Els talibans del copyright ens diran que la pirateria ha suposat grans pèrdues per als creadors d’aquestes produccions, però jo estic segur que Megaupload (en col·laboració indirecta amb pàgines d’enllaços com SeriesYonkis o Cuevana) ha contribuït enormement a popularitzar-les dins –i sobretot– fora de les fronteres dels EEUU; i que l’èxit de tot plegat rau –per damunt de la gratuïtat– en la facilitat de veure els episodis que vulguis, quan vulguis, en V.O. amb o sense subtítols, etc.

Per damunt de la gratuïtat, dic, perquè convé recordar que les sèries les havíem vist, tota la vida, per televisió sense pagar ni cinc (a canvi de quantitats exasperants de publicitat) i en canvi ara érem milions de persones arreu del món els qui pagàvem un compte premium de Megaupload per no tenir limitacions de temps, esperes i disposar de major ample de banda. Que no vinguin a plorar dient que la gent no està disposada a pagar, perquè no és cert. Si el servei és bo (i no costaria gaire fer-lo més pràctic que veure les sèries a través de Megaupload cercant manualment entre els enllaços de SeriesYonkis) i el preu raonable, la gent paga. Paga per veure sèries a Netflix (en aquells països que tenen la sort de poder-ho fer), paga per escoltar música a Spotify, paga per jugar a jocs en xarxa, paga per allotjar blogs, etc.

Això sí, el que ha d’entendre la indústria és que molta gent està disposada a pagar; però –i aquest és el quid de la qüestió– molta altra no. I que no s’hi trenquin més les banyes: aquesta gent que no està disposada a pagar (segurament la majoria) accedirà igualment als seus productes perquè és impossible impedir la còpia privada i la distribució, igual com als 90 era impossible impedir que jo li deixés un K7 o un CD a un amic perquè se’l copiés. La diferència és que ara puc deixar els meus documents audiovisuals a tothom (això és: el món sencer).

La indústria pot acceptar que hi haurà gent que consumirà aquests productes culturals i/o d’entreteniment sense pagar i oferir-los ella mateixa de forma gratuïta, controlant la quantitat de descàrregues i obtenint beneficis per publicitat; o pot seguir com fins ara: lamentant-se que aquests beneficis que podrien obtenir ells se’ls estiguin emportant Megaupload, Fileserve, Rapidshare, Mediafire, Filetonic, etc. i pressionant els governs perquè facin lleis com la SOPA (que no serviran per a res) per a intentar salvar un model de negoci exhaurit.

Per cert, jo no voldria ser malpensat però hi ha qui diu que l’autèntic motiu que ha dut al tancament de Megaupload (i no de Fileserve, per exemple) justament ara (i no fa 6 mesos, per exemple) és…

Per algun motiu incomprensible, s’ha creat consens arreu del món entorn de la idea que el lliure accés a la cultura ha de comportar una total falta de respecte envers els drets de les persones que produeixen continguts culturals. […] Que la cultura (sinònim letal d’entreteniment) ha de ser gratis total. Perquè sí, per la cara.

Abans d’argumentar perquè l’article d’Alzamora em sembla un autèntic disbarat, m’agradaria fer notar que el copyright (una de les formes de protecció de la propietat intel·lectual clàssiques, com les patents o les marques registrades) fou pensat originalment com una mesura per a fomentar la creació de noves obres. No per a impedir l’accés del públic a l’obra, ni per garantir la subsistència de l’autor.

Desconec quines són les fonts del senyor Alzamora per a afirmar que existeix un

món d’analfabets escolaritzats, que absurdament es pensen que la feina d’un director de cinema, d’una filharmònica, d’un escriptor, d’un editor o d’una banda de rock no mereix remuneració de cap tipus.

