Tot era de tot­hom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

Ovidi Montllor.

Deu fer cosa de deu dies, en un d’aquells típics exer­ci­cis d’inserció labo­ral que es fan als cur­sos de for­ma­ció ocu­pa­ci­o­nal, van demanar-​​nos de des­ta­car cinc vir­tuts i cinc defec­tes de la nos­tra per­so­na­li­tat. Sent cons­ci­ent que no tot és blanc o negre, vaig ano­tar (en qua­li­tat de vir­tut) que em con­si­dero una per­sona emi­nent­ment raci­o­nal. Vull dir amb això que miro de valo­rar sem­pre les opi­ni­ons (ali­e­nes i prò­pies) en fun­ció dels argu­ments que les sus­ten­ten; i intento dei­xar de banda altres cri­te­ris secun­da­ris, com per exem­ple la seva auto­ria. En resum, sóc de l’opinió que ser capaç d’argumentar un pen­sa­ment propi és bàsic (impres­cin­di­ble, diria) per a ésser con­si­de­rat seri­o­sa­ment pels altres.

En canvi, hi ha almenys un àmbit en el qual tinc molt clar que les argu­men­ta­ci­ons són total­ment inne­ces­sà­ries: la manera de viure de cadascú. Ningú hau­ria d’haver de donar expli­ca­ci­ons sobre la seva forma de viure, les seves cre­en­ces, afi­ci­ons, gus­tos, ori­en­ta­ci­ons sexu­als, etc. ni a les per­so­nes del seu entorn ni, menys encara, a l’estat. Per exten­sió, qual­se­vol grup de per­so­nes que ho desitgi –i en sigui capaç– s’hauria de poder posar d’acord sobre com viure en comu­ni­tat sense neces­si­tat de donar expli­ca­ci­ons als altres. Sempre i quan, s’entén, no pre­ten­guin ani­hi­lar els veïns!

La for­ma­lit­za­ció d’aquesta idea, que podríem qua­li­fi­car de libe­ral, m’ha sor­git arran de la lec­tura dels comen­ta­ris que sus­cita una notí­cia tan banal com «Tormenta en Catalunya por el mapa del tiempo de TV3». Llegir els comen­ta­ris dels dia­ris és una acti­vi­tat molt poc salu­da­ble i acos­tuma a ser un exer­cici per­fecte si volem per­dre la poca fe que ens quedi en la huma­ni­tat. En qual­se­vol notí­cia polí­tica o poli­tit­zada entorn el con­flicte català-​​espanyol tro­ba­rem, en una banda i a l’altra, usu­a­ris cer­cant les més remo­tes i rocam­bu­les­ques argu­men­ta­ci­ons; car­go­lant la lògica, la his­tò­ria, la lin­güís­tica fins i tot, per mirar d’extreure’n algun punt que els sem­bla que els dóna la raó. És fàcil veure pas­se­jar entre els comen­ta­ris els Reis Catòlics, Castella, la Corona d’Aragó, Jaume I, Franco, el 1714… o, si fa falta, Ausiàs March i Ramon Llull. Amb tanta per­so­na­li­tat, hom podria pen­sar que s’està tra­mant una nova estrofa de “Qualsevol nit pot sor­tir el sol”…

Que en els dar­rers anys la volun­tat inde­pen­den­tista va a l’alça al Principat em sem­bla una rea­li­tat incon­tes­ta­ble. A nivell d’argumentacions, en canvi, estem on ens havíem que­dat. Des del que branda la Constitució Espanyola com si fos paraula de Déu, al que male­eix Felip V i el Decret de Nova Planta; pas­sant pels pobres d’esperit que no van més enllà del «Espanya ens roba» o el «Qué pone en tu DNI?». El meu punt de vista, lli­gant amb els parà­grafs ante­ri­ors, és que no val la pena escarrassar-s’hi: qual­se­vol argu­men­ta­ció i con­text his­tò­ric són sobrers.

És igual el que fés­sin i qui­nes inten­ci­ons tenien Felip V, el General Franco, Jaume I, Aznar o Jordi Pujol; la única qües­tió relle­vant és què vol la gent que viu aquí, avui. Preguntem-​​los-​​ho, si ens fem dir demò­cra­tes, no? I dei­xem de cul­par Espanya de totes les nos­tres misè­ries: en les dar­re­res elec­ci­ons al Parlament de Catalunya apro­xi­ma­da­ment un 70% dels vots varen ser per par­tits no sobiranistes.

Com sem­pre que hi ha unes elec­ci­ons a l’horitzó, em pre­gunto què n’he de fer del meu vot. A les elec­ci­ons gene­rals espa­nyo­les les opci­ons que con­si­dero són poques: l’abstenció i PIRATA​.CAT. Descarto PP i PSOE per­què estan a les antí­po­des, no només de les meves idees, sinó de la meva con­cep­ció del que és la demo­crà­cia. Descarto CIU per­què no els con­si­dero gaire dife­rents dels dos ante­ri­ors pel que fa a les polí­ti­ques soci­als i eco­nò­mi­ques; i per­què en matè­ria naci­o­nal por­ten tota la vida amb el lamen­ta­ble peix al cove. Ridícul. Descarto ICV-​​EUIA per­què per molts de debò que apli­quin als seus lemes, no són prou valents de pro­po­sar idees d’esquerres una mica revo­lu­ci­o­nà­ries (lle­giu actuals).

