Aquest novembre farà quatre anys que em dedico a la docència d’informàtica per adults. És una feina que m’agrada perquè és variada i poc rutinària. No hi ha mai els mateixos horaris, ni els mateixos llocs, ni les mateixes cares… Les matèries també canvien: tan aviat t’envien a unes instal·lacions municipals a ensenyar les nocions més bàsiques d’un sistema operatiu, com a una cambra de comerç a fer macros d’Excel per a gent que treballa a diari amb fulls de càlcul o a una acadèmia a explicar GNU/Linux o seguretat informàtica.

Mai havia treballat quatre anys a la mateixa empresa –ni en el mateix sector, de fet– però suposo que si he arribat fins aquí és perquè la feina m’agrada, trobo satisfactòries les condicions laborals i l’ambient de treball a Grup Bages Formadors és fantàstic. Tanmateix, no tot són flors i violes, també hi ha moments durs (cursos que no pots/no saps preparar tan bé com voldries, horaris intensius a temporades, molts desplaçaments…) i períodes de desmotivació (massa cursos iguals de matèries que no t’agraden, grups amb els que no t’acabes de trobar còmode, qüestions personals alienes a la feina, etc.)

En moments així és molt important comptar amb persones que t’escoltin i et donin consell i/o suport per continuar endavant, però el que realment motiva i renova les il·lusions és començar projectes nous. Segur que més d’un ha escrit tractats sobre el perquè, però sempre s’encaren els nous projectes –si venen de gust, és clar– amb empenta i ganes de fer les coses ben fetes. Al meu parer, el setembre és la millor època de l’any per a posar-s’hi…

Després de gairebé 20 anys d’història sense tenir local propi, GBF prepara un espai al centre de Manresa (a tocar del Passeig Pere III) per a ampliar les seves activitats formatives (per descomptat continuarem col·laborant –com hem fet fins ara– amb altres centres i institucions) i per a disposar d’un punt de trobada adequat per a rumiar noves i atractives propostes sempre dins l’àmbit de la formació en les TIC. Aquest espai s’anomenarà Àulia i volem que reuneixi tot aquells elements que l’equip de GBF considera imprescindibles per a formar i per a formar-se amb qualitat i comoditat. En aquests anys GBF ha impartit classes en desenes –segurament centenars– d’aules diferents i creiem que podem aportar quelcom quant a les condicions adequades de les instal·lacions. Volem que Àulia sigui el lloc on tot docent voldria fer classe.

Un dels aspectes que em motiven d’aquest projecte és l’aplicació del web social a la feina des de l’inici mateix. Twitter, Facebook, Youtube, web corporatiu, intranet… aplicats a la docència i a teixir relacions (construint sinergies) amb clients i col·legues. Community management, en diuen. Mirarem de fer-ho bé, amb més lògica i sentit comú que powerpoints…

