Entre els mitjans tradicionals que més consulto s’hi troben el diari ARA i Catalunya Ràdio; i voldria parlar del primer: l’ARA.

Abans que en sortís el primer número vaig fer-me’n subscriptor. És el primer diari en paper del qual he sigut subscriptor i vaig decidir ser-ne per diversos motius: per donar suport a la iniciativa d’un nou diari català, perquè m’agrada l’actitud positiva dels seus caps visibles, començant pel director Carles Capdevila; i també perquè la campanya publicitària de llançament que van fer va aconseguir il·lusionar-me amb el projecte. Innocent de mi, creia que potser sí que era factible un diari de masses amb un punt de vista diferent…

Ara que el diari està a punt de celebrar el seu primer aniversari, pel que fa a mi, aquesta il·lusió inicial s’ha anat transformant progressivament en decepció. L’ARA es presentava com un diari “diferent” i just això n’esperava, però –la veritat– em sembla un diari com la majoria.

Quan llegeixo la columna diària del director encara em sembla veure-hi aquestes ganes de treballar i de buscar alternatives, però malauradament al tractament de l’actualitat no n’hi veig el reflex. Em costa molt prendre’m seriosament un mitjà que amb dos dies de diferència escriu en portada «Europa se la juga» (dimecres) i «Europa revifa» (avui) només perquè ahir la borsa va pujar un 5% o es va condonar el 50% del deute grec.

Avui en dia, els bars i les tertúlies de ràdio són plens d’espavilats que, si bé no s’atreveixen a pronunciar el jo ja ho deia!, ara tenen molt clar que, de fet, era impossible que els preus dels pisos continuessin pujant al ritme que ho feien fa 5 o 6 anys. Però, en canvi, no sento ningú alertant-nos que les “solucions” que aproven els governs europeus no són tals. Comprar deute d’un país és pagar-li el compte d’avui a canvi que ens el torni encara més car demà. Bons de la Generalitat? m’imagino que els mil o dos mil euros que la gent treballadora diposita al 2% a “La Caixa” deuen ser utilitzats per aquesta entitat per adquirir bons públics al 4,75%. És de bojos! Retallar serveis socials pot ésser una sortida desesperada per intentar salvar la situació, però mai la primera mesura d’austeritat aplicada i, en qualsevol cas, no és una solució al problema. A tot això em refereixo… Però al diari només hi trobo un semàfor verd o vermell pel conseller de torn segons si aquesta setmana s’ha parlat més de la sanitat o d’Europa.

CatalunyaCaixa és, segons tinc entès, l’entitat més ruïnosa de les que s’han intervingut amb diner públic a casa nostra; però el seu compte de pèrdues i guanys (PDF, pàg.83) mostra uns beneficis nets de 23.562.000€ el segon semestre del 2010. Al diari hi llegeixo que els directius d’aquesta i altres entitats han doblat els seus sous en 5 anys. Com pot ser? Sí, semàfor vermell, però demà ja parlarem d’una altra cosa… és que l’actualitat crema!

A mi em sembla que el periodisme hauria de mirar què passa fora del taulell de joc, fugir de les notes de premsa, posar-ho tot en dubte, investigar, aprofundir, denunciar, donar veu a les minories que treballen per canviar les coses… això és el que esperava trobar a l’ARA; però hi llegeixo el mateix que a La Vanguardia, El Periódico, El País… Tot plegat és per tirar el barret al foc.

A l’hora de titular aquesta entrada he estat dubtant una estona i al final he escrit “Ara, decepcionat”. Em felicito! Ara ho he corregit. El que més m’amoïna és que d’entrada no m’ha sonat malament…

Tot sembla indicar que aquest paio és un cabró sense escrúpols. Crec que es pot qualificar així algú que no té vergonya de dir públicament que és més important fer calers que vetllar per les necessitats bàsiques de milions de persones que ho passen malament a Europa i els EUA. El més curiós del cas –i el que m’ha dut a escriure sobre ell– és que passada la indignació inicial, Rastani torna a ser notícia perquè ara resulta ser que no és realment un broker… Diuen que va fer unes declaracions al Daily Telegraph on confessa que només volia cridar l’atenció. Literalment: «I’m an attention seeker not a trader».

