Feia ben bé dos anys que no feia cap via ferrada i aquest juliol, juntament amb alguns amics, m’hi he tornat a enganxar. La veritat és que trobo que són una activitat molt agraïda i complerta, que ens permet gaudir d’espais naturals ben sovint inaccessibles, tranquil·litat i passejades que bé valen la pena.
A principis de mes vam reprendre l’activitat amb la mítica Regina de Peramola (amb total certesa la que he fet més vegades) i hem continuat, cada cap de setmana, amb la de les Baumes Corcades a Centelles (famosa pel seu impressionant pont nepalès de 68 metres), la Teresina de Montserrat (precària però encantadora… és Montserrat!) que no havia fet mai; i per rematar la feina, aquest dissabte passat vam desplaçar-nos fins a Solius per fer una via que, des que la vaig fer per primera vegada farà ben bé 3 o 4 anys, ha estat la meva preferida: Les Agulles Rodones.
Es tracta d’una via equipada per Albert Gironés l’any 2005 realment exigent. És llarga, lenta i dura, en definitiva: molt ben parida!
Material necessari
L’habitual per qualsevol via ferrada:
- Arnés
- Bagues de seguretat amb dissipador
- Casc
- Guants
- Cintes express o bagues curtes per reposar (imprescindibles aquí!)
Específic per aquesta via:
- Corda de 60 m. (hi ha algun ràpel de >20 m.)
- Corda de 30 m. (opcional, però s’agraeix en els ràpels més curts)
- Material per rapelar: mosquetó de seguretat, vuit o descensor tipus Verso™
- Politja per cable d’acer i mosquetó de seguretat per la tirolina
- 5 o 6 mosquetons (recomanables; ens ajudaran a fer la tirolina més “elegant”)
Al llarg de la progressió per tota la via trobarem (si no recordo malament) un pont tibetà, 4 o 5 ponts nepalesos (tots ells de longituds inferiors als 15 o 20 m.), uns 8 o 10 ràpels (d’entre 5 i 25 m. aprox.) alguns dels quals amb punts d’inici i/o final força exposats (a mitja paret, p. ex. on no és gens còmode muntar ni replegar la corda), una tirolina d’uns 20 m. i diversos trams desplomats sense grapes per als peus força durs (sobretot tenint en compte el cansament acumulat). Amb tot plegat, nosaltres vam trigar 7 hores a finalitzar la via (comptant l’aproximació, el retorn i la paradeta per menjar-nos l’entrepa i el pinso de rigor) de manera que si la feu a l’estiu compteu –com a mínim– dos litres i mig d’aigua per persona (no, no n’hi ha prou amb la típica ampolla de litre i mig)
Els enllaços entre els diversos trams no són gens obvis, de manera que quan no sapigueu per on continuar cal examinar a consciència el terreny. Consell: busqueu les fites de pedra i cerqueu al voltant. El tram més difícil de localitzar comença amb un ràpel que queda realment amagat! El camí de retorn, fins que no podem anomenar-lo com a tal, transcorre per un corriol que té algun pas força compromès i no està equipat. Compte! No és qüestió de fer-se mal un cop acabada la via ferrada!
Per acabar, deixeu-me dir que “legalment” la via està tancada perquè fa temps (desconec exactament quant) que no s’hi fa manteniment. En general l’estat de les instal·lacions és bo, però si que hi ha alguna cadena rovellada que caldria substituir i a nosaltres ens va saltar un parabolt del cable de vida en una zona de descans afortunadament gens arriscada. Hi ha vies en estats molt més precaris (les de Montserrat, per exemple) que no consten pas com a tancades, per tant la recomanació final és la de sempre: sentit comú i responsabilitat!
Instal·lació | Vertigen | Dificultat |
Gràcies a l’Albert Gironès per haver instal·lat aquesta via i al web deandar.com per les ressenyes de les altres vies que he enllaçat. Està molt bé aquesta pàgina!