Finalment, i després d’esperar-lo ansiosament durant un mes, ja m’ha arribat el Kindle 3, el dispositiu de lectura electrònica definitiu (fins que en surti un altre de millor). Sense que encara hagin passat les primeres 24 hores, em llanço a aquest anàlisi precipitat, fruit de la impaciència i de les ganes de posar per escrit el garbuix d’idees i sensacions que em desperta l’aparell.
D’entrada, cal dir que es tracta d’un estri ben petit, amb una pantalla de 6 polzades (9,1 x 12,3 centímetres) i una mida total de 12,3 per 19 centímetres, amb un gruix inferior al d’un llapis. El pes de l’aparell també és realment escarransit, encara no 250 grams, menys que un llibre de butxaca dels prims. A part de la pantalla, el Kindle incorpora un teclat a la zona inferior, per fer les cerques i per navegar pel dispositiu. Segons el fabricant (jo encara no he tingut temps de comprovar-ho), la bateria dura un mes, 10 dies si tens sempre connectat el WI-FI. En definitiva, un aparell molt lleuger, que cap en una mà i que es pot portar a tot arreu, amb botons per passar pàgina situats a banda i banda per fer més fàcil la lectura.
Un cop repassat l’exterior, anem al que interessa, les prestacions del Kindle. En aquest punt, cal aclarir que es tracta d’un dispositiu basat en la E-ink, la tinta electrònica, que no te res a veure amb els monitors d’ordinador ni les pantalles LCD dels mòbils. Si no heu vist cap llibre electrònic, no us podeu fer una idea del que són, ja que es tracta d’un sistema realment diferent del que estem acostumats. I el Kindle és, de moment, el millor dispositiu E-ink del mercat. I això vol dir que, a pràcticament tots els efectes, la qualitat de lectura és idèntica a la del paper imprès. De debò, si no heu vist cap lector electrònic, no us podeu fer una idea del que representa, i si n’heu vist algun, el Kindle el supera de llarg. El contrast blanc-negre és brutal, la definició de les lletres, perfecta, i es pot llegir a plena llum del sol sense cap problema. Realment, és un llibre, amb l’única diferència d’un petit flash que es produeix quan canvies de pàgina. Com en el cas dels llibres, necessites una làmpara si la llum és insuficient, ja que el Kindle no té retro-il·luminació.
A partir d’aquí, les diferències amb el llibre de paper cal cercar-les en altres aspectes, ja que no té sentit discutir sobre la qualitat de lectura, que és pràcticament idèntica en els dos casos. I les diferències, segons la meva opinió, són gairebé totes favorables al Kindle. En primer lloc, explicaré els principals avantatges del dispositiu, i deixaré pel final els aspectes millorables.

Què aporta el Kindle?

