Aviat farà 18 mesos que vaig donar-​​me de baixa de Movistar per anar-me’n a Vodafone. Ho vaig fer, sobre­tot, per­què estava fart dels SMS publi­ci­ta­ris que m’enviaven dià­ri­a­ment (sem­pre havent dinat), per la poca afi­ni­tat que sento per l’empresa del senyor Alierta i per l’aparell que m’oferia la com­pe­tèn­cia en donar-​​me d’alta. Aquest dar­rer és un motiu de menys pes del que pot sem­blar d’entrada, per­què ja sabem que quan una com­pa­nyia rep la peti­ció de por­ta­bi­li­tat tot són bones parau­les i esplèn­di­des con­tra­o­fer­tes. Fins i tot em van enviar una carta ama­bi­lís­sima per agraïr-​​me la con­fi­ança que havia dipo­si­tat en ells i res­tant a la meva dis­po­si­ció per si volia tor­nar a ser cli­ent seu en el futur. Algun geni del màr­que­ting els hau­ria d’explicar a aques­tes com­pa­nyies que si tals aten­ci­ons les dedi­ques­sin als seus cli­ents abans que aquests facin el gest d’anar-se’n, segu­ra­ment en mar­xa­rien molts menys. En fi…

D’aquest any i mig amb Vodafone en des­taco que el ser­vei és cor­recte (ni millor ni pit­jor que amb Movistar) i que dis­po­sen d’un bon ser­vei tèc­nic. Compte! El ser­vei d’atenció al cli­ent (123) és tan nefast com tots els que he cone­gut (Movistar, Vodafone, Tele2 i Wanadoo, si no recordo mala­ment); d’aquests en què et parla un robot que només fa que explicar-​​te pro­mo­ci­ons i oferir-​​te collo­na­des que no t’interessen per a res; que si premi 1 per això i 2 per allò i et pen­gen abans que n’hagis tret l’aigua clara men­tre t’esgargamelles per fer-​​los saber que vols par­lar amb un humà. Però el ser­vei tèc­nic (22155), com deia, el con­si­dero bo. Sempre que hi he tru­cat (unes 4 o 5 vega­des) m’ha atès direc­ta­ment una per­sona (en cas­te­llà, això sí… uff, és taa­aan can­sat…) que ha resolt els meus dub­tes o solu­ci­o­nat els meus pro­ble­mes amb el mòbil o l’ADSL en un temps rao­na­ble i de forma prou eficient.

Ara que se m’acosta la fi de la per­ma­nèn­cia amb els ver­mells, Movistar –des del 1004– s’ha tor­nat a posar en con­tacte amb mi. Em volien ofe­rir no se pas qui­nes tari­fes i quin apa­rell. La veri­tat és que no els he escol­tat. Només per aquest motiu –que em tru­quin– ja no tor­na­ria a Movistar. Toca molt els collons que et tru­quin repe­ti­des vega­des; fins que te’n can­ses i els dedi­ques uns minuts. Que et diguin que els par­lis en cas­te­llà per­què no t’entenen (Redéu, si hi ha un ofici en què cal ser lle­pa­culs és el de comer­cial! Tampoc ho han entès això!?); que des­prés tin­guin els pebrots de demanar-​​te el nom per fer-​​se els sim­pà­tics (…para diri­girme a usted), com si no sabes­sin fins i tot la marca de den­tí­fric que gasto! I que, final­ment, encara m’hagi de sen­tir mala­ment per haver mig enge­gat a la merda un pobre des­gra­ciat de Bogotá que no té la culpa de res i que deu cobrar 3€ l’hora per empre­nyar el personal.

Sí, exis­teix la llista Robinson, ja ho sé, però… cony! els del Miró no em tru­quen pas per si em vull can­viar la nevera i no m’he hagut d’apuntar enlloc!

