La coalició que encapçala Alfred Bosch, amb ERC, Reagrupament i Catalunya Sí, la descarto perquè centra la seva campanya en la independència i, en aquest sentit, la seva estratègia no difereix gaire de la convergent: ser “forts” a Madrid per negociar, exigir, pressionar… digueu-n’hi com vulgueu, que tot s’acaba igual.

Sóc de l’opinió que quan a Catalunya hi hagi una clara majoria independentista (no anem mal encaminats, i la situació econòmica ho afavoreix) serem independents. Tan simple com això. Mentre no hi hagi aquesta majoria, on han de picar pedra els partits independentistes és aquí a casa nostra, no a Madrid. I si mai arriba el moment, tampoc ens caldrà ser al congrés de Madrid per negociar res; ja vindran a trucar a la porta, no patiu!

En aquest sentit em sembla força més coherent la posició de la CUP de demanar l’abstenció. En aquest cas, així ho entenc jo també, abstenir-se és donar a entendre que a Madrid no ens cal anar-hi a fer res (si és que volem defensar posicions independentistes). Hom dirà, a les files d’esquerra i convergència, que això és facilitar la majoria absoluta del PP. Digues-n’hi facilitar, digues-n’hi no impedir, en això hi estic més d’acord. En el fet, no pas en l’anàlisi! Siguem seriosos, diguin el que diguin les pancartes del PSOE tenim comprovat que per als interessos de Catalunya no hi ha cap diferència entre PP i PSOE (Apoyaré el Estatut…); i sent així val més que no ens deixem enredar (un cop més) per les bones formes -talante- dels socialistes quan fan campanya. No aniré a votar al Rajoy, com he sentit dir fent conya a algun independentista; però, per entendre’ns, potser si en comptes del Rajoy es presentés l’Aznar encara ens aniria millor.

Fa uns mesos, un article del Toni Soler em féu dubtar una mica. Resumint, discutia l’opció abstencionista amb l’argument que si es donava el cas que realment el PP ho feia molt bé i Espanya remuntava la crisi gràcies a la seva política, això podria propulsar-lo també a Catalunya i donar per acabades les nostres aspiracions nacionals. L’article era bo, feia rumiar. Però, la veritat, mentre escric això he sentit un parell de frases de Rajoy al cara a cara amb Rubalcaba i si el seu pla es basa (tal com diu) en fomentar el consum abaratint el crèdit, Espanya té crisi per anys. Essent optimistes –que no els vull cap mal als espanyols– quan Espanya remunti la crisi, nosaltres també l’estarem remuntant… pel nostre compte ;-)

Aquests són els meus motius per no votar el 20N. El motiu per votar es diu PIRATA.CAT. Resulta que quan penso en Espanya, per sort, penso més en tot el que he vist de bo viatjant per aquest país, penso més en els amics espanyols que tinc; que no pas en l’Espanya rància i casposa de la caverna. Sí, és cert que aquesta Espanya existeix i que potser no és minoritària (també existeix una Catalunya rància, casposa i nacionalista, no ens enganyem) però malgrat això –que fora suficient per voler sortir corrent a qualsevol preu– continuo creient que la democràcia és més important que la independència. Pirates de Catalunya em desperta una gran simpatia per la seva autèntica vocació democràtica i votar-los em semblaria un premi –en forma de diminut granet de sorra– a l’esforç que han fet per a ser presents a aquestes eleccions.

Abstenció o Pirata, queden dies per pensar-hi.

El títol i el subtítol d’aquest post expressen la meva opinió i també la de molta altra gent d’aquest país (i d’altres països, n’estic segur) respecte la condició de Catalunya. Espanya s’entesta una i altra vegada (la més recent aquesta setmana amb la sentència del TC) a negar-ho.

El més greu no és que ho negui. Puc entendre que la majoria d’espanyols consideri que Catalunya no és una nació (potser tampoc ens coneixen prou per a jutjar-ho amb rigor, però tenen tot el dret de posicionar-se com els sembli i fins i tot com més els convingui) i que per tant el govern i les institucions espanyoles es pronunciïn negativament quant a la condició de Catalunya com a nació.

El que si que em sembla greu –molt greu– i profundament antidemocràtic és que ens negui també el dret de decidir què som i què volem ser i que ens imposi la seva voluntat: som espanyols i ho serem per sempre ja que la constitució argüeix la tan repetida indisoluble unidad. Pretendre imposar a algú la seva identitat és una vexació que només s’entén des de la postura del qui es considera moralment superior i vol frustrar i anihilar l’altre. Espanya té un preocupant problema històric en les relacions amb els territoris que n’han format (i/o en formen) part.

Aquest tipus de relació fomenta frustració i la frustració ens porta a l’odi. De fet, moltes opinions expressades al carrer, la premsa, les tertúlies… dels catalans vers els espanyols i dels espanyols vers els catalans són clarament fruit de l’odi dels uns cap als altres. A mi això no m’agrada. No comparteixo aquesta visceralitat i crec que l’odi no pot conduir-nos a res de bo per cap de les dues parts. Qui odia hi surt perdent, sempre.

Els catalans que volem que el nostre país decideixi lliurement el seu futur hauríem de deixar de projectar la nostra frustració cap a Espanya i posar-nos a treballar aquí, a casa nostra (com ja hi ha molta gent que porta anys i anys fent). El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les Nacions Unides i és d’elemental sentit comú. Avui dia ningú entendria que un cònjuge obligui l’altre a conviure-hi contra la seva voluntat, o uns pares el seu fill major d’edat, però en canvi Espanya nega sistemàticament el dret al poble català a expressar la seva identitat. A qualsevol persona que cregui en la democràcia li hauria de caure la cara de vergonya defensant la posició d’Espanya en aquesta qüestió. Crec que hem d’adonar-nos que Espanya no ha de donar-nos res, que Espanya no ens ha de concedir la llibertat, perquè la llibertat la tenim pel fet de ser, d’existir. Si no ens n’adonem és perquè estem massa enfeinats odiant Espanya.

Al meu entendre el futur de Catalunya passa per dues vies: o bé el Parlament de Catalunya convoca un referèndum per tal que el poble expressi la seva opinió sobre què és i què vol ser i, posteriorment, declara la independència si així ho demana el poble; o bé es presenta un partit (o una coalició) a les eleccions catalanes deixant ben clar que l’únic punt del seu programa és declarar la independència de Catalunya. Lamentablement aquestes iniciatives requereixen uns polítics valents i un lideratge clar i és aquest (i no pas Espanya) el principal problema de Catalunya. Ahir va tornar a quedar clar.

Prescindint de si eren 1.500.000 persones com diu Òmnium (no ho crec) o 56.000~64.000 com diu Lynce (ridícul), el que quedava clar veient les imatges i sentint les consignes és que, al marge de les discussions absurdes dels polítics sobre quin havia de ser el lema, la gent es va concentrar per demanar la independència. Després de tot, sentir declaracions com les de Joaquim Nadal, dient que «ha quedat clar que la gent rebutja la sentència del TC» em sembla ridícul. Sr. Nadal, del TC només en parlaven vostès. La gent era allà per una altra cosa. No se’n va adonar?

Ara toca que els polítics catalans facin la seva feina… o facin com sempre.