D’entrada necessitem un ordinador amb GNU/Linux (no cal que sigui Ubuntu per a fer un mirror d’aquest sistema, però sembla el més lògic). Jo faré servir un vell portàtil HP Compaq nx6310 amb un Core 2 Du0 T5500 @1,66Ghz i 512MB de memòria amb Lucid Lynx instal·lat. El repositori ens ocuparà uns 36GB de disc per cada versió del SO que necessitem si només volem els seus paquets binaris (els necessaris per a les actualitzacions i les noves instal·lacions) i gairebé el doble si volem també el codi font (source) de tot el sistema. Podem consultar la quantitat d’espai disponible en cada partició des del terminal amb la comanda:

df -h

Part servidor

Aquestes són les configuracions que hem de fer a la màquina que actuarà com a repositori local. Després veurem com hem de configurar la resta d’ordinadors client.

1 Instal·lem l'aplicació apt-mirror

sudo apt-get install apt-mirror

2 Creem les carpetes i els canviem el propietari

L’apt-mirror s’executa amb permisos de l’usuari homònim creat automàticament durant el pas anterior, per tant, perquè el repositori s’ompli de dades correctament cal que la carpeta on el vulguem situar sigui propietat d’aquest usuari. Si volem situar el mirror a la carpeta per defecte /var/spool/apt-mirror no cal que ho fem, però si preferim escollir una ubicació personalitzada sí.

sudo mkdir /ubuntu/var
sudo mkdir /ubuntu/skel
sudo mkdir /ubuntu/mirror
sudo chown -R apt-mirror:apt-mirror /ubuntu

3 Configurem apt-mirror

El fitxer del configuració de l’apt-mirror el trobarem, un cop instal·lat, a la ruta /etc/apt/mirror.list i el podem editar en el nostre editor preferit (en el meu cas: joe). Si no teniu un “editor preferit” podeu utilitzar gedit, que serà el més senzill:

gksudo gedit /etc/apt/mirror.list

############# config ##################
#
# set base_path    /var/spool/apt-mirror
#
# set mirror_path  $base_path/mirror
# set skel_path    $base_path/skel
# set var_path     $base_path/var
# set cleanscript $var_path/clean.sh
# set defaultarch  <running host architecture>
# set postmirror_script $var_path/postmirror.sh
# set run_postmirror 0
set nthreads     20
set _tilde 0
#
############# end config ##############

deb http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid main restricted universe multiverse
deb http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-security main restricted universe multiverse
deb http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-updates main restricted universe multiverse
deb http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-proposed main restricted universe multiverse
deb http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-backports main restricted universe multiverse

deb-src http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid main restricted universe multiverse
deb-src http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-security main restricted universe multiverse
deb-src http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-updates main restricted universe multiverse
#deb-src http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-proposed main restricted universe multiverse
#deb-src http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-backports main restricted universe multiverse

clean http://archive.ubuntu.com/ubuntu<br />

############# config ##################
#
set base_path    /ubuntu
#

4 Començar la descàrrega

Un cop ho tenim tot configurat cal indicar que volem començar la descàrrega de paquets. Com que són –com a mínim– 36GB hem de pensar en no menys de 8 hores de descàrrega! Iniciar el procés és molt senzill però ens podem trobar algun contratemps. La comanda és la següent:

sudo su - apt-mirror -c apt-mirror

gksudo gedit /usr/bin/apt-mirror

open STREAM, "< $path/$index>" or die([...]);

open STREAM, "< $path$index>" or die([...]);

En reprendre la descàrrega és probable que ens trobem amb un nou inconvenient: apt-mirror is already running, exiting at /usr/bin/apt-mirror line 187. És una pràctica habitual que molts programes creïn un fitxer buit de bloqueig (lock) per a evitar que els executem dues vegades simultàniament i, en haver avortat l’execució prèviament apt-mirror es pensa que ja està en execució quan en realitat no és així. Aleshores hem de borrar manualment el fitxer de bloqueig i reprendre la descàrrega. Aquest cop hauria d’anar bé!

sudo rm /ubuntu/var/apt-mirror.lock
sudo su - apt-mirror -c apt-mirror

5 Instal·lar el servidor web

Després d’unes quantes hores de descàrrega procedirem a instal·lar el servidor web, ja que la transferència de dades amb els nostres clients la farem mitjançant http. Això és tan fàcil com executar:

sudo apt-get install apache2

6 Establir els vincles del servidor web a la carpeta del mirror

La única carpeta accessible via http per defecte del nostre sistema és /var/www però com que hem instal·lat el mirror en una ubicació diferent, farem servir uns enllaços simbòlics.

sudo ln -s /ubuntu/mirror/archive.ubuntu.com /var/www/archive-ubuntu
sudo ln -s /ubuntu/mirror/archive.canonical.com /var/www/archive-canonical
sudo ln -s /ubuntu/mirror/security.ubuntu.com /var/www/security-ubuntu

Part client

En tots els ordinadors que vulguem que emprin el repositori local haurem de substituir el fitxer de les fonts de programari /etc/apt/sources.list per un de nou.

