Aquest és el blog personal d'en Jordi Nebot

Feia ben bé dos anys que no feia cap via fer­rada i aquest juliol, jun­ta­ment amb alguns amics, m’hi he tor­nat a engan­xar. La veri­tat és que trobo que són una acti­vi­tat molt agra­ïda i com­plerta, que ens per­met gau­dir d’espais natu­rals ben sovint inac­ces­si­bles, tranquil·litat i pas­se­ja­des que bé valen la pena.

A prin­ci­pis de mes vam repren­dre l’activitat amb la mítica Regina de Peramola (amb total cer­tesa la que he fet més vega­des) i hem con­ti­nuat, cada cap de set­mana, amb la de les Baumes Corcades a Centelles (famosa pel seu impres­si­o­nant pont nepa­lès de 68 metres), la Teresina de Montserrat (pre­cà­ria però encan­ta­dora… és Montserrat!) que no havia fet mai; i per rema­tar la feina, aquest dis­sabte pas­sat vam desplaçar-​​nos fins a Solius per fer una via que, des que la vaig fer per pri­mera vegada farà ben bé 3 o 4 anys, ha estat la meva pre­fe­rida: Les Agulles Rodones.

Es tracta d’una via equi­pada per Albert Gironés l’any 2005 real­ment exi­gent. És llarga, lenta i dura, en defi­ni­tiva: molt ben parida!

Material neces­sari
L’habitual per qual­se­vol via ferrada:

• Arnés
• Bagues de segu­re­tat amb dissipador
• Casc
• Guants
• Cintes express o bagues cur­tes per repo­sar (impres­cin­di­bles aquí!)

Específic per aquesta via:

• Corda de 60 m. (hi ha algun ràpel de >20 m.)
• Corda de 30 m. (opci­o­nal, però s’agraeix en els ràpels més curts)
• Material per rape­lar: mos­quetó de segu­re­tat, vuit o des­cen­sor tipus Verso™
• Politja per cable d’acer i mos­quetó de segu­re­tat per la tirolina
• 5 o 6 mos­que­tons (reco­ma­na­bles; ens aju­da­ran a fer la tiro­lina més “elegant”)

Al llarg de la pro­gres­sió per tota la via tro­ba­rem (si no recordo mala­ment) un pont tibetà, 4 o 5 ponts nepa­le­sos (tots ells de lon­gi­tuds infe­ri­ors als 15 o 20 m.), uns 8 o 10 ràpels (d’entre 5 i 25 m. aprox.) alguns dels quals amb punts d’inici i/​o final força expo­sats (a mitja paret, p. ex. on no és gens còmode mun­tar ni reple­gar la corda), una tiro­lina d’uns 20 m. i diver­sos trams des­plo­mats sense gra­pes per als peus força durs (sobre­tot tenint en compte el can­sa­ment acu­mu­lat). Amb tot ple­gat, nos­al­tres vam tri­gar 7 hores a fina­lit­zar la via (comp­tant l’aproximació, el retorn i la para­deta per menjar-​​nos l’entrepa i el pinso de rigor) de manera que si la feu a l’estiu comp­teu –com a mínim– dos litres i mig d’aigua per per­sona (no, no n’hi ha prou amb la típica ampo­lla de litre i mig)

Els enlla­ços entre els diver­sos trams no són gens obvis, de manera que quan no sapi­gueu per on con­ti­nuar cal exa­mi­nar a cons­ci­èn­cia el ter­reny. Consell: bus­queu les fites de pedra i cer­queu al vol­tant. El tram més difí­cil de loca­lit­zar comença amb un ràpel que queda real­ment ama­gat! El camí de retorn, fins que no podem anomenar-​​lo com a tal, trans­corre per un cor­riol que té algun pas força com­pro­mès i no està equi­pat. Compte! No és qües­tió de fer-​​se mal un cop aca­bada la via ferrada!

Per aca­bar, deixeu-​​me dir que “legal­ment” la via està tan­cada per­què fa temps (des­co­nec exac­ta­ment quant) que no s’hi fa man­te­ni­ment. En gene­ral l’estat de les instal·lacions és bo, però si que hi ha alguna cadena rove­llada que cal­dria subs­ti­tuir i a nos­al­tres ens va sal­tar un para­bolt del cable de vida en una zona de des­cans afor­tu­na­da­ment gens arris­cada. Hi ha vies en estats molt més pre­ca­ris (les de Montserrat, per exem­ple) que no cons­ten pas com a tan­ca­des, per tant la reco­ma­na­ció final és la de sem­pre: sen­tit comú i responsabilitat!

Gràcies a l’Albert Gironès per haver instal·lat aquesta via i al web dean​dar​.com per les res­se­nyes de les altres vies que he enlla­çat. Està molt bé aquesta pàgina!