Avui, com en tota jor­nada de vaga, les dis­cus­si­ons entre par­ti­da­ris i detrac­tors de la rei­vin­di­ca­ció van far­ci­des d’arguments més tòpics que un sopar amb espel­mes (aquesta com­pa­ra­ció la vaig lle­gir a na Empar Moliner, i em va fer grà­cia). També hi ha, a una banda i a l’altra, els qui direc­ta­ment no tenen cap argu­ment. Això sem­pre passa. I val més que no par­lem de polí­tics i sin­di­cats. Bé, sí, no me’n puc estar: patè­tic el PSOE dient que «esta­mos con los tra­ba­ja­do­res pero tra­ba­ja­mos por res­pon­sa­bi­li­dad». Ja ho vaig escriure en la dar­rera jor­nada de vaga del 29 de setem­bre de 2010: desa­len­ta­dor.

Tot i això, d’entre els qui s’oposen a la vaga gene­ral d’avui, 29 de març de 2012, vull des­ta­car espe­ci­al­ment aquells qui, apel·lant també al sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat, argu­men­ten que tal com està el país no ens podem per­me­tre una vaga gene­ral. Aquesta opi­nió deriva d’un cor­rent de pen­sa­ment, d’una acti­tud, –afor­tu­na­da­ment– prou estesa al nos­tre país: ens hem d’arromangar, carregar-​​nos el país a l’esquena i tre­ba­llar, tre­ba­llar, tre­ba­llar… per sor­tir de la famosa crisi. Aquesta acti­tud, molt en voga entre libe­rals, con­ver­gents i gent d’ordre en gene­ral em sem­bla­ria em sem­bla fan­tàs­tica per­què beu d’una idea que com­par­teixo: ningú solu­ci­o­narà això per nos­al­tres. Molt de compte però, per­què massa sovint des d’aquestes posi­ci­ons es mira amb pre­po­tèn­cia i cert punt de pedan­te­ria qui no s’arromanga. I mol­tes vega­des és, sim­ple­ment, per­què no pot.

El mateix Artur Mas reco­nei­xia ahir que aquesta reforma labo­ral del govern espa­nyol no cre­arà llocs de tre­ball a curt ter­mini «tot i que…», deia ell. Jo no sóc cap expert en eco­no­mia, però penso –i ho he sen­tit dir a veus prou dig­nes de crè­dit– que a base de con­ten­ció de la des­pesa pública i refor­mes labo­rals com aquesta no ani­rem enlloc. Si no ho recordo mala­ment (no he sabut tro­bar la cita a Google) fou Winston Churchill qui digué que pre­ten­dre sor­tir d’una reces­sió sim­ple­ment con­te­nint la des­pesa era com estar dins d’una galleda i voler-​​la aixe­car per la nansa. Molt gràfic.

Si en aquesta demo­crà­cia nos­tra, tan imper­fecta, en què els ciu­ta­dans no dis­po­sem de mit­jans per a reac­ci­o­nar a curt ter­mini a les deci­si­ons polí­ti­ques que no ens agra­den (fins i tot les d’aquells a qui pot­ser vam votar!) no ens podem per­me­tre un dia per a sor­tir al car­rer a cri­dar que no hi estem d’acord; que és la única cosa que podem fer! ales­ho­res ja podem ple­gar. I si tan fotuts estem que no podem assu­mir les pèr­dues que oca­si­ona un dia de vaga (un!) potser que abans de limi­tar un dret his­tò­ric com aquest amb què s’han con­que­rit bona part dels bene­fi­cis de què dis­po­sem tots els tre­ba­lla­dors (també els qui avui defen­sen el seu ridí­cul dret a tre­ba­llar) ens plan­te­gem què hem de fer amb els 52 diu­men­ges, 52 dis­sab­tes (no pro­duc­tius en mol­tes fei­nes), les 9 fes­tes naci­o­nals, 20 dies de vacan­ces, dies per­so­nals… que no treballem.

No ens enga­nyem: per tirar el país enda­vant hi ha molta feina, però feina sobre­tot de rees­truc­tu­ra­ció social i can­vis dràs­tics de pri­o­ri­tats polí­ti­ques que, per ara, ningú té el valor d’afrontar.