• Capacitat: El Kindle té una memòria de 4GB, de les quals 3 són per als llibres. Això vol dir uns 3.500 llibres, que pots portar sempre al damunt i sense ocupar espai. Jo de moment hi he entrat 370 llibres, i encara em queden més de 2,8GB d’espai lliure. En fi, que no cal triar quins llibres t’emportes i quins no; pots dur sempre tota la teva biblioteca a sobre. I si en tens més de 3.500, els pots guardar al núvol i descarregar-los com i on vulguis, amb el WI-FI o el 3G que després explicaré.
• Comoditat: Com he explicat abans, el Kindle pesa poc, cap en una mà i no té pàgines, així que resulta realment còmode de llegir. Per a alguns això pot ser una mancança, però jo ho agraeixo. Sense moure les mans pots passar les pàgines, gràcies als botons situats a banda i banda.
• WI-FI: Tots el nous models del Kindle incorporen la possibilitat de connectar-se a xarxes sense fils, de manera que l’aparell té accés a Internet de manera fàcil i ràpida (sempre que trobem un WI-FI gratis o tinguem una contrasenya). El nou Kindle també incorpora un navegador web experimental, que tot i no llegir Flash i ser en blanc i negre, serveix prou bé per a les tasques més senzilles (llegir el correu, repassar el Twiter, llegir el diari,…). El WI-FI permet, a més, descarregar llibres i altres arxius des de l’ordinador al lector sense necessitat de tenir-lo endollat, i això facilita molt les coses (sempre i quan tinguis WI-FI a casa, és clar).
• Diaris i revistes: Amazon, el fabricant del Kindle, ofereix subscripcions als principals diaris i revistes del món, a un preu mòdic si el comparem al dels diaris en paper ($2,99 les revistes mensuals, $19,99 un més de subscripció al País). Per aquest preu, cada dia al matí, quan et lleves, trobes el teu diari carregat al teu Kindle, sense que tu hagis de fer res. Però si volem estalviar-nos la pasta, i de manera totalment legal, podem fer un invent casolà que dóna el mateix resultat. Cal configurar el Calibre (el millor programa de gestió de llibres electrònics) i sincronitzar-lo via WI-FI, una feina complicada que només s’ha de fer una vegada. Després, pots llevar-te cada dia amb el Regió 7 o el New York Times ja carregats al teu aparell.
• 3G: Per 50 dòlars més que la versió només WI-FI, Amazon ven el Kindle amb 3G. El model és idèntic, però incorpora una targeta 3G com la dels mòbils, que és operativa sempre que no hi hagi connexions WI-FI disponibles. Amb el 3G activat, pots connectar amb Amazon des de qualsevol indret (sempre que hi hagi cobertura mòbil), amb una velocitat acceptable i sense cap cost addicional. De fet, aquest és el punt clau del Kindle, que fins ara només es venia en versió 3G. Amb aquest aparell no necessites res més per comprar llibres, estiguis on estiguis. Simplement, entres a Amazon amb un clic, tries el llibre, i en menys d’un minut ja el tens al Kindle (i Amazon ja t’ha descomptat els dòlars corresponents). Aquest és el secret que explica l’augment de vendes d’Amazon, que des del Nadal passat ja ven més llibres electrònics que de paper.
• Formats: Si els llibres només es poguessin aconseguir pagant, el Kindle seria un bon invent, però jo no me l’hauria comprat. Però els d’Amazon no són rucs, i permeten que l’aparell pugui llegir llibres obtinguts d’altres fonts. El Kindle llegeix AZW (Amazon), TXT, PDF, AA, AAX, MP3, MOBI i PRC. Amb el Calibre, o altres programes, es pot convertir qualsevol arxiu de text en qualsevol d’aquests formats, i la única limitació és la dels llibres protegits amb DRM.
• Diccionaris: El Kindle incorpora un diccionari d’anglès molt complet i útil, que projecta el significat de la paraula seleccionada a la part inferior de la pantalla. És imprescindible per als que no dominem massa la llengua de Shakespeare, i pot ser intercanviat per diccionaris de moltes altres llengües, bilingües i monolingües.
• Imatges: Tot i la limitació del color (la tinta electrònica policroma encara no està prou desenvolupada), el Kindle ofereix una gran qualitat d’imatge, i les il·lustracions dels llibres (que normalment ja són en blanc i negre) es veuen perfectament en aquest format.
• Oferta: Com ja he dit, la botiga d’Amazon ens ofereix milers de llibres, a un preu sensiblement inferior que els llibres en paper (podem comprar el primer llibre del Larsson per $9,94; entre d’altres). A més, ens estalviem el cost dels ports, i ho tenim tot a un clic de distància. I si no volem pagar, a la xarxa hi ha milers d’arxius legals, amb llibres lliures de drets que podem descarregar directament al Kindle per WI-FI o 3G. La oferta en català i castellà encara és limitada, però tard o d’hora els editors baixaran del burro.

Que li manca al Kindle?

• Navegabilitat: Acostumats a les pantalles tàctils i les trackballs, costa acostumar-se a moure’s per la pantalla a cop de cursor. Per desplaçar-se entre llibre i arxius encara, però a l’hora d’entrar a Internet la cosa es fa un xic pesada. Les tecles, a més, no són especialment pràctiques, i costa acostumar-se al seu ús.
• Color: Tot i que per llegir n’hi ha de sobres amb la pantalla de grisos, i tot i admetent que l’escala de grisos ofereix imatge d’una gran qualitat, és veritat que una mica de color sempre s’agraeix. Especialment a l’hora de veure les cobertes i, sobretot, a l’hora de navegar per Internet.
• Fragilitat: Un llibre, si cau a terra, es recull i prou. El Kindle, si cau sense funda, no vull ni pensar-hi. Es tracta d’un estri molt fràgil, i Amazon el ven sense cap protecció addicional. Si vols la funda, paga. Jo he optat per comprar-ne una per Ebay, a Hong Kong, per només 4,70€, ports inclosos. Ja veurem que m’arribarà! En tot cas, fa una mica d’angúnia veure el Kindle així pelat, sense cap protecció.
• Robatoris: El Kindle és un aparell d’alta tecnologia, amb un disseny atractiu, que val més de 150 € i que sempre portem a sobre. Evidentment, és un imant per a lladres, i m’imagino que si mai me l’oblido, ni que sigui uns segons, sobre alguna taula, ja l’hauré vist prou.
• Desorientació espacial: Els llibres en paper tenen 3 dimensions, però els llibres electrònics no. Sembla una bestiesa, però de vegades es troba a faltar la sensació de tenir el llibre controlat, de saber on estàs i cap a on vas. Quan llegeixes un llibre, veus les pàgines que has llegit, pots buscar una pàgina concreta girant els fulls, saps que domines el llibre. Amb el Kindle és diferent, només veus la pàgina que llegeixes. Ja se que es tracta d’una actitud mental, però d’entrada és un xic, només un xic, desagradable.