Això és ridícul. Mai he sentit cap de les veus que habitualment s’alcen en pro de la cultura lliure afirmar tal bestiesa, ni tan sols entre els milions d’anònims que d’una manera o altra hem protestat contra el tancament de Megaupload.com –per parlar del cas més recent que ha dut el debat un altre cop a les portades– o de tants altres com hi ha hagut abans. És tan evident que la feina d’aquests professionals, sempre que sigui necessària, mereix una remuneració que aquesta cita gairebé fa riure. Disculpi. Això sí, cal que no oblidem, i amb aquest propòsit he subratllat per dues vegades “la feina”, que la feina d’un músic és fer música (no vendre discos) i la feina d’un escriptor és escriure (no vendre llibres). Aquestes obvietats no les dic perquè sí, sinó perquè molts acèrrims defensors del copyright parlen de tal manera que hom pensaria que ni tan sols s’han plantejat alternatives per a adaptar el seu ofici al temps que els ha tocat viure.

Alzamora, en el seu text, es declara a si mateix

fan incondicional de la llei SOPA, de la PIPA, i fins i tot de la Sinde, si tant convé. Qualsevol cosa que vagi en benefici dels drets de propietat intel·lectual.

Com que el tinc en consideració de persona crítica i intel·ligent (el llegeixo cada dia) assumeixo que s’ha informat prou i que ja li semblen bé les intromissions que aquestes lleis, dictades per una indústria amb els fonaments podrits, permeten als governs en matèries que haurien de ser d’estricta competència judicial. Vostè sabrà. Jo voldria situar el focus en el to de necessitat d’una mesura desesperada que desprèn el paràgraf. Dóna a entendre que sap perfectament que els drets de propietat intel·lectual, en la seva forma actual, fan aigües.

Convido a tothom, i al senyor Alzamora en particular, a llegir –si no ho han fet i hi tenen interès– autors com Lawrence Lessig o David Bravo. Segur que els ajudaran a entendre millor en quin moment històric ens trobem i, en el cas de l’escriptor, evitaran que escrigui barrabassades com que les immenses facilitats que Internet ha donat són injustes. Com més el rellegeixo, menys l’entenc.

Quan trigarem a entendre que un copyright basat en el –literalment– dret de còpia és absurd avui dia? Necessitem legisladors que, lliures de pressions, repensin les lleis de la propietat intel·lectual per a adequar-les altra vegada a la seva lloable funció original i fer que garanteixin el lliure –que no necessàriament gratuït– accés a la cultura. Així també ens estalviarem fer el ridícul tractant de lladres i pirates el 70% de la població.

Objectiu

La meva intenció és utilitzar Eclipse per a programar aplicacions web usant Django en un equip local amb Mac OS X Lion. La base de dades que vull utilitzar és MySQL i es troba en un servidor LAMP a la mateixa xarxa local.

Eines necessàries

• Eclipse Classic
• Python
• Django
• PyDev (as Eclipse plug-in)
• MySQLdb (MySQL-Python)
• MySQL Community Server

Procediment

La primera part de la instal·lació realment és molt senzilla, els problemes els he trobat a l’hora de connectar amb la base de dades… Però, tant se val, comencem pel principi:

1 Instal·lació d'Eclipse Classic

Aquest pas és trivial. N’hi ha prou de descarregar-lo, descomprimir-lo i arrossegar la carpeta eclipse a la nostra carpeta d’aplicacions.

2 Instal·lació de Python i Django

Molt fàcil, també. Descarreguem i muntem el DMG de la versió de Python que vulguem (jo ho he fet amb la 2.7 basant la tria en aquesta indicació del web: If you don’t know which version to use, start with Python 2.7; more existing third party software is compatible with Python 2 than Python 3 right now.) i executem l’instal·lador.

