Tot era de tot­hom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

Ovidi Montllor.

Deu fer cosa de deu dies, en un d’aquells típics exer­ci­cis d’inserció labo­ral que es fan als cur­sos de for­ma­ció ocu­pa­ci­o­nal, van demanar-​​nos de des­ta­car cinc vir­tuts i cinc defec­tes de la nos­tra per­so­na­li­tat. Sent cons­ci­ent que no tot és blanc o negre, vaig ano­tar (en qua­li­tat de vir­tut) que em con­si­dero una per­sona emi­nent­ment raci­o­nal. Vull dir amb això que miro de valo­rar sem­pre les opi­ni­ons (ali­e­nes i prò­pies) en fun­ció dels argu­ments que les sus­ten­ten; i intento dei­xar de banda altres cri­te­ris secun­da­ris, com per exem­ple la seva auto­ria. En resum, sóc de l’opinió que ser capaç d’argumentar un pen­sa­ment propi és bàsic (impres­cin­di­ble, diria) per a ésser con­si­de­rat seri­o­sa­ment pels altres.

En canvi, hi ha almenys un àmbit en el qual tinc molt clar que les argu­men­ta­ci­ons són total­ment inne­ces­sà­ries: la manera de viure de cadascú. Ningú hau­ria d’haver de donar expli­ca­ci­ons sobre la seva forma de viure, les seves cre­en­ces, afi­ci­ons, gus­tos, ori­en­ta­ci­ons sexu­als, etc. ni a les per­so­nes del seu entorn ni, menys encara, a l’estat. Per exten­sió, qual­se­vol grup de per­so­nes que ho desitgi –i en sigui capaç– s’hauria de poder posar d’acord sobre com viure en comu­ni­tat sense neces­si­tat de donar expli­ca­ci­ons als altres. Sempre i quan, s’entén, no pre­ten­guin ani­hi­lar els veïns!

La for­ma­lit­za­ció d’aquesta idea, que podríem qua­li­fi­car de libe­ral, m’ha sor­git arran de la lec­tura dels comen­ta­ris que sus­cita una notí­cia tan banal com «Tormenta en Catalunya por el mapa del tiempo de TV3». Llegir els comen­ta­ris dels dia­ris és una acti­vi­tat molt poc salu­da­ble i acos­tuma a ser un exer­cici per­fecte si volem per­dre la poca fe que ens quedi en la huma­ni­tat. En qual­se­vol notí­cia polí­tica o poli­tit­zada entorn el con­flicte català-​​espanyol tro­ba­rem, en una banda i a l’altra, usu­a­ris cer­cant les més remo­tes i rocam­bu­les­ques argu­men­ta­ci­ons; car­go­lant la lògica, la his­tò­ria, la lin­güís­tica fins i tot, per mirar d’extreure’n algun punt que els sem­bla que els dóna la raó. És fàcil veure pas­se­jar entre els comen­ta­ris els Reis Catòlics, Castella, la Corona d’Aragó, Jaume I, Franco, el 1714… o, si fa falta, Ausiàs March i Ramon Llull. Amb tanta per­so­na­li­tat, hom podria pen­sar que s’està tra­mant una nova estrofa de “Qualsevol nit pot sor­tir el sol”…

Que en els dar­rers anys la volun­tat inde­pen­den­tista va a l’alça al Principat em sem­bla una rea­li­tat incon­tes­ta­ble. A nivell d’argumentacions, en canvi, estem on ens havíem que­dat. Des del que branda la Constitució Espanyola com si fos paraula de Déu, al que male­eix Felip V i el Decret de Nova Planta; pas­sant pels pobres d’esperit que no van més enllà del «Espanya ens roba» o el «Qué pone en tu DNI?». El meu punt de vista, lli­gant amb els parà­grafs ante­ri­ors, és que no val la pena escarrassar-s’hi: qual­se­vol argu­men­ta­ció i con­text his­tò­ric són sobrers.

És igual el que fés­sin i qui­nes inten­ci­ons tenien Felip V, el General Franco, Jaume I, Aznar o Jordi Pujol; la única qües­tió relle­vant és què vol la gent que viu aquí, avui. Preguntem-​​los-​​ho, si ens fem dir demò­cra­tes, no? I dei­xem de cul­par Espanya de totes les nos­tres misè­ries: en les dar­re­res elec­ci­ons al Parlament de Catalunya apro­xi­ma­da­ment un 70% dels vots varen ser per par­tits no sobiranistes.

Circula un retweet que enllaça el post «Anécdotas de los polí­ti­cos en España. Qué gran­des mise­ra­bles» de Jorge Valín Weblog. Es tracta d’una mena de reco­pi­la­ció d’anèc­do­tes [sic] (algu­nes de l’autor del mateix blog, segons diu) que comença així:

1.- Con lo que gana Rajoy en un mes, una pen­si­o­nista con cua­tro hijos vive durante dos años y medio.