En fi, que segons la meva opinió, el Kindle té moltes coses bones i poques de dolentes. Estic segur que el Kindle serà l’aparell que acabi d’obrir el mercat, i d’aquí uns anys tots els que gaudim llegint tindrem un E-book. Els preus són força competitius: $139 la versió WI-FI i $189 la versió 3G. Amb ports ($20,98) i duanes ($33,60), $193,58 i $243,58. Això vol dir que, a dia d’avui, tenir un Kindle a casa ens surt per 151,69€ (llàstima de l’enfortiment del dòlar). Aquest ja és un preu competitiu, i segur que l’any que ve encara baixaran més. I des de que surt dels Estats Units, el trasto triga 2 o 3 dies en arribar a casa. Una autèntica temptació per als devoradors de llibres.

Jordi Masdeu

No he destacat mai per ser una persona creativa, però l’estona del dia en què se m’acudeixen les millors –o les úniques, a vegades– idees és mentre condueixo de tornada a casa els dies que plego a les 22:00, com avui. Malauradament, succeeix molt sovint que quan intento recuperar les idees un cop a casa o l’endemà al matí, s’escapoleixen o tornen mermades, mancades d’aquell petit punt de genialitat (sempre dins dels paràmetres de la persona poc creativa que sóc) que els havia trobat al cotxe.

A voltes són idees relacionades amb la feina (com una que m’ha vingut avui); molt concretes –del curs que acabo d’impartir-, o genèriques. Altres cops són maneres de resoldre algun entrebanc personal per al qual no havia sabut trobar solució (o una bona solució). També n’hi ha sobre la manera d’organitzar-me. A banda de no ser gaire creatiu, em costa arrencar, prendre iniciatives; i per a posar-hi solució m’he d’organitzar bé el temps i recordar-me constantment frases que combaten l’apatia. De vegades tinc la idea de trucar algú amb qui fa més temps del que voldria que no parlo (avui, per exemple, el meu pare i la meva mare); altres simplement reflexiono.

Avui –quan em trobava en la fase reflexiva– he pensat una estona en aquest blog. Per publicar aquestes anotacions pago (entre domini i allotjament) uns vint cèntims al dia, que vindria a ser el que val una cigarreta. No fumo, per fortuna de la mútua que no tinc. Però a diferència de la majoria de fumadors, jo podria obtenir aquest vici gratuïtament. Hi ha molts, variats i excel·lents gestors de contingut gratuïts; però suposo que pago per tenir el control total del theme, de les extensions, de les fulles d’estils, etc. i perquè m’agrada el resultat i m’agrada poder retocar cada petit detall si no queda com vull. Sóc força primmirat amb aquestes coses… Pensava també que, tanmateix, és un blog molt inadequat per a captar seguidors. Segurament jo mai em subscriuria al feed d’un blog com aquest, amb tanta variació temàtica i tan poca perseverança i aprofundiment. No és que l’escrigui amb ànim de convertir-me en un blogger famós –Déu me’n guard!- però quan segueixes persones tan curioses com la Gina (blog, twitter, facebook, web) no pots evitar pensar com deu ser viure així.