Per al Django: descarreguem i descomprimim la versió estable i posteriorment arrosseguem la carpeta obtinguda al Terminal. Amb això aconseguim obrir un terminal amb la carpeta de Django com a carpeta de treball. En aquest terminal executem:

sudo python setup.py install

3 PyDev

Arribats a aquest punt podem dir que ja tenim les eines a punt i és l’hora de començar-les a integrar. Començarem afegint a Eclipse el plug-in PyDev per a poder crear projectes amb Python/Django. Per a fer-ho, des del menú Help > Install New Software… afegirem el següent repositori:

http://pydev.org/updates

4 Connexió amb la base de dades

Aquesta és la part que m’ha donat més maldecaps (i bàsicament per a recordar-me de com ho he fet escric aquest post). L’esquema general –problemes inclosos– és el següent: Per tal que Python pugui generar automàticament el codi font per a interaccionar amb MySQL necessitem el connector Python-MySQL (també conegut com MySQLdb o Python-MySQLdb). La meva idea inicial era que no m’havia de fer falta instal·lar MySQL al Mac si, al cap i a la fi, la BD a la qual vull connectar-me està en una màquina diferent. Però resulta que durant la instal·lació fa falta consultar el fitxer de configuració i certes llibreries de MySQL. Després de googlejar una bona estona vaig arribar a la conclusió (no gaire convençut) que, encara que al final volgués connectar-me a un MySQL remot, per a fer la instal·lació del connector necessitava un MySQL local.

En definitiva, el primer pas és instal·lar el MySQL Community Server (fàcil, usant l’instal·lador, un cop descarregat/descomprimit); posteriorment descarreguem  i descomprimim MySQLdb, n’editem el fitxer de configuració site.cfg per a indicar el PATH del nostre fitxer de configuració de MySQL

# The path to mysql_config.
 # Only use this if mysql_config is not on your PATH, or you have some weird
 # setup that requires it.
 mysql_config = /usr/local/mysql/bin/mysql_config

sudo ln -s /usr/local/mysql/lib/libmysqlclient.18.dylib /usr/lib/

sudo python setup.py install

És difícil saber quin tipus de desigualtats són acceptables per a la majoria dels ciutadans. Per exemple, molta gent troba injust el fet que uns guanyin milions i d’altres guanyin poc, i pensa que el govern hauria de treure diners a qui guanya més per a donar-los a qui té menys. La mateixa gent, però, juga a la loteria. Si us hi fixeu bé, la loteria fa just el contrari: tots paguem més o menys els mateixos diners i fem que l’atzar converteixi uns quants ciutadans en multimilionaris. Si algú digués que seria bo que el govern agafés els diners a qui els ha guanyat i els redistribuís entre la població, segur que tothom es queixaria. La raó per la qual ho trobo estrany és que jo tendiria a pensar que les desigualtats que provenen de l’atzar són menys justes que les que provenen del fruit del treball. Just el contrari del que sembla pensar la majoria de la gent!

«Economia liberal per a no economistes i no liberals»

Xavier Sala-i-Martin.

Dado que he comprobado hoy que se han descargado más copias ilegales de mi novela que copias han sido compradas, anuncio oficialmente que no voy a volver a publicar libros en una temporada muy larga. No al menos hasta que esta situación se regule de alguna manera. A mí no me apetece pasarme tres años trabajando como una negra para esto. Si quiero regalar novelas, haré copias para mis amigos en plan Sebastian Venable.

Lucía Etxebarria.

Amb aquest missatge a la seva pàgina de Facebook, Lucía Etxebarria destapava –diumenge passat– la caixa dels trons. D’aleshores ençà, i al ritme frenètic habitual d’aquesta mena de successos, la bola s’ha anat fent cada vegada més grossa. Etxebarria diu que ha rebut insults, amenaces i desqualificacions. És tan cert com trist, però només cal una recerca a Twitter per a comprovar-ho. Posteriorment Etxebarria ha comès l’error d’enfrontar-se a la turba; un nou episodi de la tirania de les multituds (un concepte de Ricardo Galli).

¿ Los k me insultáis sois ricos, habéis heredado, no tenéis k pagar facturas?

