Comencem pel principi: un algorisme és un conjunt de passos organitzats de tal manera que resolen un problema determinat. Generalment és feina del programador dissenyar quins són aquests passos i com s’han d’estructurar per tal que, com és d’esperar, aportin realment una solució al problema. Doncs resulta que aquesta branca de la intel·ligència artificial proposa aplicar tècniques pròpies de la genètica i l’evolució per a trobar l’algorisme que busquem. La idea general, per no complicar massa la qüestió, és crear un algorisme “aleatori”; enfrontar-lo al problema i assignar-li una puntuació (arbitrària però objectiva i comparable) per a valorar com de bona (o de dolenta) és la resolució que ha fet del problema.

Per ser més exactes (anem-nos acostant a la realitat de mica en mica) el que fem no és generar un algorisme aleatori sinó que dissenyem un algorisme –diguem-ne– genèric amb un conjunt de variables lliures del qual sabem que donarà la solució al problema (o una bona aproximació) quan trobem els valors “òptims” per a totes les variables. En el fons és una qüestió d’optimització (o d’adaptació al medi, si fem servir terminologia evolutiva) o de resoldre una equació amb moltes incògnites.

El procediment plantejat per la intel·ligència artificial és el següent: un cop definits aquest algorisme genèric i les variables que el configuren, prenem un valor a l’atzar per a cadascuna d’elles i anomenem cromosoma aquest conjunt de valors . Repetim el procés fins a crear una població de 10, 20, 100… 1000… cromosomes. Anomenem generació aquesta població de cromosomes i enfrontem cada cromosoma al problema, avaluant-ne amb una nota el grau d’aproximació a la solució (segons el problema això serà més o menys difícil) o com a mínim amb un indicador que permeti comparar si un cromosoma ho ha fet millor que un altre o no.

Quan haguem avaluat tota la generació, aplicarem un procés natural d’evolució que consistirà en:

1. Selecció natural: eliminarem els cromosomes que pitjors resultats hagin obtingut.
2. Reproducció: farem combinacions entre els cromosomes supervivents creant nous cromosomes derivats fins a tenir una població amb el mateix nombre d’individus que la original.
3. Mutació: aplicarem certa aleatorietat en els paràmetres dels cromosomes que acabem de crear.

En aquest procés haurem obtingut una segona generació, teòricament una mica més adaptada al medi que l’anterior. La mutació la fem per intentar reflectir la realitat (un fill no és mai una combinació lineal dels paràmetres del pare i de la mare; sinó que es produeixen mutacions “aleatòries” en els seus gens) i de la mateixa manera podem redefinir lleugerament altres processos. La selecció natural, per exemple, pot deixar viu algun dels cromosomes que –per dir-ho finament– no se n’ha acabat de sortir i matar-ne algun dels bons; de la mateixa manera que no sempre el nyu més dèbil és el que cau a les urpes dels lleons ni el més fort té la seguretat que arribarà a la vellesa.

Sigui com vulguem aquest procés (aquí juguem a fer de Déu), repetint aquesta evolució durant generacions i generacions en teoria obtindrem una població que cada vegada serà més bona enfrontant-se al problema… No és fascinant? I el millor de tot és que funciona! Vegem-ne un exemple:

BoxCar 2D

BoxCar 2D és un joc per a zero jugadors que utilitza algorismes genètics per a dissenyar un vehicle capaç de superar els obstacles d’un terreny en dues dimensions. El disseny del cotxe (a la imatge superior n’hi ha un exemple) parteix d’una estructura octogonal en què cada vèrtex està unit amb el centre i és modificable segons els següents paràmetres:

• Angle d’obertura (respecte el centre) de cada parell de vèrtexs de l’octàgon
• Distància de cadascun dels vèrtex al centre
• Existència (o no) d’una roda en cadascun dels 8 vèrtex (pot haver-hi més d’una roda en el mateix vèrtex però no més de 8 rodes)
• Angle de l’eix de cada roda amb el seu vèrtex
• Diàmetre de cada roda
• Color de cada triangle format pel centre i dos vèrtexs
• Color de cadascun dels eixos de les rodes

