Ara mateix vaig a la deriva. No remo ni sé en quina direcció vull remar. Intueixo on vull anar, però no ho tinc clar. I tinc por. La vida és meravellosa, però no té cap sentit. Compartir, donar, estimar i no ser un covard. Crec que això és el més important.
Descansa en pau, avi.
Com sempre que hi ha unes eleccions a l’horitzó, em pregunto què n’he de fer del meu vot. A les eleccions generals espanyoles les opcions que considero són poques: l’abstenció i PIRATA.CAT. Descarto PP i PSOE perquè estan a les antípodes, no només de les meves idees, sinó de la meva concepció del que és la democràcia. Descarto CIU perquè no els considero gaire diferents dels dos anteriors pel que fa a les polítiques socials i econòmiques; i perquè en matèria nacional porten tota la vida amb el lamentable peix al cove. Ridícul. Descarto ICV-EUIA perquè per molts de debò que apliquin als seus lemes, no són prou valents de proposar idees d’esquerres una mica revolucionàries (llegiu actuals).
La coalició que encapçala Alfred Bosch, amb ERC, Reagrupament i Catalunya Sí, la descarto perquè centra la seva campanya en la independència i, en aquest sentit, la seva estratègia no difereix gaire de la convergent: ser “forts” a Madrid per negociar, exigir, pressionar… digueu-n’hi com vulgueu, que tot s’acaba igual.
Sóc de l’opinió que quan a Catalunya hi hagi una clara majoria independentista (no anem mal encaminats, i la situació econòmica ho afavoreix) serem independents. Tan simple com això. Mentre no hi hagi aquesta majoria, on han de picar pedra els partits independentistes és aquí a casa nostra, no a Madrid. I si mai arriba el moment, tampoc ens caldrà ser al congrés de Madrid per negociar res; ja vindran a trucar a la porta, no patiu!
En aquest sentit em sembla força més coherent la posició de la CUP de demanar l’abstenció. En aquest cas, així ho entenc jo també, abstenir-se és donar a entendre que a Madrid no ens cal anar-hi a fer res (si és que volem defensar posicions independentistes). Hom dirà, a les files d’esquerra i convergència, que això és facilitar la majoria absoluta del PP. Digues-n’hi facilitar, digues-n’hi no impedir, en això hi estic més d’acord. En el fet, no pas en l’anàlisi! Siguem seriosos, diguin el que diguin les pancartes del PSOE tenim comprovat que per als interessos de Catalunya no hi ha cap diferència entre PP i PSOE (Apoyaré el Estatut…); i sent així val més que no ens deixem enredar (un cop més) per les bones formes -talante- dels socialistes quan fan campanya. No aniré a votar al Rajoy, com he sentit dir fent conya a algun independentista; però, per entendre’ns, potser si en comptes del Rajoy es presentés l’Aznar encara ens aniria millor.
Fa uns mesos, un article del Toni Soler em féu dubtar una mica. Resumint, discutia l’opció abstencionista amb l’argument que si es donava el cas que realment el PP ho feia molt bé i Espanya remuntava la crisi gràcies a la seva política, això podria propulsar-lo també a Catalunya i donar per acabades les nostres aspiracions nacionals. L’article era bo, feia rumiar. Però, la veritat, mentre escric això he sentit un parell de frases de Rajoy al cara a cara amb Rubalcaba i si el seu pla es basa (tal com diu) en fomentar el consum abaratint el crèdit, Espanya té crisi per anys. Essent optimistes –que no els vull cap mal als espanyols– quan Espanya remunti la crisi, nosaltres també l’estarem remuntant… pel nostre compte ;-)
Aquests són els meus motius per no votar el 20N. El motiu per votar es diu PIRATA.CAT. Resulta que quan penso en Espanya, per sort, penso més en tot el que he vist de bo viatjant per aquest país, penso més en els amics espanyols que tinc; que no pas en l’Espanya rància i casposa de la caverna. Sí, és cert que aquesta Espanya existeix i que potser no és minoritària (també existeix una Catalunya rància, casposa i nacionalista, no ens enganyem) però malgrat això –que fora suficient per voler sortir corrent a qualsevol preu– continuo creient que la democràcia és més important que la independència. Pirates de Catalunya em desperta una gran simpatia per la seva autèntica vocació democràtica i votar-los em semblaria un premi –en forma de diminut granet de sorra– a l’esforç que han fet per a ser presents a aquestes eleccions.