— Lucia Etxebarria(@LaEtxebarria) December 20, 2011

No sóc lector de l’escriptora valenciana però lamento que hagi de passar per aquesta situació. Sap greu perquè, de fet, és víctima per partida doble: de l’evolució de la tecnologia i de la gent que la insulta per lamentar-se’n. Això sí, crec que, igual que molts altres creadors que s’han vist immersos en polèmiques semblants en els darrers temps (segurament Ramoncín i Alejandro Sanz en són els casos més sonats) la senyora Etxebarria s’equivoca –i molt– a l’hora de senyalar el culpable de la seva desgràcia. Ella diu que «le resulta “increíble” que la gente “no entienda” que los escritores, como el resto de las profesiones, tengan que cobrar por su trabajo» i a mi, el que em resulta increïble és que hi hagi persones que no entenguin que poca gent està disposada a pagar per una cosa que pot obtenir gratuïtament, des de casa, sense cap esforç.

Tothom entén que si tinc una pomera al pati de casa no aniré al mercat a comprar pomes. Tothom entén que si tinc un congelador a la cuina que em permet fer glaçons no els aniré a comprar al supermercat. Ni a cap venedor de fruita li passarà pel cap de prohibir que la gent tingui pomeres a casa; ni cap venedor/repartidor de gel pretendrà que els compradors de congeladors els paguin una taxa per compensar les seves pèrdues. De moment ningú ha inventat la màquina de copiar pernils, però tots tenim a casa la màquina de copiar música, audiovisuals i llibres…

Al llarg de la història, l’imparable avenç de la tecnologia s’ha endut per davant desenes (centenars) d’oficis que avui dia ja no tenen sentit i m’imagino que per a moltes famílies dels segles XVIII, XIX, XX… veure com les seves fonts d’ingressos es reduïen de forma alarmant (o desapareixien del tot) deu haver suposat el vessament de moltes llàgrimes. La ràbia i la impotència que això deu comportar són ben comprensibles; però d’una manera o altra aquestes famílies sempre han tirat endavant.

Ara som al segle XXI i la informàtica domèstica i, sobretot, l’Internet amenacen alguns oficis relacionats amb la producció i la distribució de textos, imatges i sons. Escriptors, periodistes, editors, productors, músics, compositors, distribuïdors… s’han de plantejar el futur de les seves professions. Algunes es podran reinventar, en d’altres només hi haurà lloc per a uns quants i d’altres, més tard o més d’hora, desapareixeran. Per fortuna, també se’n creen de noves! Sense anar més lluny el proveïment d’accés a Internet és un servei relativament recent que dóna feina a moltes persones i empreses (a les quals, dit sia de passada, alguns volen carregar el mort d’aquesta “suposada” fi dels creadors).

Podríem entrar en un debat molt més profund sobre l’ètica i la legalitat de copiar obres artístiques. No és l’objectiu d’aquesta entrada, així que quant a l’ètica només diré que, almenys en els casos concrets que més es qüestionen avui dia (música, pel·lícules, sèries i llibres), estic a favor de la seva lliure compartició entre usuaris sense ànim de lucre. I pel que fa a la legalitat, crec que no té gaire sentit parlar-ne quan sembla que la majoria de legisladors d’aquest país encara no han identificat ni entès el problema…

Per acabar –i reconduir una mica el post– no em puc estar de recordar a la senyora Etxebarria que mai a la història de la humanitat l’objectiu de la literatura ha sigut el de pagar factures i –parafrasejant Brian Eno– «there is no reason why anyone should have made so much money from selling records books except that everything was right for this period of time» (traducció amb context). El contrari em sembla una falta de respecte als milions d’escriptors no professionals que cada dia escriuen per amor a l’art. Perquè, sobretot, no perdem de vista que estem parlant d’això: d’Art.

Actualització: Recomano la lectura d’un post d’Hernán Casciari dirigit a Lucía Etxebarria

Vaig poder-ho comprovar la setmana passada tot recorrent la Serra de Tramuntana de Mallorca seguint el GR-221: la ruta de Pedra en Sec. Tot i l’ensurt inicial de despertar-nos a Port d’Andratx, per culpa d’una tempesta, la matinada del dia que havíem de començar la ruta, tant el temps com l’illa ens van tractar molt bé. Suposo que vam ensopegar unes dates excepcionals, però em va sorprendre la bonança i la humitat d’unes extenses obagues d’alzina i molsa, les nombroses i espectaculars oliveres centenàries i alguna palmera despistada que trobaves de tant en tant… La ruta sencera, tal i com la vam fer, transcorre al llarg d’uns 135 km de ponent a llevant, sempre per cara nord; fet que proporciona moltes hores a recer del sol i –segons l’alçada– una gran varietat de paisatges. I quin goig que fa de caminar sempre amb la presència del Mediterrani.

