En un entorn local on tin­guem una colla d’ordinadors amb Ubuntu com­par­tint ADSL és una molt bona idea dis­po­sar d’un equip que actuï com a repo­si­tori local, de manera que no s’eternitzin les actu­a­lit­za­ci­ons o les instal·lacions de nou pro­gra­mari amb tots els ordi­na­dors de la xarxa des­car­re­gant alhora les matei­xes dades. El sen­tit comú indica que és molt millor que des­car­re­gui les dades un de sol i les com­par­teixi amb la resta. D’això tracta aquesta entrada: de com con­fi­gu­rar un repo­si­tori local per a Ubuntu 10.04 (encara que ser­veix per a qual­se­vol altra ver­sió i dis­tri­bu­ció basada en Debian). És molt sen­zill de fer, però escric el pro­cés per­què m’he tro­bat algun mal­de­cap que val la pena aclarir.

D’entrada neces­si­tem un ordi­na­dor amb GNU/​Linux (no cal que sigui Ubuntu per a fer un mir­ror d’aquest sis­tema, però sem­bla el més lògic). Jo faré ser­vir un vell por­tà­til HP Compaq nx6310 amb un Core 2 Du0 T5500 @1,66Ghz i 512MB de memò­ria amb Lucid Lynx instal·lat. El repo­si­tori ens ocu­parà uns 36GB de disc per cada ver­sió del SO que neces­si­tem si només volem els seus paquets bina­ris (els neces­sa­ris per a les actu­a­lit­za­ci­ons i les noves instal·lacions) i gai­rebé el doble si volem també el codi font (source) de tot el sis­tema. Podem con­sul­tar la quan­ti­tat d’espai dis­po­ni­ble en cada par­ti­ció des del ter­mi­nal amb la comanda:

En el meu cas, tinc una par­ti­ció de 40GB del disc mun­tada sobre la car­peta /​ubuntu on hi haurà les dades del mir­ror sense codis font. Comencem la cre­a­ció del repositori:

Part servidor

Aquestes són les con­fi­gu­ra­ci­ons que hem de fer a la màquina que actu­arà com a repo­si­tori local. Després veu­rem com hem de con­fi­gu­rar la resta d’ordinadors client.

1 Instal·lem l'aplicació apt-mirror

Aquesta és l’aplicació que farem ser­vir per a crear i man­te­nir el nos­tre repo­si­tori. El següent que hem de fer és la configuració.

2 Creem les carpetes i els canviem el propietari

L’apt-mirror s’executa amb per­mi­sos de l’usuari homò­nim creat auto­mà­ti­ca­ment durant el pas ante­rior, per tant, per­què el repo­si­tori s’ompli de dades cor­rec­ta­ment cal que la car­peta on el vul­guem situar sigui pro­pi­e­tat d’aquest usu­ari. Si volem situar el mir­ror a la car­peta per defecte /​var/​spool/​apt-​​mirror no cal que ho fem, però si pre­fe­rim esco­llir una ubi­ca­ció per­so­na­lit­zada sí.

Substituïu /​ubuntu per la car­peta que vul­gueu. En cas de no fer-​​ho des­prés ens tro­ba­rem amb l’error touch: no s’han pogut can­viar les dates de «/​ubuntu/​var/​apt-​​mirror-​​lock»: No such file or directory

3 Configurem apt-mirror

El fit­xer del con­fi­gu­ra­ció de l’apt-mirror el tro­ba­rem, un cop instal·lat, a la ruta /etc/apt/mirror.list i el podem edi­tar en el nos­tre edi­tor pre­fe­rit (en el meu cas: joe). Si no teniu un “edi­tor pre­fe­rit” podeu uti­lit­zar gedit, que serà el més sen­zill:

i tro­ba­rem un fit­xer si fa o no fa així:

Les úniques modi­fi­ca­ci­ons que farem en aquest docu­ment seran a la línia 3 de manera que quedi:

