Dado que he comprobado hoy que se han descargado más copias ilegales de mi novela que copias han sido compradas, anuncio oficialmente que no voy a volver a publicar libros en una temporada muy larga. No al menos hasta que esta situación se regule de alguna manera. A mí no me apetece pasarme tres años trabajando como una negra para esto. Si quiero regalar novelas, haré copias para mis amigos en plan Sebastian Venable.

Lucía Etxebarria.

Amb aquest missatge a la seva pàgina de Facebook, Lucía Etxebarria destapava –diumenge passat– la caixa dels trons. D’aleshores ençà, i al ritme frenètic habitual d’aquesta mena de successos, la bola s’ha anat fent cada vegada més grossa. Etxebarria diu que ha rebut insults, amenaces i desqualificacions. És tan cert com trist, però només cal una recerca a Twitter per a comprovar-ho. Posteriorment Etxebarria ha comès l’error d’enfrontar-se a la turba; un nou episodi de la tirania de les multituds (un concepte de Ricardo Galli).

¿ Los k me insultáis sois ricos, habéis heredado, no tenéis k pagar facturas?

— Lucia Etxebarria(@LaEtxebarria) December 20, 2011

No sóc lector de l’escriptora valenciana però lamento que hagi de passar per aquesta situació. Sap greu perquè, de fet, és víctima per partida doble: de l’evolució de la tecnologia i de la gent que la insulta per lamentar-se’n. Això sí, crec que, igual que molts altres creadors que s’han vist immersos en polèmiques semblants en els darrers temps (segurament Ramoncín i Alejandro Sanz en són els casos més sonats) la senyora Etxebarria s’equivoca –i molt– a l’hora de senyalar el culpable de la seva desgràcia. Ella diu que «le resulta “increíble” que la gente “no entienda” que los escritores, como el resto de las profesiones, tengan que cobrar por su trabajo» i a mi, el que em resulta increïble és que hi hagi persones que no entenguin que poca gent està disposada a pagar per una cosa que pot obtenir gratuïtament, des de casa, sense cap esforç.

Tothom entén que si tinc una pomera al pati de casa no aniré al mercat a comprar pomes. Tothom entén que si tinc un congelador a la cuina que em permet fer glaçons no els aniré a comprar al supermercat. Ni a cap venedor de fruita li passarà pel cap de prohibir que la gent tingui pomeres a casa; ni cap venedor/repartidor de gel pretendrà que els compradors de congeladors els paguin una taxa per compensar les seves pèrdues. De moment ningú ha inventat la màquina de copiar pernils, però tots tenim a casa la màquina de copiar música, audiovisuals i llibres…

Al llarg de la història, l’imparable avenç de la tecnologia s’ha endut per davant desenes (centenars) d’oficis que avui dia ja no tenen sentit i m’imagino que per a moltes famílies dels segles XVIII, XIX, XX… veure com les seves fonts d’ingressos es reduïen de forma alarmant (o desapareixien del tot) deu haver suposat el vessament de moltes llàgrimes. La ràbia i la impotència que això deu comportar són ben comprensibles; però d’una manera o altra aquestes famílies sempre han tirat endavant.

Ara som al segle XXI i la informàtica domèstica i, sobretot, l’Internet amenacen alguns oficis relacionats amb la producció i la distribució de textos, imatges i sons. Escriptors, periodistes, editors, productors, músics, compositors, distribuïdors… s’han de plantejar el futur de les seves professions. Algunes es podran reinventar, en d’altres només hi haurà lloc per a uns quants i d’altres, més tard o més d’hora, desapareixeran. Per fortuna, també se’n creen de noves! Sense anar més lluny el proveïment d’accés a Internet és un servei relativament recent que dóna feina a moltes persones i empreses (a les quals, dit sia de passada, alguns volen carregar el mort d’aquesta “suposada” fi dels creadors).

Podríem entrar en un debat molt més profund sobre l’ètica i la legalitat de copiar obres artístiques. No és l’objectiu d’aquesta entrada, així que quant a l’ètica només diré que, almenys en els casos concrets que més es qüestionen avui dia (música, pel·lícules, sèries i llibres), estic a favor de la seva lliure compartició entre usuaris sense ànim de lucre. I pel que fa a la legalitat, crec que no té gaire sentit parlar-ne quan sembla que la majoria de legisladors d’aquest país encara no han identificat ni entès el problema…

Per acabar –i reconduir una mica el post– no em puc estar de recordar a la senyora Etxebarria que mai a la història de la humanitat l’objectiu de la literatura ha sigut el de pagar factures i –parafrasejant Brian Eno– «there is no reason why anyone should have made so much money from selling records books except that everything was right for this period of time» (traducció amb context). El contrari em sembla una falta de respecte als milions d’escriptors no professionals que cada dia escriuen per amor a l’art. Perquè, sobretot, no perdem de vista que estem parlant d’això: d’Art.

Actualització: Recomano la lectura d’un post d’Hernán Casciari dirigit a Lucía Etxebarria

Creo que los discos fueron sólo una pequeña burbuja a través de los tiempos y todos los que se ganaron la vida con ellos durante un tiempo fueron afortunados. No hay ningún motivo por el que nadie debería haber hecho mucho dinero vendiendo discos excepto que durante ese momento en el tiempo todo estaba preparado para ello. Siempre supe que se acabaría más tarde o más temprano. No podía durar, y ya se está acabando. No es algo que me preocupe especialmente, me gusta cómo van las cosas ahora.

Esa época de los discos ha sido un accidente. Es como cuando tenías una fuente de grasa de ballena en 1840 y la podías usar como combustible. Antes de tener gas natural, si te dedicabas a lo de la grasa de ballena eras el tío más rico del mundo. Después llegó el gas natural, y te quedaste con la casa llena de tu puta grasa de ballena. Lo siento, amigo, la historia se mueve. La música grabada es como la grasa de ballena. Llegará algo que ocupará su lugar.

Declaracions de Brian Eno en una entrevista de Paul Morey. (Via Ivalladt). Merci per compartir-ho Guille ;-)