Tot i això, d’entre els qui s’oposen a la vaga general d’avui, 29 de març de 2012, vull destacar especialment aquells qui, apel·lant també al sentit de la responsabilitat, argumenten que tal com està el país no ens podem permetre una vaga general. Aquesta opinió deriva d’un corrent de pensament, d’una actitud, –afortunadament– prou estesa al nostre país: ens hem d’arromangar, carregar-nos el país a l’esquena i treballar, treballar, treballar… per sortir de la famosa crisi. Aquesta actitud, molt en voga entre liberals, convergents i gent d’ordre en general em semblaria em sembla fantàstica perquè beu d’una idea que comparteixo: ningú solucionarà això per nosaltres. Molt de compte però, perquè massa sovint des d’aquestes posicions es mira amb prepotència i cert punt de pedanteria qui no s’arromanga. I moltes vegades és, simplement, perquè no pot.

El mateix Artur Mas reconeixia ahir que aquesta reforma laboral del govern espanyol no crearà llocs de treball a curt termini «tot i que…», deia ell. Jo no sóc cap expert en economia, però penso –i ho he sentit dir a veus prou dignes de crèdit– que a base de contenció de la despesa pública i reformes laborals com aquesta no anirem enlloc. Si no ho recordo malament (no he sabut trobar la cita a Google) fou Winston Churchill qui digué que pretendre sortir d’una recessió simplement contenint la despesa era com estar dins d’una galleda i voler-la aixecar per la nansa. Molt gràfic.

Si en aquesta democràcia nostra, tan imperfecta, en què els ciutadans no disposem de mitjans per a reaccionar a curt termini a les decisions polítiques que no ens agraden (fins i tot les d’aquells a qui potser vam votar!) no ens podem permetre un dia per a sortir al carrer a cridar que no hi estem d’acord; que és la única cosa que podem fer! aleshores ja podem plegar. I si tan fotuts estem que no podem assumir les pèrdues que ocasiona un dia de vaga (un!) potser que abans de limitar un dret històric com aquest amb què s’han conquerit bona part dels beneficis de què disposem tots els treballadors (també els qui avui defensen el seu ridícul dret a treballar) ens plantegem què hem de fer amb els 52 diumenges, 52 dissabtes (no productius en moltes feines), les 9 festes nacionals, 20 dies de vacances, dies personals… que no treballem.

No ens enganyem: per tirar el país endavant hi ha molta feina, però feina sobretot de reestructuració social i canvis dràstics de prioritats polítiques que, per ara, ningú té el valor d’afrontar.

És difícil saber quin tipus de desigualtats són acceptables per a la majoria dels ciutadans. Per exemple, molta gent troba injust el fet que uns guanyin milions i d’altres guanyin poc, i pensa que el govern hauria de treure diners a qui guanya més per a donar-los a qui té menys. La mateixa gent, però, juga a la loteria. Si us hi fixeu bé, la loteria fa just el contrari: tots paguem més o menys els mateixos diners i fem que l’atzar converteixi uns quants ciutadans en multimilionaris. Si algú digués que seria bo que el govern agafés els diners a qui els ha guanyat i els redistribuís entre la població, segur que tothom es queixaria. La raó per la qual ho trobo estrany és que jo tendiria a pensar que les desigualtats que provenen de l’atzar són menys justes que les que provenen del fruit del treball. Just el contrari del que sembla pensar la majoria de la gent!

«Economia liberal per a no economistes i no liberals»

Xavier Sala-i-Martin.

A Twitter, @dsolanob diu que «el problema principal de la crisi catalana és l’espoliació fiscal. No té sentit donar suport a #spanishrevolution» o @JLluisG, en la mateixa línia, «molt bé tot el que es denúncia, però, aquí a Catalunya la majoria de demandes, tenen una solució INDEPENDÈNCIA». Són dos exemples d’un corrent d’opinió a l’alça després de la creació de l’etiqueta #catalanrevolution que, segons el meu punt de vista, és erroni en el seu plantejament i barreja qüestions que –diria– no tenen res a veure amb les arrels de la protesta.