Fixem-​​nos que ha des­a­pa­re­gut el sos­tin­gut # del prin­cipi de la línia (les línies que comen­cen per un # sem­pre són igno­ra­des en els fit­xers de con­fi­gu­ra­ció) i hem can­viat la car­peta base per defecte per la nos­tra. No cal tocar la resta de vari­a­bles (línies 5–11). Per des­comp­tat si vol­gués­sim fer un mir­ror d’una ver­sió dife­rent can­vi­a­ríem la paraula lucid per l’adequada en totes les línies de la 17 a la 27. Per últim, posa­rem un sos­tin­gut # davant les línies 23–25 per evi­tar que es des­car­re­guin els codis font.

4 Començar la descàrrega

Un cop ho tenim tot con­fi­gu­rat cal indi­car que volem comen­çar la des­càr­rega de paquets. Com que són –com a mínim– 36GB hem de pen­sar en no menys de 8 hores de des­càr­rega! Iniciar el pro­cés és molt sen­zill però ens podem tro­bar algun con­tra­temps. La comanda és la següent:

Això des­car­re­garà els índexs dels paquets  i des­prés els pro­ces­sarà. En aquest moment ens pot apa­rèi­xer un error que indi­qui apt-​​mirror: can’t open index in proceed_​index_​gz at /​usr/​bin/​apt-​​mirror line 449 que solu­ci­o­na­rem cor­re­gint un petit error en l’script que fa la des­car­rega. Hem d’editar el fit­xer /​usr/​bin/​apt-​​mirror i situar-​​nos a la línia 449

(amb CTRL+I podem sal­tar a la línia desit­jada) per a fer el següent canvi:


És a dir, eli­mi­nem la barra /​ que separa $path/$index.

En repren­dre la des­càr­rega és pro­ba­ble que ens tro­bem amb un nou incon­ve­ni­ent: apt-​​mirror is alre­ady run­ning, exi­ting at /​usr/​bin/​apt-​​mirror line 187. És una pràc­tica habi­tual que molts pro­gra­mes creïn un fit­xer buit de blo­queig (lock) per a evi­tar que els exe­cu­tem dues vega­des simul­tà­ni­a­ment i, en haver avor­tat l’execució prè­vi­a­ment apt-​​mirror es pensa que ja està en exe­cu­ció quan en rea­li­tat no és així. Aleshores hem de bor­rar manu­al­ment el fit­xer de blo­queig i repren­dre la des­càr­rega. Aquest cop hau­ria d’anar bé!

5 Instal·lar el servidor web

Després d’unes quan­tes hores de des­càr­rega pro­ce­di­rem a instal·lar el ser­vi­dor web, ja que la trans­fe­rèn­cia de dades amb els nos­tres cli­ents la farem mit­jan­çant http. Això és tan fàcil com exe­cu­tar:

No cal fer cap con­fi­gu­ra­ció, l’establerta per defecte és per­fecta per als nos­tres interessos.

6 Establir els vincles del servidor web a la carpeta del mirror

La única car­peta acces­si­ble via http per defecte del nos­tre sis­tema és /​var/​www però com que hem instal·lat el mir­ror en una ubi­ca­ció dife­rent, farem ser­vir uns enlla­ços sim­bò­lics.

Ja hem acabat!

Part client

En tots els ordi­na­dors que vul­guem que emprin el repo­si­tori local hau­rem de subs­ti­tuir el fit­xer de les fonts de pro­gra­mari /etc/apt/sources.list per un de nou.

1 Fem una copia de seguretat de les fonts actuals

2 Creem en nou fitxer de fonts

Amb el següent con­tin­gut (subs­ti­tu­ïnt la IP 192.168.0.2 per la del nos­tre repo­si­tori local, és clar.)

