que parla dels «problemas reales». Ja ho vaig dir, però hi torno, no suporto els polítics que assumeixen amb aquesta prepotència quina és l’opinió de la gent. Senyor Rajoy, limitis a donar-nos la seva opinió i a presentar-nos propostes i deixi’ns triar a nosaltres. La senyora Camacho, en les seves breus ratlles, fa un discurs que traspua la mateixa ideologia de Josep Anglada però no té el valor de dir-ho clar, tot són insinuacions i indirectes. Acaba el seu escrit amb un tercer paràgraf en català (l’únic que hi ha) fent gala d’aquest “bilingüisme” ridícul de fer les coses meitat en una llengua meitat en l’altra, sense solta ni volta. No fan referència a cap pàgina web.

ICV-EUA m’envia un díptic d’idèntic format que el del PSC. «Verd esperança–Solucions d’esquerres», hi diu sobre-impressionat en una foto del primer de la llista, Joan Herrera. El to general de la campanya que ha fet Iniciativa m’ha agradat i he de reconèixer que perdre de vista la parelleta Saura-Mayol m’apropa una mica més als verds. A Herrera i Camats, almenys, els pots portar a tot arreu. Lamentablement ICV no s’acaba de treure mai aquest tuf d’ecologista de Can Fanga i tant “just”, “solidari”, “modern”, “net”, “digne”…  ja es fa pesat. Almenys no hi diu “sostenible” per enlloc. Les seves propostes són: crear ocupació (com?) i canviar l’economia (!); ampliar els serveis socials; aturar el canvi climàtic (!), tancar nuclears i impulsar energies renovables; fer una reforma de la constitució, per a crear una Espanya federal que permeti definir Catalunya com una nació i —literalment— separar els diners de la política (?). ICV ens remet a joanherrera.cat, una web molt apanyada també tot i que prefereixo la del PSC.

SI, o Joan Laporta, es presenta amb un «Hola independència, adéu espoli» i he de reconèixer que el pamflet, d’entrada, crida l’atenció. Si el prenem com un tríptic i n’obrim la primera tapa contraposa els que segons ells són els avantatges de tenir un estat propi vers els inconvenients de formar part d’Espanya. Deixant de banda si són certes o no totes les afirmacions que s’hi fan (guanyarien molta credibilitat amb algunes referències) jo diria que això és una trampa dialèctica. Si compares el millor de A amb el pitjor de B sempre semblarà molt més atractiu A. Per sort al centre del tríptic hi ha simplement 5 propostes, que poden semblar-nos bones o no, però són clares: 1) proclamarem la independència durant la propera legislatura o farem oposició al govern autonomista que es formi; 2) difondrem els avantatges de l’estat propi; 3) proposarem que la llei limiti l’acumulació de càrrecs; 4) llistes obertes i 5) constituirem l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana que estengui la proclamació d’independència als Països Catalans (!). També inclouen una carta de presentació signada per Laporta i un bitllet de 3.000€ on hi diu que aquest és l’import per persona i any que suposa l’espoli fiscal. No sé si és pel referent futbolístic o per què, però a mi el Laporta em sembla una mena de Berlusconi i/o Gil i Gil… Curiosament, per això, el candidat més acusat d’egòlatra té com a URL www.solidaritatcatalana.cat

Obro ara el sobre de CIU, que segur que és el que costa més calés, junt amb el del PSC. A dins hi trobo una carta signada per Artur Mas on hi diu tot el que no s’han cansat de repetir els convergents durant la campanya: que creuen en el país i la seva gent, que cal un canvi (“el canvi”) i que la seva prioritat és superar la crisi i aixecar Catalunya. Treball, esforç, il·lusió, passió i tota la clàssica lletania convergent. Entre les seves propostes per a «una catalunya millor» [sic] em crida l’atenció que volen suprimir l’impost de successions. El titular és intel·ligent. Amb la reforma d’aquest impost que ha fet l’actual govern només les herències superiors al 1.000.000€ paguen una quantitat important de diners. Tot i que la reforma encara no és del tot operativa, jo la trobo bé. Però CIU diu que l’eliminarà, amb la qual cosa està baixant impostos a les rendes més altes (quanta gent hereta més d’un milió d’euros?) i ens ho ven com una mesura que ens beneficia a tots. També parlen del dret a escollir el metge i a triar l’educació dels fills (?). Veig bé que es pugui canviar de metge… ara bé, triar-lo? que no apostem/confiem en una sanitat pública universal i de qualitat? I com es concreta això de triar l’educació dels fills? Per què quan ho proposa el PP o C’S ja sabem què vol dir això… Pel que fa a la sobirania nacional, parlen del dret a decidir però continuen fent la puta i la Ramoneta com sempre. Per tot plegat, amb mi que no hi comptin. ciu.cat em recorda al web de SI, molta coloraina i tot barrejat. Només pel detall del compte enrere pel canvi ja els deixaria quatre anys més a l’oposició.

