Sigui com vulgui, això és un blog personal i aquesta la seva “utilitat”. I si durant les vacances s’ha convertit en una mena de diari personal de l’estiu, no és sinó perquè em ve de gust escriure’l.

I què he fet i deixat de fer avui?

Doncs avui no he anat a caminar. La primera intenció era anar a pujar el Comapedrosa (per Andorra) que és un altre dels cims que em venia de gust fer; però vaig pensar que anar a fer tractes fronterers amb la Guàrdia Civil amb el meu cotxe (que té la ITV caducada des de fa uns tres mesos i un estat general lamentable que crida força l’atenció –sobretot quan freno) potser no seria el més intel·ligent al que puc dedicar aquests dies. Anar-hi per la Vall Ferrera tampoc ho contemplava perquè hi aniré a principis de la setmana que ve per fer la Pica i el Monteixo.

Amb tot plegat, he donat repòs a les cames (que també va bé) i després d’esmorzar he anat fins a Blanes amb tren. Exagerant una mica: tota una odissea; sense exagerar: un viatge força incòmode. Amb les obres de Sagrera el final de la línia R4 és a Sant Andreu Arenal, de manera que he hagut d’agafar el metro L1 per anar fins a Clot-Aragó i prendre la R1 cap a Blanes. Es dóna a més la circumstància que Blanes deu ser la única ciutat de la costa que no té l’estació de Renfe a primera línia de mar, de manera que després de les 3 hores de tren m’ha tocat caminar 20 minuts. Almenys, tot i patir un aire condicionat irracional i insà durant tot el trajecte, m’he reconciliat amb Olive Kitteridge.

He arribat quan ja m’esperaven a punt per fer el vermut i dinar. Després de la sobretaula, una llarga i plaent migdiada a la platja. Ah! I tot i ser a la platja no m’he banyat: m’he dutxat, del xàfec que ens ha caigut al damunt!

Serveixi aquesta entrada per a rellançar El blog que faig: aquest blog. Durant quatre anys, si fa o no fa, he anat mantenint un (o més d’un) blog personal. Hi ha hagut èpoques molt productives (2007, per exemple) i d’altres que no ho han sigut tant (2009, per exemple). Suposo que per motius diversos… i en puc entreveure alguns.

Durant aquest temps també m’he anat sumant a multitud de xarxes socials d’aquesta anomenada web 2.0. Algunes m’han agradat, d’altres no tant; algunes m’han interessat i m’han resultat útils i d’altres… gens ni mica. Deixant de banda les experiències més o menys positives amb Twitter, Facebook, Dopplr, Wolpy, Ning, FriendFeed, MySpace, etc. aquesta multiplicitat de serveis m’ha dut un desagradable efecte col·lateral en forma de –podria dir-ne– des-identitat. En tots aquests serveis hi busco (i hi trobo, de vegades) cert grau de satisfacció personal. Satisfacció que de cap de les maneres he aconseguit quan no m’he sentit identificat i content del que escrivia, publicava, enllaçava… En els darrers mesos, aquesta manca d’identitat en els continguts (i en les formes) s’ha esdevingut més que mai. En aquestes condicions em resulta impensable que cap projecte personal que comenci pugui reeixir.

Ara em sembla que vaig entenent més bé aquesta Internet social i tinc més clar quin ús vull fer-ne (perquè sí, vull formar-ne part). Sent així, reprenc aquest blog personal (havent-ne esborrat les entrades anteriors) i espero que tot plegat vagi prenent forma.

Sigues benvingut visitant ;-)