Aquest és el blog personal d'en Jordi Nebot

He de dir que, a banda de la con­fu­sió sobre l’exportació de la qual par­lava en el post ante­rior (encara no acla­rida), dema­nar i instal·lar l’idCAT és sen­zi­llís­sim. Utilitzar-​​lo, a pri­ori, també. De totes mane­res vol­dria refle­xi­o­nar una mica entorn d’algunes qües­ti­ons que no veig gaire clares…

Identificació en llocs web

L’ús prin­ci­pal que un ciu­tadà com ara jo pot voler donar al seu cer­ti­fi­cat digi­tal és el d’identificar-se en llocs web de l’administració per a rea­lit­zar trà­mits des de casa. L’anterior cer­ti­fi­cat en for­mat cla­uer era força segur en aquest aspecte per­què per identificar-​​me pri­mer de tot havia de con­nec­tar el cla­uer USB i poste­ri­or­ment se’m dema­nava cada vegada una paraula de pas. Ara, amb el cer­ti­fi­cat per­ma­nent­ment instal·lat al nave­ga­dor, cada cop que un lloc web sol·licita l’ús d’un cer­ti­fi­cat el nave­ga­dor em per­met esco­llir el cer­ti­fi­cat que vull emprar (només en tinc un, però igual­ment…) però no he d’introduir cap con­tra­se­nya. Així, qual­se­vol per­sona que tin­gui accés al meu ordi­na­dor (per exem­ple si em roben el net­book) pot fer-​​se pas­sar per mi…

A les PMF de l’idCAT hi trobo la següent: Com puc pro­te­gir el meu idCAT amb un codi PIN per utilitzar-​​ho de forma segura? però a la res­posta em diu que durant la instal·lació hau­ria d’haver esco­llit el nivell de segu­re­tat alt. Errada meva si no fos per­què recordo per­fec­ta­ment que durant la instal·lació hi havia una llista des­ple­ga­ble amb les opci­ons de segu­re­tat nivell mig i nivell alt i un comen­tari just a cos­tat on em deia que esco­llís l’opció nivell mig!

La broma no s’acaba aquí, si opto per modi­fi­car el cer­ti­fi­cat per habi­li­tar aquesta opció em trobo amb el següent:

El pri­mer que des­ta­ca­ria és que aquí em torna a dema­nar que selec­ci­oni el valor «1024», nivell mig. El segon és que no té res a veure la lon­gi­tud de la clau amb el fet que et demani un PIN per a usar el cer­ti­fi­cat… però jo només he seguit les ins­truc­ci­ons de l’arxiu de PMF! :»( Si no faig cas de la “reco­ma­na­ció” i final­ment escu­llo nivell alt…

I jo em pre­gunto… per què hi posen el des­ple­ga­ble? WTF! Si algú sap com acla­rir tot això, si us plau, que faci un comentari!

La única manera que he tro­bat, per ara, d’aconseguir que em demani una con­tra­se­nya quan un lloc web demana el cer­ti­fi­cat és habi­li­tar una con­tra­se­nya mes­tra al Firefox (Preferències > Seguretat > Utilitza una con­tra­se­nya mes­tra).

Suposant que ja tin­guem un compte d’Spotify, si volem integrar-​​lo amb el Facebook i veure les llis­tes de repro­duc­ció publi­ca­des pels nos­tres amics la única cosa que hem de fer és actu­a­lit­zar l’Spotify a la nova ver­sió. A la pràc­tica, si fem ser­vir Ubuntu, això vol dir anar al lloc web i des­car­re­gar la ver­sió per Windows. Si tenim el wine instal·lat només cal que mar­quem la pro­pi­e­tat d’executable del fit­xer (Menú con­tex­tual > Propietats > Permisos > Permet exe­cu­tar aquest fit­xer com un pro­grama) i fem doble clic per instal·lar-lo. Un cop instal·lat i fun­ci­o­nant, des del propi pro­grama podem vincular-​​lo amb el Facebook seguint les intruc­ci­ons, no té cap secret. El que sí que és més empi­pa­dor és que el nave­ga­dor obri els enlla­ços de can­çons, llis­tes o usu­a­ris d’Spotify auto­mà­ti­ca­ment. Però en aquesta vida gai­rebé tot té solu­ció… Creem un script capaç d’executar l’Spotify rebent una adreça com a parà­me­tre, fent:

