És difí­cil saber quin tipus de desi­gual­tats són accep­ta­bles per a la majo­ria dels ciu­ta­dans. Per exem­ple, molta gent troba injust el fet que uns gua­nyin mili­ons i d’altres gua­nyin poc, i pensa que el govern hau­ria de treure diners a qui gua­nya més per a donar-​​los a qui té menys. La mateixa gent, però, juga a la lote­ria. Si us hi fixeu bé, la lote­ria fa just el con­trari: tots paguem més o menys els matei­xos diners i fem que l’atzar con­ver­teixi uns quants ciu­ta­dans en mul­ti­mi­li­o­na­ris. Si algú digués que seria bo que el govern aga­fés els diners a qui els ha gua­nyat i els redis­tri­buís entre la pobla­ció, segur que tot­hom es quei­xa­ria. La raó per la qual ho trobo estrany és que jo ten­di­ria a pen­sar que les desi­gual­tats que pro­ve­nen de l’atzar són menys jus­tes que les que pro­ve­nen del fruit del tre­ball. Just el con­trari del que sem­bla pen­sar la majo­ria de la gent!

«Economia libe­ral per a no eco­no­mis­tes i no liberals»

Xavier Sala-​​i-​​Martin.

Gràcies al lli­bre que estic lle­gint ara mateix (Bona crisi. Cap a un món post-​​materialista, de Jordi Pigem) avui he des­co­bert l’existència de l’HPI. El Happy Planet Index és un indi­ca­dor de l’eficiència dels paï­sos en ter­mes d’esperança i qua­li­tat de vida front a la seva empremta mediambiental.

El cal­cula la nef (una fun­da­ció que segueix la línia de pen­sa­ment d’E. F. Schumacher: «una eco­no­mia com si la gent i el pla­neta impor­tes­sin») com a alter­na­tiva al PIB per a com­pa­rar el nivell de desen­vo­lu­pa­ment dels paï­sos del món. Val la pena con­sul­tar el web i l’informe com­plert [PDF. 4,8MB] per enten­dre una mica millor què és, per a què pot ser­vir (i per a què no) l’HPI.

Tot ple­gat cons­ti­tu­eix una línia de pen­sa­ment que s’ajusta força –pel que vaig veient– a la meva manera de con­ce­bre el món i tinc ganes d’endinsar-m’hi una mica més per des­co­brir si, a banda d’ordenar i ampliar alguns dels meus pen­sa­ments sobre el nos­tre futur com a espè­cie, també pro­posa acci­ons con­cre­tes o es queda sim­ple­ment amb l’exposició.

De moment segueixo amb el lli­bre de Pigem (que reco­mano) i enceto una cate­go­ria al blog ano­me­nada Arreglant el món per trac­tar aques­tes qüestions.