Seguint la tònica d’aquestes vacances –que m’he proposat esportives– aquesta tarda de divendres de cel encapotat ens hem decidit a tastar la primera via ferrada del Berguedà: Roques de l’Empalomar, (molt ben) equipada per l’empresa Imparables l’any 2008. L’aparcament es troba molt a prop del restaurant Cal Borni, a la carretera que va de Vallcebre cap a Fumanya. L’aproximació, d’una mitja hora, consisteix primer en un ascens ben decidit i, posteriorment, una baixada considerable que ens porta als peus de les Roques de l’Empalomar. Les indicacions són molt bones, seguint el sender local dels Camps del Tabac, i l’entorn per on transcorre el corriol, immillorable!

La via ferrada en si destaca sobretot per la qualitat de les instal·lacions. El cable de vida, d’acer de 12 mm., separa els seus trams amb anelles “cua de porc” pensades per a assegurar amb cordada en cas d’anar-hi amb algú que vulgui sentir-se –encara– més segur; i cadascun d’ells finalitza fent comba (com en diríem en català?) per amortir millor una eventual caiguda. La via és bastant aèria (amb un desnivell positiu de 130 m.) però no crec que arribi a produir una sensació de vertigen perquè, tot i que l’ascens és ràpid i constant, la progressió es veu dividida en trams que tallen la sensació de verticalitat. Hi ha dos o tres de passos on la paret desploma molt lleugerament i un parell de llargs en què les grapes progressen fent una diagonal tal vegada un pèl forçada; però tot i això penso que és una via genial per a iniciar-se perquè l’entorn i els paisatges són meravellosos, la seguretat que transmet el material és màxima i és prou curta per a no cansar massa els qui no estiguin avesats a les vies ferrades.

En resum, una via curta i ràpida, però que sens dubte paga la pena! Més informació al web dels Imparables i a deandar.com

Instal·lació ★★★★½

Vertigen ★★½☆☆

Dificultat ★★☆☆☆

Feia ben bé dos anys que no feia cap via ferrada i aquest juliol, juntament amb alguns amics, m’hi he tornat a enganxar. La veritat és que trobo que són una activitat molt agraïda i complerta, que ens permet gaudir d’espais naturals ben sovint inaccessibles, tranquil·litat i passejades que bé valen la pena.

A principis de mes vam reprendre l’activitat amb la mítica Regina de Peramola (amb total certesa la que he fet més vegades) i hem continuat, cada cap de setmana, amb la de les Baumes Corcades a Centelles (famosa pel seu impressionant pont nepalès de 68 metres), la Teresina de Montserrat (precària però encantadora… és Montserrat!) que no havia fet mai; i per rematar la feina, aquest dissabte passat vam desplaçar-nos fins a Solius per fer una via que, des que la vaig fer per primera vegada farà ben bé 3 o 4 anys, ha estat la meva preferida: Les Agulles Rodones.

Es tracta d’una via equipada per Albert Gironés l’any 2005 realment exigent. És llarga, lenta i dura, en definitiva: molt ben parida!
Material necessari

L’habitual per qualsevol via ferrada:

• Arnés
• Bagues de seguretat amb dissipador
• Casc
• Guants
• Cintes express o bagues curtes per reposar (imprescindibles aquí!)

Específic per aquesta via:

• Corda de 60 m. (hi ha algun ràpel de >20 m.)
• Corda de 30 m. (opcional, però s’agraeix en els ràpels més curts)
• Material per rapelar: mosquetó de seguretat, vuit o descensor tipus Verso™
• Politja per cable d’acer i mosquetó de seguretat per la tirolina
• 5 o 6 mosquetons (recomanables; ens ajudaran a fer la tirolina més “elegant”)

Al llarg de la progressió per tota la via trobarem (si no recordo malament) un pont tibetà, 4 o 5 ponts nepalesos (tots ells de longituds inferiors als 15 o 20 m.), uns 8 o 10 ràpels (d’entre 5 i 25 m. aprox.) alguns dels quals amb punts d’inici i/o final força exposats (a mitja paret, p. ex. on no és gens còmode muntar ni replegar la corda), una tirolina d’uns 20 m. i diversos trams desplomats sense grapes per als peus força durs (sobretot tenint en compte el cansament acumulat). Amb tot plegat, nosaltres vam trigar 7 hores a finalitzar la via (comptant l’aproximació, el retorn i la paradeta per menjar-nos l’entrepa i el pinso de rigor) de manera que si la feu a l’estiu compteu –com a mínim– dos litres i mig d’aigua per persona (no, no n’hi ha prou amb la típica ampolla de litre i mig)

Ens enllaços entre els diversos trams no són gens obvis, de manera que quan no sapigueu per on continuar cal examinar a consciència el terreny. Consell: busqueu les fites de pedra i cerqueu al voltant. El tram més difícil de localitzar comença amb un ràpel que queda realment amagat! El camí de retorn, fins que no podem anomenar-lo com a tal, transcorre per un corriol que té algun pas força compromès i no està equipat. Compte! No és qüestió de fer-se mal un cop acabada la via ferrada!