De manera que, en aquest cas, un cromosoma (que és la definició del cotxe) consta de 8 angles i 8 distàncies per a la carrosseria, 8 valors que indiquen en quins dels vèrtex situem cadascuna de les 8 possibles rodes, 8 angles per als eixos de les rodes, 8 diàmetres per a les rodes i 16 valors de colors (no en aquest ordre). És fàcil adonar-se que la quantitat de vehicles diferents que podem generar és, a la pràctica, infinita. Vegeu un exemple de cotxe que he dissenyat manualment i el seu corresponent cromosoma numèric:

<a href="http://jordinebot.cat/blog/wp-content/uploads/2011/02/Captura-de-pantalla-2011-02-16-a-las-20.28.29.png"><img class="alignleft size-full wp-image-3008" title="El meu cotxe" src="http://jordinebot.cat/blog/wp-content/uploads/2011/02/Captura-de-pantalla-2011-02-16-a-las-20.28.29.png" alt="" width="172" height="101" /></a>1,1.492,0.9335,1.84,0.867,2.101,0.9905,
2.797,0.3635,0.564,0.7245,0.622,
0.5630000000000001,0.941,0.9905,3,3,
0.9424777960769379,1.5,7,
2.199114857512855,1.1973478311672807,6,
2.0202854348261674,1.192,-1,2.3271512214521963,
0.94,-1,5.615403641975675,0.9525596981868147,
-1,4.075827107587588,0.2819843692705035,-1,5.063380270569343,
1.4500815817154944,-1,4.654724898535651,1.4973793599754572,
13054,13054,16321673,16321673,16321673,16321673,
16321673,16321673,16321673,16321673,16321673,
16321673,16321673,16321673,16321673,16321673,8

A més a més, el joc inclou la possibilitat de provar una sèrie de pistes no aleatòries, crear el nostre propi vehicle i introduir-lo a la població inicial per veure com evoluciona o modificar el grau de mutacions que hi haurà en cada canvi de generació. La veritat és que ho he trobat molt interessant, didàctic i divertidíssim! De fet, hi ha pocs jocs de zero jugadors, però m’encanten! :P

Com que es tracta d’un joc col·leccionable, periòdicament es publiquen noves edicions i les seves corresponents extensions amb cartes inèdites de manera que, a dia d’avui, la quantitat total de cartes diferents supera les 10.000. Entre aquest extens catàleg hi ha cartes de diversos tipus segons la freqüència amb què apareixen en cada impressió. Així, trobem cartes comuns, infreqüents, rares, mítiques i especials que tenen, a la vegada, major o menor poder en el joc. No existeix una equivalència directa entre la seva raresa i la seva utilitat en el joc, si be és cert que les cartes més ben valorades pels jugadors acostumen a ser rares (les mítiques i les especials sovint tenen més valor per als col·leccionistes que utilitat en el joc). Hi ha cartes que són molt útils per si mateixes, cartes que es combinen entre elles per a diverses estratègies, cartes que es contraresten, cartes que són pràcticament inútils en una partida, etc.

Per als jugadors el punt de partida consisteix a decidir quines cartes formaran part de la seva baralla. Sovint és un procés llarg (cal anar aconseguint les cartes: cambiant-les, comprant-les individualment…), de planificació de l’estratègia, de correccions fetes per assaig i error, d’intercanvis d’opinions amb altres jugadors (Internet també és de gran ajuda, és clar)… però sobretot, és un procés d’aprenentatge entretingut i divertit. Hi ha diversos formats de joc que classifiquen les baralles segons les edicions a les quals pertanyen les seves cartes, de tal manera que en els tornejos oficials s’estableix un format concret i només hi poden participar jugadors amb baralles d’aquell format determinat. Això suposa certes limitacions però també iguala les possibilitats dels jugadors d’aconseguir baralles competitives, ja que les cartes més poderoses de les primeres edicions són cares… o molt cares! I poca broma, al circuit Pro Tour de tornejos oficials els premis són espectaculars!