Un dels pri­mers fruits que dóna el pro­jecte R+D per­so­nal és el que ano­meno «tan­ca­ment del dia», en matè­ria d’organització i pro­duc­ti­vi­tat. A grans trets con­sis­teix en dedi­car uns minuts (una estona abans d’anar a dor­mir) a repas­sar què ha donat de si el dia que s’acaba i revi­sar la pla­ni­fi­ca­ció de l’endemà. Ho faig seguint alguns con­sells i mèto­des que he lle­git a ThinkWasabi amb l’ajuda d’unes quan­tes apli­ca­ci­ons. Concretament:

Evernote. Fa res que la vaig des­co­brir i ara s’ha con­ver­tit en una de les meves apli­ca­ci­ons pre­fe­ri­des. L’utilitzo a l’ordinador de casa, al net­book i al mòbil per a pren­dre notes i/​o cap­tu­rar infor­ma­ció que em sem­bla que podré neces­si­tar més tard. M’encanta la pos­si­bi­li­tat que té d’afegir case­lles de veri­fi­ca­ció a les llis­tes, el fet que indexi els tex­tos de les imatge que cap­tu­res (de manera que lla­vors pots trobar-​​les fàcil­ment amb el cer­ca­dor), la sin­cro­nit­za­ció en tots els dis­po­si­tius, l’organització mit­jan­çant lli­bre­tes i eti­que­tes… En defi­ni­tiva, collo­nuda i imprescindible!

Things. És l’aplicació GTD que fins ara se m’ha demos­trat més útil. Temps enrere havia fet ser­vir «Remember the Milk» però aca­bava per no fer-​​la ser­vir per­què suposo que no m’aportava gran cosa. Things sí que la trobo útil. Creo pro­jec­tes per agru­par tas­ques que he de fer i real­ment m’ajuda a no obli­dar qües­ti­ons importants…

Google Calendar. Suposo que no cal dir gran cosa de Google Calendar, no? És collo­nut. Faig ser­vir tres calen­da­ris amb colors dife­rents per a qües­ti­ons labo­rals, per­so­nals i de lleure i amb el wid­get que tinc a la pan­ta­lla prin­ci­pal del meu Android sem­pre tinc ben pre­sent el següent com­pro­mís. Si és espe­ci­al­ment impor­tant que no me n’oblidi afe­geixo noti­fi­ca­ci­ons per e-​​mail o, encara millor, per SMS (que a més són gratuïts).

I en què con­sis­teix el tan­ca­ment del dia? Actualment són 6 passos…

1.Repassar men­tal­ment com ha anat el dia. És tan sim­ple com fer l’esforç de recor­dar a què he dedi­cat les fran­ges de temps més relle­vants del dia i això ja m’ajuda a recu­pe­rar els esde­ve­ni­ments més des­ta­cats de la jor­nada.
2.Revisar el CIA. El CIA és una apli­ca­ció de la feina que és impor­tant man­te­nir actu­a­lit­zada. Si se m’ha esca­pat alguna cosa, l’hi anoto abans d’anar a dor­mir.
3.Revisar el Things. Bàsicament com­pro­var si alguna de les tas­ques que m’havia pro­po­sat per avui ha que­dat pen­dent; i si és així, re-​​planificar-​​la per l’endemà o per un altre dia.
4.Revisar el cor­reu elec­trò­nic (per­so­nal i labo­ral). Un dels hàbits que he can­viat és l’ús que faig del cor­reu elec­trò­nic (demà miraré d’escriure un post al res­pecte) i això implica una revi­sió al final del dia.
5.Planificar el dia següent. Bàsicament es tracta de fer un cop d’ull al Calendar per tenir pre­sents els esde­ve­ni­ments que ja tenia pro­gra­mats per l’endemà i hi inter­calo temps per a dedi­car a les tas­ques del Things que vull fer. Crec que és impor­tant pla­ni­fi­car un temps per dedi­car a les tas­ques si real­ment volem treure pro­fit d’un GTD…
6.Marcar que he fet el tan­ca­ment. La idea em va venir en lle­gir el post «El método Jerry Seinfeld para for­mar hábi­tos» i la veri­tat és que fun­ci­ona. En el meu cas l’aplico, d’una manera molt infan­til però pràc­tica, engan­xant un gomet al calen­dari de paper.

Ho he fet durant tot el gener i n’estic ben con­tent. Gràcies al gomet no me n’oblido, m’ajuda a treure més pro­fit dels dies i a sentir-​​me més satis­fet… i, molt impor­tant, a man­te­nir el dia a dia a una velo­ci­tat pausada!