Per acabar, deixeu-me dir que “legalment” la via està tancada perquè fa temps (desconec exactament quant) que no s’hi fa manteniment. En general l’estat de les instal·lacions és bo, però si que hi ha alguna cadena rovellada que caldria substituir i a nosaltres ens va saltar un parabolt del cable de vida en una zona de descans afortunadament gens arriscada. Hi ha vies en estats molt més precaris (les de Montserrat, per exemple) que no consten pas com a tancades, per tant la recomanació final és la de sempre: sentit comú i responsabilitat!

Gràcies a l’Albert Gironès per haver instal·lat aquesta via i al web deandar.com per les ressenyes de les altres vies que he enllaçat. Està molt bé aquesta pàgina!

Ja fa temps que només faig servir Windows en màquines virtuals per treballar amb l’Office de Microsoft quan el necessito per la feina, ja que molts dels cursos que imparteixo són d’ofimàtica i la totalitat de les aules on treballo tenen la suite ofimàtica de Redmond; i també –és clar– perquè conec bé i em sento molt còmode treballant amb Word o Excel. (Per cert, nota mental: tinc pendent de començar a remenar l’Office 2010 que vaig instal·lar fa tres o quatre dies).

Això fa que per a la resta d’usos que dono a l’ordinador sempre utilitzo aplicacions per Ubuntu o MAC i quan necessito alguna aplicació senzilla per Windows –com per exemple avui que necessitava un extractor de música de CD i una eina per gravar discs– desconec totalment quins són els programes més recomanables. Encara que sigui en una màquina virtual, odio que se m’instal·lin tota la mena de porqueries que acostumen a incorporar les aplicacions freeware o shareware de Windows. Que si barres d’eines per al navegador, que si versions de prova del McAfee, que si gestors de descàrrega per a baixar software de la mateixa companyia que no m’interessa per a res… això si no virus, troians i demés malware.

Quan trobo una petita aplicació de la qual no em costa localitzar la web de l’autor i veig que la pàgina de descarrega és sourceforge (i no Softonic, CNET, Tucows o similars) ja em quedo molt més tranquil. La pràctica seguretat d’haver trobat una aplicació senzilla, que fa el que necessito i poca cosa més i que no m’omplirà la màquina de merda la tinc quan, durant la instal·lació, accepto una llicència GNU GPL.

Serem el que vulguem ser.

El títol i el subtítol d’aquest post expressen la meva opinió i també la de molta altra gent d’aquest país (i d’altres països, n’estic segur) respecte la condició de Catalunya. Espanya s’entesta una i altra vegada (la més recent aquesta setmana amb la sentència del TC) a negar-ho.

El més greu no és que ho negui. Puc entendre que la majoria d’espanyols consideri que Catalunya no és una nació (potser tampoc ens coneixen prou per a jutjar-ho amb rigor, però tenen tot el dret de posicionar-se com els sembli i fins i tot com més els convingui) i que per tant el govern i les institucions espanyoles es pronunciïn negativament quant a la condició de Catalunya com a nació.

El que si que em sembla greu –molt greu– i profundament antidemocràtic és que ens negui també el dret de decidir què som i què volem ser i que ens imposi la seva voluntat: som espanyols i ho serem per sempre ja que la constitució argüeix la tan repetida indisoluble unidad. Pretendre imposar a algú la seva identitat és una vexació que només s’entén des de la postura del qui es considera moralment superior i vol frustrar i anihilar l’altre. Espanya té un preocupant problema històric en les relacions amb els territoris que n’han format (i/o en formen) part.

Aquest tipus de relació fomenta frustració i la frustració ens porta a l’odi. De fet, moltes opinions expressades al carrer, la premsa, les tertúlies… dels catalans vers els espanyols i dels espanyols vers els catalans són clarament fruit de l’odi dels uns cap als altres. A mi això no m’agrada. No comparteixo aquesta visceralitat i crec que l’odi no pot conduir-nos a res de bo per cap de les dues parts. Qui odia hi surt perdent, sempre.