És difí­cil saber quin tipus de desi­gual­tats són accep­ta­bles per a la majo­ria dels ciu­ta­dans. Per exem­ple, molta gent troba injust el fet que uns gua­nyin mili­ons i d’altres gua­nyin poc, i pensa que el govern hau­ria de treure diners a qui gua­nya més per a donar-​​los a qui té menys. La mateixa gent, però, juga a la lote­ria. Si us hi fixeu bé, la lote­ria fa just el con­trari: tots paguem més o menys els matei­xos diners i fem que l’atzar con­ver­teixi uns quants ciu­ta­dans en mul­ti­mi­li­o­na­ris. Si algú digués que seria bo que el govern aga­fés els diners a qui els ha gua­nyat i els redis­tri­buís entre la pobla­ció, segur que tot­hom es quei­xa­ria. La raó per la qual ho trobo estrany és que jo ten­di­ria a pen­sar que les desi­gual­tats que pro­ve­nen de l’atzar són menys jus­tes que les que pro­ve­nen del fruit del tre­ball. Just el con­trari del que sem­bla pen­sar la majo­ria de la gent!

«Economia libe­ral per a no eco­no­mis­tes i no liberals»

Xavier Sala-​​i-​​Martin.

Arran de l’article d’ahir d’en Quim Monzó a La Vanguardia, amb el qual no acabo d’estar d’acord, tenia la inten­ció ini­cial d’escriure un post amb la meva opi­nió sobre les acam­pa­des. Tanmateix, sal­tant de hash­tag en hash­tag a Twitter he anat a parar a #cata­lan­re­vo­lu­tion i em sem­bla que comen­çaré la casa per la teulada…

A Twitter, @dsolanob diu que «el pro­blema prin­ci­pal de la crisi cata­lana és l’espoliació fis­cal. No té sen­tit donar suport a #spa­nish­re­vo­lu­tion» o @JLluisG, en la mateixa línia, «molt bé tot el que es denún­cia, però, aquí a Catalunya la majo­ria de deman­des, tenen una solu­ció INDEPENDÈNCIA». Són dos exem­ples d’un cor­rent d’opinió a l’alça des­prés de la cre­a­ció de l’etiqueta #cata­lan­re­vo­lu­tion que, segons el meu punt de vista, és erroni en el seu plan­te­ja­ment i bar­reja qües­ti­ons que –diria– no tenen res a veure amb les arrels de la protesta.

Dic això, sobre­tot, per tres raons. La pri­mera per­què penso que par­tei­xen de la base que les acam­pa­des de Madrid, Granada, Bilbao o Barcelona (i tota la resta, és clar) són pro­tes­tes con­tra la crisi; o con­tra les mesu­res adop­ta­des per a com­ba­tre la crisi (pot­ser seria més ade­quat dir-​​ho així). La seva essèn­cia, en canvi, a mi em sem­bla que rau en la demanda d’una demo­crà­cia real, en la qual els polí­tics esti­guin al ser­vei del poble i no dels interes­sos del capi­tal. La situ­a­ció eco­nò­mica, per tant, és un sim­ple con­text o en qual­se­vol cas, un dels deto­nants. No l’únic i –m’agradaria no equivocar-​​me– tam­poc el més important.

La segona raó és que la crisi cata­lana no està pro­vo­cada per l’espoliació fis­cal. Agreujada sí; però pro­vo­cada no. Aquesta crisi és estruc­tu­ral, no només eco­nò­mica; i el que no fun­ci­ona és el sis­tema: el capi­ta­lisme. Per això no és veri­tat que la solu­ció a la crisi sigui la inde­pen­dèn­cia i per això és nor­mal que el poble català i el poble espa­nyol puguin i vul­guin llui­tar con­jun­ta­ment con­tra aquest ene­mic comú.

I per últim, la ter­cera. Si en alguna cosa ens assem­blem cata­lans i espa­nyols és en la minsa salut de les nos­tres res­pec­ti­ves demo­crà­cies. Estem (uns i altres) gover­nats amb un sis­tema de par­tits del tot per­ver­tit (quan no direc­ta­ment cor­rom­put) que passa comp­tes amb la banca i no amb els ciu­ta­dans. Dia a dia, i agreu­jat ara que estem en cam­pa­nya elec­to­ral, els polí­tics dels par­tits tra­di­ci­o­nals insul­ten la nos­tra intel·ligència, ens men­tei­xen sense cap mena de pudor i tre­pit­gen la nos­tra dig­ni­tat. Això, ras i curt, no és demo­crà­cia. Per aquest motiu, en el cas hipo­tè­tic que pros­pe­rés tal revo­lu­ció espa­nyola per asso­lir una Democràcia (amb majús­cu­les) fórem molt mise­ra­bles els cata­lans de no donar-​​hi suport. Ho fórem encara que nos­al­tres no en sor­tís­sim bene­fi­ci­ats, però més encara en la situ­a­ció actual.

