De totes les per­so­nes que conec, diria que sóc qui té més per­fils en xar­xes soci­als i segu­ra­ment també qui –a diari– n’utilitza més. No ho dic com un fet posi­tiu, ni nega­tiu; sinó com això: un fet.

Des que vaig acce­dir per pri­mera vegada a Internet, al vol­tant de 1997, m’ha apas­si­o­nat aquest món. Ja no sé quina fou la meva pri­mera adreça de cor­reu elec­trò­nic, però sí que recordo amb nos­tàl­gia alguns dels llocs web que vaig crear a tots els hos­tings gra­tu­ïts de l’època (Tripod, Geocities, Lycos…), el Nescafib, el MUD Medina, etc. Portar un ker­nel Linux en un dis­quet de 3½ per a rei­ni­ciar els ordi­na­dors de lle­tres o psi­co­lo­gia de la UAB i con­fi­gu­rar (“robar”) una IP per acon­se­guir accés a Internet era, en aque­lla època, una cosa emo­ci­o­nant i pro­hi­bida. Utilitzar un ter­mi­nal no era cosa de fre­akys i/​o infor­mà­tics sinó la única manera de xate­jar abans del mIRC. Ara, tot ple­gat, ho trobo entranyable…

Dels 56 Kbps del meu pri­mer mòdem als 20 Mbps del rou­ter que tinc sobre la taula ha plo­gut molt. Ara el que ho peta són les xar­xes soci­als (social media, digueu-n’hi com vul­gueu) i, la veri­tat, con­ti­nuo tro­bant igual d’apassionant tot això en què s’ha con­ver­tit Internet. Facebook des­a­pa­rei­xerà, però la intel·ligència col·lectiva és aquí per quedar-​​se i farà can­viar –espero i desitjo– molts dels para­dig­mes actu­als de govern, art, entre­te­ni­ment, consum…

Però bé, dei­xem estar les bata­lle­tes i les espe­cu­la­ci­ons i tor­nem al que volia expli­car. Deia al prin­cipi que la meva vida 2.0 és molt activa. Deixeu-​​me fer memò­ria i il·lustrar-ho una mica. Escric aquest blog per­so­nal des de fa dos anys i abans en vaig tenir un altre (2006−2010). També vaig man­te­nir durant dos anys (2007−2009) un blog sobre GNU/​Linux ano­me­nat llen­got:~# i n’he comen­çat i aban­do­nat, que recordi, 3 o 4 més. A banda d’un blog, també man­tinc un tlog (tum­ble­log) a la pla­ta­forma Tumblr des del 2009 on hi poso con­tin­gut a diari. També a diari uso Twitter, Foursquare i Facebook (aquest dar­rer cada cop menys) i miro peri­ò­di­ca­ment els meus per­fils a Google+, Linkedin (l’eterna assig­na­tura pen­dent), Youtube, Flickr, Pinterest…

He pro­vat, ni que sigui per saber de què van o què apor­ten de nou, totes les xar­xes soci­als temà­ti­ques (ver­ti­cals, en diuen) que he tro­bat. De foto­gra­fia: 500px, Lomography, Instagram, Mytubo, PicPlz; de música: Last​.fm, Soundcloud, Mixcloud, Ping… de viat­ges: Wolpy, Dopplr, TripAdvisor; de consum/​productes/​serveis: Svpply, Lockerz, Bliquo, The Fancy; d’esports: Endomondo, RunKeeper, SportsTracker, Wikiloc, Cuspidis, BlooSee… i expe­ri­ments més o menys reei­xits: Path, Posterous, Diaspora, Waze, Buzz, Wave, StumbleUpon… I sé que me’n deixo unes quan­tes. Les úniques que conec i no he pro­vat són: Tuenti, Vk i hi5; no sé per­què… o sí.

Per fer via, estic fami­li­a­rit­zat com a mínim amb les més cone­gu­des. També he usat (i uso) múl­ti­ples apli­ca­ci­ons per a gestionar-​​les (els típics HootSuite, TweetDeck, etc, etc, etc.) o automatitzar-​​les i combinar-​​les (pot­ser no tan cone­gu­des: Iffft, Buffer, SGPlus, so on and so forth). Suposo que –tot i que odio l’expressió– puc ser con­si­de­rat un expert en xar­xes soci­als; però mai un com­mu­nity mana­ger. Tot i que alguna vegada m’han dit que podria ser-​​ho, crec que domino bé el mitjà/​canal (i això és indis­pen­sa­ble per a un CM), però el màr­que­ting i la comu­ni­ca­ció no són el meu fort (i entenc que això és encara més important).

I tot això, per què ho escrivia?