Sincerament no sé si és un trader, un attention-seeker-d’estar-per-casa qualsevol o un Yes Men; i se me’n fot. A hores d’ara, al seu Twitter només hi ha tres tuits posteriors al 27-set: un enllaç a un article del seu blog sobre el mercat de valors i el preu de la plata, un agraïment als seus nous followers (en deu haver guanyat uns quants, entre els que em compto) i un enllaç a una entrevista que li van fer ahir (després de l’escàndol) a la CNN. Després de veure-la sembla més clar que realment no és un professional però sí que inverteix els seus propis diners.

Sigui o no sigui un farsant, jo diria –abans que res– que el fet de no ser professional no té perquè desautoritzar les seves opinions i arguments. De fet, si parlem de professionalitat, em preocupa més la dels periodistes de la BBC que el van escollir per a l’entrevista… i dels de casa nostra!, veient el tractament que n’ha fet la premsa. Encara que el tal Rastani només sigui un “pobre nano” que inverteix els seus estalvis i no el despietat capitalista d’èxit que volia aparentar no compto que a hores d’ara algú dubti de l’existència d’aquests, diguem-ho clar, fills de puta (vegeu, sense anar més lluny, Inside Job). El motiu d’indignació hi és, repeteixo, sigui o no sigui un farsant.

I ja que parlava del tractament periodístic no vull deixar de dir que em sembla vergonyós i lamentable l’article que publica avui el diari ARA titulat «Un fals broker s’infiltra a la BBC» justament sota la capçalera El control de qualitat als mitjans. No conec gaire (gens) el món dels espais de notícies a la TV, però no crec que sigui un lloc on et puguis “infiltrar” fàcilment i et facin sortir en directe. Aquest senyor el van escollir, no es va infiltrar. L’article en si, comença desacreditant Rastani per disposar només de 1.130€ al compte corrent, una casa hipotecada a nom de la seva dona i un saldo negatiu d’11.500€ després de quatre anys de compra-venda d’accions. (Deixant de banda d’on han obtingut aquestes dades personals els periodistes de l’ARA –no citen cap font– és interessant saber que aquest diari valora l’opinió de les persones en funció del gruix de la seva cartera). Explica breument la cronologia dels fets basant-se en la notícia del Daily Telegraph i qüestiona els filtres de la BBC; res de nou. La versió en paper inclou la cirereta dels “precedents”: Enric Marco, el cas del taxista confós per un expert en IT i els Yes Men.

Em quedo amb el tuit de l’Oriol Montanyà:

El broker Rastani ens indigna per dir 4 veritats. I la BBC ens indigna per deixar-li dir. Preferim la hipocresia? La censura? @iuforn

— Oriol Montanyà (@oriolmv) September 28, 2011

El Santander donarà tres anys de carència en hipoteques als que perdin la feina. Els afectats només hauran de fer front als interessos que generi el préstec.

Al vespre en Josep M. de Vaig per feina m’envia aquest correu:

Acabo de llegir al Periódico una notícia d’aquelles que fa que l’estomac se’t regiri:

Es veu que el Banc Santander per “sensibiidad con la crisis” ofereix als seus hipotecats la possibilitat de 3 anys de carència en la hipoteca (només pagar els interessos), si es queden en situació d’atur.

Bé, a primera vista, la notícia pot semblar positiva, i així ho manifesten alguns dels comentaris que fan els lectors. Però, … i si ho analitzem una mica? Per que els senyors del Periódico està clar que, o no ho han fet, o si ho han fet, han decidit esser còmplices del Santander i ajudar-los a enganyar-nos com a xinos!

Dic això, per què, si tens un full de càlcul i una mica d’idea de finances fas números i veus què és el que estant oferint:

Posem el cas que jo tinc una Hipoteca amb el Banc de Santander, concedida l’1 de gener del 2007, per 200.000 €, amb un interès del 3,5% i  a pagar en 25 anys. Surt una quota mensual aproximada de 1.001 €. Arriba l’1 de gener del 2012 i em quedo a l’atur i demano als senyors del Santander que, amb la sensibilitat que els caracteritza, m’atorguin 3 anys de carència.