PXC diu que primer els de casa. L’empanada mental d’aquesta gent és greu. Dels 10 punts del seu «compromís Anglada», 5 en català i 5 en castellà (seguint l’estil lingüístic incoherent del PP) només n’hi ha 2 que no culpin els immigrants dels problemes que (diuen) té el país. Mentides, tergiversació, demagògia pura, foment de l’odi… tot plegat em fa fàstic. Passo de comentar-ne res més.

RI m’envia un trípic carregat de lletra que fa mandra de llegir. Faig l’esforç, que després em queixo dels que simplifiquen massa la qüestió. Els seus pilars bàsics són la independència, la democràcia i el treball. Em pregunto si per aquest ordre… No deixen massa clar com volen assolir la independència, però expliquen que no serà una cosa traumàtica i que el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia avala el model de declaració de la independència de RI. Pel que fa a la democràcia pretenen lluitar contra la corrupció obligant els diputats a declarar els seus béns abans, durant i després del mandat; prohibint l’acumulació de càrrecs i el nepotisme i prometent una administració més simplificada i transparent. Llei electoral amb limitació a dos mandats (no diuen res de les llistes obertes). Lloc web: reagrupament.cat

La propaganda de la «gent valenta» d’ERC inclou un simple fulletó amb quatre raons per votar esquerra. 1) Convocaran un referèndum per la independència durant la propera legislatura, 2) lluitaran contra la corrupció: evitant que PSC i PSC retallin competències a l’Oficina Antifrau i promovent una llei de transparència; 3) Garantiran la continuïtat de les polítiques socials davant l’amenaça que suposa CIU per a aquestes i 4) evitaran que el PP sigui l’àrbitre de la política catalana. Què volen que els digui? Per mi la gent valenta no és aquella que es dedica a emprar rivals polítics per a espantar la gent. ERC és, de tots, el partit que fa una referència més directa al vot útil; idea que em sembla, per si mateixa, covarda i lamentable. gentvalenta.cat és, a primer cop d’ull, el web (dels comentats) que més fomenta la participació ciutadana per mostrar el suport al partit i té un aire prou fresc. Està bé.

Quin panorama! Ara toca reflexionar…

Cada cop que parla Carmen de Rivera, mor un filòleg, Déu mata un gatet, i un votant de C’S prefereix canviar el Rivera per Mairena.

Però Cornet, del PPC, tampoc és va quedar curt amb la inoportuna:

Jo em dic Jordi Cornet Serra Prat i Espasa i a mi lliçons de catalanitat poques, po-ques! Per no dir ninguna!

El «ninguna» eclipsa tot el sentit de la frase però considerant continent i contingut és per donar-li un premi al senyor Cornet. És clar que el presentador, Xavier Bosch, tampoc va fer pujar gaire el nivell lingüístic advertint als representants polítics que:

No parlin per lo bajini perquè la gent a casa no entén res.

Si encara quedaven correctors a TVC ahir a la nit es devien aplicar l’harakiri.

Aquesta tarda tornant de la feina escoltava el programa de la Sílvia Cóppulo, El secret, a Catalunya Radio. Entre banalitats, twitter per aquí i facebook per allà (bona cosa han descobert!) han fet una taula rodona entre representants de les branques joves dels 5 partits polítics majoritaris al Parlament. Concretament hi havia:

• Roger Muntanyola, secretari general d’Unió de Joves.
• Javi López, 1r secretari de les Joventuts Socialistes de Catalunya.
• Gemma Lago, cap de llista de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.
• José Antonio Coto, president de les Nuevas Generaciones.
• Janet Sanz, coordinadora nacional de Joves d’Esquerra Verda. 26 anys.