Ah! La idea que se m’ha acudit avui sobre la feina és la realització molt didàctica d’un post per a explicar com funciona el protocol SSL (https) que s’utilitza quan ens connectem a un lloc web “segur”.

Aquest post és un breu resum esquemàtic de les comandes bàsiques d’OpenSSL per a treballar amb criptografia de clau pública RSA.

Generar un parell de claus RSA de 1024 bits (privada xifrada amb DES3 + pública)

openssl genrsa -des3 -out cert.pem 1024
openssl rsa -in cert.pem -pubout -out pub.pem

El document cert.pem és un certificat que conté el parell de claus, mentre que pub.pem conté només la clau pública (per a passar-la a altres usuaris).

Per xifrar tenim dues opcions (la primera és la més lògica, considerant que normalment xifrarem per a un altre usuari usant la seva clau pública):

openssl rsautl -in doc.txt -out doc.rsa -inkey pub.pem -pubin -encrypt
openssl rsautl -in doc.txt -out doc.rsa -inkey cert.pem -certin -encrypt

Per desxifrar:

openssl rsautl -in doc.rsa -out doc.txt -inkey cert.pem -decrypt

Per signar:

openssl dgst -sign cert.pem -out doc.sign doc.txt

Per verificar la signatura:

openssl dgst -verify pub.pem -signature doc.sign doc.txt

En un post anterior vaig explicar com instal·lar el certificat digital d’idCAT al Firefox. Ja he començat a fer proves sobre xifratge i signatura digital amb aquest certificat i diversos clients de correu/plataformes per intentar escriure un petit tutorial sobre la qüestió que m’ajudi a aclarir el funcionament pràctic de tot plegat.

D’entrada, i a falta de realitzar més proves per a l’elaboració del tutorial, per fi he trobat la forma d’extreure només la clau pública del certificat idCAT; acció que m’ha donat prou maldecaps.

El primer pas és exportar el certificat des de Firefox en format P12 (PKCS#12), cosa que pot fer-se des de Preferències > Avançat > Xifratge > Visualitza els certificats > Els vostres certificats escollint l’opció Fes-ne còpia de seguretat.

Posteriorment, en un terminal (Linux o Mac OS X) on tinguem OpenSSL instal·lat executarem:

openssl pkcs12 -in certificat.p12 -out cpub.pem -nokeys

L’opció –nokeys és precisament la que indica que no volem exportar la clau privada. Si posteriorment volem convertir (PEM to P7B / P7C) la clau pública a una estructura PKCS#7, per exemple per a assignar-la a un contacte d’Outlook, haurem de fer (una de les dues, segons el format que vulguem):

openssl crl2pkcs7 -certfile cpub.pem -nocrl -outform DER -out cpub.p7c
openssl crl2pkcs7 -certfile cpub.pem -nocrl -outform PEM -out cpub.p7b

Tot preparant una sessió introductòria sobre xifratge (criptografia) per a un curs de seguretat informàtica se m’ha acudit que seria molt més pràctic, àgil i fàcil explicar (i per tant entendre) la criptografia de clau pública amb un exemple senzill de generació de claus, xifratge i desxifratge. De tot plegat me n’ha sortit un full de càlcul que –tot i ésser molt millorable– penso que compleix el seu propòsit, sense cap necessitat d’entrar (ni conèixer) en aritmètica modular i matemàtica discreta.

