22 des 2010

Les pomes i les idees

No Comments Crisi analògica

If you have an apple and I have an apple and we exc­hange these apples then you and I will still each have one apple. But if you have an idea and I have an idea and we exc­hange these ideas, then each of us will have two ideas.

Ahir al ves­pre el Congrés dels dipu­tats de Madrid va rebut­jar una part de la llei d’economia sos­te­ni­ble, con­cre­ta­ment un arti­cle popu­la­rit­zat com la “Llei Sinde”. Recomano la lec­tura de Desmontando paso a paso la Ley Sinde (Antonio Delgado). Al meu enten­dre, que ahir no s’aprovés aquest arti­cle és una molt bona notí­cia; però no s’hi val a badar, per­què molts dels grups que hi vota­ren en con­tra no ho van fer per con­ven­ci­ment sinó per dur la con­trà­ria al govern o per pura estra­tè­gia de par­tit (inter­canvi de cro­mos). De fet, és lamen­ta­ble com­pro­var l’escassa pre­o­cu­pa­ció (i conei­xe­ment) pel pro­blema real que té la classe polí­tica, que sem­bla (i em temo que ho està) només al ser­vei de la indús­tria. De la indús­tria més ràn­cia i con­ser­va­dora, en par­ti­cu­lar, que veu com els temps can­vien, que veu que se li acaba el mer­cat i no vol ni sap can­viar per adaptar-s’hi.

Mentre això pas­sava jo era a Vic fent una classe en què ens tocava par­lar –pre­ci­sa­ment– sobre la pro­pi­e­tat intel·lectual i les lli­cèn­cies de pro­gra­mari. En aquesta mena de ses­si­ons sem­pre intento dei­xar clar que les mesu­res legis­la­ti­ves de pro­tec­ció de la PI (drets d’autor, patents…) foren con­ce­bu­des per a fomen­tar la inno­va­ció i la cre­a­ció, per­me­tent als cre­a­dors l’explotació exclu­siva de l’obra durant un temps limi­tat (uns 15 anys); ente­nent que aquest era un temps sufi­ci­ent per a recuperar-​​ne la inver­sió, treure’n tota la ren­di­bi­li­tat i tenir l’oportunitat de seguir cre­ant, inves­ti­gant, innovant…

Jo estic d’acord amb l’existència d’alguna fór­mula legal de foment de la cre­a­ció, però estic con­ven­çut que l’actual copy­right és una estruc­tura obso­leta i per­ver­tida que, molt lluny del seu objec­tiu ini­cial, ser­veix de ferro roent per a una indús­tria que no vol adonar-​​se que ja no té raó de ser. N’hi ha mil exem­ples (jus­ta­ment per­què no és pas la pri­mera vegada a la his­tò­ria que suc­ce­eix) però jo acos­tumo a expli­car a classe que les mesu­res com el famós canon de l’SGAE són com­pa­ra­bles a obli­gar els pro­pi­e­ta­ris de fri­go­rí­fics a pagar una taxa al gremi de repar­ti­dors de gel, per les pèr­dues que pro­vo­quen al seu ofici (ofici, ves per on, que com tants d’altres avui ja no exis­teix). Em rei­tero: que els edi­tors pre­ten­guin con­ti­nuar fent negoci per l’exclusivitat dels drets de còpia i dis­tri­bu­ció en un entorn en què la còpia i la dis­tri­bu­ció poden fer-​​se a casa pràc­ti­ca­ment a cost zero és surrealista.

Els qui ens acu­sen de lla­dres i de pira­tes acos­tu­men a bran­dar l’argument que és insos­te­ni­ble aquesta cul­tura del tot-​​gratis; i que no ens equi­vo­quem, que gra­tis no ho és (que estem pagant una con­ne­xió ADSL, un equip infor­mà­tic, etc.). Aquest és un altre dels punts que sem­pre remarco a classe en par­lar del pro­gra­mari lliure (i pot aplicar-​​se igual­ment a l’accés a la cul­tura i la música). Parafrasejant el pro­jecte GNU els dic que tin­guin ben pre­sent que «lliure no vol dir gra­tuït» (free as in free spe­ech, not as in free beer).