1 Fem una copia de seguretat de les fonts actuals

sudo mv /etc/apt/sources.list /etc/apt/sources.list.original

2 Creem en nou fitxer de fonts

Amb el següent contingut (substituïnt la IP 192.168.0.2 per la del nostre repositori local, és clar.)

deb http://192.168.0.2/archive-ubuntu/ubuntu lucid main restricted universe multiverse
deb http://192.168.0.2/archive-ubuntu/ubuntu lucid-updates main restricted universe multiverse
deb http://192.168.0.2/archive-ubuntu/ubuntu lucid-backports main restricted universe multiverse
deb http://192.168.0.2/security-ubuntu/ubuntu lucid-security main restricted universe multiverse
deb http://192.168.0.2/archive-canonical/ubuntu lucid partner

3 Rellegim les fonts

sudo apt-get update

Actualització del repositori local

Evidentment per tal que els ordinadors es mantinguin ben actualitzats haurem d’actualitzar el repositori local periòdicament (a diari o, a tot estirar, setmanalment seria el més adequat). Això podem fer-ho de forma manual executant:

sudo su - apt-mirror -c apt-mirror

@daily   10   mirror   nice su - apt-mirror -c apt-mirror

Això fa que per a la resta d’usos que dono a l’ordinador sempre utilitzo aplicacions per Ubuntu o MAC i quan necessito alguna aplicació senzilla per Windows –com per exemple avui que necessitava un extractor de música de CD i una eina per gravar discs– desconec totalment quins són els programes més recomanables. Encara que sigui en una màquina virtual, odio que se m’instal·lin tota la mena de porqueries que acostumen a incorporar les aplicacions freeware o shareware de Windows. Que si barres d’eines per al navegador, que si versions de prova del McAfee, que si gestors de descàrrega per a baixar software de la mateixa companyia que no m’interessa per a res… això si no virus, troians i demés malware.

Quan trobo una petita aplicació de la qual no em costa localitzar la web de l’autor i veig que la pàgina de descarrega és sourceforge (i no Softonic, CNET, Tucows o similars) ja em quedo molt més tranquil. La pràctica seguretat d’haver trobat una aplicació senzilla, que fa el que necessito i poca cosa més i que no m’omplirà la màquina de merda la tinc quan, durant la instal·lació, accepto una llicència GNU GPL.

Però durant tots aquests anys també he anat fent servir, per uns o altres motius, programari privatiu. A vegades amb llicència i a vegades sense, a vegades per gust, a vegades perquè no hi havia més remei. Actualment, per exemple, tinc un Sony Vaio W amb llicència de Windows 7 Starter que faig servir principalment per la feina on la majoria d’aplicacions que hi tinc instal·lades són lliures (Firefox, Thunderbird, OpenOffice.org, 7zip…) i no hi instal·lo GNU/Linux per dos motius: 1) per poder jutjar el Windows 7 amb una mica de criteri i 2) per no perdre la garantia de la màquina. I tinc també un iMac i7 amb Snow Leopard “legal” però molt programari privatiu sense llicència. En el cas del mac no hi poso GNU/Linux també per dos motius: 1) Snow Leopard em sembla un S.O. molt pràctic i 2) per no perdre la garantia de la màquina.

De manera que em trobo amb dos ordinadors amb un S.O privatiu quan fa cosa d’uns mesos tenia un únic portàtil amb GNU/linux (primer Debian Sid, després Jaunty i Karmic) instal·lat des de feia més de 2 anys. D’entrada, crida l’atenció que no puc escollir el S.O. dels meus ordinadors si no vull perdre’n la garantia. Això em sembla molt malament i és una cosa contra la que, com a consumidors, hauríem de lluitar; però malauradament és un mal molt generalitzat. De fet, només conec Ahtec com a marca d’ordinadors que poden comprar-se sense S.O. i el meu anterior portàtil era Ahtec, sobretot, per aquest motiu.

Només per això, Stallman diria que he renunciat a la meva llibertat com a usuari d’ordinadors. I crec que, en part, tindria raó. Tanmateix, tinc la sort de no ésser un usuari a qui han encolomat un Windows 7 i un Snow Leopard, sinó que sóc perfectament conscient dels avantatges i inconvenients del programari lliure i dels riscos del programari privatiu i n’era en el moment d’adquirir els ordinadors.

És a dir, he escollit lliurement que bona part del programari que utilitzo sigui privatiu (almenys durant un temps). Stallman diria més aviat que he renunciat, amb ple coneixement i per voluntat pròpia, a la meva llibertat. Des d’aquest punt de vista (i pot molt ben ser l’encertat) el meu cas és molt pitjor que el d’un usuari que renunciés a aquesta llibertat sense ser-ne conscient.