El Magic: The Gathering™ –popu­lar­ment Màgic– és un joc de car­tes col·leccionables. Generalment enfronta dos juga­dors (tot i que poden jugar-​​se moda­li­tats amb més par­ti­ci­pants), cadas­cun dels quals dis­posa d’una bara­lla amb un mínim de 60 car­tes. En l’imaginari del joc, l’enfrontament dels juga­dors repre­senta una bata­lla entre mags. Les car­tes, a grans trets, són els encan­te­ris que uti­lit­zen i els éssers que invo­quen. Existeixen cinc colors per a cinc esco­les de màgia dife­rents: el blanc (ordre, pro­tec­ció, llum), el blau (conei­xe­ment, mani­pu­la­ció, il·lusió), el negre (fos­cor, ambi­ció, mort), el ver­mell (lli­ber­tat, emo­ció, impuls) i el verd (crei­xe­ment, ins­tint, natura) i, de cadas­cun d’aquests colors, car­tes de diver­sos tipus: sor­ti­le­gis, ins­tan­ta­nis, encan­ta­ments, cri­a­tu­res i cami­na­dors de plans (pla­neswalkers); a més de car­tes que no tenen color, com les ter­res (d’on els juga­dors extre­uen l’energia neces­sà­ria per a fer els encan­te­ris) i els artefactes.

Com que es tracta d’un joc col·leccionable, peri­ò­di­ca­ment es publi­quen noves edi­ci­ons i les seves cor­res­po­nents exten­si­ons amb car­tes inè­di­tes de manera que, a dia d’avui, la quan­ti­tat total de car­tes dife­rents supera les 10.000. Entre aquest extens catà­leg hi ha car­tes de diver­sos tipus segons la fre­qüèn­cia amb què apa­rei­xen en cada impres­sió. Així, tro­bem car­tes comuns, infre­qüents, rares, míti­ques i espe­ci­als que tenen, a la vegada, major o menor poder en el joc. No exis­teix una equi­va­lèn­cia directa entre la seva raresa i la seva uti­li­tat en el joc, si be és cert que les car­tes més ben valo­ra­des pels juga­dors acos­tu­men a ser rares (les míti­ques i les espe­ci­als sovint tenen més valor per als col·leccionistes que uti­li­tat en el joc). Hi ha car­tes que són molt útils per si matei­xes, car­tes que es com­bi­nen entre elles per a diver­ses estra­tè­gies, car­tes que es con­tra­res­ten, car­tes que són pràc­ti­ca­ment inú­tils en una par­tida, etc.

Per als juga­dors el punt de par­tida con­sis­teix a deci­dir qui­nes car­tes for­ma­ran part de la seva bara­lla. Sovint és un pro­cés llarg (cal anar acon­se­guint les car­tes: cambiant-​​les, comprant-​​les indi­vi­du­al­ment…), de pla­ni­fi­ca­ció de l’estratègia, de cor­rec­ci­ons fetes per assaig i error, d’intercanvis d’opinions amb altres juga­dors (Internet també és de gran ajuda, és clar)… però sobre­tot, és un pro­cés d’aprenentatge entre­tin­gut i diver­tit. Hi ha diver­sos for­mats de joc que clas­si­fi­quen les bara­lles segons les edi­ci­ons a les quals per­ta­nyen les seves car­tes, de tal manera que en els tor­ne­jos ofi­ci­als s’estableix un for­mat con­cret i només hi poden par­ti­ci­par juga­dors amb bara­lles d’aquell for­mat deter­mi­nat. Això suposa cer­tes limi­ta­ci­ons però també iguala les pos­si­bi­li­tats dels juga­dors d’aconseguir bara­lles com­pe­ti­ti­ves, ja que les car­tes més pode­ro­ses de les pri­me­res edi­ci­ons són cares… o molt cares! I poca broma, al cir­cuit Pro Tour de tor­ne­jos ofi­ci­als els pre­mis són espec­ta­cu­lars!