3 Rellegim les fonts

Actualització del repositori local

Evidentment per tal que els ordi­na­dors es man­tin­guin ben actu­a­lit­zats hau­rem d’actualitzar el repo­si­tori local peri­ò­di­ca­ment (a diari o, a tot esti­rar, set­ma­nal­ment seria el més ade­quat). Això podem fer-​​ho de forma manual exe­cu­tant:

o con­fi­gu­rar que es faci peri­ò­di­ca­ment de forma auto­mà­tica grà­cies a cron o ana­cron afe­gint la línia

al fit­xer /​etc/​anacrontab

Ja fa temps que només faig ser­vir Windows en màqui­nes vir­tu­als per tre­ba­llar amb l’Office de Microsoft quan el neces­sito per la feina, ja que molts dels cur­sos que impar­teixo són d’ofimàtica i la tota­li­tat de les aules on tre­ba­llo tenen la suite ofi­mà­tica de Redmond; i també –és clar– per­què conec bé i em sento molt còmode tre­ba­llant amb Word o Excel. (Per cert, nota men­tal: tinc pen­dent de comen­çar a reme­nar l’Office 2010 que vaig instal·lar fa tres o qua­tre dies).

Això fa que per a la resta d’usos que dono a l’ordinador sem­pre uti­litzo apli­ca­ci­ons per Ubuntu o MAC i quan neces­sito alguna apli­ca­ció sen­zi­lla per Windows –com per exem­ple avui que neces­si­tava un extrac­tor de música de CD i una eina per gra­var discs– des­co­nec total­ment quins són els pro­gra­mes més reco­ma­na­bles. Encara que sigui en una màquina vir­tual, odio que se m’instal·lin tota la mena de por­que­ries que acos­tu­men a incor­po­rar les apli­ca­ci­ons fre­eware o sha­reware de Windows. Que si bar­res d’eines per al nave­ga­dor, que si ver­si­ons de prova del McAfee, que si ges­tors de des­càr­rega per a bai­xar software de la mateixa com­pa­nyia que no m’interessa per a res… això si no virus, tro­ians i demés malware.

Quan trobo una petita apli­ca­ció de la qual no em costa loca­lit­zar la web de l’autor i veig que la pàgina de des­car­rega és sour­ce­forge (i no Softonic, CNET, Tucows o simi­lars) ja em quedo molt més tran­quil. La pràc­tica segu­re­tat d’haver tro­bat una apli­ca­ció sen­zi­lla, que fa el que neces­sito i poca cosa més i que no m’omplirà la màquina de merda la tinc quan, durant la instal·lació, accepto una lli­cèn­cia GNU GPL.

Sóc usu­ari de pro­gra­mari lliure des de fa molts anys. Si no ho recordo mala­ment, el pri­mer GNU/​Linux que vaig instal·lar fou el RedHat 6.0 (que segons he lle­git a la wiki­pe­dia, data de mit­jan 1999) fa 11 anys. També he pro­vat Mandrake (abans que es con­ver­tís en Mandriva), Fedora, Debian, Gentoo, Knoppix, Ubuntu i segu­ra­ment alguna altra dis­tri­bu­ció que m’ha fet grà­cia d’instal·lar. També m’he bara­llat un parell o tres de vega­des en aquests anys amb FreeBSD (sense massa èxit, tot sigui dit) i sem­pre he sigut (i sóc) defen­sor del pro­gra­mari lliure.

Però durant tots aquests anys també he anat fent ser­vir, per uns o altres motius, pro­gra­mari pri­va­tiu. A vega­des amb lli­cèn­cia i a vega­des sense, a vega­des per gust, a vega­des per­què no hi havia més remei. Actualment, per exem­ple, tinc un Sony Vaio W amb lli­cèn­cia de Windows 7 Starter que faig ser­vir prin­ci­pal­ment per la feina on la majo­ria d’aplicacions que hi tinc instal·lades són lliu­res (Firefox, Thunderbird, OpenOffice​.org, 7zip…) i no hi instal·lo GNU/​Linux per dos motius: 1) per poder jut­jar el Windows 7 amb una mica de cri­teri i 2) per no per­dre la garan­tia de la màquina. I tinc també un iMac i7 amb Snow Leopard “legal” però molt pro­gra­mari pri­va­tiu sense lli­cèn­cia. En el cas del mac no hi poso GNU/​Linux també per dos motius: 1) Snow Leopard em sem­bla un S.O. molt pràc­tic i 2) per no per­dre la garan­tia de la màquina.

