És difí­cil saber quin tipus de desi­gual­tats són accep­ta­bles per a la majo­ria dels ciu­ta­dans. Per exem­ple, molta gent troba injust el fet que uns gua­nyin mili­ons i d’altres gua­nyin poc, i pensa que el govern hau­ria de treure diners a qui gua­nya més per a donar-​​los a qui té menys. La mateixa gent, però, juga a la lote­ria. Si us hi fixeu bé, la lote­ria fa just el con­trari: tots paguem més o menys els matei­xos diners i fem que l’atzar con­ver­teixi uns quants ciu­ta­dans en mul­ti­mi­li­o­na­ris. Si algú digués que seria bo que el govern aga­fés els diners a qui els ha gua­nyat i els redis­tri­buís entre la pobla­ció, segur que tot­hom es quei­xa­ria. La raó per la qual ho trobo estrany és que jo ten­di­ria a pen­sar que les desi­gual­tats que pro­ve­nen de l’atzar són menys jus­tes que les que pro­ve­nen del fruit del tre­ball. Just el con­trari del que sem­bla pen­sar la majo­ria de la gent!

«Economia libe­ral per a no eco­no­mis­tes i no liberals»

Xavier Sala-​​i-​​Martin.

Dado que he com­pro­bado hoy que se han des­car­gado más copias ile­ga­les de mi novela que copias han sido com­pra­das, anun­cio ofi­ci­al­mente que no voy a vol­ver a publi­car libros en una tem­po­rada muy larga. No al menos hasta que esta situ­a­ción se regule de alguna manera. A mí no me ape­tece pasarme tres años tra­ba­jando como una negra para esto. Si qui­ero rega­lar nove­las, haré copias para mis ami­gos en plan Sebastian Venable.

Lucía Etxebarria.

Amb aquest mis­satge a la seva pàgina de Facebook, Lucía Etxebarria des­ta­pava –diu­menge pas­sat– la caixa dels trons. D’aleshores ençà, i al ritme fre­nè­tic habi­tual d’aquesta mena de suc­ces­sos, la bola s’ha anat fent cada vegada més grossa. Etxebarria diu que ha rebut insults, ame­na­ces i des­qua­li­fi­ca­ci­ons. És tan cert com trist, però només cal una recerca a Twitter per a comprovar-​​ho. Posteriorment Etxebarria ha comès l’error d’enfrontar-se a la turba; un nou epi­sodi de la tira­nia de les mul­ti­tuds (un con­cepte de Ricardo Galli).

¿ Los k me insultáis sois ricos, habéis here­dado, no tenéis k pagar facturas?

— Lucia Etxebarria(@LaEtxebarria) December 20, 2011

No sóc lec­tor de l’escriptora valen­ci­ana però lamento que hagi de pas­sar per aquesta situ­a­ció. Sap greu per­què, de fet, és víc­tima per par­tida doble: de l’evolució de la tec­no­lo­gia i de la gent que la insulta per lamentar-se’n. Això sí, crec que, igual que molts altres cre­a­dors que s’han vist immer­sos en polè­mi­ques sem­blants en els dar­rers temps (segu­ra­ment Ramoncín i Alejandro Sanz en són els casos més sonats) la senyora Etxebarria s’equivoca –i molt– a l’hora de senya­lar el cul­pa­ble de la seva des­grà­cia. Ella diu que «le resulta “incre­í­ble” que la gente “no enti­enda” que los escri­to­res, como el resto de las pro­fe­si­o­nes, ten­gan que cobrar por su tra­bajo» i a mi, el que em resulta incre­ï­ble és que hi hagi per­so­nes que no enten­guin que poca gent està dis­po­sada a pagar per una cosa que pot obte­nir gra­tu­ï­ta­ment, des de casa, sense cap esforç.

Tothom entén que si tinc una pomera al pati de casa no aniré al mer­cat a com­prar pomes. Tothom entén que si tinc un con­ge­la­dor a la cuina que em per­met fer gla­çons no els aniré a com­prar al super­mer­cat. Ni a cap vene­dor de fruita li pas­sarà pel cap de pro­hi­bir que la gent tin­gui pome­res a casa; ni cap venedor/​repartidor de gel pre­ten­drà que els com­pra­dors de con­ge­la­dors els paguin una taxa per com­pen­sar les seves pèr­dues. De moment ningú ha inven­tat la màquina de copiar per­nils, però tots tenim a casa la màquina de copiar música, audi­o­vi­su­als i llibres…

Al llarg de la his­tò­ria, l’imparable avenç de la tec­no­lo­gia s’ha endut per davant dese­nes (cen­te­nars) d’ofi­cis que avui dia ja no tenen sen­tit i m’imagino que per a mol­tes famí­lies dels segles XVIII, XIX, XX… veure com les seves fonts d’ingressos es redu­ïen de forma alar­mant (o des­a­pa­rei­xien del tot) deu haver supo­sat el ves­sa­ment de mol­tes llà­gri­mes. La ràbia i la impo­tèn­cia que això deu com­por­tar són ben com­pren­si­bles; però d’una manera o altra aques­tes famí­lies sem­pre han tirat endavant.