I per què explico tot això? Resulta que fa temps jo havia jugat a Magic. Devia ser cap a l’any 1994 o 1995, si fa o no fa, i a aque­lla època els juga­dors de Magic man­re­sans es reu­nien els diven­dres a la tarda al bar de Els Carlins per xer­rar, can­viar car­tes, fer unes quan­tes par­ti­des i pas­sar la tarda. Uns quants amics i jo, no recordo exac­ta­ment com (qui ens en devia par­lar?) vam aficionar-​​nos al Magic i durant una bona tem­po­rada vam ser assi­dus a les tar­des de Els Carlins. Comprovant a Card Kingdom les edi­ci­ons de les car­tes que teníem, cal­culo que devíem jugar durant un any i mig o dos. Després les meves car­tes van anar a parar a una capsa de saba­tes i allí s’han estat, uns quants anys… fins la set­mana pas­sada. Un amic em va comen­tar que jugava a Magic i em va venir de gust treure la pols a la meva antiga bara­lla per enfrontar-​​la a la seva, amb car­tes molt més noves. Vam com­par­tir unes cer­ve­ses tot escol­tant Radiohead i Tom Waits men­tre jugà­vem  3 o 4 par­ti­des i la veri­tat és que m’ho vaig pas­sar de conya.

En aque­lla època en què jo jugava a Magic Internet era una altra cosa i, és clar… he fli­pat bas­tant amb tot el con­tin­gut que hi ha, fòrums, boti­gues on-​​line espe­ci­a­lit­za­des, etc. de fet, he de con­fes­sar que no m’he pogut resis­tir a com­prar 8 o 10 car­tes (de les bara­tes, eh!) que em fal­ta­ven per pulir la bara­lla… és clar que ara ja he des­co­bert que hi ha alter­na­ti­ves millors en edi­ci­ons més noves… ja l’hem feta bona!

Dies enrere dis­cu­tíem amb alguns amics a Buzz sobre l’ètica de la reco­pi­la­ció de dades que poden fer els llocs web usant Google Analytics arran de la notí­cia que Alemanya mul­tarà amb un màxim de 50.000€ l’ús d’aquesta eina. Aprofitant que aquest mes de gener aquest blog cele­bra el pri­mer ani­ver­sari, m’agradaria fer públi­ques les dades més relle­vants que Google Analytics m’ha per­mès descobrir.

Visites

Durant 2010, aquest blog ha tin­gut un total de 3.226 visi­tes i, en aques­tes, ha ser­vit 6.315 pàgi­nes vis­tes. El repar­ti­ment de les visi­tes durant els dotze mesos s’aprecia en el següent gràfic:

La pro­gres­sió, en línies gene­rals, és ben satis­fac­tò­ria! De mit­jana, aques­tes 3.226 visi­tes (no dic visi­tants, per­què no són per­so­nes úniques sinó que s’inclouen les repe­ti­des visi­tes dels lec­tors més fidels) han con­sul­tat 1,96 pàgi­nes per visita i han dedi­cat 2:06 minuts a la lec­tura del blog.

Visitants i equips

La quan­ti­tat única de visi­tants (s’entén que d’ordinadors, no de per­so­nes) ha estat de 2.505. Dels quals apro­xi­ma­da­ment el 77% han fet una única visita al blog, un 8% n’han fet només dues, un 9% entre 3 i 8 i el 6% res­tant entre 9 i 100. Mirat de forma opti­mista es podria dir que un 15% dels visi­tants del blog són lec­tors més o menys fidels; als quals apro­fito per donar-​​vos les grà­cies i saludar-​​vos! :P

Quant a l’ús de nave­ga­dors, sis­te­mes ope­ra­tius i carac­te­rís­ti­ques tèc­ni­ques dels equips que s’empren per a visi­tar el blog, el millor serà veure uns gràfics:

Navegadors més emprats per visi­tar el blog

Sistemes ope­ra­tius emprats per visi­tar el blog

Tot i que Firefox és, en con­junt, el nave­ga­dor més emprat; si con­si­de­rem només les 2.480 visi­tes fetes amb Windows, Internet Explorer con­ti­nua domi­nant (Explorer=1.286, Firefox=966, Altres=228).

Les 3 reso­lu­ci­ons de pan­ta­lla més comuns són 1024×768 (24%), 1280×1024 (17%) i 1280×800 (16%). Per sort queda poca gent a 800×600 (2,5%) i la resta (59,5%) uti­lit­zen reso­lu­ci­ons supe­ri­ors a les 3 primeres!

Un 3,25% del total de visi­tes, és a dir, 105 s’han fet des de dis­po­si­tius mòbils. Aproximadament el 70% amb Android, el 20% amb iPhone i el 10% res­tant entre iPod, iPad, Symbian i BlackBerry.

