Alessio Rastani (aquí, aquí i aquí) ja ha tin­gut els seus 15 minuts de fama. Dimarts el va entre­vis­tar la BBC News en qua­li­tat d’expert en inver­si­ons i borsa, i mig europa es va posar les mans al cap per les seves decla­ra­ci­ons. Interrogat sobre les mesu­res per tor­nar a encar­ri­lar l’economia, Rastani va res­pon­dre que ell és un tra­der i que no l’amoïna pas el bon fun­ci­o­na­ment de eco­no­mia i de la zona euro sinó gua­nyar diners i que, de fet, somia una altra reces­sió per­què és una opor­tu­ni­tat per fer diners si saps com aprofitar-te’n. Tampoc es va tallar per dir que és Goldman Sachs qui governa el món, no pas els governs.

Tot sem­bla indi­car que aquest paio és un cabró sense escrú­pols. Crec que es pot qua­li­fi­car així algú que no té ver­go­nya de dir públi­ca­ment que és més impor­tant fer calers que vet­llar per les neces­si­tats bàsi­ques de mili­ons de per­so­nes que ho pas­sen mala­ment a Europa i els EUA. El més curiós del cas –i el que m’ha dut a escriure sobre ell– és que pas­sada la indig­na­ció ini­cial, Rastani torna a ser notí­cia per­què ara resulta ser que no és real­ment un broker… Diuen que va fer unes decla­ra­ci­ons al Daily Telegraph on con­fessa que només volia cri­dar l’atenció. Literalment: «I’m an atten­tion seeker not a tra­der».

Sincerament no sé si és un tra­der, un attention-seeker-d’estar-per-casa qual­se­vol o un Yes Men; i se me’n fot. A hores d’ara, al seu Twitter només hi ha tres tuits poste­ri­ors al 27-​​set: un enllaç a un arti­cle del seu blog sobre el mer­cat de valors i el preu de la plata, un agra­ï­ment als seus nous followers (en deu haver gua­nyat uns quants, entre els que em compto) i un enllaç a una entre­vista que li van fer ahir (des­prés de l’escàndol) a la CNN. Després de veure-​​la sem­bla més clar que real­ment no és un pro­fes­si­o­nal però sí que inver­teix els seus pro­pis diners.

Sigui o no sigui un far­sant, jo diria –abans que res– que el fet de no ser pro­fes­si­o­nal no té per­què desau­to­rit­zar les seves opi­ni­ons i argu­ments. De fet, si par­lem de pro­fes­si­o­na­li­tat, em pre­o­cupa més la dels peri­o­dis­tes de la BBC que el van esco­llir per a l’entrevista… i dels de casa nos­tra!, veient el trac­ta­ment que n’ha fet la premsa. Encara que el tal Rastani només sigui un “pobre nano” que inver­teix els seus estal­vis i no el des­pi­e­tat capi­ta­lista d’èxit que volia apa­ren­tar no compto que a hores d’ara algú dubti de l’existència d’aquests, diguem-​​ho clar, fills de puta (vegeu, sense anar més lluny, Inside Job). El motiu d’indignació hi és, repe­teixo, sigui o no sigui un farsant.

I ja que par­lava del trac­ta­ment peri­o­dís­tic no vull dei­xar de dir que em sem­bla ver­go­nyós i lamen­ta­ble l’article que publica avui el diari ARA titu­lat «Un fals broker s’infiltra a la BBC» jus­ta­ment sota la cap­ça­lera El con­trol de qua­li­tat als mit­jans. No conec gaire (gens) el món dels espais de notí­cies a la TV, però no crec que sigui un lloc on et puguis “infil­trar” fàcil­ment i et facin sor­tir en directe. Aquest senyor el van esco­llir, no es va infil­trar. L’article en si, comença desa­cre­di­tant Rastani per dis­po­sar només de 1.130€ al compte cor­rent, una casa hipo­te­cada a nom de la seva dona i un saldo nega­tiu d’11.500€ des­prés de qua­tre anys de compra-​​venda d’accions. (Deixant de banda d’on han obtin­gut aques­tes dades per­so­nals els peri­o­dis­tes de l’ARA –no citen cap font– és interes­sant saber que aquest diari valora l’opinió de les per­so­nes en fun­ció del gruix de la seva car­tera). Explica breu­ment la cro­no­lo­gia dels fets basant-​​se en la notí­cia del Daily Telegraph i qües­ti­ona els fil­tres de la BBC; res de nou. La ver­sió en paper inclou la cire­reta dels “pre­ce­dents”: Enric Marco, el cas del taxista con­fós per un expert en IT i els Yes Men.