Dic això, sobretot, per tres raons. La primera perquè penso que parteixen de la base que les acampades de Madrid, Granada, Bilbao o Barcelona (i tota la resta, és clar) són protestes contra la crisi; o contra les mesures adoptades per a combatre la crisi (potser seria més adequat dir-ho així). La seva essència, en canvi, a mi em sembla que rau en la demanda d’una democràcia real, en la qual els polítics estiguin al servei del poble i no dels interessos del capital. La situació econòmica, per tant, és un simple context o en qualsevol cas, un dels detonants. No l’únic i –m’agradaria no equivocar-me– tampoc el més important.

La segona raó és que la crisi catalana no està provocada per l’espoliació fiscal. Agreujada sí; però provocada no. Aquesta crisi és estructural, no només econòmica; i el que no funciona és el sistema: el capitalisme. Per això no és veritat que la solució a la crisi sigui la independència i per això és normal que el poble català i el poble espanyol puguin i vulguin lluitar conjuntament contra aquest enemic comú.

I per últim, la tercera. Si en alguna cosa ens assemblem catalans i espanyols és en la minsa salut de les nostres respectives democràcies. Estem (uns i altres) governats amb un sistema de partits del tot pervertit (quan no directament corromput) que passa comptes amb la banca i no amb els ciutadans. Dia a dia, i agreujat ara que estem en campanya electoral, els polítics dels partits tradicionals insulten la nostra intel·ligència, ens menteixen sense cap mena de pudor i trepitgen la nostra dignitat. Això, ras i curt, no és democràcia. Per aquest motiu, en el cas hipotètic que prosperés tal revolució espanyola per assolir una Democràcia (amb majúscules) fórem molt miserables els catalans de no donar-hi suport. Ho fórem encara que nosaltres no en sortíssim beneficiats, però més encara en la situació actual.

Una altra qüestió que podríem debatre és si d’aquestes acampades en sorgirà aquesta revolució de què parlem. En aquest cas la meva opinió és que segurament no; però malgrat això sí que penso que són accions que ajuden a remoure consciències i com a tals les comparteixo i les entenc com a molt positives per anar impulsant el canvi que fa falta. El canvi de veritat, no el del Trias. ;-)

Sigui com vulgui, no és d’això que volia parlar. Si uns treballadors no estan contents amb les seves condicions laborals tenen tot el dret de queixar-se i fer vaga; i que siguin els agents competents en cada cas els qui negociïn, decideixin i actuïn. El que realment em va cridar l’atenció és el principal motiu de la protesta. Si no ho vaig entendre malament, els sindicats veuen amb temor la possible privatització d’AENA perquè, molt probablement, comportaria el tancament d’algunes infraestructures deficitàries; amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball (que són, ja ho sabem, el bé més preuat de què disposem els plebeus en aquests temps que ens ha tocat viure –i per molts anys!)

D’una banda el temor sembla justificat i la protesta raonable. No sóc pas amic de les privatitzacions i entenc que l’estat mantingui (subvencioni) certs serveis que no sobreviurien per si mateixos, de cap de les maneres, en aquesta nostra jungla pseudo-liberal (en aquest cas pseudo-liberal vol dir «liberal quan convé»). Suposo que sobren els exemples.

Però per altra banda, el transport aeri grinyola una mica. Si prenem com a exemple l’aeroport d’Alguaire (Lleida), segons el butlletí de mobilitat núm.68 de la Generalitat, durant els primers set mesos d’activitat hi hagué un total de 42.420 passatgers repartits en 6 destinacions: Palma de Mallorca (11.406 passatgers), Frankfurt (8.855), París (8.625), Milà (8.422) i… no hi ha dades de les altres dues. Bé, una de les altres dues destinacions era Barcelona i no cal ser gaire espavilat per veure que els passatgers que van volar de Lleida a Barcelona (Vueling) en aquests 7 mesos d’activitat foren 5.112–x (on x són els passatgers de l’altra destinació: Madrid). Doncs bé, resulta ser que Vueling rebia una subvenció de 10.000€ mensuals únicament per a mantenir aquest trajecte entre Lleida i Barcelona. Tot i desconèixer x, 70.000€ de subvenció per a menys de 5.000 passatgers semblen prou bon motiu perquè fins i tot algú tant liberal com el senyor Josep Piqué mantingués els deficitaris vols entre Lleida i Barcelona. Tant bo, de fet, que un cop retirada la subvenció el servei ha desaparegut. No voldria que se m’acusés de malintencionat ni difamador, de manera que deixaré clar que, segons deia la premsa, la retirada de la subvenció es féu de mutu acord entre l’aerolínia i el govern de la Generalitat.