Permet que l’alumne esculli els nombres p i q d’entre una llista amb els 1.000 nombres primers i triï quin serà l’exponent e que li farà de clau pública. El sistema calcula automàticament la clau privada corresponent i ofereix la possibilitat de xifrar una paraula de 5 lletres i desxifrar-la posteriorment. Com que la finalitat és purament docent i il·lustrativa (i tampoc em volia complicar la vida) no he implementat cap tècnica de padding scheme per a paliar les vulnerabilitats inherents al criptosistema RSA causades principalment per la falta de components aleatoris en el procés de xifratge. Es tracta que els alumnes entenguin la base, fer-los veure que la realitat és lleugerament diferent i que el procés pot aplicar-se de diverses formes…

El document inclou algunes funcions que he hagut de crear per a tasques tan diverses com comprovar si dos enters són coprimers o realitzar una potència modular, entre d’altres.

Descarregar xifratRSA.xlsm, document Excel 2007 amb macros. 61KB

Per a qualsevol consulta, suggeriment o notificació d’errades utilitzeu els comentaris, si us plau!

El setembre és el mes en què hauria de començar l’any. Ja s’ha acabat la festa major de Manresa (abans d’ahir amb el correfoc) i demà torno a treballar. Aquest curs amb nous reptes laborals: Grup Bages estrenarà local després d’una bona colla d’anys d’història sense tenir-ne cap. Renovar-se o morir, diuen; i cal superar i aprofitar les adversitats. Demà m’aniré a comprar un cotxe, a veure què trobo…

Acabo de fixar-me mirant els arxius del blog que des que el vaig re-estrenar (gener de 2010) no havia escrit mai més de 5 entrades en un mes. Amb aquesta, per tant, supero el llindar per primer cop i mantinc una mitjana d’una publicació al dia aquest agost. —És clar que escrivint collonades com aquesta… pot pensar, amb tota la raó del món, el lector despistat que hagi vingut a parar aquí o els hipotètics seguidors del fil RSS (hola?)

Sigui com vulgui, això és un blog personal i aquesta la seva “utilitat”. I si durant les vacances s’ha convertit en una mena de diari personal de l’estiu, no és sinó perquè em ve de gust escriure’l.

I què he fet i deixat de fer avui?

Doncs avui no he anat a caminar. La primera intenció era anar a pujar el Comapedrosa (per Andorra) que és un altre dels cims que em venia de gust fer; però vaig pensar que anar a fer tractes fronterers amb la Guàrdia Civil amb el meu cotxe (que té la ITV caducada des de fa uns tres mesos i un estat general lamentable que crida força l’atenció –sobretot quan freno) potser no seria el més intel·ligent al que puc dedicar aquests dies. Anar-hi per la Vall Ferrera tampoc ho contemplava perquè hi aniré a principis de la setmana que ve per fer la Pica i el Monteixo.

Amb tot plegat, he donat repòs a les cames (que també va bé) i després d’esmorzar he anat fins a Blanes amb tren. Exagerant una mica: tota una odissea; sense exagerar: un viatge força incòmode. Amb les obres de Sagrera el final de la línia R4 és a Sant Andreu Arenal, de manera que he hagut d’agafar el metro L1 per anar fins a Clot-Aragó i prendre la R1 cap a Blanes. Es dóna a més la circumstància que Blanes deu ser la única ciutat de la costa que no té l’estació de Renfe a primera línia de mar, de manera que després de les 3 hores de tren m’ha tocat caminar 20 minuts. Almenys, tot i patir un aire condicionat irracional i insà durant tot el trajecte, m’he reconciliat amb Olive Kitteridge.

He arribat quan ja m’esperaven a punt per fer el vermut i dinar. Després de la sobretaula, una llarga i plaent migdiada a la platja. Ah! I tot i ser a la platja no m’he banyat: m’he dutxat, del xàfec que ens ha caigut al damunt!

Sense ser un gran coneixedor de la zona –perquè no ho sóc-, si hi ha algun indret de Catalunya on mirant el perfil de les muntanyes i serralades em senti prou ubicat i capaç de situar alguns –pocs– topònims; aquest indret és a les comarques veïnes del nord: Solsonès i Berguedà. El Port del Comte, la Serra de Busa, el Cadí i el Cadinell, el Pedraforca, la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera, el Catllaràs… Per totes elles he trescat des de fa anys, en major o menor mesura, estiu i hivern.

