Ahir sen­tia a El matí de Catalunya Radio la senyora Alícia Sánchez-​​Camacho (la pre­si­denta del PPC i can­di­data d’aquest par­tit a les pro­pe­res elec­ci­ons al Parlament) decla­rant que CIU havia donat pri­o­ri­tat a la immi­gra­ció musul­mana per damunt de la d’origen hispà per­què no per­ju­di­qués el seu “pro­jecte de cons­truc­ció naci­o­na­lista” i es va que­dar tan ample afir­mant que arrel d’això (i cito La Vanguardia):

[actu­al­mente] el per­fil de nues­tra inmi­gra­ción extra­co­mu­ni­ta­ria sea en más de un 40% pobla­ción musul­mana, que en algu­nos casos está plan­te­ando pro­ble­mas de integración.

Aquestes decla­ra­ci­ons no apor­ten cap infor­ma­ció real (assu­mint –com fa Sánchez-​​Camacho– que són els immi­grants els qui plan­te­gen “pro­ble­mes d’integració”, no en plan­te­gen els d’origen hispà també? no en plan­te­gen els ale­manys a Mallorca?) i estan car­re­ga­des de males inten­ci­ons. Suposo que res­po­nen a l’estratègia elec­to­ral del PP d’acostar-se a les polí­ti­ques xenò­fo­bes d’Anglada i com­pa­nyia que tan rèdit elec­to­ral donen (des­prés ja ens quei­xa­rem). Estratègia menyspreable.

Com que aquesta mena de con­duc­tes polí­ti­ques m’indignen espe­ci­al­ment em vaig entre­te­nir ahir al ves­pre a con­sul­tar dades sobre immi­gra­ció per auto­no­mies de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) espa­nyol. Amb les dades del 2007 (les dar­re­res que vaig tro­bar) crida l’atenció que el per­cen­tatge d’immigració d’origen africà a Catalunya és del 22,96% (un 25,64% el 2009 segons l’Idescat); molt lluny del 40% que declara Sánchez-​​Camacho. És cert que aquesta senyora parla de musul­mans i no d’africans i part del col·lectiu asi­à­tic és també de reli­gió musul­mana; però fins i tot assu­mint que tots els immi­grants vin­guts d’Àsia i Oceania fos­sin musul­mans (ben lluny de la rea­li­tat) i igno­rant que quan diu musul­mans vol dir moros, el per­cen­tatge ron­da­ria el 30%. Al meu enten­dre no és gaire impor­tant si aquest per­cen­tatge és del 20%, 30%, 40% o 50%; em pre­o­cupa més que una polí­tica doni unes dades que no sem­blen cer­tes sense dir d’on les ha tret. La pri­mera con­clu­sió que trec és que o bé està molt mal infor­mada o bé men­teix descaradament.

En segon lloc, si com afirma la pre­si­denta del PPC, els diver­sos governs de CIU van tenir real­ment la capa­ci­tat d’escollir l’origen dels immi­grants que venien a Catalunya; aquesta influ­èn­cia s’hauria de veure reflec­tida en les dades demo­grà­fi­ques actu­als. De nou, res més lluny de la rea­li­tat: segons l’INE el per­cen­tatge de pobla­ció afri­cana a Catalunya és del 22,96% (sobre el total d’immigrants), lleu­ge­ra­ment per sota de la mit­jana espa­nyola; men­tre que la pobla­ció d’origen hispà ronda el 40%, 6 punts per sobre de la mit­jana espa­nyola. Les dades extre­tes de l’INE jun­ta­ment amb els càl­culs dels per­cen­tat­ges que vaig fer es poden con­sul­tar en aquest full de càl­cul.

Un cop més (i no els podria comp­tar) em trobo immers en una con­versa d’aquelles que, no saps ben bé com, s’acaben amb algú dient pes­tes dels immi­grants (els caps de turcs sem­pre són els àrabs, els moros, perdó) i la resta del per­so­nal assen­tint o callant. Aquesta vegada amb tots els tòpics inclo­sos: «Jo no sóc racista… però cadascú a casa seva. Sóc endreçada.»