Amb tot plegat, vull anar a raure a la reflexió que potser hauríem de fer tots plegats sobre què subvencionem, com, fins quan… i, sobretot, amb quins objectius. Perquè, ja em perdonaran els treballadors d’AENA que puguin quedar-se sense feina, hi ha infraestructures aèries que no tenen cap raó de ser.

No, cuando empecé hace 17 años no creía que la supuesta revolución iba a ser esto. No me refiero a la “tontería” del DDoS de chavales norteamericanos que no saben ni lo que significa MCU, sino al triunfo de la tiranía de las multitudes, la victoria de la necedad, el ritual del odio contra el que disiente. Pongamos que hablo del forchanerismo de los que deberían ser adultos.

Lo dicho, pensé que se trataba de construir la alternativa desde sus cimientos, no de destruir lo que criticamos usando sus mismos métodos. Menos aún apoyar y festejar que lo hagan adolescentes extranjeros en nuestro nombre.

Yo me bajo aquí.

Galli ordena i dona forma a una colla de sentiments i pensaments que em venen al cap sempre que es donen aquest tipus de respostes. La darrera vegada, en veure les imatges de la “revolta” a Barcelona el 29-S; en menor mesura –la veritat– davant l’atac a l’SGAE. La tiranía de las multitudes. No se m’hauria acudit una descripció més acurada de la meva manera d’entendre-ho. Lluís Llach també ho va dir molt bé…

Companys, no és això.

Per altra banda, sort n’hi ha que sempre hi ha gent que intenta, d’una manera o altra, canviar allò que no els agrada a través de la imaginació, de la creativitat… En el cas concret de la gestió de la propietat intel·lectual, una petita mostra que –si funciona com a viral– perjudica molt més a l’SGAE que la “demostració de força” de 4Chan. L’entitat de gestió de Bautista i companyia és àmpliament rebutjada per la societat; ridiculitzar-la encara més a ulls de tothom –i especialment dels menys conscients de la incoherència de les lleis de propietat intel·lectual– ha de contribuir més a la nostra causa que convertir-la en víctima dels atacs de qui pot ésser fàcilment mostrat com un incendiari sense valors ni criteri.

La música no m’agrada gens, però la lletra de la cançó és ben realista, com apunta EmezetaBlog. La idea i la intenció: collonudes!

¡Cuando fuimos piratas…! na na na na…

La manifestació convocada a Manresa en motiu de la vaga general avança pel carrer del Born amb crits com “El pueblo unido jamás será vencido” o “Boti, boti, boti; Zapatero qui no boti”. Mentrestant els comerciants de la zona s’afanyen –abans que arribin els manifestants– a tancar llums i persianes. Als mitjans, els sindicats parlen d’èxit total, el govern diu que s’estan complint els serveis mínims i en els breus butlletins informatius, l’opinòleg de torn sentencia que cal garantir el dret a fer vaga així com el dret a treballar. Entropia zero. Desalentador.

Jo, tècnicament, no he fet vaga. No he anat a treballar, però és que no tinc cap curs programat els dimecres ara per ara. No he fet vaga, doncs, perquè no he deixat de cotitzar avui (tant ball de xifres amb el seguiment de la vaga i només cal consultar la Seguretat Social…). Suposo que, com jo, la majoria dels autònoms (jo no ho sóc) estaran en la mateixa situació. Molts no hauran anat a treballar, molt pocs deuen haver deixat de cotitzar. Tampoc és això el que importa, al cap i a la fi. Suposo que l’èxit d’una vaga general es mesura en funció de les repercussions polítiques posteriors (no ho sé, divago) i en aquest cas, tan de bo sigui un èxit. No és gracies a la bonhomia dels amos que els treballadors hem adquirit els drets que tenim.

