Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

Ovidi Montllor.

Deu fer cosa de deu dies, en un d’aquells típics exercicis d’inserció laboral que es fan als cursos de formació ocupacional, van demanar-nos de destacar cinc virtuts i cinc defectes de la nostra personalitat. Sent conscient que no tot és blanc o negre, vaig anotar (en qualitat de virtut) que em considero una persona eminentment racional. Vull dir amb això que miro de valorar sempre les opinions (alienes i pròpies) en funció dels arguments que les sustenten; i intento deixar de banda altres criteris secundaris, com per exemple la seva autoria. En resum, sóc de l’opinió que ser capaç d’argumentar un pensament propi és bàsic (imprescindible, diria) per a ésser considerat seriosament pels altres.

En canvi, hi ha almenys un àmbit en el qual tinc molt clar que les argumentacions són totalment innecessàries: la manera de viure de cadascú. Ningú hauria d’haver de donar explicacions sobre la seva forma de viure, les seves creences, aficions, gustos, orientacions sexuals, etc. ni a les persones del seu entorn ni, menys encara, a l’estat. Per extensió, qualsevol grup de persones que ho desitgi –i en sigui capaç– s’hauria de poder posar d’acord sobre com viure en comunitat sense necessitat de donar explicacions als altres. Sempre i quan, s’entén, no pretenguin anihilar els veïns!

La formalització d’aquesta idea, que podríem qualificar de liberal, m’ha sorgit arran de la lectura dels comentaris que suscita una notícia tan banal com «Tormenta en Catalunya por el mapa del tiempo de TV3». Llegir els comentaris dels diaris és una activitat molt poc saludable i acostuma a ser un exercici perfecte si volem perdre la poca fe que ens quedi en la humanitat. En qualsevol notícia política o polititzada entorn el conflicte català-espanyol trobarem, en una banda i a l’altra, usuaris cercant les més remotes i rocambulesques argumentacions; cargolant la lògica, la història, la lingüística fins i tot, per mirar d’extreure’n algun punt que els sembla que els dóna la raó. És fàcil veure passejar entre els comentaris els Reis Catòlics, Castella, la Corona d’Aragó, Jaume I, Franco, el 1714… o, si fa falta, Ausiàs March i Ramon Llull. Amb tanta personalitat, hom podria pensar que s’està tramant una nova estrofa de “Qualsevol nit pot sortir el sol”…

Que en els darrers anys la voluntat independentista va a l’alça al Principat em sembla una realitat incontestable. A nivell d’argumentacions, en canvi, estem on ens havíem quedat. Des del que branda la Constitució Espanyola com si fos paraula de Déu, al que maleeix Felip V i el Decret de Nova Planta; passant pels pobres d’esperit que no van més enllà del «Espanya ens roba» o el «Qué pone en tu DNI?». El meu punt de vista, lligant amb els paràgrafs anteriors, és que no val la pena escarrassar-s’hi: qualsevol argumentació i context històric són sobrers.

És igual el que féssin i quines intencions tenien Felip V, el General Franco, Jaume I, Aznar o Jordi Pujol; la única qüestió rellevant és què vol la gent que viu aquí, avui. Preguntem-los-ho, si ens fem dir demòcrates, no? I deixem de culpar Espanya de totes les nostres misèries: en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya aproximadament un 70% dels vots varen ser per partits no sobiranistes.

La coalició que encapçala Alfred Bosch, amb ERC, Reagrupament i Catalunya Sí, la descarto perquè centra la seva campanya en la independència i, en aquest sentit, la seva estratègia no difereix gaire de la convergent: ser “forts” a Madrid per negociar, exigir, pressionar… digueu-n’hi com vulgueu, que tot s’acaba igual.

Sóc de l’opinió que quan a Catalunya hi hagi una clara majoria independentista (no anem mal encaminats, i la situació econòmica ho afavoreix) serem independents. Tan simple com això. Mentre no hi hagi aquesta majoria, on han de picar pedra els partits independentistes és aquí a casa nostra, no a Madrid. I si mai arriba el moment, tampoc ens caldrà ser al congrés de Madrid per negociar res; ja vindran a trucar a la porta, no patiu!

En aquest sentit em sembla força més coherent la posició de la CUP de demanar l’abstenció. En aquest cas, així ho entenc jo també, abstenir-se és donar a entendre que a Madrid no ens cal anar-hi a fer res (si és que volem defensar posicions independentistes). Hom dirà, a les files d’esquerra i convergència, que això és facilitar la majoria absoluta del PP. Digues-n’hi facilitar, digues-n’hi no impedir, en això hi estic més d’acord. En el fet, no pas en l’anàlisi! Siguem seriosos, diguin el que diguin les pancartes del PSOE tenim comprovat que per als interessos de Catalunya no hi ha cap diferència entre PP i PSOE (Apoyaré el Estatut…); i sent així val més que no ens deixem enredar (un cop més) per les bones formes -talante- dels socialistes quan fan campanya. No aniré a votar al Rajoy, com he sentit dir fent conya a algun independentista; però, per entendre’ns, potser si en comptes del Rajoy es presentés l’Aznar encara ens aniria millor.