La coa­li­ció que encap­çala Alfred Bosch, amb ERC, Reagrupament i Catalunya Sí, la des­carto per­què cen­tra la seva cam­pa­nya en la inde­pen­dèn­cia i, en aquest sen­tit, la seva estra­tè­gia no dife­reix gaire de la con­ver­gent: ser “forts” a Madrid per nego­ciar, exi­gir, pres­si­o­nar… digueu-n’hi com vul­gueu, que tot s’acaba igual.

Sóc de l’opinió que quan a Catalunya hi hagi una clara majo­ria inde­pen­den­tista (no anem mal enca­mi­nats, i la situ­a­ció eco­nò­mica ho afa­vo­reix) serem inde­pen­dents. Tan sim­ple com això. Mentre no hi hagi aquesta majo­ria, on han de picar pedra els par­tits inde­pen­den­tis­tes és aquí a casa nos­tra, no a Madrid. I si mai arriba el moment, tam­poc ens cal­drà ser al con­grés de Madrid per nego­ciar res; ja vin­dran a tru­car a la porta, no patiu!

En aquest sen­tit em sem­bla força més cohe­rent la posi­ció de la CUP de dema­nar l’abstenció. En aquest cas, així ho entenc jo també, abstenir-​​se és donar a enten­dre que a Madrid no ens cal anar-​​hi a fer res (si és que volem defen­sar posi­ci­ons inde­pen­den­tis­tes). Hom dirà, a les files d’esquerra i con­ver­gèn­cia, que això és faci­li­tar la majo­ria abso­luta del PP. Digues-n’hi faci­li­tar, digues-n’hi no impe­dir, en això hi estic més d’acord. En el fet, no pas en l’anàlisi! Siguem seri­o­sos, diguin el que diguin les pan­car­tes del PSOE tenim com­pro­vat que per als interes­sos de Catalunya no hi ha cap dife­rèn­cia entre PP i PSOE (Apoyaré el Estatut…); i sent així val més que no ens dei­xem enre­dar (un cop més) per les bones for­mes -talante- dels soci­a­lis­tes quan fan cam­pa­nya. No aniré a votar al Rajoy, com he sen­tit dir fent conya a algun inde­pen­den­tista; però, per entendre’ns, pot­ser si en comp­tes del Rajoy es pre­sen­tés l’Aznar encara ens ani­ria millor.

Fa uns mesos, un arti­cle del Toni Soler em féu dub­tar una mica. Resumint, dis­cu­tia l’opció abs­ten­ci­o­nista amb l’argument que si es donava el cas que real­ment el PP ho feia molt bé i Espanya remun­tava la crisi grà­cies a la seva polí­tica, això podria propulsar-​​lo també a Catalunya i donar per aca­ba­des les nos­tres aspi­ra­ci­ons naci­o­nals. L’article era bo, feia rumiar. Però, la veri­tat, men­tre escric això he sen­tit un parell de fra­ses de Rajoy al cara a cara amb Rubalcaba i si el seu pla es basa (tal com diu) en fomen­tar el con­sum aba­ra­tint el crè­dit, Espanya té crisi per anys. Essent opti­mis­tes –que no els vull cap mal als espa­nyols– quan Espanya remunti la crisi, nos­al­tres també l’estarem remun­tant… pel nos­tre compte ;-)

Aquests són els meus motius per no votar el 20N. El motiu per votar es diu PIRATA​.CAT. Resulta que quan penso en Espanya, per sort, penso més en tot el que he vist de bo viat­jant per aquest país, penso més en els amics espa­nyols que tinc; que no pas en l’Espanya ràn­cia i cas­posa de la caverna. Sí, és cert que aquesta Espanya exis­teix i que pot­ser no és mino­ri­tà­ria (també exis­teix una Catalunya ràn­cia, cas­posa i naci­o­na­lista, no ens enga­nyem) però mal­grat això –que fora sufi­ci­ent per voler sor­tir cor­rent a qual­se­vol preu– con­ti­nuo cre­ient que la demo­crà­cia és més impor­tant que la inde­pen­dèn­cia. Pirates de Catalunya em des­perta una gran sim­pa­tia per la seva autèn­tica voca­ció demo­crà­tica i votar-​​los em sem­bla­ria un premi –en forma de dimi­nut gra­net de sorra– a l’esforç que han fet per a ser pre­sents a aques­tes eleccions.

Abstenció o Pirata, que­den dies per pensar-​​hi.

Serem el que vulguem ser.