Del fet d’anar a treballar en un dia com avui se’n poden fer múltiples lectures: persones que ja estan d’acord amb les mesures del govern, persones que no estan gens informades sobre els motius pels quals es convoca la vaga (d’aquestes també n’hi ha moltes que han fet vaga i han anat a les manifestacions, i no passa res…), persones a les quals només preocupen els diners que perdran si fan vaga i les lletres per pagar del seu Audi A3, etc. Vist així, sens dubte, estic amb els vaguistes.

Tanmateix, hi ha quelcom en tot plegat que (em) grinyola. El cap (o el cor) se’m revolta quan sento els vaguistes al carrer insultant els “esquirols”, quan hom empenta de mala manera el botiguer que pretén obrir el seu negoci, quan es comencen a cremar contenidors perquè és el que es fa en aquests casos… Ho trobo molt trist. Són mals menors, puc pensar; però malgrat tot em deprimeix profundament. El que em dol és que no siguem capaços de “lluitar” d’una altra manera. Hem evolucionat molt poc si el nostre únic recurs encara avui passa per la violència [El condicional és sobrer]. És cert que alguns empresaris coaccionen i amenacen (més o menys directament) els treballadors per tal que no se sumin a la vaga, però per què no hi ha mai respostes imaginatives?

Sí que al sistema li convé que estiguem més preocupats per pagar les factures que pels nostres drets socials i laborals, sí que els “esquirols” fan un flac favor a la societat ignorant la convocatòria de vaga, sí que hi ha motius de pes per a fer una vaga general… però a qui volem convèncer brandant exaltació, crits i males maneres?

NOTA: He canviat el títol del post perquè aquest “Així, NO” (eslògan que han utilitzat els sindicats) em sembla més adequat al missatge. L’anterior “Corre, tanca la persiana que venen a lluitar pels nostres drets” em semblava massa rebuscat i sorneguer. No és la meva intenció fer sorna de res, en aquest cas.

El primer és el de no fer servir les llums llargues quan circulem de nit, ras i curt. Segons el reglament de tràfic és obligatori:

1. Todo vehículo equipado con luz de largo alcance o carretera que circule a más de 40 kilómetros por hora, entre el ocaso y la salida del sol, fuera de poblado, por vías insuficientemente iluminadas o a cualquier hora del día por túneles, pasos inferiores y tramos de vía afectados por la señal «Túnel» (S-5) insuficientemente iluminados, la llevará encendida, excepto cuando haya de utilizarse la de corto alcance o de cruce, de acuerdo con lo previsto en los artículos 101 y 102, especialmente para evitar los deslumbramientos.

Però amb independència del fet que sigui obligatori, és una deferència cap a la resta de conductors que circulem al darrere. És molt més perillós avançar un vehicle que no duu les llums llargues de nit!

El segon consisteix en circular sempre per carril exterior de les rotondes. La majoria de rotondes tenen dos carrils però no sembla que els conductors se n’hagin plantejat el motiu. Evidentment no és per a fer avançaments o per posar-se a donar voltes per l’interior. És per facilitar el fluïdesa de la circulació! Hom només hauria d’entrar a una rotonda pel carril exterior (el de la dreta) si vol prendre la primera sortida, en els altres casos sempre hauria d’entrar-hi pel carril interior (el de l’esquerra) i just en passar la sortida anterior a la desitjada desplaçar-se cap al carril de l’exterior (que sempre hauríem de trobar lliure de vehicles perquè els que hi circulaven fins ara han sortit per la sortida anterior!) per sortir còmodament.