[ALT+F2] > gksudo gedit

i engan­xem el següent codi a l’editor de text:

#!/bin/bash
exec wine "C:\Program Files\Spotify\spotify.exe" /uri "$1"

Desem aquest fit­xer amb el nom /​usr/​bin/​spotify i poste­ri­or­ment li donem per­mís d’execució des del terminal:

sudo chmod +x /usr/bin/spotify

Per com­pro­var que fun­ci­oni, podem executar:

/usr/bin/spotify spotify:track:6dDuP1vwKdGFToOwkCesOk

Si sona, anem per bon camí. Ara ja només falta obrir el Firefox i escriure about:config a la barra d’adreces. Clicant amb el botó dret afe­gim dues regles noves a la con­fi­gu­ra­ció: Una del tipus “cadena” (string) amb el nom network.protocol-handler.app.spotify i el valor /​usr/​bin/​spotify i una altra de tipus “boo­leà” amb el nom network.protocol-handler.expose.spotify i valor false. Només amb això, en cli­car un enllaç d’Spotify com per exem­ple: http://​open​.spo​tify​.com/​t​r​a​c​k​/​6​3​2​Z​k​p​0​H​q​h​T​k​Bqns7EufHy ens hau­ria de sor­tir la fines­treta per esco­llir amb quin pro­grama volem obrir els vin­cles d’Spotify. Escollim com a pro­grama l’script que hem creat /​usr/​bin/​spotify i li diem que recordi aquesta asso­ci­a­ció. Et voilà!

Segons Analytics, la majo­ria de visi­tants arri­ben al blog cer­cant infor­ma­ció sobre l’ACTIC o sobre cur­sos de pre­pa­ra­ció per l’ACTIC. I ja fa dies que, arran dels comen­ta­ris en un dels posts sobre l’ACTIC que he escrit, volia par­lar d’aquesta qüestió.

D’ençà que el pas­sat novem­bre es va posar en marxa l’Acreditació de Competències en TIC han pro­li­fe­rat (encara amb compta-​​gotes) els cen­tres de for­ma­ció que ofe­rei­xen cur­sos pre­pa­ra­to­ris per afron­tar l’examen (Jo mateix ja n’estic impar­tint un a Vic). Tanmateix, si mirem les dife­rents ofer­tes, el que no sem­bla clar és quin ha de ser el plan­te­ja­ment d’aquests cur­sos. Deia el Sr.Simic en un comen­tari que troba cur­sos de 8 fins a més de 100 hores.

I quin és el millor plan­te­ja­ment? Doncs tam­poc ho sé, però si que m’atreveixo a fer algu­nes apro­xi­ma­ci­ons. D’entrada, els conei­xe­ments i els pro­ce­di­ments que pre­tén acre­di­tar l’ACTIC es poden apren­dre (i s’aprenen) en una aula, però les acti­tuds només són fruit de la inte­ri­o­rit­za­ció d’aquests con­cep­tes i pro­ces­sos, de la intu­ï­ció, de les capa­ci­tats i, en defi­ni­tiva, de l’experiència de cada usu­ari. Això no s’aprèn en una aula ni en 8 hores ni en 100.

Si par­tim d’aquesta base, la per­sona que s’apunti a un curs de pre­pa­ra­ció per a l’ACTIC mitjà hau­ria de fer-​​ho pen­sant que hi apren­drà ben poques coses. En canvi resol­drà dub­tes, acla­rirà con­cep­tes i lli­garà caps. Dit d’una altra manera: si durant el curs hi ha molta matè­ria que li ve de nou és molt impro­ba­ble que aprovi.