El títol i el sub­tí­tol d’aquest post expres­sen la meva opi­nió i també la de molta altra gent d’aquest país (i d’altres paï­sos, n’estic segur) res­pecte la con­di­ció de Catalunya. Espanya s’entesta una i altra vegada (la més recent aquesta set­mana amb la sen­tèn­cia del TC) a negar-​​ho.

El més greu no és que ho negui. Puc enten­dre que la majo­ria d’espanyols con­si­deri que Catalunya no és una nació (pot­ser tam­poc ens conei­xen prou per a jutjar-​​ho amb rigor, però tenen tot el dret de posicionar-​​se com els sem­bli i fins i tot com més els con­vin­gui) i que per tant el govern i les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les es pro­nun­ciïn nega­ti­va­ment quant a la con­di­ció de Catalunya com a nació.

El que si que em sem­bla greu –molt greu– i pro­fun­da­ment anti­de­mo­crà­tic és que ens negui també el dret de deci­dir què som i què volem ser i que ens imposi la seva volun­tat: som espa­nyols i ho serem per sem­pre ja que la cons­ti­tu­ció argüeix la tan repe­tida indi­so­lu­ble uni­dad. Pretendre impo­sar a algú la seva iden­ti­tat és una vexa­ció que només s’entén des de la postura del qui es con­si­dera moral­ment supe­rior i vol frus­trar i ani­hi­lar l’altre. Espanya té un pre­o­cu­pant pro­blema his­tò­ric en les rela­ci­ons amb els ter­ri­to­ris que n’han for­mat (i/​o en for­men) part.

Aquest tipus de rela­ció fomenta frus­tra­ció i la frus­tra­ció ens porta a l’odi. De fet, mol­tes opi­ni­ons expres­sa­des al car­rer, la premsa, les ter­tú­lies… dels cata­lans vers els espa­nyols i dels espa­nyols vers els cata­lans són clara­ment fruit de l’odi dels uns cap als altres. A mi això no m’agrada. No com­par­teixo aquesta vis­ce­ra­li­tat i crec que l’odi no pot conduir-​​nos a res de bo per cap de les dues parts. Qui odia hi surt per­dent, sempre.

Els cata­lans que volem que el nos­tre país deci­deixi lliu­re­ment el seu futur hau­ríem de dei­xar de pro­jec­tar la nos­tra frus­tra­ció cap a Espanya i posar-​​nos a tre­ba­llar aquí, a casa nos­tra (com ja hi ha molta gent que porta anys i anys fent). El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reco­ne­gut per les Nacions Unides i és d’elemental sen­tit comú. Avui dia ningú enten­dria que un còn­juge obli­gui l’altre a conviure-​​hi con­tra la seva volun­tat, o uns pares el seu fill major d’edat, però en canvi Espanya nega sis­te­mà­ti­ca­ment el dret al poble català a expres­sar la seva iden­ti­tat. A qual­se­vol per­sona que cre­gui en la demo­crà­cia li hau­ria de caure la cara de ver­go­nya defen­sant la posi­ció d’Espanya en aquesta qües­tió. Crec que hem d’adonar-nos que Espanya no ha de donar-​​nos res, que Espanya no ens ha de con­ce­dir la lli­ber­tat, per­què la lli­ber­tat la tenim pel fet de ser, d’existir. Si no ens n’adonem és per­què estem massa enfei­nats odi­ant Espanya.

Al meu enten­dre el futur de Catalunya passa per dues vies: o bé el Parlament de Catalunya con­voca un refe­rèn­dum per tal que el poble expressi la seva opi­nió sobre què és i què vol ser i, poste­ri­or­ment, declara la inde­pen­dèn­cia si així ho demana el poble; o bé es pre­senta un par­tit (o una coa­li­ció) a les elec­ci­ons cata­la­nes dei­xant ben clar que l’únic punt del seu pro­grama és decla­rar la inde­pen­dèn­cia de Catalunya. Lamentablement aques­tes ini­ci­a­ti­ves reque­rei­xen uns polí­tics valents i un lide­ratge clar i és aquest (i no pas Espanya) el prin­ci­pal pro­blema de Catalunya. Ahir va tor­nar a que­dar clar.

Prescindint de si eren 1.500.000 per­so­nes com diu Òmnium (no ho crec) o 56.000~64.000 com diu Lynce (ridí­cul), el que que­dava clar veient les imat­ges i sen­tint les con­sig­nes és que, al marge de les dis­cus­si­ons absur­des dels polí­tics sobre quin havia de ser el lema, la gent es va con­cen­trar per dema­nar la inde­pen­dèn­cia. Després de tot, sen­tir decla­ra­ci­ons com les de Joaquim Nadal, dient que «ha que­dat clar que la gent rebutja la sen­tèn­cia del TC» em sem­bla ridí­cul. Sr. Nadal, del TC només en par­la­ven vos­tès. La gent era allà per una altra cosa. No se’n va adonar?

Ara toca que els polí­tics cata­lans facin la seva feina… o facin com sempre.