Els catalans que volem que el nostre país decideixi lliurement el seu futur hauríem de deixar de projectar la nostra frustració cap a Espanya i posar-nos a treballar aquí, a casa nostra (com ja hi ha molta gent que porta anys i anys fent). El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les Nacions Unides i és d’elemental sentit comú. Avui dia ningú entendria que un cònjuge obligui l’altre a conviure-hi contra la seva voluntat, o uns pares el seu fill major d’edat, però en canvi Espanya nega sistemàticament el dret al poble català a expressar la seva identitat. A qualsevol persona que cregui en la democràcia li hauria de caure la cara de vergonya defensant la posició d’Espanya en aquesta qüestió. Crec que hem d’adonar-nos que Espanya no ha de donar-nos res, que Espanya no ens ha de concedir la llibertat, perquè la llibertat la tenim pel fet de ser, d’existir. Si no ens n’adonem és perquè estem massa enfeinats odiant Espanya.

Al meu entendre el futur de Catalunya passa per dues vies: o bé el Parlament de Catalunya convoca un referèndum per tal que el poble expressi la seva opinió sobre què és i què vol ser i, posteriorment, declara la independència si així ho demana el poble; o bé es presenta un partit (o una coalició) a les eleccions catalanes deixant ben clar que l’únic punt del seu programa és declarar la independència de Catalunya. Lamentablement aquestes iniciatives requereixen uns polítics valents i un lideratge clar i és aquest (i no pas Espanya) el principal problema de Catalunya. Ahir va tornar a quedar clar.

Prescindint de si eren 1.500.000 persones com diu Òmnium (no ho crec) o 56.000~64.000 com diu Lynce (ridícul), el que quedava clar veient les imatges i sentint les consignes és que, al marge de les discussions absurdes dels polítics sobre quin havia de ser el lema, la gent es va concentrar per demanar la independència. Després de tot, sentir declaracions com les de Joaquim Nadal, dient que «ha quedat clar que la gent rebutja la sentència del TC» em sembla ridícul. Sr. Nadal, del TC només en parlaven vostès. La gent era allà per una altra cosa. No se’n va adonar?

Ara toca que els polítics catalans facin la seva feina… o facin com sempre.

Tot i que tinc pendent algun altre post sobre certificats digitals dins de la sèrie Certificats digitals dels nassos (1a part i 2a part), avui he revocat el meu certificat anterior i n’he demanat un de nou: tot sigui per fer més proves…

Avui a classe hem instal·lat una colla de certificats idCAT en format clauer amb el nou programari i no ens han donat cap problema. Jo en canvi tinc un nou certificat en format programari. Format amb el qual hem tingut nombrosos problemes quant a l’exportació del certificat un cop instal·lat a l’ordinador. Primera observació: a Osona continuen donant certificats en clauer, al Bages ho fan en el que en diuen “programari” (un fitxer que cal descarregar del web).

Em disposo, per tant, a instal·lar em meu certificat idCAT. Tinc una “Sol·licitud presencial d’emissió del certificat idCAT” com a punt de partida i l’instal·laré usant Mozilla Firefox 3.6.6 en un Mac 10.6.4. L’objectiu no és el de realitzar una guia d’instal·lació senzilla sinó més aviat entendre completament tot el procés i mirar de treure l’entrellat del conflicte de l’exportació. Intentaré no obviar res que pugui ser important…

Començo llegint les instruccions del document de què disposo. Són prou clares:

Instruccions per obtenir el certificat idCAT

Per concloure el procés d’obtenció ha de seguir les següents passes:

1. Accedir a la web del ciutadà idCAT (http://www.idcat.cat).
2. Seleccionar l’opció 3. Instal·lació del programari.
3. Introduir el número de document (NIF, NIE, Passaport o DNI d’altres països) més una paraula de pas composta per una part generada de forma automàtica (impresa en aquest document) i una part introduïda personalment. Paraula de pas (part automàtica) (sempre en minúscules): ********

Obro el Firefox i introdueixo l’adreça i clico l’opció 3… Primer contratemps:

La pàgina de l’idCAT utilitza un certificat expedit per l’Agència Catalana de Certificació per xifrar la connexió amb SSL però l’entitat catalana encara no ha tancat l’acord amb Mozilla per formar part de les entitats certificadores de confiança incloses per defecte amb el navegador Firefox. Conclusió? Podem afegir una excepció de seguretat o refiar-nos de CATCert i instal·lar el seu certificat arrel. Al seu lloc web expliquen, precisament, perquè cal que instal·lem aquest certificat manualment…

CATCert acompleix tots els requisits necessaris per ser inclosa en els navegadors més coneguts. Aquest tràmit ja ha estat endegat per part de CATCert i s’estan realitzant els treballs necessaris per tal d’aconseguir-ho el més aviat possible.