Fonts de tràfic

Veure com ha vin­gut a parar la gent al blog sem­pre és de les obser­va­ci­ons més diver­ti­des i entre­tin­gu­des. D’entrada:

Un 64% ha arri­bat aquí des­prés de fer una recerca a Google, un 18% a tra­vés de les adre­ces d’interès del seu nave­ga­dor o escri­vint direc­ta­ment http://​blog​.jor​di​ne​bot​.cat o http://​jor​di​ne​bot​.cat/blog (això lliga per­fec­ta­ment amb aquell 15% de lec­tors fidels que dèiem abans), un 2,5% des de Twitter, un 2% des de l’index de jor​di​ne​bot​.cat i un 1,5% des de Facebook. El 12% res­tant des d’altres cer­ca­dors, índexs, direc­to­ris, etc.

Si ens cen­trem en les visi­tes que s’han pro­duït a resul­tes d’una recerca en un bus­ca­dor, Analytics pro­por­ci­ona infor­ma­ció sobre les parau­les clau uti­lit­za­des. El top 5 és el següent (entre parèn­te­sis el número de visi­tes pro­por­ci­o­na­des per aquesta cerca):

1. actic nivell mitjà (103)
2. actic nivell mitja (69)
3. pre­gun­tes actic (56)
4. actic mitja (50)
5. temari actic (46)

Queda clarís­sim doncs, que de tot allò que parlo, el que més interessa al públic en gene­ral és l’ACTIC. Hem de bai­xar fins a la posi­ció 11 per tro­bar la pri­mera recerca no rela­ci­o­nada amb l’examen de com­pe­tèn­cies en TIC. Per apor­tar una mica de vari­e­tat (totes les que hi ha entre­mig estan rela­ci­o­na­des amb l’ACTIC):

11. serra del verd (18)

18. jordi nebot (13)

25. mir­ror local ubuntu 10.04 (10)

27. lli­bres per kindle (9)

46. les agu­lles rodo­nes (5)

Tanmateix, és a les dar­re­res posi­ci­ons del ranking entre els cen­te­nars i cen­te­nars de recer­ques que només han apor­tat un visi­tant al blog que s’hi tro­ben les més gra­ci­o­ses. Heus ací alguns exem­ples (entre claus alguns comen­ta­ris meus) :

• el pp com fan la propaganda
• els immi­grants tenen més aju­des que la gent d’aquí
• idees per la pira­te­ria informàtica
• ja que pagar per fer la prova de nivell del actic [ja que pagar!!!]
• moros i aju­des soci­als [!]
• odi­ant bash [sí, a vega­des és com­pli­cada la sin­taxi dels scripts XD]
• pago be per que em facin les pro­ves tic [la gent con­fon Google amb un tau­lell d’anuncis?]
• que faig per sopar?
• que faig?
• que faig???????????????????
• surto a córrer?
• tenen la culpa los immigrantes
• vol­dria apro­bar l’examen [com tot­hom…]

Contingut

Quant al con­tin­gut més visi­tat de la pàgina, havent vist com van les recer­ques de Google no és com­pli­cat fer-se’n una idea… Els posts que apor­ten més visi­tes són amb dife­rèn­cia els que par­len de l’ACTIC (més del 50% de les visi­tes) seguits dels que par­len del cer­ti­fi­cat idCAT (menys del 10% ja). En gene­ral, els més con­cor­re­guts són aquells que miren d’aportar solu­ci­ons o mèto­des per a resol­dre pro­ble­mes de caire tec­no­lò­gic o infor­mà­tic (que agrupo amb l’etiqueta howto) i no ho són tant, com és com­pren­si­ble, els que podríem ano­me­nar “arti­cles d’opinió”.

Em resulta curiós que de les 6.315 pàgi­nes vis­tes només 84 hagin estat a l’apartat «Quant a mi». Em resulta curiós no pas per­què cre­gui que la gent ha de tenir el més mínim interès en mi (Déu me’n guard!) sinó per­què la pàgina d’informació sobre l’autor és una de les que inva­ri­a­ble­ment sem­pre cerco i lle­geixo en qual­se­vol blog al que vaig a parar (m’agrada saber més coses de les per­so­nes a qui lle­geixo) i em pen­sava que aquesta curi­o­si­tat estava més extesa. Aleshores, o bé m’equivoco… o bé la pàgina és poc acces­si­ble… o bé res de tot això per­què treure con­clu­si­ons basant-​​me en l’estudi única­ment del meu blog és una mica absurd.