Podeu escoltar la taula rodona al web de Catalunya Radio, o aquí mateix:

He trobat especialment encertades les dues noies: la Gemma i la Janet. S’explicaven molt bé, deixant clara la seva posició i conduint la conversa cap a l’espai de les idees que és una de les característiques que hauria de tenir la política i que més hi trobo a faltar. De la política i per extensió dels polítics n’espero ideologia, voluntat, rutes… no m’interessa per a res que em venguin quantes places d’hospital pensen fer, que m’expliquin quants diners invertiran en ajudes socials o que critiquin els adversaris perquè han construït cargoleres enlloc d’escoles amb cara i ulls.

Per això, parlant clar i català, m’han caigut els collons per terra quan ha intervingut en José A. Coto del PP. Transcric una part del seu discurs (a partir de 8’40″, si el voleu escoltar):

[…] Hem d’explicar a la gent que la política és molt important […] que la política ens afecta. Que s’apugi l’IVA del 16% al 18% és una decisió política, que avui dia a Catalunya hi continuï havent la quantitat de peatges i amb els preus que hi són [sic] és una decisió política, que s’hagin congelat les pensions és una decisió política […] El que vol el Partit Popular és que als joves se’ls parli del que els importa. Als joves el que els importa és tenir treball, és tenir la millor formació, és tenir oportunitats… i no parlar contínuament de debats estèrils, de debats identitaris, de debats que només preocupen els propis polítics i no que preocupen a la vida, en el desenvolupament vital de les persones […] S’ha de parlar d’oportunitats i no com fa el partit socialista de subsidis, com ha fet ara amb aquests 600€ que vol donar a tots els NINI. [sic][…]

Sort que López o Muntanyola (no ho sé) li han tallat la primera part del discurs amb un «fer demagògia també és una decisió política» al moment just. Senyor Coto: ja n’hi ha prou d’anar pel món dient que és el que importa i preocupa la gent. La seva feina i la del seu partit és pensar quina mena de país volen, quins objectius es marquen per al futur i fer propostes per assolir-los. Deixi que siguem els ciutadans els qui decidim què és el que ens preocupa, què és el que més ens importa i quins debats són estèrils i quins no ho són.

Prou demagògia, si us plau! No som tan imbècils com es pensen, ni com voldrien. O sí?

[actualmente] el perfil de nuestra inmigración extracomunitaria sea en más de un 40% población musulmana, que en algunos casos está planteando problemas de integración.

Aquestes declaracions no aporten cap informació real (assumint –com fa Sánchez-Camacho– que són els immigrants els qui plantegen “problemes d’integració”, no en plantegen els d’origen hispà també? no en plantegen els alemanys a Mallorca?) i estan carregades de males intencions. Suposo que responen a l’estratègia electoral del PP d’acostar-se a les polítiques xenòfobes d’Anglada i companyia que tan rèdit electoral donen (després ja ens queixarem). Estratègia menyspreable.

Com que aquesta mena de conductes polítiques m’indignen especialment em vaig entretenir ahir al vespre a consultar dades sobre immigració per autonomies de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) espanyol. Amb les dades del 2007 (les darreres que vaig trobar) crida l’atenció que el percentatge d’immigració d’origen africà a Catalunya és del 22,96% (un 25,64% el 2009 segons l’Idescat); molt lluny del 40% que declara Sánchez-Camacho. És cert que aquesta senyora parla de musulmans i no d’africans i part del col·lectiu asiàtic és també de religió musulmana; però fins i tot assumint que tots els immigrants vinguts d’Àsia i Oceania fossin musulmans (ben lluny de la realitat) i ignorant que quan diu musulmans vol dir moros, el percentatge rondaria el 30%. Al meu entendre no és gaire important si aquest percentatge és del 20%, 30%, 40% o 50%; em preocupa més que una política doni unes dades que no semblen certes sense dir d’on les ha tret. La primera conclusió que trec és que o bé està molt mal informada o bé menteix descaradament.

En segon lloc, si com afirma la presidenta del PPC, els diversos governs de CIU van tenir realment la capacitat d’escollir l’origen dels immigrants que venien a Catalunya; aquesta influència s’hauria de veure reflectida en les dades demogràfiques actuals. De nou, res més lluny de la realitat: segons l’INE el percentatge de població africana a Catalunya és del 22,96% (sobre el total d’immigrants), lleugerament per sota de la mitjana espanyola; mentre que la població d’origen hispà ronda el 40%, 6 punts per sobre de la mitjana espanyola. Les dades extretes de l’INE juntament amb els càlculs dels percentatges que vaig fer es poden consultar en aquest full de càlcul.