Mentre se segueix aquest procés, com que les claus no venen precarregades als navegadors, cal instal·lar manualment les claus públiques de l’entitat de certificació en què es confia. Aquestes claus són necessàries per verificar que els certificats que arriben als nostres equips informàtics han estat emesos per alguna de les autoritats de certificació de la jerarquia d’entitats de CATCert.

El certificat arrel de CATCert el podem descarregar des d’aquesta mateixa pàgina, podem escollir l’opció d’instal·lar les claus de totes les entitats de la jerarquia del CATCert (un total de 9 certificats) per si més endavant hem de fer tràmits amb aquestes administracions o quedar-nos amb la primera a la qual també podem accedir clicant l’enllaç l’arrel de CATCert.

Encara que ens digui que aquest darrer és només per treballar amb aplicacions de correu electrònic segur, és exactament el mateix enllaç que si instal·lem el primer certificat que apareix en clicar Baixada de totes les claus públiques. Ho posen per despistar això del correu electrònic segur?

El cas és que si ara, un cop instal·lat el certificat (fitxer acc.crt), recarreguem la pàgina de l’idCAT que ens deia que no es podia confiar en la connexió, la podrem veure perfectament i verificada.

Seguim. En aquesta pàgina se’ns indica que si fem servir Windows cal que comprovem que el nostre sistema operatiu està actualitzat (de fet comprova si tenim instal·lat el Cryptographic Service Provider). Com que no és el cas (no ho estic fent amb Windows), ignoro aquest pas i continuo.

Posteriorment em demana que instal·li la clau pública de CATCert (EC-ACC) i la de ciutadans (EC-idCAT). Segona observació: Si no arribo a instal·lar l’EC-ACC no hauria pogut accedir a la pàgina on em diu que he d’instal·lar l’EC-ACC, a no ser que hagués establert una excepció de seguretat!

Provo d’instal·lar la dels ciutadans perquè no ho he fet abans i resulta que el Firefox no sap com gestionar el fitxer ec-idcat.cer Dit d’una altra manera, el web de CATCert em proporcionava aquestes mateixes claus en format .CRT (que el Firefox podia gestionar perfectament) i ara idCAT me les ofereix en .CER que Firefox no sap com obrir… *sospir*

Procuraré escriure un altre post parlant sobre aquesta qüestió dels certificats .CRT o .CER i com fer-ho per tal que Firefox ens gestioni automàticament els .CER (encara no ho sé) ja que, de fet, si l’importem manualment des de les preferències funciona bé.

Per no allargar –encara més– el post, instal·lo el certificat EC-idCAT des del lloc web de CATCert (és el quart si escolliu l’opció Baixada de totes les claus públiques) (enllaç directe) i continuo introduint les meves dades:

En el següent pas simplement se’m mostren les meves dades personals complertes (inclosa la pregunta de seguretat –i la seva resposta– que no puc canviar) i em trobo amb el problema de la longitud de la clau: hi ha un desplegable per triar nivell de seguretat alt o mitjà i només em deixa continuar si trio el mitjà… Havent escollit la única opció possible el certificat s’instal·la correctament i tercera observació: és exportable (tot i que no ha sortit per enlloc l’opció de declarar-lo exportable)

El certificat m’identifica correctament però no em demana cap contrasenya. Qualsevol persona que utilitzi el meu ordinador es pot fer passar per mi…

Si l’exporto si que em demana que creï una contrasenya per garantir-ne la seguretat. Deso el certificat exportat en un fitxer .P12 en un llapis de memòria i l’importo al portàtil amb Firefox 3.6.6 i Ubuntu 10.04. En importar-lo em demana la contrasenya que he usat per exportar-lo però un cop instal·lat ja no demana cap mena de contrasenya per a fer-lo servir.

La única manera de protegir-lo que he trobat, com ja vaig comentar, és establir una contrasenya mestra per al Firefox…