Què passarà? Doncs que passaré a pagar 522 € cada mes (els interessos)  durant 3 anys, així que deixaré de pagar (1.001€ — 522 €) * 36 mesos  = 17.244 €. Però, no és pas que me’ls perdonin, no!  Aquests 17.244 € els pagaré allargant 3 anys la hipoteca, i a més a més, per compensar la seva sensibilitat també els pagaré 18.793 € més d’interessos dels que hauria pagat si hagués pagat quan tocava.

I tot plegat, què li ha costat al Banc de Santander (a part de la despesa en sensibilitat)?  Doncs absolutament res! No ha assumit cap risc, ni un que no tingués!, no hi ha posat ni un cèntim, ni un!, només ha estat 3 anys sense rebre els 17.244 € d’amortització de capital que jo li havia de donar, i pel servei i la sensibilitat només m’ha cobrat 18.793 € (el 109% de rés).

I ara tres breus conclusions:

Quina merda de bancs!

Quina merda de diaris!

Que necessari és analitzar el que llegim!

Gràcies Josep M. per deixar-me reproduir el text al blog. No cal afegir-hi res més.

Per què els bancs van donar hipoteques sabent que la gent no les podria pagar?

Alfredo Pérez Rubalcaba

Potser perquè sabien que governs com el seu els pagarien els plats trencats amb diner públic? Quins pebrots!

A Twitter, @dsolanob diu que «el problema principal de la crisi catalana és l’espoliació fiscal. No té sentit donar suport a #spanishrevolution» o @JLluisG, en la mateixa línia, «molt bé tot el que es denúncia, però, aquí a Catalunya la majoria de demandes, tenen una solució INDEPENDÈNCIA». Són dos exemples d’un corrent d’opinió a l’alça després de la creació de l’etiqueta #catalanrevolution que, segons el meu punt de vista, és erroni en el seu plantejament i barreja qüestions que –diria– no tenen res a veure amb les arrels de la protesta.

Dic això, sobretot, per tres raons. La primera perquè penso que parteixen de la base que les acampades de Madrid, Granada, Bilbao o Barcelona (i tota la resta, és clar) són protestes contra la crisi; o contra les mesures adoptades per a combatre la crisi (potser seria més adequat dir-ho així). La seva essència, en canvi, a mi em sembla que rau en la demanda d’una democràcia real, en la qual els polítics estiguin al servei del poble i no dels interessos del capital. La situació econòmica, per tant, és un simple context o en qualsevol cas, un dels detonants. No l’únic i –m’agradaria no equivocar-me– tampoc el més important.

La segona raó és que la crisi catalana no està provocada per l’espoliació fiscal. Agreujada sí; però provocada no. Aquesta crisi és estructural, no només econòmica; i el que no funciona és el sistema: el capitalisme. Per això no és veritat que la solució a la crisi sigui la independència i per això és normal que el poble català i el poble espanyol puguin i vulguin lluitar conjuntament contra aquest enemic comú.

I per últim, la tercera. Si en alguna cosa ens assemblem catalans i espanyols és en la minsa salut de les nostres respectives democràcies. Estem (uns i altres) governats amb un sistema de partits del tot pervertit (quan no directament corromput) que passa comptes amb la banca i no amb els ciutadans. Dia a dia, i agreujat ara que estem en campanya electoral, els polítics dels partits tradicionals insulten la nostra intel·ligència, ens menteixen sense cap mena de pudor i trepitgen la nostra dignitat. Això, ras i curt, no és democràcia. Per aquest motiu, en el cas hipotètic que prosperés tal revolució espanyola per assolir una Democràcia (amb majúscules) fórem molt miserables els catalans de no donar-hi suport. Ho fórem encara que nosaltres no en sortíssim beneficiats, però més encara en la situació actual.

Una altra qüestió que podríem debatre és si d’aquestes acampades en sorgirà aquesta revolució de què parlem. En aquest cas la meva opinió és que segurament no; però malgrat això sí que penso que són accions que ajuden a remoure consciències i com a tals les comparteixo i les entenc com a molt positives per anar impulsant el canvi que fa falta. El canvi de veritat, no el del Trias. ;-)

Durant una estona del reportatge van parlar sobre els cursos de formació ocupacional i els entrevistats lamentaven, sobretot, la manca de diversitat en l’oferta o, directament, la manca de cursos. La Generalitat diu que «la formació és la clau» però no sembla que hi destini realment els recursos necessaris. I no em refereixo –o no només– a recursos econòmics. En el cas que més o menys conec jo (la formació ocupacional en informàtica) tot plegat està molt verd. Dels diners que es destinen a aquest tipus de formació (que tothom coincideix en qualificar d’indispensable; l’analfabetisme del s.XXI, bla, bla, bla…) se’n treu un rendiment, en termes d’eficiència, ben baix.