Les nostres etapes foren les següents:

1. Port d’Andratx – Estellencs (Sa Plana) [>30km]
2. Estellencs – Deià (Ref. de Can Boi) [30 km]
3. Deià – Port de Sóller (Ref. de Muleta) [12 km]
4. Port de Sóller – Tossals Verds (Ref. de Tossals Verds) [28 km]
5. Tossals Verds – Lluc (Ref. de Son Amer) [15 km]
6. Lluc – Pollença [17 km]

Les més dures, sens dubte, les dues primeres. Segons el Consell de Mallorca, aquestes dues etapes estan previstes per a fer-les en quatre jornades, però actualment, la zona sud de la serra no disposa de senyalitzacions ni d’infraestructures per a fer-hi nit i com que no volíem obviar aquesta part de la ruta no vam tenir més remei que apressar una mica el pas. Deixant de banda la primera mitja hora sortint de Port d’Andratx i la urbanització a les afores de Sant Elm, paga la pena l’esforç!La foto que encapçala l’entrada és d’en Francesc Vila, company de camí. En podeu veure més aquí.

Descansa en pau, avi.

La coalició que encapçala Alfred Bosch, amb ERC, Reagrupament i Catalunya Sí, la descarto perquè centra la seva campanya en la independència i, en aquest sentit, la seva estratègia no difereix gaire de la convergent: ser “forts” a Madrid per negociar, exigir, pressionar… digueu-n’hi com vulgueu, que tot s’acaba igual.

Sóc de l’opinió que quan a Catalunya hi hagi una clara majoria independentista (no anem mal encaminats, i la situació econòmica ho afavoreix) serem independents. Tan simple com això. Mentre no hi hagi aquesta majoria, on han de picar pedra els partits independentistes és aquí a casa nostra, no a Madrid. I si mai arriba el moment, tampoc ens caldrà ser al congrés de Madrid per negociar res; ja vindran a trucar a la porta, no patiu!

En aquest sentit em sembla força més coherent la posició de la CUP de demanar l’abstenció. En aquest cas, així ho entenc jo també, abstenir-se és donar a entendre que a Madrid no ens cal anar-hi a fer res (si és que volem defensar posicions independentistes). Hom dirà, a les files d’esquerra i convergència, que això és facilitar la majoria absoluta del PP. Digues-n’hi facilitar, digues-n’hi no impedir, en això hi estic més d’acord. En el fet, no pas en l’anàlisi! Siguem seriosos, diguin el que diguin les pancartes del PSOE tenim comprovat que per als interessos de Catalunya no hi ha cap diferència entre PP i PSOE (Apoyaré el Estatut…); i sent així val més que no ens deixem enredar (un cop més) per les bones formes -talante- dels socialistes quan fan campanya. No aniré a votar al Rajoy, com he sentit dir fent conya a algun independentista; però, per entendre’ns, potser si en comptes del Rajoy es presentés l’Aznar encara ens aniria millor.