Comptant que a l’ACTIC mitjà s’acrediten 8 com­pe­tèn­cies dife­rents, jo dedi­ca­ria almenys dues ses­si­ons de tres hores a cadas­cuna d’elles i també hi afe­gi­ria acti­vi­tats i exer­ci­cis no-​​presencials. Fent núme­ros rodons, ven­dria un curs de 80 hores (inclo­ses les no-​​presencials). Deixant ben clar que en 6 hores (encara que hi afe­gim el tre­ball a casa) no s’aprèn a treure ren­di­ment d’un full de càl­cul, dis­se­nyar una base de dades o uti­lit­zar Internet amb eficiència.

La meva expe­ri­èn­cia em diu que alfa­be­tit­zar algú en l’ús de l’ordinador i que asso­leixi un nivell de des­tresa, diguem-​​ne bo, amb un pro­ces­sa­dor de tex­tos reque­reix, en el millor dels casos, unes 100 hores. Pretendre que un curs pot for­mar algú amb un nivell ele­men­tal d’informàtica al nivell que l’ACTIC mitjà en menys d’un curs aca­dè­mic és enga­nyar el personal.

Les 80 hores que pro­poso són només per fer una repas­sada de tot el temari amb per­so­nes que ja tin­guin el 75% dels conei­xe­ments i els pro­ce­di­ments i el 90% de les acti­tuds que reque­reix l’ACTIC. Si es fan cur­sos de menor durada suposo que és –sobre­tot– per una qües­tió econòmica…

Un cop més (i no els podria comp­tar) em trobo immers en una con­versa d’aquelles que, no saps ben bé com, s’acaben amb algú dient pes­tes dels immi­grants (els caps de turcs sem­pre són els àrabs, els moros, perdó) i la resta del per­so­nal assen­tint o callant. Aquesta vegada amb tots els tòpics inclo­sos: «Jo no sóc racista… però cadascú a casa seva. Sóc endreçada.»

L’argument: el de sem­pre. Amb la crisi que hi ha i totes les aju­des soci­als se les empor­ten ells. Aquest “argu­ment” em rebenta per­què sol anar acom­pa­nyat de –apro­xi­ma­da­ment– cap xifra que demos­tri l’afirmació. Jo des­co­nec per com­plet si és cert que totes les aju­des soci­als se les enduen els immi­grants (intu­eixo que no…), però en qual­se­vol cas no em pre­o­cupa gens.

Malgrat que hi ha molts ser­veis que no fun­ci­o­nen com ho hau­rien de fer, estic con­tent de viure en un país on el govern ajuda a qui ho neces­sita. Deixem per un altre dia si el tipus d’ajuda és l’adequada o no, o diguem sim­ple­ment que estic con­tent de viure en un país on el govern té la volun­tat d’ajudar a qui ho neces­sita. D’ajudes soci­als no en calen per tot­hom però tam­poc n’hi ha per tot­hom a qui cal­drien, de manera que és lògic que s’hagin d’establir uns cri­te­ris a l’hora de concedir-​​les. Vull pen­sar (i miraré de comprovar-​​ho en la mesura que em sigui pos­si­ble) que les aju­des soci­als no s’assignen segons els cognoms del sol·licitant sinó per cri­te­ris estric­ta­ment eco­nò­mics, educatius…

Si essent així totes les aju­des van a parar als immi­grants ens merei­xem un sus­pès en polí­tica immi­gra­tò­ria (que ens el merei­xem amb total inde­pen­dèn­cia d’aquest supò­sit) i cal que els encar­re­gats del segui­ment dels resul­tats dels plans d’ajudes vet­llin per tal que la taxa d’immigrants que neces­si­ten aju­des es vagi reduint.