Al nou cercador de cursos del SOC hi trobem, a dia d’avui, 644 cursos dins de la família professional informàtica i comunicacions. No està malament. El problema està en la manca de concreció d’objectius i de temaris. Fixem-nos en un cas concret com, per exemple, els cursos d’Excel:

Si jo sóc una persona que no he fet servir mai un full de càlcul, d’entrada em despistaran tantes notacions diferents (que si Iniciació, Intermedi, Bàsic, Avançat, I, II, III… i més que n’hi ha!) però si a sobre hi barregem la disparitat d’hores freguem l’absurd. Hom pretén donar a entendre que partint de zero i dedicant 36 hores a cursar Excel I, II i III es pot assolir un nivell més alt que fent un únic curs d’Iniciació de 120 hores? A mi em sembla que no. Fer 12 hores d’Excel pot ésser profitós per a persones acostumades a treballar amb fulls de càlcul que vulguin optimitzar-ne el seu ús; però quedaran en res per a qui no conegui l’eina.

Ara bé, en cap d’aquests cursos hi consta ni el temari ni els objectius. I quan hi són, moltes vegades són simples «copiar i enganxar» que semblen extrets del Segur que tinc sort™ de Google i que rara vegada tenen en compte la durada del curs.

Una altra qüestió a considerar és l’orientació que es dóna a les persones que estan a l’atur sobre els cursos que els convenen. Sigui perquè des del SOC no coneixen bé què es fa exactament en un curs determinat (com és ben natural i comprensible) o perquè es dirigeixen directament a les acadèmies que imparteixen els cursos on amb la mateixa natural i comprensible ignorància o les poc ètiques ganes d’omplir cadires per a cobrar subvencions, molts alumnes són orientats cap a cursos dels quals en trauran ben poc –o cap– profit.

A tall d’exemple, jo mateix tinc diversos alumnes que no havien utilitzat mai un PC en un curs d’Introducció a la transmissió de dades on parlem de configuracions de xarxa i compartició de recursos. També he sentit com, per comprovar si un alumne complia els requisits de coneixements previs per a un curs d’InDesign, se li preguntava, literalment:

–El Word i l’Excel què? Bé, no?

La Generalitat va fer un pas important amb la creació de l’ACTIC però no n’hi ha prou amb això. Cal acotar la formació informàtica que s’ofereix (tant per a treballadors en actiu com aturats), concretar matèries, nivells, objectius, establir temaris adaptats als temps que corren (ja n’hi ha prou de donar format a disquets de 3 ½, si us plau!), realistes segons les durades dels cursos i adaptats als objectius del curs; definir itineraris formatius temàtics coherents (així com formar també les persones que orienten els alumnes), mètodes d’avaluació clars, acreditacions creïbles… En resum, que tenim molta feina per fer!

Si retallar (la paraula de moda) només passa per reduir pressupostos però no fem res per a millorar l’eficiència i la productivitat, no anirem enlloc!

Sigui com vulgui, no és d’això que volia parlar. Si uns treballadors no estan contents amb les seves condicions laborals tenen tot el dret de queixar-se i fer vaga; i que siguin els agents competents en cada cas els qui negociïn, decideixin i actuïn. El que realment em va cridar l’atenció és el principal motiu de la protesta. Si no ho vaig entendre malament, els sindicats veuen amb temor la possible privatització d’AENA perquè, molt probablement, comportaria el tancament d’algunes infraestructures deficitàries; amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball (que són, ja ho sabem, el bé més preuat de què disposem els plebeus en aquests temps que ens ha tocat viure –i per molts anys!)