En total són 42 punts a l’estil d’aquest pri­mer que, tot sigui dit, no van acom­pa­nyats de cap document/​enllaç a mode de font, on puguem com­pro­var les dades… i que podem resu­mir amb tres idees principals:

1. Els polí­tics tenen sous alts
2. Poden acu­mu­lar sous de càr­recs dife­rents i mantenir-​​los de forma vitalícia
3. Gaudeixen de grans faci­li­tats en forma de die­tes i transports

Aquest tipus d’afirmacions popu­lis­tes i a vega­des fal­ses són una eina per­fecta per a con­tri­buir al des­pres­tigi de la polí­tica. I, la veri­tat, vist que l’autor no pro­posa cap alter­na­tiva, no entenc quina és la seva inten­ció amb tot ple­gat. Fa cam­pa­nya per l’abstencionisme? Tampoc en parla… Sigui com sigui, als nom­bro­sos comen­ta­ris del blog el per­so­nal es mos­tra indig­nat. Només algú matisa una mica o aporta altres punts de vista, però en gene­ral els lec­tors retui­te­gen, enlla­cen, copien… Realment el plan­te­ja­ment del text con­ver­teix les dades en un pol­vorí, però… n’hi ha per tant?

Aquesta set­mana s’ha for­mat el nou govern de Catalunya i s’ha inves­tit Artur Mas com a pre­si­dent de la Generalitat. Mas havia anun­ciat que faria el govern dels millors; de manera que un cop cons­ti­tuït l’executiu el diari Ara pro­posa una d’aquestes enques­tes (que no ser­vei­xen per a res) que fan les edi­ci­ons digi­tals per a pre­gun­tar als lec­tors si cre­uen que, efec­ti­va­ment, Mas ha fet el govern amb els millors pos­si­bles. Només ¹⁄₃ afirma que sí i entre els comen­ta­ris hom diu que els millors no es dedi­quen a la polí­tica. Paral·lelament, a l’edició de paper, es publi­cava (abans d’ahir, 28−12−10) una crò­nica amb el títol «Les claus del nou Govern de Catalunya» de la qual m’agradaria des­ta­car el següent fragment:

Per què costa tant fit­xar un inde­pen­dent? […] Els sous dels polí­tics són molt bai­xos en com­pa­ra­ció amb els de l’empresa pri­vada. […] un dels noms que havia sonat per a la car­tera d’Economia, Salvador Alemany, va ingres­sar 1,8 mili­ons d’euros l’any 2008. Com a con­se­ller en cobra­ria amb prou fei­nes 100.000, vint vega­des menys. A més, aquests pro­fes­si­o­nals alta­ment qua­li­fi­cats han d’estar dis­po­sats a pas­sar d’un còmode ano­ni­mat a estar fis­ca­lit­zats dia i nit […] i ser, a més a més, objecte de crí­tica constant.

Sovint exi­gim dels polí­tics allò que no esta­ríem dis­po­sats a fer ni nos­al­tres matei­xos. Això quan no tro­bem qui, ober­ta­ment, declara que faria exac­ta­ment el mateix en lloc seu. De què ens quei­xem doncs? Ens agradi o no, encara vivim en una eco­no­mia capi­ta­lista i, si volem els millors, hau­ríem d’estar dis­po­sats a pagar el que valen. Ara, a veure qui és el valent que es pre­senta a les elec­ci­ons dient que cal aug­men­tar els sous dels polítics…

Tot ple­gat em porta al títol que he posat al post. Potser sí que els polí­tics que tenim són uns mise­ra­bles, però no pel que cobren si no per com ens trac­ten, pel seu com­por­ta­ment, per la seva inep­ti­tud… Si és que volem seguir amb aquest model, em penso que cal­dria rumiar i incloure més i nous meca­nis­mes de trans­pa­rèn­cia i ava­lu­a­ció de la salut demo­crà­tica del país. Realment convé.

I compte, amb això no vull pas dir que jus­ti­fi­qui qual­se­vol des­pesa de les que denun­cia el blog al qual em refe­ria al prin­cipi. Si hi ha qual­que afir­ma­ció que cons­ti­tu­eixi real­ment un escàn­dol anem a cer­car les pro­ves i denun­ciem el fet. Si no, acor­dem quants polí­tics i fun­ci­o­na­ris neces­si­tem, com els hem de selec­ci­o­nar, com els hem d’avaluar i com han de pas­sar comp­tes amb el poble i exigim-​​los que facin bé la seva feina… però no fem el ridí­cul com­pa­rant el seu sou amb el d’un pensionista.

Serem el que vulguem ser.

El títol i el sub­tí­tol d’aquest post expres­sen la meva opi­nió i també la de molta altra gent d’aquest país (i d’altres paï­sos, n’estic segur) res­pecte la con­di­ció de Catalunya. Espanya s’entesta una i altra vegada (la més recent aquesta set­mana amb la sen­tèn­cia del TC) a negar-​​ho.