Si no és així, és a dir, si les aju­des tenen en compte la pro­ce­dèn­cia dels sol·licitants ales­ho­res tenim un altre pro­blema afe­git que rau en la male­ïda correcció-​​política i que hau­ríem de tallar de soca-​​rel jun­ta­ment amb tots aquests com­ple­xos estú­pids. Paradoxalment les per­so­nes d’aquí (que són les que no són ells) pre­o­cu­pa­des pel per­cen­tatge d’ajudes que reben els immi­grants vol­drien que un dels cri­te­ris per a rebre les aju­des fos que el teu DNI no comenci per X, i encara que es donés el cas que el cri­teri apli­cat pels polí­tics fos jus­ta­ment l’invers, els mal vis­tos con­ti­nu­a­rien sent els immi­grants en comp­tes dels qui esta­blei­xen els criteris!

El secret de tot ple­gat, i cito Sala-​​i-​​Martín:

[…] rau a enten­dre que no es pot trac­tar els immi­grants com a ciu­ta­dans de segona cate­go­ria i que, si no estem dis­po­sats a tractar-​​los en con­di­ci­ons d’igualtat davant la llei, seria millor expulsar-​​los i tan­car les fronteres.

Això és el que vol­drien tots aquests que no són racis­tes, però expul­sar els immi­grants i tan­car les fron­te­res no només no és just, sinó que no és una solu­ció, és estú­pid i ni tan sols és pos­si­ble. Per aquest motiu penso que el que hem de fer com a soci­e­tat és assu­mir al més aviat pos­si­ble que un immi­grant deixa de ser un immi­grant en el mateix moment en què ja és aquí, i dedicar-​​nos a mirar de tro­bar les solu­ci­ons ade­qua­des per als pro­ble­mes que com­par­tim com a societat.

A la tarda vaig a bere­nar al bar de l’estació de Vic on dos homes a la barra amb llurs cer­ve­ses i tot l’aspecte d’haver aca­bat una jor­nada exte­nu­ant i pro­duc­tiva (subrat­llo la iro­nia) fan qua­tre comen­ta­ris dis­per­sos. L’un acaba de llen­çar unes mone­des a l’escurabutxaques i li comenta a l’altre que aques­tes màqui­nes són ter­ri­bles. «Sí, ja s’encarreguen de venir els xinos al matí a buidar-​​les» «I nos­al­tres les omplim a la tarda…» Però la culpa con­ti­nua sent dels xinos…

Un nadiu nord-​​americà va expli­car al seu nét que sen­tia que hi havia dos llops llui­tant al seu inte­rior. «Un dels llops és vio­lent, ple de set de ven­jança. L’altre és afec­tuós i com­pas­siu». El nét li va pre­gun­tar: «Quin dels llops ven­cerà al teu cor?». «Aquell al qual ali­menti», va res­pon­dre l’ancià.

Després de la lec­tura del lli­bre de què par­lava en el dar­rer apunt: Bona crisi. Cap a un món post­ma­te­ri­a­lista, de Jordi Pigem (la cita­ció és del capí­tol 5, pàg. 76) entenc que:

1. La crisi és el moment deci­siu del curs d’una malal­tia. Per tant, per si mateixa, no té con­no­ta­ci­ons posi­ti­ves ni negatives.
2. A tra­vés del mate­ri­a­lisme l’home s’ha des­vin­cu­lat de la natura. Només té valor allò quan­ti­fi­ca­ble. Només exis­teix allò mesurable.
3. El con­sum és la raó única de la nos­tra existència.
4. Aquesta soci­e­tat hiperac­tiva ja ha superat el seu zenit (peak oil day) i ara decau. La crisi actual no és tant eco­nò­mica com estructural.

Pigem pro­posa que hem de reconciliar-​​nos amb la Terra i les altres espè­cies. Cal que ens ado­nem que som grà­cies als altres. Del cogito, ergo sum de Descartes al ets, per tant, exis­teixo de Satish Kumar. La nos­tra acti­tud vers l’univers és el canvi que el món neces­sita, tal com il·lustra la cita­ció inicial.

Però… amb això n’hi ha prou? I com es passa del saber al sentir?