I per què explico tot això? Resulta que fa temps jo havia jugat a Magic. Devia ser cap a l’any 1994 o 1995, si fa o no fa, i a aquella època els jugadors de Magic manresans es reunien els divendres a la tarda al bar de Els Carlins per xerrar, canviar cartes, fer unes quantes partides i passar la tarda. Uns quants amics i jo, no recordo exactament com (qui ens en devia parlar?) vam aficionar-nos al Magic i durant una bona temporada vam ser assidus a les tardes de Els Carlins. Comprovant a Card Kingdom les edicions de les cartes que teníem, calculo que devíem jugar durant un any i mig o dos. Després les meves cartes van anar a parar a una capsa de sabates i allí s’han estat, uns quants anys… fins la setmana passada. Un amic em va comentar que jugava a Magic i em va venir de gust treure la pols a la meva antiga baralla per enfrontar-la a la seva, amb cartes molt més noves. Vam compartir unes cerveses tot escoltant Radiohead i Tom Waits mentre jugàvem  3 o 4 partides i la veritat és que m’ho vaig passar de conya.

En aquella època en què jo jugava a Magic Internet era una altra cosa i, és clar… he flipat bastant amb tot el contingut que hi ha, fòrums, botigues on-line especialitzades, etc. de fet, he de confessar que no m’he pogut resistir a comprar 8 o 10 cartes (de les barates, eh!) que em faltaven per pulir la baralla… és clar que ara ja he descobert que hi ha alternatives millors en edicions més noves… ja l’hem feta bona!

Fins ara me n’havia mantingut al marge; no dels jocs Flash (n’hi ha hagut més d’un que m’ha deixat ben enganxat), però sí dels jocs al Facebook. No sé si tothom és conscient que quan instal·la una aplicació de tercers a Facebook permet als desenvolupadors l’accés a tota la informació del seu perfil, fotos, etc. que, en general, no és poca cosa. Sigui com sigui el joc que m’ha fet caure es diu Jungle Jewels. És el clàssic joc de formar grups (horitzontals o verticals) de 3 o més pedres del mateix color. El joc està molt ben pensat: és àgil, la música i els efectes són perfectes per fomentar-ne l’addicció (estil escurabutxaques…), les partides són ràpides i gens cansades. Tot està pensat perquè continuïs, continuïs, continuïs…

El joc només té 4 nivells que s’han de superar, conjuntament, en un temps determinat. Si perdem molt de temps al primer en queda menys pels altres. La puntuació màxima sembla que ronda els 160.000 punts si mirem el rànquing global a Facebook. El vídeo que adjunto demostra que el joc es pot superar en el temps establert, però la puntuació –108950– queda força allunyada del record. I aquí hi ha la clau de tot plegat:

Al principi del joc disposem d’uns diners virtuals (jungle cash) que ens permeten pausar el joc (per explorar possibilitats sense perdre el temps), repetir un dels nivells (mantenint la puntuació dels anteriors) o comprar 60″ extra. Sens dubte, la millor inversió per al jungle cash és el temps extra. El problema? Aquests diners virtuals són finits (no recordo de quin import disposes al principi) i quan comences a jugar no ho saps i els malgastes. De manera que quan has entès perfectament com funciona el joc ja no et queden diners… i, si en vols més, la única manera d’aconseguir-los és comprar-los ¡amb diners de debò!

Ja tenim el joc perfecte muntat: gratuït i altament addictiu, ràpid, estressant, ni massa fàcil ni massa difícil… en el qual, si estàs ben enganxat i vols tenir possibilitats de fer la màxima puntuació, molt probablement hauràs d’acabar comprant jungle cash…

Per sort, encara no sé a quant va la divisa…