El més greu no és que ho negui. Puc enten­dre que la majo­ria d’espanyols con­si­deri que Catalunya no és una nació (pot­ser tam­poc ens conei­xen prou per a jutjar-​​ho amb rigor, però tenen tot el dret de posicionar-​​se com els sem­bli i fins i tot com més els con­vin­gui) i que per tant el govern i les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les es pro­nun­ciïn nega­ti­va­ment quant a la con­di­ció de Catalunya com a nació.

El que si que em sem­bla greu –molt greu– i pro­fun­da­ment anti­de­mo­crà­tic és que ens negui també el dret de deci­dir què som i què volem ser i que ens imposi la seva volun­tat: som espa­nyols i ho serem per sem­pre ja que la cons­ti­tu­ció argüeix la tan repe­tida indi­so­lu­ble uni­dad. Pretendre impo­sar a algú la seva iden­ti­tat és una vexa­ció que només s’entén des de la postura del qui es con­si­dera moral­ment supe­rior i vol frus­trar i ani­hi­lar l’altre. Espanya té un pre­o­cu­pant pro­blema his­tò­ric en les rela­ci­ons amb els ter­ri­to­ris que n’han for­mat (i/​o en for­men) part.

Aquest tipus de rela­ció fomenta frus­tra­ció i la frus­tra­ció ens porta a l’odi. De fet, mol­tes opi­ni­ons expres­sa­des al car­rer, la premsa, les ter­tú­lies… dels cata­lans vers els espa­nyols i dels espa­nyols vers els cata­lans són clara­ment fruit de l’odi dels uns cap als altres. A mi això no m’agrada. No com­par­teixo aquesta vis­ce­ra­li­tat i crec que l’odi no pot conduir-​​nos a res de bo per cap de les dues parts. Qui odia hi surt per­dent, sempre.

Els cata­lans que volem que el nos­tre país deci­deixi lliu­re­ment el seu futur hau­ríem de dei­xar de pro­jec­tar la nos­tra frus­tra­ció cap a Espanya i posar-​​nos a tre­ba­llar aquí, a casa nos­tra (com ja hi ha molta gent que porta anys i anys fent). El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reco­ne­gut per les Nacions Unides i és d’elemental sen­tit comú. Avui dia ningú enten­dria que un còn­juge obli­gui l’altre a conviure-​​hi con­tra la seva volun­tat, o uns pares el seu fill major d’edat, però en canvi Espanya nega sis­te­mà­ti­ca­ment el dret al poble català a expres­sar la seva iden­ti­tat. A qual­se­vol per­sona que cre­gui en la demo­crà­cia li hau­ria de caure la cara de ver­go­nya defen­sant la posi­ció d’Espanya en aquesta qües­tió. Crec que hem d’adonar-nos que Espanya no ha de donar-​​nos res, que Espanya no ens ha de con­ce­dir la lli­ber­tat, per­què la lli­ber­tat la tenim pel fet de ser, d’existir. Si no ens n’adonem és per­què estem massa enfei­nats odi­ant Espanya.

Al meu enten­dre el futur de Catalunya passa per dues vies: o bé el Parlament de Catalunya con­voca un refe­rèn­dum per tal que el poble expressi la seva opi­nió sobre què és i què vol ser i, poste­ri­or­ment, declara la inde­pen­dèn­cia si així ho demana el poble; o bé es pre­senta un par­tit (o una coa­li­ció) a les elec­ci­ons cata­la­nes dei­xant ben clar que l’únic punt del seu pro­grama és decla­rar la inde­pen­dèn­cia de Catalunya. Lamentablement aques­tes ini­ci­a­ti­ves reque­rei­xen uns polí­tics valents i un lide­ratge clar i és aquest (i no pas Espanya) el prin­ci­pal pro­blema de Catalunya. Ahir va tor­nar a que­dar clar.

Prescindint de si eren 1.500.000 per­so­nes com diu Òmnium (no ho crec) o 56.000~64.000 com diu Lynce (ridí­cul), el que que­dava clar veient les imat­ges i sen­tint les con­sig­nes és que, al marge de les dis­cus­si­ons absur­des dels polí­tics sobre quin havia de ser el lema, la gent es va con­cen­trar per dema­nar la inde­pen­dèn­cia. Després de tot, sen­tir decla­ra­ci­ons com les de Joaquim Nadal, dient que «ha que­dat clar que la gent rebutja la sen­tèn­cia del TC» em sem­bla ridí­cul. Sr. Nadal, del TC només en par­la­ven vos­tès. La gent era allà per una altra cosa. No se’n va adonar?

Ara toca que els polí­tics cata­lans facin la seva feina… o facin com sempre.