Resulta que entremig de totes elles n’hi ha una que m’ha passat sempre desapercebuda: la Serra del Verd. En coneixia el nom i l’existència, és clar, però tot i estar fart de passar-hi per costat amb cotxe o fins i tot de veure-la des dels cims i miradors de les altres serres esmentades; no la situava, no la reconeixia, no hi parava esment… Per això, quan em vaig proposar que aquestes vacances fossin bàsicament muntanyenques, de seguida vaig tenir clar que m’havia de treure aquesta espina. Volia conèixer (o almenys fer una primera presentació) la Serra del Verd, de la qual, tot sigui dit m’he n’havien cantat excel·lències! I com que generalment el que s’acostuma a fer en una serralada és pujar al seu punt més elevat, em vaig proposar assolir el punt més alt de la Serra del Verd que duu, molt apropiadament, el nom de Cap del Verd (2.288 MSNM).

Avui (dimecres) hi he anat, des de La Pedra (al municipi solsonenc de La Coma i La Pedra) i la veritat és que m’ha encantat. M’atreviria a dir que la Serra del Verd amaga alguns dels paratges més bells de tota la contrada! En vistes del que he pogut constatar avui, però, no sóc l’únic que la tinc (o la tenia) oblidada. Bona prova en són fets com que no he trobat cap altre cotxe accedint-hi ni m’he topat (ni he vist) cap altra persona o que he pogut observar fins a 15 o 20 exemplars d’isard en tres ramats diferents. Feia anys que no veia tants isards com avui!

Justament avui no duia la càmera i malgrat tot he fet més fotos amb el mòbil (meravellat pel que anava descobrint) de les que vaig fer ahir al Pedraforca que sí que la portava. He penjat la ruta que he seguit i també algunes fotos al Wikiloc.

El “Pedra” és una de les primeres muntanyes que recordo haver pujat. No sé quina fou la primera… potser la Gallina Pelada? No és pas que fos petit i per això no me’n recordi. No vaig ser gaire precoç en això de pujar muntanyes. De fet ni el meu pare ni la meva mare han sigut mai gaire de pujar muntanyes i podeu comptar que jo, de petit, ni em devia plantejar que les muntanyes podien pujar-se…

Com que tampoc anava a colònies d’estiu o esplais (que són indrets on moltes persones s’han iniciat en el muntanyisme) no fou fins ben entrada l’adolescència que uns amics em va convèncer per anar a fer algun cim. Amb la forma física que tenia ho vaig passar ben malament per arribar a dalt, però la sensació posterior em devia agradar, perquè em vaig deixar convèncer més vegades…

No recordo haver pujat el Pedraforca, com a mínim el 2009 ni el 2008; però és una muntanya que m’encanta i probablement la que he pujat més vegades (rivalitza amb el Collbaix, la muntanya “de casa”), de manera que dimarts em vaig llevar d’hora i vaig anar a pujar-lo. Em van cridar l’atenció, especialment, tres detalls:

1. El tronc buit, d’un arbre mort de bon diàmetre, on generalment m’aturava a fer el primer respir s’ha desplomat. Ja no es manté dret.
2. El tram final de la pujada al Verdet ha canviat de traçada. Esperant les característiques ziga-zagues, quan me’n vaig adonar ja era a dalt i de ziga-zagues res de res!
3. La tartera encara té pedres! Només la part més alta està pelada, però a la zona central es pot córrer perfectament.

Vaig carregar la càmera tot el matí per fer quatre fotos que encara no he mirat com han quedat, però no en vaig fer cap on s’apreciés el massís sencer, de manera que la foto que acompanya aquest text l’he cercat a Flickr i és de FèlixGP, amb llicència Creative Commons.