Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

Ovidi Montllor.

Deu fer cosa de deu dies, en un d’aquells típics exercicis d’inserció laboral que es fan als cursos de formació ocupacional, van demanar-nos de destacar cinc virtuts i cinc defectes de la nostra personalitat. Sent conscient que no tot és blanc o negre, vaig anotar (en qualitat de virtut) que em considero una persona eminentment racional. Vull dir amb això que miro de valorar sempre les opinions (alienes i pròpies) en funció dels arguments que les sustenten; i intento deixar de banda altres criteris secundaris, com per exemple la seva autoria. En resum, sóc de l’opinió que ser capaç d’argumentar un pensament propi és bàsic (imprescindible, diria) per a ésser considerat seriosament pels altres.

En canvi, hi ha almenys un àmbit en el qual tinc molt clar que les argumentacions són totalment innecessàries: la manera de viure de cadascú. Ningú hauria d’haver de donar explicacions sobre la seva forma de viure, les seves creences, aficions, gustos, orientacions sexuals, etc. ni a les persones del seu entorn ni, menys encara, a l’estat. Per extensió, qualsevol grup de persones que ho desitgi –i en sigui capaç– s’hauria de poder posar d’acord sobre com viure en comunitat sense necessitat de donar explicacions als altres. Sempre i quan, s’entén, no pretenguin anihilar els veïns!

La formalització d’aquesta idea, que podríem qualificar de liberal, m’ha sorgit arran de la lectura dels comentaris que suscita una notícia tan banal com «Tormenta en Catalunya por el mapa del tiempo de TV3». Llegir els comentaris dels diaris és una activitat molt poc saludable i acostuma a ser un exercici perfecte si volem perdre la poca fe que ens quedi en la humanitat. En qualsevol notícia política o polititzada entorn el conflicte català-espanyol trobarem, en una banda i a l’altra, usuaris cercant les més remotes i rocambulesques argumentacions; cargolant la lògica, la història, la lingüística fins i tot, per mirar d’extreure’n algun punt que els sembla que els dóna la raó. És fàcil veure passejar entre els comentaris els Reis Catòlics, Castella, la Corona d’Aragó, Jaume I, Franco, el 1714… o, si fa falta, Ausiàs March i Ramon Llull. Amb tanta personalitat, hom podria pensar que s’està tramant una nova estrofa de “Qualsevol nit pot sortir el sol”…

Que en els darrers anys la voluntat independentista va a l’alça al Principat em sembla una realitat incontestable. A nivell d’argumentacions, en canvi, estem on ens havíem quedat. Des del que branda la Constitució Espanyola com si fos paraula de Déu, al que maleeix Felip V i el Decret de Nova Planta; passant pels pobres d’esperit que no van més enllà del «Espanya ens roba» o el «Qué pone en tu DNI?». El meu punt de vista, lligant amb els paràgrafs anteriors, és que no val la pena escarrassar-s’hi: qualsevol argumentació i context històric són sobrers.

És igual el que féssin i quines intencions tenien Felip V, el General Franco, Jaume I, Aznar o Jordi Pujol; la única qüestió rellevant és què vol la gent que viu aquí, avui. Preguntem-los-ho, si ens fem dir demòcrates, no? I deixem de culpar Espanya de totes les nostres misèries: en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya aproximadament un 70% dels vots varen ser per partits no sobiranistes.

1.- Con lo que gana Rajoy en un mes, una pensionista con cuatro hijos vive durante dos años y medio.

En total són 42 punts a l’estil d’aquest primer que, tot sigui dit, no van acompanyats de cap document/enllaç a mode de font, on puguem comprovar les dades… i que podem resumir amb tres idees principals:

1. Els polítics tenen sous alts
2. Poden acumular sous de càrrecs diferents i mantenir-los de forma vitalícia
3. Gaudeixen de grans facilitats en forma de dietes i transports

Aquest tipus d’afirmacions populistes i a vegades falses són una eina perfecta per a contribuir al desprestigi de la política. I, la veritat, vist que l’autor no proposa cap alternativa, no entenc quina és la seva intenció amb tot plegat. Fa campanya per l’abstencionisme? Tampoc en parla… Sigui com sigui, als nombrosos comentaris del blog el personal es mostra indignat. Només algú matisa una mica o aporta altres punts de vista, però en general els lectors retuitegen, enllacen, copien… Realment el plantejament del text converteix les dades en un polvorí, però… n’hi ha per tant?

Aquesta setmana s’ha format el nou govern de Catalunya i s’ha investit Artur Mas com a president de la Generalitat. Mas havia anunciat que faria el govern dels millors; de manera que un cop constituït l’executiu el diari Ara proposa una d’aquestes enquestes (que no serveixen per a res) que fan les edicions digitals per a preguntar als lectors si creuen que, efectivament, Mas ha fet el govern amb els millors possibles. Només 1/3 afirma que sí i entre els comentaris hom diu que els millors no es dediquen a la política. Paral·lelament, a l’edició de paper, es publicava (abans d’ahir, 28–12-10) una crònica amb el títol «Les claus del nou Govern de Catalunya» de la qual m’agradaria destacar el següent fragment:

Per què costa tant fitxar un independent? […] Els sous dels polítics són molt baixos en comparació amb els de l’empresa privada. […] un dels noms que havia sonat per a la cartera d’Economia, Salvador Alemany, va ingressar 1,8 milions d’euros l’any 2008. Com a conseller en cobraria amb prou feines 100.000, vint vegades menys. A més, aquests professionals altament qualificats han d’estar disposats a passar d’un còmode anonimat a estar fiscalitzats dia i nit […] i ser, a més a més, objecte de crítica constant.

