No he destacat mai per ser una persona creativa, però l’estona del dia en què se m’acudeixen les millors –o les úniques, a vegades– idees és mentre condueixo de tornada a casa els dies que plego a les 22:00, com avui. Malauradament, succeeix molt sovint que quan intento recuperar les idees un cop a casa o l’endemà al matí, s’escapoleixen o tornen mermades, mancades d’aquell petit punt de genialitat (sempre dins dels paràmetres de la persona poc creativa que sóc) que els havia trobat al cotxe.
A voltes són idees relacionades amb la feina (com una que m’ha vingut avui); molt concretes –del curs que acabo d’impartir-, o genèriques. Altres cops són maneres de resoldre algun entrebanc personal per al qual no havia sabut trobar solució (o una bona solució). També n’hi ha sobre la manera d’organitzar-me. A banda de no ser gaire creatiu, em costa arrencar, prendre iniciatives; i per a posar-hi solució m’he d’organitzar bé el temps i recordar-me constantment frases que combaten l’apatia. De vegades tinc la idea de trucar algú amb qui fa més temps del que voldria que no parlo (avui, per exemple, el meu pare i la meva mare); altres simplement reflexiono.
Avui –quan em trobava en la fase reflexiva– he pensat una estona en aquest blog. Per publicar aquestes anotacions pago (entre domini i allotjament) uns vint cèntims al dia, que vindria a ser el que val una cigarreta. No fumo, per fortuna de la mútua que no tinc. Però a diferència de la majoria de fumadors, jo podria obtenir aquest vici gratuïtament. Hi ha molts, variats i excel·lents gestors de contingut gratuïts; però suposo que pago per tenir el control total del theme, de les extensions, de les fulles d’estils, etc. i perquè m’agrada el resultat i m’agrada poder retocar cada petit detall si no queda com vull. Sóc força primmirat amb aquestes coses… Pensava també que, tanmateix, és un blog molt inadequat per a captar seguidors. Segurament jo mai em subscriuria al feed d’un blog com aquest, amb tanta variació temàtica i tan poca perseverança i aprofundiment. No és que l’escrigui amb ànim de convertir-me en un blogger famós –Déu me’n guard!- però quan segueixes persones tan curioses com la Gina (blog, twitter, facebook, web) no pots evitar pensar com deu ser viure així.
Ah! La idea que se m’ha acudit avui sobre la feina és la realització molt didàctica d’un post per a explicar com funciona el protocol SSL (https) que s’utilitza quan ens connectem a un lloc web “segur”.