Fa uns mesos, un article del Toni Soler em féu dubtar una mica. Resumint, discutia l’opció abstencionista amb l’argument que si es donava el cas que realment el PP ho feia molt bé i Espanya remuntava la crisi gràcies a la seva política, això podria propulsar-lo també a Catalunya i donar per acabades les nostres aspiracions nacionals. L’article era bo, feia rumiar. Però, la veritat, mentre escric això he sentit un parell de frases de Rajoy al cara a cara amb Rubalcaba i si el seu pla es basa (tal com diu) en fomentar el consum abaratint el crèdit, Espanya té crisi per anys. Essent optimistes –que no els vull cap mal als espanyols– quan Espanya remunti la crisi, nosaltres també l’estarem remuntant… pel nostre compte ;-)

Aquests són els meus motius per no votar el 20N. El motiu per votar es diu PIRATA.CAT. Resulta que quan penso en Espanya, per sort, penso més en tot el que he vist de bo viatjant per aquest país, penso més en els amics espanyols que tinc; que no pas en l’Espanya rància i casposa de la caverna. Sí, és cert que aquesta Espanya existeix i que potser no és minoritària (també existeix una Catalunya rància, casposa i nacionalista, no ens enganyem) però malgrat això –que fora suficient per voler sortir corrent a qualsevol preu– continuo creient que la democràcia és més important que la independència. Pirates de Catalunya em desperta una gran simpatia per la seva autèntica vocació democràtica i votar-los em semblaria un premi –en forma de diminut granet de sorra– a l’esforç que han fet per a ser presents a aquestes eleccions.

Abstenció o Pirata, queden dies per pensar-hi.

Entre els mitjans tradicionals que més consulto s’hi troben el diari ARA i Catalunya Ràdio; i voldria parlar del primer: l’ARA.

Abans que en sortís el primer número vaig fer-me’n subscriptor. És el primer diari en paper del qual he sigut subscriptor i vaig decidir ser-ne per diversos motius: per donar suport a la iniciativa d’un nou diari català, perquè m’agrada l’actitud positiva dels seus caps visibles, començant pel director Carles Capdevila; i també perquè la campanya publicitària de llançament que van fer va aconseguir il·lusionar-me amb el projecte. Innocent de mi, creia que potser sí que era factible un diari de masses amb un punt de vista diferent…

Ara que el diari està a punt de celebrar el seu primer aniversari, pel que fa a mi, aquesta il·lusió inicial s’ha anat transformant progressivament en decepció. L’ARA es presentava com un diari “diferent” i just això n’esperava, però –la veritat– em sembla un diari com la majoria.

Quan llegeixo la columna diària del director encara em sembla veure-hi aquestes ganes de treballar i de buscar alternatives, però malauradament al tractament de l’actualitat no n’hi veig el reflex. Em costa molt prendre’m seriosament un mitjà que amb dos dies de diferència escriu en portada «Europa se la juga» (dimecres) i «Europa revifa» (avui) només perquè ahir la borsa va pujar un 5% o es va condonar el 50% del deute grec.

Avui en dia, els bars i les tertúlies de ràdio són plens d’espavilats que, si bé no s’atreveixen a pronunciar el jo ja ho deia!, ara tenen molt clar que, de fet, era impossible que els preus dels pisos continuessin pujant al ritme que ho feien fa 5 o 6 anys. Però, en canvi, no sento ningú alertant-nos que les “solucions” que aproven els governs europeus no són tals. Comprar deute d’un país és pagar-li el compte d’avui a canvi que ens el torni encara més car demà. Bons de la Generalitat? m’imagino que els mil o dos mil euros que la gent treballadora diposita al 2% a “La Caixa” deuen ser utilitzats per aquesta entitat per adquirir bons públics al 4,75%. És de bojos! Retallar serveis socials pot ésser una sortida desesperada per intentar salvar la situació, però mai la primera mesura d’austeritat aplicada i, en qualsevol cas, no és una solució al problema. A tot això em refereixo… Però al diari només hi trobo un semàfor verd o vermell pel conseller de torn segons si aquesta setmana s’ha parlat més de la sanitat o d’Europa.

CatalunyaCaixa és, segons tinc entès, l’entitat més ruïnosa de les que s’han intervingut amb diner públic a casa nostra; però el seu compte de pèrdues i guanys (PDF, pàg.83) mostra uns beneficis nets de 23.562.000€ el segon semestre del 2010. Al diari hi llegeixo que els directius d’aquesta i altres entitats han doblat els seus sous en 5 anys. Com pot ser? Sí, semàfor vermell, però demà ja parlarem d’una altra cosa… és que l’actualitat crema!