Sovint exigim dels polítics allò que no estaríem disposats a fer ni nosaltres mateixos. Això quan no trobem qui, obertament, declara que faria exactament el mateix en lloc seu. De què ens queixem doncs? Ens agradi o no, encara vivim en una economia capitalista i, si volem els millors, hauríem d’estar disposats a pagar el que valen. Ara, a veure qui és el valent que es presenta a les eleccions dient que cal augmentar els sous dels polítics…

Tot plegat em porta al títol que he posat al post. Potser sí que els polítics que tenim són uns miserables, però no pel que cobren si no per com ens tracten, pel seu comportament, per la seva ineptitud… Si és que volem seguir amb aquest model, em penso que caldria rumiar i incloure més i nous mecanismes de transparència i avaluació de la salut democràtica del país. Realment convé.

I compte, amb això no vull pas dir que justifiqui qualsevol despesa de les que denuncia el blog al qual em referia al principi. Si hi ha qualque afirmació que constitueixi realment un escàndol anem a cercar les proves i denunciem el fet. Si no, acordem quants polítics i funcionaris necessitem, com els hem de seleccionar, com els hem d’avaluar i com han de passar comptes amb el poble i exigim-los que facin bé la seva feina… però no fem el ridícul comparant el seu sou amb el d’un pensionista.

El títol i el subtítol d’aquest post expressen la meva opinió i també la de molta altra gent d’aquest país (i d’altres països, n’estic segur) respecte la condició de Catalunya. Espanya s’entesta una i altra vegada (la més recent aquesta setmana amb la sentència del TC) a negar-ho.

El més greu no és que ho negui. Puc entendre que la majoria d’espanyols consideri que Catalunya no és una nació (potser tampoc ens coneixen prou per a jutjar-ho amb rigor, però tenen tot el dret de posicionar-se com els sembli i fins i tot com més els convingui) i que per tant el govern i les institucions espanyoles es pronunciïn negativament quant a la condició de Catalunya com a nació.

El que si que em sembla greu –molt greu– i profundament antidemocràtic és que ens negui també el dret de decidir què som i què volem ser i que ens imposi la seva voluntat: som espanyols i ho serem per sempre ja que la constitució argüeix la tan repetida indisoluble unidad. Pretendre imposar a algú la seva identitat és una vexació que només s’entén des de la postura del qui es considera moralment superior i vol frustrar i anihilar l’altre. Espanya té un preocupant problema històric en les relacions amb els territoris que n’han format (i/o en formen) part.

Aquest tipus de relació fomenta frustració i la frustració ens porta a l’odi. De fet, moltes opinions expressades al carrer, la premsa, les tertúlies… dels catalans vers els espanyols i dels espanyols vers els catalans són clarament fruit de l’odi dels uns cap als altres. A mi això no m’agrada. No comparteixo aquesta visceralitat i crec que l’odi no pot conduir-nos a res de bo per cap de les dues parts. Qui odia hi surt perdent, sempre.

Els catalans que volem que el nostre país decideixi lliurement el seu futur hauríem de deixar de projectar la nostra frustració cap a Espanya i posar-nos a treballar aquí, a casa nostra (com ja hi ha molta gent que porta anys i anys fent). El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les Nacions Unides i és d’elemental sentit comú. Avui dia ningú entendria que un cònjuge obligui l’altre a conviure-hi contra la seva voluntat, o uns pares el seu fill major d’edat, però en canvi Espanya nega sistemàticament el dret al poble català a expressar la seva identitat. A qualsevol persona que cregui en la democràcia li hauria de caure la cara de vergonya defensant la posició d’Espanya en aquesta qüestió. Crec que hem d’adonar-nos que Espanya no ha de donar-nos res, que Espanya no ens ha de concedir la llibertat, perquè la llibertat la tenim pel fet de ser, d’existir. Si no ens n’adonem és perquè estem massa enfeinats odiant Espanya.

Al meu entendre el futur de Catalunya passa per dues vies: o bé el Parlament de Catalunya convoca un referèndum per tal que el poble expressi la seva opinió sobre què és i què vol ser i, posteriorment, declara la independència si així ho demana el poble; o bé es presenta un partit (o una coalició) a les eleccions catalanes deixant ben clar que l’únic punt del seu programa és declarar la independència de Catalunya. Lamentablement aquestes iniciatives requereixen uns polítics valents i un lideratge clar i és aquest (i no pas Espanya) el principal problema de Catalunya. Ahir va tornar a quedar clar.

Prescindint de si eren 1.500.000 persones com diu Òmnium (no ho crec) o 56.000~64.000 com diu Lynce (ridícul), el que quedava clar veient les imatges i sentint les consignes és que, al marge de les discussions absurdes dels polítics sobre quin havia de ser el lema, la gent es va concentrar per demanar la independència. Després de tot, sentir declaracions com les de Joaquim Nadal, dient que «ha quedat clar que la gent rebutja la sentència del TC» em sembla ridícul. Sr. Nadal, del TC només en parlaven vostès. La gent era allà per una altra cosa. No se’n va adonar?

Ara toca que els polítics catalans facin la seva feina… o facin com sempre.