Una altra qües­tió que podríem deba­tre és si d’aquestes acam­pa­des en sor­girà aquesta revo­lu­ció de què par­lem. En aquest cas la meva opi­nió és que segu­ra­ment no; però mal­grat això sí que penso que són acci­ons que aju­den a remoure cons­ci­èn­cies i com a tals les com­par­teixo i les entenc com a molt posi­ti­ves per anar impul­sant el canvi que fa falta. El canvi de veri­tat, no el del Trias. ;-)

Sentia aquesta set­mana a la ràdio que els sin­di­cats con­vo­quen a la vaga els tre­ba­lla­dors d’AENA en dates asse­nya­la­des del calen­dari de set­mana santa, ponts i vacan­ces d’estiu. Tal com estan els ànims de la pobla­ció vers les pro­tes­tes dels diver­sos col·lectius de tre­ba­lla­dors del sec­tor aeri, pot­ser els seria pro­fi­tós plantejar-​​se altres mèto­des de pres­sió per asso­lir les seves rei­vin­di­ca­ci­ons; més que res per­què em penso que aixa­fant les vacan­ces de la gent el que acon­se­guei­xen és posar l’opinió pública a favor del govern (el per­so­nal –entengui’s la pobla­ció– sem­blava encan­tat amb l’estat d’excepció per obli­gar els con­tro­la­dors a tre­ba­llar si amb això se’n podien anar de vacan­ces! S’escau el tant con­cor­re­gut «així ens va!»).

Sigui com vul­gui, no és d’això que volia par­lar. Si uns tre­ba­lla­dors no estan con­tents amb les seves con­di­ci­ons labo­rals tenen tot el dret de queixar-​​se i fer vaga; i que siguin els agents com­pe­tents en cada cas els qui nego­ciïn, deci­dei­xin i actuïn. El que real­ment em va cri­dar l’atenció és el prin­ci­pal motiu de la pro­testa. Si no ho vaig enten­dre mala­ment, els sin­di­cats veuen amb temor la pos­si­ble pri­va­tit­za­ció d’AENA per­què, molt pro­ba­ble­ment, com­por­ta­ria el tan­ca­ment d’algunes infra­es­truc­tu­res defi­ci­tà­ries; amb la con­se­qüent pèr­dua de llocs de tre­ball (que són, ja ho sabem, el bé més pre­uat de què dis­po­sem els ple­beus en aquests temps que ens ha tocat viure –i per molts anys!)

D’una banda el temor sem­bla jus­ti­fi­cat i la pro­testa rao­na­ble. No sóc pas amic de les pri­va­tit­za­ci­ons i entenc que l’estat man­tin­gui (sub­ven­ci­oni) certs ser­veis que no sobre­viu­rien per si matei­xos, de cap de les mane­res, en aquesta nos­tra jun­gla pseudo-​​liberal (en aquest cas pseudo-​​liberal vol dir «libe­ral quan convé»). Suposo que sobren els exemples.

Però per altra banda, el trans­port aeri gri­nyola una mica. Si pre­nem com a exem­ple l’aeroport d’Alguaire (Lleida), segons el but­lletí de mobi­li­tat núm.68 de la Generalitat, durant els pri­mers set mesos d’activitat hi hagué un total de 42.420 pas­sat­gers repar­tits en 6 des­ti­na­ci­ons: Palma de Mallorca (11.406 pas­sat­gers), Frankfurt (8.855), París (8.625), Milà (8.422) i… no hi ha dades de les altres dues. Bé, una de les altres dues des­ti­na­ci­ons era Barcelona i no cal ser gaire espa­vi­lat per veure que els pas­sat­gers que van volar de Lleida a Barcelona (Vueling) en aquests 7 mesos d’activitat foren 5.112–x (on x són els pas­sat­gers de l’altra des­ti­na­ció: Madrid). Doncs bé, resulta ser que Vueling rebia una sub­ven­ció de 10.000€ men­su­als única­ment per a man­te­nir aquest tra­jecte entre Lleida i Barcelona. Tot i des­co­nèi­xer x, 70.000€ de sub­ven­ció per a menys de 5.000 pas­sat­gers sem­blen prou bon motiu per­què fins i tot algú tant libe­ral com el senyor Josep Piqué man­tin­gués els defi­ci­ta­ris vols entre Lleida i Barcelona. Tant bo, de fet, que un cop reti­rada la sub­ven­ció el ser­vei ha des­a­pa­re­gut. No vol­dria que se m’acusés de malin­ten­ci­o­nat ni difa­ma­dor, de manera que dei­xaré clar que, segons deia la premsa, la reti­rada de la sub­ven­ció es féu de mutu acord entre l’aerolínia i el govern de la Generalitat.

Amb tot ple­gat, vull anar a raure a la refle­xió que pot­ser hau­ríem de fer tots ple­gats sobre què sub­ven­ci­o­nem, com, fins quan… i, sobre­tot, amb quins objec­tius. Perquè, ja em per­do­na­ran els tre­ba­lla­dors d’AENA que puguin quedar-​​se sense feina, hi ha infra­es­truc­tu­res aèries que no tenen cap raó de ser.