[Continuarà… pot­ser]

Acabo de fixar-​​me mirant els arxius del blog que des que el vaig re-​​estrenar (gener de 2010) no havia escrit mai més de 5 entra­des en un mes. Amb aquesta, per tant, supero el llin­dar per pri­mer cop i man­tinc una mit­jana d’una publi­ca­ció al dia aquest agost. —És clar que escri­vint collo­na­des com aquesta… pot pen­sar, amb tota la raó del món, el lec­tor des­pis­tat que hagi vin­gut a parar aquí o els hipo­tè­tics segui­dors del fil RSS (hola?)

Sigui com vul­gui, això és un blog per­so­nal i aquesta la seva “uti­li­tat”. I si durant les vacan­ces s’ha con­ver­tit en una mena de diari per­so­nal de l’estiu, no és sinó per­què em ve de gust escriure’l.

I què he fet i dei­xat de fer avui?

Doncs avui no he anat a cami­nar. La pri­mera inten­ció era anar a pujar el Comapedrosa (per Andorra) que és un altre dels cims que em venia de gust fer; però vaig pen­sar que anar a fer trac­tes fron­te­rers amb la Guàrdia Civil amb el meu cotxe (que té la ITV cadu­cada des de fa uns tres mesos i un estat gene­ral lamen­ta­ble que crida força l’atenció –sobre­tot quan freno) pot­ser no seria el més intel·ligent al que puc dedi­car aquests dies. Anar-​​hi per la Vall Ferrera tam­poc ho con­tem­plava per­què hi aniré a prin­ci­pis de la set­mana que ve per fer la Pica i el Monteixo.

Amb tot ple­gat, he donat repòs a les cames (que també va bé) i des­prés d’esmorzar he anat fins a Blanes amb tren. Exagerant una mica: tota una odis­sea; sense exa­ge­rar: un viatge força incò­mode. Amb les obres de Sagrera el final de la línia R4 és a Sant Andreu Arenal, de manera que he hagut d’agafar el metro L1 per anar fins a Clot-​​Aragó i pren­dre la R1 cap a Blanes. Es dóna a més la cir­cums­tàn­cia que Blanes deu ser la única ciu­tat de la costa que no té l’estació de Renfe a pri­mera línia de mar, de manera que des­prés de les 3 hores de tren m’ha tocat cami­nar 20 minuts. Almenys, tot i patir un aire con­di­ci­o­nat irra­ci­o­nal i insà durant tot el tra­jecte, m’he recon­ci­liat amb Olive Kitteridge.

He arri­bat quan ja m’esperaven a punt per fer el ver­mut i dinar. Després de la sobre­taula, una llarga i pla­ent mig­di­ada a la platja. Ah! I tot i ser a la platja no m’he banyat: m’he dut­xat, del xàfec que ens ha cai­gut al damunt!

Redecora la teva vida [digital].

Serveixi aquesta entrada per a rellan­çar El blog que faig: aquest blog. Durant qua­tre anys, si fa o no fa, he anat man­te­nint un (o més d’un) blog per­so­nal. Hi ha hagut èpoques molt pro­duc­ti­ves (2007, per exem­ple) i d’altres que no ho han sigut tant (2009, per exem­ple). Suposo que per motius diver­sos… i en puc entre­veure alguns.

Durant aquest temps també m’he anat sumant a mul­ti­tud de xar­xes soci­als d’aquesta ano­me­nada web 2.0. Algunes m’han agra­dat, d’altres no tant; algu­nes m’han interes­sat i m’han resul­tat útils i d’altres… gens ni mica. Deixant de banda les expe­ri­èn­cies més o menys posi­ti­ves amb Twitter, Facebook, Dopplr, Wolpy, Ning, FriendFeed, MySpace, etc. aquesta mul­ti­pli­ci­tat de ser­veis m’ha dut un des­a­gra­da­ble efecte col·lateral en forma de –podria dir-​​ne– des-​​identitat. En tots aquests ser­veis hi busco (i hi trobo, de vega­des) cert grau de satis­fac­ció per­so­nal. Satisfacció que de cap de les mane­res he acon­se­guit quan no m’he sen­tit iden­ti­fi­cat i con­tent del que escri­via, publi­cava, enlla­çava… En els dar­rers mesos, aquesta manca d’identitat en els con­tin­guts (i en les for­mes) s’ha esde­vin­gut més que mai. En aques­tes con­di­ci­ons em resulta impen­sa­ble que cap pro­jecte per­so­nal que comenci pugui reeixir.

Ara em sem­bla que vaig ente­nent més bé aquesta Internet social i tinc més clar quin ús vull fer-​​ne (per­què sí, vull formar-​​ne part). Sent així, reprenc aquest blog per­so­nal (havent-​​ne esbor­rat les entra­des ante­ri­ors) i espero que tot ple­gat vagi pre­nent forma.

Sigues ben­vin­gut visitant ;-)