A mi em sembla que el periodisme hauria de mirar què passa fora del taulell de joc, fugir de les notes de premsa, posar-ho tot en dubte, investigar, aprofundir, denunciar, donar veu a les minories que treballen per canviar les coses… això és el que esperava trobar a l’ARA; però hi llegeixo el mateix que a La Vanguardia, El Periódico, El País… Tot plegat és per tirar el barret al foc.

A l’hora de titular aquesta entrada he estat dubtant una estona i al final he escrit “Ara, decepcionat”. Em felicito! Ara ho he corregit. El que més m’amoïna és que d’entrada no m’ha sonat malament…

Tot sembla indicar que aquest paio és un cabró sense escrúpols. Crec que es pot qualificar així algú que no té vergonya de dir públicament que és més important fer calers que vetllar per les necessitats bàsiques de milions de persones que ho passen malament a Europa i els EUA. El més curiós del cas –i el que m’ha dut a escriure sobre ell– és que passada la indignació inicial, Rastani torna a ser notícia perquè ara resulta ser que no és realment un broker… Diuen que va fer unes declaracions al Daily Telegraph on confessa que només volia cridar l’atenció. Literalment: «I’m an attention seeker not a trader».

Sincerament no sé si és un trader, un attention-seeker-d’estar-per-casa qualsevol o un Yes Men; i se me’n fot. A hores d’ara, al seu Twitter només hi ha tres tuits posteriors al 27-set: un enllaç a un article del seu blog sobre el mercat de valors i el preu de la plata, un agraïment als seus nous followers (en deu haver guanyat uns quants, entre els que em compto) i un enllaç a una entrevista que li van fer ahir (després de l’escàndol) a la CNN. Després de veure-la sembla més clar que realment no és un professional però sí que inverteix els seus propis diners.

Sigui o no sigui un farsant, jo diria –abans que res– que el fet de no ser professional no té perquè desautoritzar les seves opinions i arguments. De fet, si parlem de professionalitat, em preocupa més la dels periodistes de la BBC que el van escollir per a l’entrevista… i dels de casa nostra!, veient el tractament que n’ha fet la premsa. Encara que el tal Rastani només sigui un “pobre nano” que inverteix els seus estalvis i no el despietat capitalista d’èxit que volia aparentar no compto que a hores d’ara algú dubti de l’existència d’aquests, diguem-ho clar, fills de puta (vegeu, sense anar més lluny, Inside Job). El motiu d’indignació hi és, repeteixo, sigui o no sigui un farsant.

I ja que parlava del tractament periodístic no vull deixar de dir que em sembla vergonyós i lamentable l’article que publica avui el diari ARA titulat «Un fals broker s’infiltra a la BBC» justament sota la capçalera El control de qualitat als mitjans. No conec gaire (gens) el món dels espais de notícies a la TV, però no crec que sigui un lloc on et puguis “infiltrar” fàcilment i et facin sortir en directe. Aquest senyor el van escollir, no es va infiltrar. L’article en si, comença desacreditant Rastani per disposar només de 1.130€ al compte corrent, una casa hipotecada a nom de la seva dona i un saldo negatiu d’11.500€ després de quatre anys de compra-venda d’accions. (Deixant de banda d’on han obtingut aquestes dades personals els periodistes de l’ARA –no citen cap font– és interessant saber que aquest diari valora l’opinió de les persones en funció del gruix de la seva cartera). Explica breument la cronologia dels fets basant-se en la notícia del Daily Telegraph i qüestiona els filtres de la BBC; res de nou. La versió en paper inclou la cirereta dels “precedents”: Enric Marco, el cas del taxista confós per un expert en IT i els Yes Men.

Em quedo amb el tuit de l’Oriol Montanyà:

El broker Rastani ens indigna per dir 4 veritats. I la BBC ens indigna per deixar-li dir. Preferim la hipocresia? La censura? @iuforn

— Oriol Montanyà (@oriolmv) September 28, 2011