Fa uns mesos, un article del Toni Soler em féu dubtar una mica. Resumint, discutia l’opció abstencionista amb l’argument que si es donava el cas que realment el PP ho feia molt bé i Espanya remuntava la crisi gràcies a la seva política, això podria propulsar-lo també a Catalunya i donar per acabades les nostres aspiracions nacionals. L’article era bo, feia rumiar. Però, la veritat, mentre escric això he sentit un parell de frases de Rajoy al cara a cara amb Rubalcaba i si el seu pla es basa (tal com diu) en fomentar el consum abaratint el crèdit, Espanya té crisi per anys. Essent optimistes –que no els vull cap mal als espanyols– quan Espanya remunti la crisi, nosaltres també l’estarem remuntant… pel nostre compte ;-)

Aquests són els meus motius per no votar el 20N. El motiu per votar es diu PIRATA.CAT. Resulta que quan penso en Espanya, per sort, penso més en tot el que he vist de bo viatjant per aquest país, penso més en els amics espanyols que tinc; que no pas en l’Espanya rància i casposa de la caverna. Sí, és cert que aquesta Espanya existeix i que potser no és minoritària (també existeix una Catalunya rància, casposa i nacionalista, no ens enganyem) però malgrat això –que fora suficient per voler sortir corrent a qualsevol preu– continuo creient que la democràcia és més important que la independència. Pirates de Catalunya em desperta una gran simpatia per la seva autèntica vocació democràtica i votar-los em semblaria un premi –en forma de diminut granet de sorra– a l’esforç que han fet per a ser presents a aquestes eleccions.

Abstenció o Pirata, queden dies per pensar-hi.

El títol i el subtítol d’aquest post expressen la meva opinió i també la de molta altra gent d’aquest país (i d’altres països, n’estic segur) respecte la condició de Catalunya. Espanya s’entesta una i altra vegada (la més recent aquesta setmana amb la sentència del TC) a negar-ho.

El més greu no és que ho negui. Puc entendre que la majoria d’espanyols consideri que Catalunya no és una nació (potser tampoc ens coneixen prou per a jutjar-ho amb rigor, però tenen tot el dret de posicionar-se com els sembli i fins i tot com més els convingui) i que per tant el govern i les institucions espanyoles es pronunciïn negativament quant a la condició de Catalunya com a nació.

El que si que em sembla greu –molt greu– i profundament antidemocràtic és que ens negui també el dret de decidir què som i què volem ser i que ens imposi la seva voluntat: som espanyols i ho serem per sempre ja que la constitució argüeix la tan repetida indisoluble unidad. Pretendre imposar a algú la seva identitat és una vexació que només s’entén des de la postura del qui es considera moralment superior i vol frustrar i anihilar l’altre. Espanya té un preocupant problema històric en les relacions amb els territoris que n’han format (i/o en formen) part.

Aquest tipus de relació fomenta frustració i la frustració ens porta a l’odi. De fet, moltes opinions expressades al carrer, la premsa, les tertúlies… dels catalans vers els espanyols i dels espanyols vers els catalans són clarament fruit de l’odi dels uns cap als altres. A mi això no m’agrada. No comparteixo aquesta visceralitat i crec que l’odi no pot conduir-nos a res de bo per cap de les dues parts. Qui odia hi surt perdent, sempre.

Els catalans que volem que el nostre país decideixi lliurement el seu futur hauríem de deixar de projectar la nostra frustració cap a Espanya i posar-nos a treballar aquí, a casa nostra (com ja hi ha molta gent que porta anys i anys fent). El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les Nacions Unides i és d’elemental sentit comú. Avui dia ningú entendria que un cònjuge obligui l’altre a conviure-hi contra la seva voluntat, o uns pares el seu fill major d’edat, però en canvi Espanya nega sistemàticament el dret al poble català a expressar la seva identitat. A qualsevol persona que cregui en la democràcia li hauria de caure la cara de vergonya defensant la posició d’Espanya en aquesta qüestió. Crec que hem d’adonar-nos que Espanya no ha de donar-nos res, que Espanya no ens ha de concedir la llibertat, perquè la llibertat la tenim pel fet de ser, d’existir. Si no ens n’adonem és perquè estem massa enfeinats odiant Espanya.

Al meu entendre el futur de Catalunya passa per dues vies: o bé el Parlament de Catalunya convoca un referèndum per tal que el poble expressi la seva opinió sobre què és i què vol ser i, posteriorment, declara la independència si així ho demana el poble; o bé es presenta un partit (o una coalició) a les eleccions catalanes deixant ben clar que l’únic punt del seu programa és declarar la independència de Catalunya. Lamentablement aquestes iniciatives requereixen uns polítics valents i un lideratge clar i és aquest (i no pas Espanya) el principal problema de Catalunya. Ahir va tornar a quedar clar.

Prescindint de si eren 1.500.000 persones com diu Òmnium (no ho crec) o 56.000~64.000 com diu Lynce (ridícul), el que quedava clar veient les imatges i sentint les consignes és que, al marge de les discussions absurdes dels polítics sobre quin havia de ser el lema, la gent es va concentrar per demanar la independència. Després de tot, sentir declaracions com les de Joaquim Nadal, dient que «ha quedat clar que la gent rebutja la sentència del TC» em sembla ridícul. Sr. Nadal, del TC només en parlaven vostès. La gent era allà per una altra cosa. No se’n va adonar?

Ara toca que els polítics catalans facin la seva feina… o facin com sempre.