Per últim, no sé si el més greu però el que més m’empipa, esperar-se al final del carril d’acceleració per fer una incorporació a una via ràpida. Els carrils d’acceleració tenen aquest nom per un motiu prou evident, però hi ha molts conductors que malgrat veure que no es poden incorporar continuen avançant fins a esgotar-lo completament. Això no només dificulta la seva incorporació i la dels que estan al seu darrera, sinó que suposa una situació de risc que es podria evitar fàcilment. És tan senzill com aturar-se (sí, sí, aturar-se!) al principi del carril d’acceleració, observar l’evolució dels cotxes que s’aproximen per l’esquerra i arrencar de forma decidida (accelerant pel carril d’acceleració!) quan el trànsit ho permeti.

L’argument: el de sempre. Amb la crisi que hi ha i totes les ajudes socials se les emporten ells. Aquest “argument” em rebenta perquè sol anar acompanyat de –aproximadament– cap xifra que demostri l’afirmació. Jo desconec per complet si és cert que totes les ajudes socials se les enduen els immigrants (intueixo que no…), però en qualsevol cas no em preocupa gens.

Malgrat que hi ha molts serveis que no funcionen com ho haurien de fer, estic content de viure en un país on el govern ajuda a qui ho necessita. Deixem per un altre dia si el tipus d’ajuda és l’adequada o no, o diguem simplement que estic content de viure en un país on el govern té la voluntat d’ajudar a qui ho necessita. D’ajudes socials no en calen per tothom però tampoc n’hi ha per tothom a qui caldrien, de manera que és lògic que s’hagin d’establir uns criteris a l’hora de concedir-les. Vull pensar (i miraré de comprovar-ho en la mesura que em sigui possible) que les ajudes socials no s’assignen segons els cognoms del sol·licitant sinó per criteris estrictament econòmics, educatius…

Si essent així totes les ajudes van a parar als immigrants ens mereixem un suspès en política immigratòria (que ens el mereixem amb total independència d’aquest supòsit) i cal que els encarregats del seguiment dels resultats dels plans d’ajudes vetllin per tal que la taxa d’immigrants que necessiten ajudes es vagi reduint.

Si no és així, és a dir, si les ajudes tenen en compte la procedència dels sol·licitants aleshores tenim un altre problema afegit que rau en la maleïda correcció-política i que hauríem de tallar de soca-rel juntament amb tots aquests complexos estúpids. Paradoxalment les persones d’aquí (que són les que no són ells) preocupades pel percentatge d’ajudes que reben els immigrants voldrien que un dels criteris per a rebre les ajudes fos que el teu DNI no comenci per X, i encara que es donés el cas que el criteri aplicat pels polítics fos justament l’invers, els mal vistos continuarien sent els immigrants en comptes dels qui estableixen els criteris!

El secret de tot plegat, i cito Sala-i-Martín:

[…] rau a entendre que no es pot tractar els immigrants com a ciutadans de segona categoria i que, si no estem disposats a tractar-los en condicions d’igualtat davant la llei, seria millor expulsar-los i tancar les fronteres.

Això és el que voldrien tots aquests que no són racistes, però expulsar els immigrants i tancar les fronteres no només no és just, sinó que no és una solució, és estúpid i ni tan sols és possible. Per aquest motiu penso que el que hem de fer com a societat és assumir al més aviat possible que un immigrant deixa de ser un immigrant en el mateix moment en què ja és aquí, i dedicar-nos a mirar de trobar les solucions adequades per als problemes que compartim com a societat.

A la tarda vaig a berenar al bar de l’estació de Vic on dos homes a la barra amb llurs cerveses i tot l’aspecte d’haver acabat una jornada extenuant i productiva (subratllo la ironia) fan quatre comentaris dispersos. L’un acaba de llençar unes monedes a l’escurabutxaques i li comenta a l’altre que aquestes màquines són terribles. «Sí, ja s’encarreguen de venir els xinos al matí a buidar-les» «I nosaltres les omplim a la tarda…» Però la culpa continua sent dels xinos…

En la revolución de Internet, que hoy en día llega a los teléfonos móviles, a las pantallas de televisión y hasta a los aviones, una buena parte de la población se ha quedado rezagada […]

[…] hay jóvenes que dominan a la perfección los programas de chat y las redes sociales pero no saben cómo mandar un currículo en condiciones a través del correo electrónico

Internet también crea marginados, de David Alandete.