Archive for the ‘ Societat ’ Category

Tres mals costums a la carretera

Hi ha tres com­por­ta­ments que sovin­te­gen molt a les car­re­te­res de casa nos­tra que em tre­uen de polle­guera. De fet, no és que sovin­te­gin… m’atreviria a dir que són majo­ri­ta­ris i estic segur que no són pas fruit de la malí­cia sinó més aviat del desconeixement…

El pri­mer és el de no fer ser­vir les llums llar­gues quan cir­cu­lem de nit, ras i curt. Segons el regla­ment de trà­fic és obligatori:

1. Todo vehí­culo equi­pado con luz de largo alcance o car­re­tera que cir­cule a más de 40 kiló­me­tros por hora, entre el ocaso y la salida del sol, fuera de poblado, por vías insu­fi­ci­en­te­mente ilu­mi­na­das o a cual­quier hora del día por túne­les, pasos infe­ri­o­res y tra­mos de vía afec­ta­dos por la señal «Túnel» (S-​​5) insu­fi­ci­en­te­mente ilu­mi­na­dos, la lle­vará encen­dida, excepto cuando haya de uti­li­zarse la de corto alcance o de cruce, de acu­erdo con lo pre­visto en los artí­cu­los 101 y 102, espe­ci­al­mente para evi­tar los deslumbramientos.

Però amb inde­pen­dèn­cia del fet que sigui obli­ga­tori, és una defe­rèn­cia cap a la resta de con­duc­tors que cir­cu­lem al dar­rere. És molt més peri­llós avan­çar un vehi­cle que no duu les llums llar­gues de nit!

El segon con­sis­teix en cir­cu­lar sem­pre per car­ril exte­rior de les roton­des. La majo­ria de roton­des tenen dos car­rils però no sem­bla que els con­duc­tors se n’hagin plan­te­jat el motiu. Evidentment no és per a fer avan­ça­ments o per posar-​​se a donar vol­tes per l’interior. És per faci­li­tar el flu­ï­desa de la cir­cu­la­ció! Hom només hau­ria d’entrar a una rotonda pel car­ril exte­rior (el de la dreta) si vol pren­dre la pri­mera sor­tida, en els altres casos sem­pre hau­ria d’entrar-hi pel car­ril inte­rior (el de l’esquerra) i just en pas­sar la sor­tida ante­rior a la desit­jada desplaçar-​​se cap al car­ril de l’exterior (que sem­pre hau­ríem de tro­bar lliure de vehi­cles per­què els que hi cir­cu­la­ven fins ara han sor­tit per la sor­tida ante­rior!) per sor­tir còmodament.

Per últim, no sé si el més greu però el que més m’empipa, esperar-​​se al final del car­ril d’acceleració per fer una incor­po­ra­ció a una via ràpida. Els car­rils d’acceleració tenen aquest nom per un motiu prou evi­dent, però hi ha molts con­duc­tors que mal­grat veure que no es poden incor­po­rar con­ti­nuen avan­çant fins a esgotar-​​lo com­ple­ta­ment. Això no només difi­culta la seva incor­po­ra­ció i la dels que estan al seu dar­rera, sinó que suposa una situ­a­ció de risc que es podria evi­tar fàcil­ment. És tan sen­zill com aturar-​​se (sí, sí, aturar-​​se!) al prin­cipi del car­ril d’acceleració, obser­var l’evolució dels cot­xes que s’aproximen per l’esquerra i arren­car de forma deci­dida (acce­le­rant pel car­ril d’acceleració!) quan el tràn­sit ho permeti.

«La culpa de tot la tenen els immigrants»

Un cop més (i no els podria comp­tar) em trobo immers en una con­versa d’aquelles que, no saps ben bé com, s’acaben amb algú dient pes­tes dels immi­grants (els caps de turcs sem­pre són els àrabs, els moros, perdó) i la resta del per­so­nal assen­tint o callant. Aquesta vegada amb tots els tòpics inclo­sos: «Jo no sóc racista… però cadascú a casa seva. Sóc endreçada.»

L’argument: el de sem­pre. Amb la crisi que hi ha i totes les aju­des soci­als se les empor­ten ells. Aquest “argu­ment” em rebenta per­què sol anar acom­pa­nyat de –apro­xi­ma­da­ment– cap xifra que demos­tri l’afirmació. Jo des­co­nec per com­plet si és cert que totes les aju­des soci­als se les enduen els immi­grants (intu­eixo que no…), però en qual­se­vol cas no em pre­o­cupa gens.