Em quedo amb el tuit de l’Oriol Montanyà:

El broker Rastani ens indigna per dir 4 veri­tats. I la BBC ens indigna per deixar-​​li dir. Preferim la hipo­cre­sia? La cen­sura? @iuforn

— Oriol Montanyà (@oriolmv) September 28, 2011

A El Periódico d’ahir es lle­gia aquest titular:

El Santander donarà tres anys de carèn­cia en hipo­te­ques als que per­din la feina. Els afec­tats només hau­ran de fer front als interes­sos que generi el préstec.

Al ves­pre en Josep M. de Vaig per feina m’envia aquest correu:

Acabo de lle­gir al Periódico una notí­cia d’aquelles que fa que l’estomac se’t regiri:

Es veu que el Banc Santander per “sen­si­bii­dad con la cri­sis” ofe­reix als seus hipo­te­cats la pos­si­bi­li­tat de 3 anys de carèn­cia en la hipo­teca (només pagar els interes­sos), si es que­den en situ­a­ció d’atur.

Bé, a pri­mera vista, la notí­cia pot sem­blar posi­tiva, i així ho mani­fes­ten alguns dels comen­ta­ris que fan els lec­tors. Però, … i si ho ana­lit­zem una mica? Per que els senyors del Periódico està clar que, o no ho han fet, o si ho han fet, han deci­dit esser còm­pli­ces del Santander i ajudar-​​los a enganyar-​​nos com a xinos!

Dic això, per què, si tens un full de càl­cul i una mica d’idea de finan­ces fas núme­ros i veus què és el que estant oferint:

Posem el cas que jo tinc una Hipoteca amb el Banc de Santander, con­ce­dida l’1 de gener del 2007, per 200.000 €, amb un interès del 3,5% i  a pagar en 25 anys. Surt una quota men­sual apro­xi­mada de 1.001 €. Arriba l’1 de gener del 2012 i em quedo a l’atur i demano als senyors del Santander que, amb la sen­si­bi­li­tat que els carac­te­ritza, m’atorguin 3 anys de carència.

Què pas­sarà? Doncs que pas­saré a pagar 522 € cada mes (els interes­sos)  durant 3 anys, així que dei­xaré de pagar (1.001€ — 522 €) * 36 mesos  = 17.244 €. Però, no és pas que me’ls per­do­nin, no!  Aquests 17.244 € els pagaré allar­gant 3 anys la hipo­teca, i a més a més, per com­pen­sar la seva sen­si­bi­li­tat també els pagaré 18.793 € més d’interessos dels que hau­ria pagat si hagués pagat quan tocava.

I tot ple­gat, què li ha cos­tat al Banc de Santander (a part de la des­pesa en sen­si­bi­li­tat)?  Doncs abso­lu­ta­ment res! No ha assu­mit cap risc, ni un que no tin­gués!, no hi ha posat ni un cèn­tim, ni un!, només ha estat 3 anys sense rebre els 17.244 € d’amortització de capi­tal que jo li havia de donar, i pel ser­vei i la sen­si­bi­li­tat només m’ha cobrat 18.793 € (el 109% de rés).

I ara tres breus conclusions:

Quina merda de bancs!

Quina merda de diaris!

Que neces­sari és ana­lit­zar el que llegim!

Gràcies Josep M. per deixar-​​me repro­duir el text al blog. No cal afegir-​​hi res més.

Escric aquesta entrada des de Lion, la nova ver­sió del sis­tema ope­ra­tiu OS X d’Apple, des­prés de barallar-​​me durant el dia d’ahir amb l’ordinador per fer una instal·lació que em dei­xés satis­fet. No pre­tenc pre­sen­tar una revi­sió a fons del pro­ducte per­què a hores d’ara encara no l’he fet ser­vir prou; però si que vol­dria donar algu­nes indi­ca­ci­ons sobre la instal·lació que penso que poden ser útils a les per­so­nes que encara estan pen­sant si fan o no el salt d’Snow Leopard (que fun­ci­ona de mera­ve­lla) a Lion (que ja ha rebut algu­nes crí­ti­ques pel seu ren­di­ment) i afegir-​​hi alguna opi­nió més.