D’una banda el temor sembla justificat i la protesta raonable. No sóc pas amic de les privatitzacions i entenc que l’estat mantingui (subvencioni) certs serveis que no sobreviurien per si mateixos, de cap de les maneres, en aquesta nostra jungla pseudo-liberal (en aquest cas pseudo-liberal vol dir «liberal quan convé»). Suposo que sobren els exemples.

Però per altra banda, el transport aeri grinyola una mica. Si prenem com a exemple l’aeroport d’Alguaire (Lleida), segons el butlletí de mobilitat núm.68 de la Generalitat, durant els primers set mesos d’activitat hi hagué un total de 42.420 passatgers repartits en 6 destinacions: Palma de Mallorca (11.406 passatgers), Frankfurt (8.855), París (8.625), Milà (8.422) i… no hi ha dades de les altres dues. Bé, una de les altres dues destinacions era Barcelona i no cal ser gaire espavilat per veure que els passatgers que van volar de Lleida a Barcelona (Vueling) en aquests 7 mesos d’activitat foren 5.112–x (on x són els passatgers de l’altra destinació: Madrid). Doncs bé, resulta ser que Vueling rebia una subvenció de 10.000€ mensuals únicament per a mantenir aquest trajecte entre Lleida i Barcelona. Tot i desconèixer x, 70.000€ de subvenció per a menys de 5.000 passatgers semblen prou bon motiu perquè fins i tot algú tant liberal com el senyor Josep Piqué mantingués els deficitaris vols entre Lleida i Barcelona. Tant bo, de fet, que un cop retirada la subvenció el servei ha desaparegut. No voldria que se m’acusés de malintencionat ni difamador, de manera que deixaré clar que, segons deia la premsa, la retirada de la subvenció es féu de mutu acord entre l’aerolínia i el govern de la Generalitat.

Amb tot plegat, vull anar a raure a la reflexió que potser hauríem de fer tots plegats sobre què subvencionem, com, fins quan… i, sobretot, amb quins objectius. Perquè, ja em perdonaran els treballadors d’AENA que puguin quedar-se sense feina, hi ha infraestructures aèries que no tenen cap raó de ser.

Al web de El País podem descarregar un document (PDF 188KB) on s’explica millor la reforma i hi ha algunes xifres destinades a justificar la jubilació als 67. La més destacable és que l’estimació de la quantitat de pensions (no l’import) que caldrà pagar el 2040 és aproximadament el doble que l’actual. Potser sí. Amb tot plegat, però, continuo sense estar d’acord amb aquest punt de la reforma. Si bé és evident que cal prendre mesures per a garantir unes pensions dignes per als jubilats no veig com ens ajudarà endarrerir l’edat de jubilació. En primer lloc perquè em temo que el que persegueixen no és que ens jubilem més tard sinó que encara que ens jubilem a la mateixa edat que ho fem ara (la mitjana ronda els 63 anys) cobrem, comparativament, bastant menys. En segon lloc perquè el que ens falta ara és justament ocupació. Amb la taxa d’atur actual (especialment entre la població més jove) posar-se a discutir si cal endarrerir dos anys l’edat de jubilació desperta, com a mínim, un lleu somriure sota el nas. Per últim perquè, no fotem!, trobo que als 65 –sinó abans– ja has treballat prou i realment et mereixes passar els últims 20 anys de la teva vida una mica més tranquil. A aquesta vida no hi hem vingut a treballar!

En la línia d’aquesta darrera afirmació faré l’esbós, en dos punts, de la que seria la meva proposta de reforma laboral. En l’article «La Catalunya hispanitzada» (Ara, 10/12/2010 –cal registre gratuït per llegir l’article sencer), Xavier Roig afirmava que «la famosa jornada intensiva (el de 8 a 3) és l’exponent més clar que un país no té ganes de fer feina». Vaig llegir l’article amb interès i, tot i no estar gens d’acord amb l’autor, que no només semblava que volia convertir-nos a tots en workaholics (o, encara pitjor, que ens renyava per no ser-ho) sinó que en donava la culpa a Espanya (com si els catalans no en tinguéssim prou amb nosaltres mateixos per ser uns ganduls!); sí que vaig trobar-hi un bon punt de partida… cap a una interpretació diferent; això sí.