Ara som al segle XXI i la infor­mà­tica domès­tica i, sobre­tot, l’Internet ame­na­cen alguns ofi­cis rela­ci­o­nats amb la pro­duc­ció i la dis­tri­bu­ció de tex­tos, imat­ges i sons. Escriptors, peri­o­dis­tes, edi­tors, pro­duc­tors, músics, compositors, distribuïdors… s’han de plan­te­jar el futur de les seves pro­fes­si­ons. Algunes es podran rein­ven­tar, en d’altres només hi haurà lloc per a uns quants i d’altres, més tard o més d’hora, des­a­pa­rei­xe­ran. Per for­tuna, també se’n creen de noves! Sense anar més lluny el pro­ve­ï­ment d’accés a Internet és un ser­vei rela­ti­va­ment recent que dóna feina a mol­tes per­so­nes i empre­ses (a les quals, dit sia de pas­sada, alguns volen car­re­gar el mort d’aquesta “supo­sada” fi dels creadors).

Podríem entrar en un debat molt més pro­fund sobre l’ètica i la lega­li­tat de copiar obres artís­ti­ques. No és l’objectiu d’aquesta entrada, així que quant a l’ètica només diré que, almenys en els casos con­crets que més es qües­ti­o­nen avui dia (música, pel·lícules, sèries i lli­bres), estic a favor de la seva lliure com­par­ti­ció entre usu­a­ris sense ànim de lucre. I pel que fa a la lega­li­tat, crec que no té gaire sen­tit parlar-​​ne quan sem­bla que la majo­ria de legis­la­dors d’aquest país encara no han iden­ti­fi­cat ni entès el problema…

Per aca­bar –i recon­duir una mica el post– no em puc estar de recor­dar a la senyora Etxebarria que mai a la his­tò­ria de la huma­ni­tat l’objectiu de la lite­ra­tura ha sigut el de pagar fac­tu­res i –para­fra­se­jant Brian Eno– «there is no rea­son why anyone should have made so much money from selling records books except that everyt­hing was right for this period of time» (tra­duc­ció amb con­text). El con­trari em sem­bla una falta de res­pecte als mili­ons d’escriptors no pro­fes­si­o­nals que cada dia escri­uen per amor a l’art. Perquè, sobre­tot, no per­dem de vista que estem par­lant d’això: d’Art.

Actualització: Recomano la lec­tura d’un post d’Hernán Casciari diri­git a Lucía Etxebarria

Hi degué haver una gene­ra­ció de mallor­quins que varen passar-​​se la vida espe­dre­gant camps, alçant fei­xes i enllo­sant camins… Santa paciència!

Vaig poder-​​ho com­pro­var la set­mana pas­sada tot recor­rent la Serra de Tramuntana de Mallorca seguint el GR-​​221: la ruta de Pedra en Sec. Tot i l’ensurt ini­cial de despertar-​​nos a Port d’Andratx, per culpa d’una tem­pesta, la mati­nada del dia que havíem de comen­çar la ruta, tant el temps com l’illa ens van trac­tar molt bé. Suposo que vam enso­pe­gar unes dates excep­ci­o­nals, però em va sor­pren­dre la bonança i la humi­tat d’unes exten­ses oba­gues d’alzina i molsa, les nom­bro­ses i espec­ta­cu­lars oli­ve­res cen­te­nà­ries i alguna pal­mera des­pis­tada que tro­ba­ves de tant en tant… La ruta sen­cera, tal i com la vam fer, trans­corre al llarg d’uns 135 km de ponent a lle­vant, sem­pre per cara nord; fet que pro­por­ci­ona mol­tes hores a recer del sol i –segons l’alçada– una gran vari­e­tat de pai­sat­ges. I quin goig que fa de cami­nar sem­pre amb la pre­sèn­cia del Mediterrani.

Les nos­tres eta­pes foren les següents:

1. Port d’Andratx – Estellencs (Sa Plana) [>30km]
2. Estellencs – Deià (Ref. de Can Boi) [30 km]
3. Deià – Port de Sóller (Ref. de Muleta) [12 km]
4. Port de Sóller – Tossals Verds (Ref. de Tossals Verds) [28 km]
5. Tossals Verds – Lluc (Ref. de Son Amer) [15 km]
6. Lluc – Pollença [17 km]

Les més dures, sens dubte, les dues pri­me­res. Segons el Consell de Mallorca, aques­tes dues eta­pes estan pre­vis­tes per a fer-​​les en qua­tre jor­na­des, però actu­al­ment, la zona sud de la serra no dis­posa de senya­lit­za­ci­ons ni d’infraestructures per a fer-​​hi nit i com que no volíem obviar aquesta part de la ruta no vam tenir més remei que apres­sar una mica el pas. Deixant de banda la pri­mera mitja hora sor­tint de Port d’Andratx i la urba­nit­za­ció a les afo­res de Sant Elm, paga la pena l’esforç!La foto que encap­çala l’entrada és d’en Francesc Vila, com­pany de camí. En podeu veure més aquí.