A la prò­pia App Store poden llegir-​​se opi­ni­ons d’usuaris que cri­ti­quen un supo­sat des­cens del ren­di­ment des­prés d’haver actu­a­lit­zat. La veri­tat és que a mi mai m’ha agra­dat actu­a­lit­zar sis­te­mes ope­ra­tius (entre ver­si­ons, vull dir) i fins i tot en el cas de GNU/​Linux, que pro­ba­ble­ment és el que millor resol els can­vis de ver­sió, sem­pre he sigut més par­ti­dari de for­ma­te­jar i reinstal·lar. Fer-​​ho d’aquesta manera em sem­bla més net i ele­gant i em per­met eli­mi­nar mol­tís­sima brossa (més de 300 GB!) tan del propi sis­tema com dels meus docu­ments personals.

En resum, des­prés de des­car­re­gar les gai­rebé 4GB de l’actualitzador vaig seguir les ins­truc­ci­ons de Mashable per a crear un DVD de sis­tema des del qual pre­te­nia fer la instal·lació neta. Gravar aquest DVD amb la Utilidad de dis­cos és tri­vial (seguiu les ins­truc­ci­ons) però compte! No hi va haver manera d’aconseguir que el meu iMac arren­qués des del DVD. No vaig cer­car a fons, però em va sem­blar enten­dre que els iMac no boo­ten des de CD/​DVD (ales­ho­res per­què incor­po­rava el DVD d’Snow Leopard dins la caixa, quan el vaig com­prar? Sí, vaig provar-​​ho amb el DVD ori­gi­nal del lle­o­pard de neu i tam­poc va arrencar…)

Seguint les matei­xes ins­truc­ci­ons vaig gra­var la DMG de Lion a una tar­geta SD (no tenia cap lla­pis USB de més de 4 GB) i rei­ni­ci­ant amb la tecla option (alt) pre­muda vaig acon­se­guir ini­ciar el sis­tema des de la SD. Vaig indi­car que volia instal·lar al disc prin­ci­pal (Macintosh HD) i resulta que en comp­tes de sobre­es­criure el disc, va detec­tar que ja hi havia un OS X instal·lat i va fer una actu­a­lit­za­ció! Arg!

He de dir que en el meu cas durant els pri­mers 10 o 15 minuts d’ús vaig notar com, efec­ti­va­ment, el ren­di­ment de la inter­fí­cie grà­fica era força jus­tet. Res a veure amb la flui­desa d’Snow Leopard i gens digne d’una màquina amb un i7 i 8 GB de memòria.

Conclusió? Calia reinstal·lar de nou assegurant-​​me de for­ma­te­jar pri­mer. Fer-​​ho, de fet, és ben sen­zill. Després d’arrencar amb la tar­geta SD s’indica que ini­ciï la Utilidad de dis­cos i es borra el con­tin­gut de la par­ti­ció Macintosh HD. Un cop fet s’instal·la de nou (força més ràpid que l’actualització) i la veri­tat és que ales­ho­res si que el ren­di­ment i la flu­ï­desa de l’entorn de tre­ball són els esperats!

Primeres impressions?

L’scroll natu­ral ho és ben poc de natu­ral! Però a dife­rèn­cia del que havia lle­git si que pot desactivar-​​se des de les pro­pi­e­tats del ratolí.

El LaunchPad és una mera­ve­lla (més ràpid fins i tot que l’Spotlight per obrir les apli­ca­ci­ons més usa­des) i es tro­ben a fal­tar Exposé i Spaces; amb­dós ara inte­grats al Mission Control que té molt bona pinta però que reque­rirà un pro­cés d’adaptació.

Ah, per cert, si feu una instal·lació neta tin­gueu pre­sent que Lion no incor­pora iLife (a dife­rèn­cia de quan com­pres un Mac que ja ve preinstal·lat) de manera que si no el teniu en DVD hau­reu de pas­sar per caixa!