Ésser productiu de 8 a 3 és impossible; i a més no cal. A Google (empresa que hom fa servir d’exemple quan parla de bones condicions laborals i conciliació) ho saben molt bé i és vox populi (i veritat) que permeten als seus treballadors dedicar un 20% de la seva jornada a “projectes propis”. Si és bo per a Google (empresa que hom fa servir d’exemple, també, quan parla de creixement espectacular i excel·lents resultats econòmics) ho hauria de ser per a tothom.

Primer punt, per tant, reduïm la jornada laboral a 6 hores i flexibilitzem-la. Treballem l’estona que puguem ser realment productius i deixem de valorar els empleats per la seva capacitat d’estar al lloc de treball durant 8, 10, 12 hores… Aquesta mesura té, al meu entendre, dues conseqüències directes: la primera és que la gent va menys atabalada i té per tant més oportunitats per a ser feliç; la segona és que cal més gent per a fer la mateixa feina, amb la qual cosa posem rumb a la plena ocupació.

El segon punt de la reforma que proposaria consisteix en un any sabàtic obligatori cada quatre anys de treballar, cobrant una prestació pública. Aquest any sabàtic podria dedicar-se a la formació, a preparar nous projectes, a viatjar, a la família i els amics… o a fer figures pel pessebre, a gust de cadascú. Tot plegat amb la idea principal de fomentar la felicitat entre la gent, motivar les persones per a emprendre amb més ganes i eficiència els reptes professionals (cada cinc anys en tindríem un de nou) i repartir al llarg de tota la vida aquesta suposada recompensa pels anys de dedicació al bé comú que representa la jubilació. No cal dir que aquesta mesura contribuiria –i molt– a reduir la taxa d’atur.

En un escenari com aquest, potser sí que estaria d’acord amb endarrerir l’edat de jubilació als 67 o als 70…

Un nadiu nord-americà va explicar al seu nét que sentia que hi havia dos llops lluitant al seu interior. «Un dels llops és violent, ple de set de venjança. L’altre és afectuós i compassiu». El nét li va preguntar: «Quin dels llops vencerà al teu cor?». «Aquell al qual alimenti», va respondre l’ancià.

Després de la lectura del llibre de què parlava en el darrer apunt: Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, de Jordi Pigem (la citació és del capítol 5, pàg. 76) entenc que:

1. La crisi és el moment decisiu del curs d’una malaltia. Per tant, per si mateixa, no té connotacions positives ni negatives.
2. A través del materialisme l’home s’ha desvinculat de la natura. Només té valor allò quantificable. Només existeix allò mesurable.
3. El consum és la raó única de la nostra existència.
4. Aquesta societat hiperactiva ja ha superat el seu zenit (peak oil day) i ara decau. La crisi actual no és tant econòmica com estructural.

Pigem proposa que hem de reconciliar-nos amb la Terra i les altres espècies. Cal que ens adonem que som gràcies als altres. Del cogito, ergo sum de Descartes al ets, per tant, existeixo de Satish Kumar. La nostra actitud vers l’univers és el canvi que el món necessita, tal com il·lustra la citació inicial.

Però… amb això n’hi ha prou? I com es passa del saber al sentir?

Gràcies al llibre que estic llegint ara mateix (Bona crisi. Cap a un món post-materialista, de Jordi Pigem) avui he descobert l’existència de l’HPI. El Happy Planet Index és un indicador de l’eficiència dels països en termes d’esperança i qualitat de vida front a la seva empremta mediambiental.

El calcula la nef (una fundació que segueix la línia de pensament d’E. F. Schumacher: «una economia com si la gent i el planeta importessin») com a alternativa al PIB per a comparar el nivell de desenvolupament dels països del món. Val la pena consultar el web i l’informe complert [PDF. 4,8MB] per entendre una mica millor què és, per a què pot servir (i per a què no) l’HPI.

Tot plegat constitueix una línia de pensament que s’ajusta força –pel que vaig veient– a la meva manera de concebre el món i tinc ganes d’endinsar-m’hi una mica més per descobrir si, a banda d’ordenar i ampliar alguns dels meus pensaments sobre el nostre futur com a espècie, també proposa accions concretes o es queda simplement amb l’exposició.

De moment segueixo amb el llibre de Pigem (que recomano) i enceto una categoria al blog anomenada Arreglant el món per tractar aquestes qüestions.