Malgrat que hi ha molts ser­veis que no fun­ci­o­nen com ho hau­rien de fer, estic con­tent de viure en un país on el govern ajuda a qui ho neces­sita. Deixem per un altre dia si el tipus d’ajuda és l’adequada o no, o diguem sim­ple­ment que estic con­tent de viure en un país on el govern té la volun­tat d’ajudar a qui ho neces­sita. D’ajudes soci­als no en calen per tot­hom però tam­poc n’hi ha per tot­hom a qui cal­drien, de manera que és lògic que s’hagin d’establir uns cri­te­ris a l’hora de concedir-​​les. Vull pen­sar (i miraré de comprovar-​​ho en la mesura que em sigui pos­si­ble) que les aju­des soci­als no s’assignen segons els cognoms del sol·licitant sinó per cri­te­ris estric­ta­ment eco­nò­mics, educatius…

Si essent així totes les aju­des van a parar als immi­grants ens merei­xem un sus­pès en polí­tica immi­gra­tò­ria (que ens el merei­xem amb total inde­pen­dèn­cia d’aquest supò­sit) i cal que els encar­re­gats del segui­ment dels resul­tats dels plans d’ajudes vet­llin per tal que la taxa d’immigrants que neces­si­ten aju­des es vagi reduint.

Si no és així, és a dir, si les aju­des tenen en compte la pro­ce­dèn­cia dels sol·licitants ales­ho­res tenim un altre pro­blema afe­git que rau en la male­ïda correcció-​​política i que hau­ríem de tallar de soca-​​rel jun­ta­ment amb tots aquests com­ple­xos estú­pids. Paradoxalment les per­so­nes d’aquí (que són les que no són ells) pre­o­cu­pa­des pel per­cen­tatge d’ajudes que reben els immi­grants vol­drien que un dels cri­te­ris per a rebre les aju­des fos que el teu DNI no comenci per X, i encara que es donés el cas que el cri­teri apli­cat pels polí­tics fos jus­ta­ment l’invers, els mal vis­tos con­ti­nu­a­rien sent els immi­grants en comp­tes dels qui esta­blei­xen els criteris!

El secret de tot ple­gat, i cito Sala-​​i-​​Martín:

[…] rau a enten­dre que no es pot trac­tar els immi­grants com a ciu­ta­dans de segona cate­go­ria i que, si no estem dis­po­sats a tractar-​​los en con­di­ci­ons d’igualtat davant la llei, seria millor expulsar-​​los i tan­car les fronteres.

Això és el que vol­drien tots aquests que no són racis­tes, però expul­sar els immi­grants i tan­car les fron­te­res no només no és just, sinó que no és una solu­ció, és estú­pid i ni tan sols és pos­si­ble. Per aquest motiu penso que el que hem de fer com a soci­e­tat és assu­mir al més aviat pos­si­ble que un immi­grant deixa de ser un immi­grant en el mateix moment en què ja és aquí, i dedicar-​​nos a mirar de tro­bar les solu­ci­ons ade­qua­des per als pro­ble­mes que com­par­tim com a societat.

A la tarda vaig a bere­nar al bar de l’estació de Vic on dos homes a la barra amb llurs cer­ve­ses i tot l’aspecte d’haver aca­bat una jor­nada exte­nu­ant i pro­duc­tiva (subrat­llo la iro­nia) fan qua­tre comen­ta­ris dis­per­sos. L’un acaba de llen­çar unes mone­des a l’escurabutxaques i li comenta a l’altre que aques­tes màqui­nes són ter­ri­bles. «Sí, ja s’encarreguen de venir els xinos al matí a buidar-​​les» «I nos­al­tres les omplim a la tarda…» Però la culpa con­ti­nua sent dels xinos

EL PAÍS: Internet también crea marginados

En la revo­lu­ción de Internet, que hoy en día llega a los telé­fo­nos móvi­les, a las pan­ta­llas de tele­vi­sión y hasta a los avi­o­nes, una buena parte de la pobla­ción se ha que­dado rezagada […]

[…] hay jóve­nes que domi­nan a la per­fec­ción los pro­gra­mas de chat y las redes soci­a­les pero no saben cómo man­dar un cur­rí­culo en con­di­ci­o­nes a tra­vés del cor­reo electrónico

Internet tam­bién crea mar­gi­na­dos, de David Alandete.