Sóc usuari de programari lliure des de fa molts anys. Si no ho recordo malament, el primer GNU/Linux que vaig instal·lar fou el RedHat 6.0 (que segons he llegit a la wikipedia, data de mitjan 1999) fa 11 anys. També he provat Mandrake (abans que es convertís en Mandriva), Fedora, Debian, Gentoo, Knoppix, Ubuntu i segurament alguna altra distribució que m’ha fet gràcia d’instal·lar. També m’he barallat un parell o tres de vegades en aquests anys amb FreeBSD (sense massa èxit, tot sigui dit) i sempre he sigut (i sóc) defensor del programari lliure.

Però durant tots aquests anys també he anat fent servir, per uns o altres motius, programari privatiu. A vegades amb llicència i a vegades sense, a vegades per gust, a vegades perquè no hi havia més remei. Actualment, per exemple, tinc un Sony Vaio W amb llicència de Windows 7 Starter que faig servir principalment per la feina on la majoria d’aplicacions que hi tinc instal·lades són lliures (Firefox, Thunderbird, OpenOffice.org, 7zip…) i no hi instal·lo GNU/Linux per dos motius: 1) per poder jutjar el Windows 7 amb una mica de criteri i 2) per no perdre la garantia de la màquina. I tinc també un iMac i7 amb Snow Leopard “legal” però molt programari privatiu sense llicència. En el cas del mac no hi poso GNU/Linux també per dos motius: 1) Snow Leopard em sembla un S.O. molt pràctic i 2) per no perdre la garantia de la màquina.

De manera que em trobo amb dos ordinadors amb un S.O privatiu quan fa cosa d’uns mesos tenia un únic portàtil amb GNU/linux (primer Debian Sid, després Jaunty i Karmic) instal·lat des de feia més de 2 anys. D’entrada, crida l’atenció que no puc escollir el S.O. dels meus ordinadors si no vull perdre’n la garantia. Això em sembla molt malament i és una cosa contra la que, com a consumidors, hauríem de lluitar; però malauradament és un mal molt generalitzat. De fet, només conec Ahtec com a marca d’ordinadors que poden comprar-se sense S.O. i el meu anterior portàtil era Ahtec, sobretot, per aquest motiu.

Només per això, Stallman diria que he renunciat a la meva llibertat com a usuari d’ordinadors. I crec que, en part, tindria raó. Tanmateix, tinc la sort de no ésser un usuari a qui han encolomat un Windows 7 i un Snow Leopard, sinó que sóc perfectament conscient dels avantatges i inconvenients del programari lliure i dels riscos del programari privatiu i n’era en el moment d’adquirir els ordinadors.

És a dir, he escollit lliurement que bona part del programari que utilitzo sigui privatiu (almenys durant un temps). Stallman diria més aviat que he renunciat, amb ple coneixement i per voluntat pròpia, a la meva llibertat. Des d’aquest punt de vista (i pot molt ben ser l’encertat) el meu cas és molt pitjor que el d’un usuari que renunciés a aquesta llibertat sense ser-ne conscient.

Per altra banda, el meu coneixement sobre el programari lliure ha provocat que hi hagi almenys 3 persones del meu entorn proper que estiguin usant GNU/Linux en els seus ordinadors. Potser més de 3 si tenim en compte alguns dels alumnes que he tingut en cursos de GNU/Linux.

Tot plegat és força contradictori. Una altra contradicció de les moltes que carrego… O potser és que no considero que en el pla personal aquesta renuncia sigui tan gran ni tan greu com la va plantejar Stallman l’altre dia al Lacetània? Aquí em tocaria parlar, entre d’altres coses, de la meva posició respecte la privacitat i la seguretat.

Això serà en un altre post…

Cuando alguien me pregunta mi opinión sobre la piratería siempre digo:
–Atacar barcos está muy mal!

Quan algú va twittejar que Richard Stallman vindria a fer una conferència a Manresa, primer de tot, no m’ho vaig creure. Al web del Lacetània no en deien res, el Regió 7 no en deia res, Google no en deia res… Però finalment era cert: va venir! Plegant mitja hora abans de la feina i assumint el risc de perdre uns quants punts a la C-25 vaig arribar a l’hora per veure començar la xerrada “El Software Libre en la Ética y en la Práctica”.

Veure i escoltar en Richard Stallman en directe va ser, per a mi, com quan vaig assistir al concert dels AC/DC. Salvant les distàncies, Stallman, com els Young & Cia, també és algú que porta tota la vida fent el mateix i a qui fa anys que conec, segueixo i –d’una manera o altra– admiro. La seva conferència va ser exactament com m’imaginava que seria, igual que el concert d’AC/DC.

Stallmant va començar parlant del programari lliure i de les quatre llibertats i no va deixar-se res. Va parlar de l’homonímia en anglès de free (lliure) i free (gratuït), de com i perquè va triar el nom GNU, de com s’ha de pronunciar…

The name “GNU” is a recursive acronym for “GNU’s Not Unix!”; it is pronounced g-noo, as one syllable with no vowel sound between the g and the n.

…va mirar d’aclarir l’habitual confusió GNU/Linux (lamentant que Hurd encara no sigui operatiu al mateix nivell que el kernel de Torvalds) i la no menys habitual entre el programari lliure (free software) i el codi obert (open source). Tot plegat amanit amb petites dosis –ben escollides– de l’excentricitat que l’ha fet tan conegut i, sobretot, molt sentit de l’humor.

Malgrat que tota aquesta informació es pot llegir als webs de GNU i la FSF –i fins i tot havent-ho fet– val molt la pena escoltar el Sr. Stallman en directe perquè, si per alguna cosa lluita, si d’alguna cosa ens va parlar ahir, per damunt de la informàtica, del programari o de l’ètica, fou de Llibertat (així, en majúscules).

I sincerament, no és fàcil ni habitual avui dia, sentir algú parlar de llibertat i compromís social amb la profunditat i la reverència amb què ho fa Richard Stallman. Estic segur que, en algun moment o altre de la conferència, tots els qui ahir omplíem l’aula 2000 del Lacetània, vam notar com alguna cosa se’ns removia a l’interior.

Cap al final de la xerrada, Stallman va subhastar un exemplar signat d’un llibre seu i segur que algú el criticarà per això. Però hem d’entendre que Richard Stallman no va venir a explicar-nos què és el programari lliure sinó que va venir en qualitat de militant del programari lliure. L’objectiu de la xerrada era que entenguéssim que el programari lliure és la única opció ètica possible que garanteix l’ús lliure dels ordinadors i que sovint la lluita per la llibertat exigeix algun sacrifici. Aquí, jo em pregunto: què passa amb la meva llibertat d’escollir, de forma conscient i meditada, un programa privatiu? Hauré de reflexionar més sobre aquest conflicte de llibertats personals…

En qualsevol cas, malgrat aquest final una mica “desorganitzat”, crec que la xerrada fou un èxit en el contingut i en les formes. Em va semblar magistral la part en què va parlar del programari lliure i privatiu a les escoles. Espero que entre els assistents hi hagués algú que tingui poder de decisió en aquest àmbit.

Enhorabona i gràcies, en qualsevol cas, a les persones del mòdul d’informàtica de l’institut Lacetània que feren possible la presència a Manresa de Richard Stallman.

En el torn de preguntes, Stallman va recomanar les distribucions Ututo, gNew Sense i Triskel; però aprofito per recordar als usuaris d’Ubuntu que també poden tenir un sistema 100% lliure usant només els repositoris main i universe i que qualsevol usuari de GNU/Linux pot usar la comanda vrms per saber si RMS would be proud. ;-)