Abstenció o Pirata, queden dies per pensar-hi.
Aquesta setmana, tot fent un te amb en Guillem, comentàvem que si els mass media de casa nostra incloguéssin a les enquestes d’intenció de vot el partit PIRATA.CAT, segurament això reportaria uns quants vots a aquest partit. Simple. Potser també per aquest motiu, recentment els Pirates de Catalunya van expressar aquest legítim desig en una nota de premsa… Però els periodistes tenen el poder de decidir què és notícia i què no ho és. Una qüestió que m’imagino que deu suposar no poques discussions a les redaccions dels diaris i tertúlies a les aules i bars de les facultats de comunicació d’arreu del món… i que particularment em té ben distret (per no buscar altres formes de dir-ho).
Entre els mitjans tradicionals que més consulto s’hi troben el diari ARA i Catalunya Ràdio; i voldria parlar del primer: l’ARA.
Abans que en sortís el primer número vaig fer-me’n subscriptor. És el primer diari en paper del qual he sigut subscriptor i vaig decidir ser-ne per diversos motius: per donar suport a la iniciativa d’un nou diari català, perquè m’agrada l’actitud positiva dels seus caps visibles, començant pel director Carles Capdevila; i també perquè la campanya publicitària de llançament que van fer va aconseguir il·lusionar-me amb el projecte. Innocent de mi, creia que potser sí que era factible un diari de masses amb un punt de vista diferent…
Ara que el diari està a punt de celebrar el seu primer aniversari, pel que fa a mi, aquesta il·lusió inicial s’ha anat transformant progressivament en decepció. L’ARA es presentava com un diari “diferent” i just això n’esperava, però –la veritat– em sembla un diari com la majoria.
Quan llegeixo la columna diària del director encara em sembla veure-hi aquestes ganes de treballar i de buscar alternatives, però malauradament al tractament de l’actualitat no n’hi veig el reflex. Em costa molt prendre’m seriosament un mitjà que amb dos dies de diferència escriu en portada «Europa se la juga» (dimecres) i «Europa revifa» (avui) només perquè ahir la borsa va pujar un 5% o es va condonar el 50% del deute grec.
Avui en dia, els bars i les tertúlies de ràdio són plens d’espavilats que, si bé no s’atreveixen a pronunciar el jo ja ho deia!, ara tenen molt clar que, de fet, era impossible que els preus dels pisos continuessin pujant al ritme que ho feien fa 5 o 6 anys. Però, en canvi, no sento ningú alertant-nos que les “solucions” que aproven els governs europeus no són tals. Comprar deute d’un país és pagar-li el compte d’avui a canvi que ens el torni encara més car demà. Bons de la Generalitat? m’imagino que els mil o dos mil euros que la gent treballadora diposita al 2% a “La Caixa” deuen ser utilitzats per aquesta entitat per adquirir bons públics al 4,75%. És de bojos! Retallar serveis socials pot ésser una sortida desesperada per intentar salvar la situació, però mai la primera mesura d’austeritat aplicada i, en qualsevol cas, no és una solució al problema. A tot això em refereixo… Però al diari només hi trobo un semàfor verd o vermell pel conseller de torn segons si aquesta setmana s’ha parlat més de la sanitat o d’Europa.
CatalunyaCaixa és, segons tinc entès, l’entitat més ruïnosa de les que s’han intervingut amb diner públic a casa nostra; però el seu compte de pèrdues i guanys (PDF, pàg.83) mostra uns beneficis nets de 23.562.000€ el segon semestre del 2010. Al diari hi llegeixo que els directius d’aquesta i altres entitats han doblat els seus sous en 5 anys. Com pot ser? Sí, semàfor vermell, però demà ja parlarem d’una altra cosa… és que l’actualitat crema!
A mi em sembla que el periodisme hauria de mirar què passa fora del taulell de joc, fugir de les notes de premsa, posar-ho tot en dubte, investigar, aprofundir, denunciar, donar veu a les minories que treballen per canviar les coses… això és el que esperava trobar a l’ARA; però hi llegeixo el mateix que a La Vanguardia, El Periódico, El País… Tot plegat és per tirar el barret al foc.
A l’hora de titular aquesta entrada he estat dubtant una estona i al final he escrit “Ara, decepcionat”. Em felicito! Ara ho he corregit. El que més m’amoïna és que d’entrada no m’ha sonat malament…