L’argument: el de sem­pre. Amb la crisi que hi ha i totes les aju­des soci­als se les empor­ten ells. Aquest “argu­ment” em rebenta per­què sol anar acom­pa­nyat de –apro­xi­ma­da­ment– cap xifra que demos­tri l’afirmació. Jo des­co­nec per com­plet si és cert que totes les aju­des soci­als se les enduen els immi­grants (intu­eixo que no…), però en qual­se­vol cas no em pre­o­cupa gens.

Malgrat que hi ha molts ser­veis que no fun­ci­o­nen com ho hau­rien de fer, estic con­tent de viure en un país on el govern ajuda a qui ho neces­sita. Deixem per un altre dia si el tipus d’ajuda és l’adequada o no, o diguem sim­ple­ment que estic con­tent de viure en un país on el govern té la volun­tat d’ajudar a qui ho neces­sita. D’ajudes soci­als no en calen per tot­hom però tam­poc n’hi ha per tot­hom a qui cal­drien, de manera que és lògic que s’hagin d’establir uns cri­te­ris a l’hora de concedir-​​les. Vull pen­sar (i miraré de comprovar-​​ho en la mesura que em sigui pos­si­ble) que les aju­des soci­als no s’assignen segons els cognoms del sol·licitant sinó per cri­te­ris estric­ta­ment eco­nò­mics, educatius…

Si essent així totes les aju­des van a parar als immi­grants ens merei­xem un sus­pès en polí­tica immi­gra­tò­ria (que ens el merei­xem amb total inde­pen­dèn­cia d’aquest supò­sit) i cal que els encar­re­gats del segui­ment dels resul­tats dels plans d’ajudes vet­llin per tal que la taxa d’immigrants que neces­si­ten aju­des es vagi reduint.

Si no és així, és a dir, si les aju­des tenen en compte la pro­ce­dèn­cia dels sol·licitants ales­ho­res tenim un altre pro­blema afe­git que rau en la male­ïda correcció-​​política i que hau­ríem de tallar de soca-​​rel jun­ta­ment amb tots aquests com­ple­xos estú­pids. Paradoxalment les per­so­nes d’aquí (que són les que no són ells) pre­o­cu­pa­des pel per­cen­tatge d’ajudes que reben els immi­grants vol­drien que un dels cri­te­ris per a rebre les aju­des fos que el teu DNI no comenci per X, i encara que es donés el cas que el cri­teri apli­cat pels polí­tics fos jus­ta­ment l’invers, els mal vis­tos con­ti­nu­a­rien sent els immi­grants en comp­tes dels qui esta­blei­xen els criteris!

El secret de tot ple­gat, i cito Sala-​​i-​​Martín:

[…] rau a enten­dre que no es pot trac­tar els immi­grants com a ciu­ta­dans de segona cate­go­ria i que, si no estem dis­po­sats a tractar-​​los en con­di­ci­ons d’igualtat davant la llei, seria millor expulsar-​​los i tan­car les fronteres.

Això és el que vol­drien tots aquests que no són racis­tes, però expul­sar els immi­grants i tan­car les fron­te­res no només no és just, sinó que no és una solu­ció, és estú­pid i ni tan sols és pos­si­ble. Per aquest motiu penso que el que hem de fer com a soci­e­tat és assu­mir al més aviat pos­si­ble que un immi­grant deixa de ser un immi­grant en el mateix moment en què ja és aquí, i dedicar-​​nos a mirar de tro­bar les solu­ci­ons ade­qua­des per als pro­ble­mes que com­par­tim com a societat.

A la tarda vaig a bere­nar al bar de l’estació de Vic on dos homes a la barra amb llurs cer­ve­ses i tot l’aspecte d’haver aca­bat una jor­nada exte­nu­ant i pro­duc­tiva (subrat­llo la iro­nia) fan qua­tre comen­ta­ris dis­per­sos. L’un acaba de llen­çar unes mone­des a l’escurabutxaques i li comenta a l’altre que aques­tes màqui­nes són ter­ri­bles. «Sí, ja s’encarreguen de venir els xinos al matí a buidar-​​les» «I nos­al­tres les omplim a la tarda…» Però la culpa con­ti­nua sent dels xinos…