Per altra banda, el meu coneixement sobre el programari lliure ha provocat que hi hagi almenys 3 persones del meu entorn proper que estiguin usant GNU/Linux en els seus ordinadors. Potser més de 3 si tenim en compte alguns dels alumnes que he tingut en cursos de GNU/Linux.

Tot plegat és força contradictori. Una altra contradicció de les moltes que carrego… O potser és que no considero que en el pla personal aquesta renuncia sigui tan gran ni tan greu com la va plantejar Stallman l’altre dia al Lacetània? Aquí em tocaria parlar, entre d’altres coses, de la meva posició respecte la privacitat i la seguretat.

Això serà en un altre post…

Cuando alguien me pregunta mi opinión sobre la piratería siempre digo:
–Atacar barcos está muy mal!

Quan algú va twittejar que Richard Stallman vindria a fer una conferència a Manresa, primer de tot, no m’ho vaig creure. Al web del Lacetània no en deien res, el Regió 7 no en deia res, Google no en deia res… Però finalment era cert: va venir! Plegant mitja hora abans de la feina i assumint el risc de perdre uns quants punts a la C-25 vaig arribar a l’hora per veure començar la xerrada “El Software Libre en la Ética y en la Práctica”.

Veure i escoltar en Richard Stallman en directe va ser, per a mi, com quan vaig assistir al concert dels AC/DC. Salvant les distàncies, Stallman, com els Young & Cia, també és algú que porta tota la vida fent el mateix i a qui fa anys que conec, segueixo i –d’una manera o altra– admiro. La seva conferència va ser exactament com m’imaginava que seria, igual que el concert d’AC/DC.

Stallmant va començar parlant del programari lliure i de les quatre llibertats i no va deixar-se res. Va parlar de l’homonímia en anglès de free (lliure) i free (gratuït), de com i perquè va triar el nom GNU, de com s’ha de pronunciar…

The name “GNU” is a recursive acronym for “GNU’s Not Unix!”; it is pronounced g-noo, as one syllable with no vowel sound between the g and the n.

…va mirar d’aclarir l’habitual confusió GNU/Linux (lamentant que Hurd encara no sigui operatiu al mateix nivell que el kernel de Torvalds) i la no menys habitual entre el programari lliure (free software) i el codi obert (open source). Tot plegat amanit amb petites dosis –ben escollides– de l’excentricitat que l’ha fet tan conegut i, sobretot, molt sentit de l’humor.

Malgrat que tota aquesta informació es pot llegir als webs de GNU i la FSF –i fins i tot havent-ho fet– val molt la pena escoltar el Sr. Stallman en directe perquè, si per alguna cosa lluita, si d’alguna cosa ens va parlar ahir, per damunt de la informàtica, del programari o de l’ètica, fou de Llibertat (així, en majúscules).

I sincerament, no és fàcil ni habitual avui dia, sentir algú parlar de llibertat i compromís social amb la profunditat i la reverència amb què ho fa Richard Stallman. Estic segur que, en algun moment o altre de la conferència, tots els qui ahir omplíem l’aula 2000 del Lacetània, vam notar com alguna cosa se’ns removia a l’interior.

Cap al final de la xerrada, Stallman va subhastar un exemplar signat d’un llibre seu i segur que algú el criticarà per això. Però hem d’entendre que Richard Stallman no va venir a explicar-nos què és el programari lliure sinó que va venir en qualitat de militant del programari lliure. L’objectiu de la xerrada era que entenguéssim que el programari lliure és la única opció ètica possible que garanteix l’ús lliure dels ordinadors i que sovint la lluita per la llibertat exigeix algun sacrifici. Aquí, jo em pregunto: què passa amb la meva llibertat d’escollir, de forma conscient i meditada, un programa privatiu? Hauré de reflexionar més sobre aquest conflicte de llibertats personals…

En qualsevol cas, malgrat aquest final una mica “desorganitzat”, crec que la xerrada fou un èxit en el contingut i en les formes. Em va semblar magistral la part en què va parlar del programari lliure i privatiu a les escoles. Espero que entre els assistents hi hagués algú que tingui poder de decisió en aquest àmbit.

Enhorabona i gràcies, en qualsevol cas, a les persones del mòdul d’informàtica de l’institut Lacetània que feren possible la presència a Manresa de Richard Stallman.

En el torn de preguntes, Stallman va recomanar les distribucions Ututo, gNew Sense i Triskel; però aprofito per recordar als usuaris d’Ubuntu que també poden tenir un sistema 100% lliure usant només els repositoris main i universe i que qualsevol usuari de GNU/Linux pot usar la comanda vrms per saber si RMS would be proud. ;-)