De manera que em trobo amb dos ordi­na­dors amb un S.O pri­va­tiu quan fa cosa d’uns mesos tenia un únic por­tà­til amb GNU/​linux (pri­mer Debian Sid, des­prés Jaunty i Karmic) instal·lat des de feia més de 2 anys. D’entrada, crida l’atenció que no puc esco­llir el S.O. dels meus ordi­na­dors si no vull perdre’n la garan­tia. Això em sem­bla molt mala­ment i és una cosa con­tra la que, com a con­su­mi­dors, hau­ríem de llui­tar; però malau­ra­da­ment és un mal molt gene­ra­lit­zat. De fet, només conec Ahtec com a marca d’ordinadors que poden comprar-​​se sense S.O. i el meu ante­rior por­tà­til era Ahtec, sobre­tot, per aquest motiu.

Només per això, Stallman diria que he renun­ciat a la meva lli­ber­tat com a usu­ari d’ordinadors. I crec que, en part, tin­dria raó. Tanmateix, tinc la sort de no ésser un usu­ari a qui han enco­lo­mat un Windows 7 i un Snow Leopard, sinó que sóc per­fec­ta­ment cons­ci­ent dels avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents del pro­gra­mari lliure i dels ris­cos del pro­gra­mari pri­va­tiu i n’era en el moment d’adquirir els ordinadors.

És a dir, he esco­llit lliu­re­ment que bona part del pro­gra­mari que uti­litzo sigui pri­va­tiu (almenys durant un temps). Stallman diria més aviat que he renun­ciat, amb ple conei­xe­ment i per volun­tat prò­pia, a la meva lli­ber­tat. Des d’aquest punt de vista (i pot molt ben ser l’encertat) el meu cas és molt pit­jor que el d’un usu­ari que renun­ciés a aquesta lli­ber­tat sense ser-​​ne conscient.

Per altra banda, el meu conei­xe­ment sobre el pro­gra­mari lliure ha pro­vo­cat que hi hagi almenys 3 per­so­nes del meu entorn pro­per que esti­guin usant GNU/​Linux en els seus ordi­na­dors. Potser més de 3 si tenim en compte alguns dels alum­nes que he tin­gut en cur­sos de GNU/​Linux.

Tot ple­gat és força con­tra­dic­tori. Una altra con­tra­dic­ció de les mol­tes que car­rego… O pot­ser és que no con­si­dero que en el pla per­so­nal aquesta renun­cia sigui tan gran ni tan greu com la va plan­te­jar Stallman l’altre dia al Lacetània? Aquí em toca­ria par­lar, entre d’altres coses, de la meva posi­ció res­pecte la pri­va­ci­tat i la seguretat.

Això serà en un altre post…

Cuando alguien me pre­gunta mi opi­nión sobre la pira­te­ría siem­pre digo:
–Atacar bar­cos está muy mal!

Quan algú va twit­te­jar que Richard Stallman vin­dria a fer una con­fe­rèn­cia a Manresa, pri­mer de tot, no m’ho vaig creure. Al web del Lacetània no en deien res, el Regió 7 no en deia res, Google no en deia res… Però final­ment era cert: va venir! Plegant mitja hora abans de la feina i assu­mint el risc de per­dre uns quants punts a la C-​​25 vaig arri­bar a l’hora per veure comen­çar la xer­rada “El Software Libre en la Ética y en la Práctica”.

Veure i escol­tar en Richard Stallman en directe va ser, per a mi, com quan vaig assis­tir al con­cert dels AC/​DC. Salvant les dis­tàn­cies, Stallman, com els Young & Cia, també és algú que porta tota la vida fent el mateix i a qui fa anys que conec, segueixo i –d’una manera o altra– admiro. La seva con­fe­rèn­cia va ser exac­ta­ment com m’imaginava que seria, igual que el con­cert d’AC/DC.

