In that process, I have become the lightening rod. I get undue attacks on every aspect of my life, but then I also get undue credit as some kind of balancing force.
Tot i els atacs que ha patit el web de WikiLeaks, a través de bittorrent qualsevol de nosaltres pot descarregar un fitxer d’1,40GB anomenat insurance.aes256 que WikiLeaks distribuïa en el seu Afghan War Diary, 2004–2010. Hi ha qui diu que és un hoax (en aquest cas concret, jo diria que, deguda la seva intenció, més aviat un farol) però aparentment (si fem cas del seu nom) es tracta d’un arxiu xifrat amb AES256 del qual se’n desconeix la clau. És per tant inexpugnable. Tampoc es pot comprovar si és –en efecte– el resultat d’un xifrat AES256 (o de qualsevol altre mètode simètric), tot i que l’anàlisi de probabilitats concorda: és del tot aleatori. Suposadament conté informació que els perseguidors del cap visible de l’organització, Julian Assange, no voldrien que es fes pública de cap de les maneres. Així que si li passa res a Assange, «algú» distribuirà la clau i tots els qui ja hagin descarregat el fitxer podran fer-lo públic. D’aquí el nom d’assegurança. Tot plegat sembla un punt de partida magnífic per a atrapar-nos, als lectors de Larson, en una nova aventura de Lisbeth Salander; però resulta que aquesta vegada ho llegim als diaris i no en una novel·la… Els amants de la conspiranoia deuen estar encantats.
S’han dit moltes coses sobre Assange i WikiLeaks (està confirmat que Suècia el busca per una acusació de delicte sexual –que també hi ha qui nega que aquesta acusació existeix) i la veritat és que no sé massa què pensar-ne, jo, de tot plegat. És cert, com diuen alguns mitjans, que algunes de les revelacions que han fet són més pròpies del camp de les tafaneries que dels secrets d’estat i d’altres no fan sinó confirmar sospites que tothom donava per sobreenteses. Alguns humoristes han sabut captar molt bé aquesta crítica a WikiLeaks, com Manel Fontdevila, per exemple:
Malauradament sempre hi ha qui, de l’humor, en pren només la banalització i no sap cercar-hi també la reflexió (tweet via ara.cat) i, per una cosa o altra, una part de l’opinió en els mitjans sembla instal·lada en la incredulitat acrítica (tant dolenta, en aquest cas com la credulitat) i oblida que també fou WikiLeaks qui va fer publica, per exemple, la mort d’un periodista de Reuters (i de la d’altres civils innocents) a Iraq a mans de l’exercit americà d’una forma absolutament criminal. És cert que hi ha algunes contradiccions en la reclamació de transparència que fa WikiLeaks, i potser també és veritat que hi ha secrets d’estat que ja està bé que ho siguin (de secrets); però si hi ha una organització que remenant una mica la merda dels governs aconsegueix que s’apliquin més controls i que es faci justícia ens casos d’abusos militars a Iraq, Afganistan, Rússia… o Espanya; a mi ja em sembla bé.
Jo m’he descarregat l’assegurança d’Assange.