Stallmant va comen­çar par­lant del pro­gra­mari lliure i de les qua­tre lli­ber­tats i no va deixar-​​se res. Va par­lar de l’homonímia en anglès de free (lliure) i free (gra­tuït), de com i per­què va triar el nom GNU, de com s’ha de pronunciar…

The name “GNU” is a recur­sive acronym for “GNU’s Not Unix!”; it is pro­noun­ced g-​​noo, as one sylla­ble with no vowel sound between the g and the n.

…va mirar d’aclarir l’habi­tual con­fu­sió GNU/​Linux (lamen­tant que Hurd encara no sigui ope­ra­tiu al mateix nivell que el ker­nel de Torvalds) i la no menys habi­tual entre el pro­gra­mari lliure (free software) i el codi obert (open source). Tot ple­gat ama­nit amb peti­tes dosis –ben esco­lli­des– de l’excentricitat que l’ha fet tan cone­gut i, sobre­tot, molt sen­tit de l’humor.

Malgrat que tota aquesta infor­ma­ció es pot lle­gir als webs de GNU i la FSF –i fins i tot havent-​​ho fet– val molt la pena escol­tar el Sr. Stallman en directe per­què, si per alguna cosa lluita, si d’alguna cosa ens va par­lar ahir, per damunt de la infor­mà­tica, del pro­gra­mari o de l’ètica, fou de Llibertat (així, en majúscules).

I sin­ce­ra­ment, no és fàcil ni habi­tual avui dia, sen­tir algú par­lar de lli­ber­tat i com­pro­mís social amb la pro­fun­di­tat i la reve­rèn­cia amb què ho fa Richard Stallman. Estic segur que, en algun moment o altre de la con­fe­rèn­cia, tots els qui ahir omplíem l’aula 2000 del Lacetània, vam notar com alguna cosa se’ns remo­via a l’interior.

Cap al final de la xer­rada, Stallman va sub­has­tar un exem­plar sig­nat d’un lli­bre seu i segur que algú el cri­ti­carà per això. Però hem d’entendre que Richard Stallman no va venir a explicar-​​nos què és el pro­gra­mari lliure sinó que va venir en qua­li­tat de mili­tant del pro­gra­mari lliure. L’objectiu de la xer­rada era que enten­gués­sim que el pro­gra­mari lliure és la única opció ètica pos­si­ble que garan­teix l’ús lliure dels ordi­na­dors i que sovint la lluita per la lli­ber­tat exi­geix algun sacri­fici. Aquí, jo em pre­gunto: què passa amb la meva lli­ber­tat d’escollir, de forma cons­ci­ent i medi­tada, un pro­grama pri­va­tiu? Hauré de refle­xi­o­nar més sobre aquest con­flicte de lli­ber­tats personals…

En qual­se­vol cas, mal­grat aquest final una mica “desor­ga­nit­zat”, crec que la xer­rada fou un èxit en el con­tin­gut i en les for­mes. Em va sem­blar magis­tral la part en què va par­lar del pro­gra­mari lliure i pri­va­tiu a les esco­les. Espero que entre els assis­tents hi hagués algú que tin­gui poder de deci­sió en aquest àmbit.

Enhorabona i grà­cies, en qual­se­vol cas, a les per­so­nes del mòdul d’informàtica de l’institut Lacetània que feren pos­si­ble la pre­sèn­cia a Manresa de Richard Stallman.

En el torn de pre­gun­tes, Stallman va reco­ma­nar les dis­tri­bu­ci­ons Ututo, gNew Sense i Triskel; però apro­fito per recor­dar als usu­a­ris d’Ubuntu que també poden tenir un sis­tema 100% lliure usant només els repo­si­to­ris main i uni­verse i que qual­se­vol usu­ari de GNU/​Linux pot usar la comanda vrms per saber si RMS would be proud. ;-)