Sovint sim­pli­fi­quem la qües­tió a: Windows és pri­va­tiu i per tant costa diners, Linux és lliure i per tant és gra­tis. I extra­po­lem, equi­vo­ca­da­ment, que música lliure ha de voler dir, per força, música gra­tu­ïta. Fals. Repeteixo: «lliure no vol dir gra­tuït». Si comen­cem a reba­tre el tòpic per la infor­mà­tica, hem de pen­sar que bona part de la indús­tria infor­mà­tica es dedica a pro­duir pro­gra­mari a mida per altres empre­ses, més que no pas pro­duc­tes comer­ci­als per a l’usuari final, i és en el fet de donar al cli­ent el codi font del pro­grama i el dret de modificar-​​lo on rau la lli­ber­tat. I ningú posa en dubte que aquest pro­gra­mari costa diners i que el cli­ent l’ha de pagar. Però fins i tot a l’altre sec­tor del negoci tro­bem empre­ses que viuen del pro­gra­mari lliure. Red Hat i Canonical són només els dos exem­ples clàs­sics, però n’hi ha molts d’altres arreu del món. A Catalunya fins i tot exis­teix un Catàleg d’empreses i pro­gra­mari lliure.

Quant a la música, sóc de l’opinió que un músic s’ha de gua­nyar la vida –sobre­tot– tocant. És a dir, fent con­certs. O bé, com els desen­vo­lu­pa­dors de pro­gra­mari a mida, com­po­sant per a ter­cers (ban­des sono­res). En aquest sen­tit calen impul­sos des de l’administració (una bona edu­ca­ció musi­cal a pri­mà­ria, con­ser­va­to­ris, sales de con­certs, cases de la música…) i hi ha negoci per a la ini­ci­a­tiva pri­vada. Però, fins i tot la lliure còpia i dis­tri­bu­ció que defenso poden apor­tar bene­fi­cis als músics. Jamendo, Spotify, Grooveshark o Ubuntu One Music Store són només algu­nes de les fór­mu­les legals que dis­tri­bu­ei­xen música lliure i repor­ten bene­fi­cis als intèr­prets. Hom dirà que no tots aquests nego­cis són ren­di­bles avui dia. És cert. Alguns s’enfonsaran i d’altres ho seran d’aquí un temps. En tot cas, on hi ha idees, on hi ha ini­ci­a­ti­ves, hi ha opor­tu­ni­tats de negoci. Això és una crisi, i ser­veix per reinventar-​​se. No per mirar d’endarrerir la mort de les estruc­tu­res cadu­ques a còpia de lleis com la que pro­mo­via la minis­tra González-​​Sinde.

La cita que encap­çala el post és de George Bernard Shaw, dra­ma­turg, crí­tic lite­rari i acti­vista polí­tic irlan­dès. Jo no sabia res de Bernard Shaw fins fa una estona, i ha resul­tat que una altra cita que m’agrada també és seva: «Life isn’t about fin­ding your­self. Life is about cre­a­ting your­self.» L’he des­co­bert grà­cies al vídeo Red y Libertad de l’iniciativa Red S@Stenible, a favor del lliure accés a la cul­tura i la neu­tra­li­tat de la xarxa i m’he infor­mat sobre ell a la Wikipèdia. La música del vídeo també m’ha agra­dat molt. L’he des­car­re­gada gra­tu­ï­ta­ment de Jamendo i l’he estat escol­tant men­tre escri­via aquesta entrada.

{lang: «ca»}

21 jul 2010

La confiança que dóna GNU GPL

No Comments Programari lliure

Ja fa temps que només faig ser­vir Windows en màqui­nes vir­tu­als per tre­ba­llar amb l’Office de Microsoft quan el neces­sito per la feina, ja que molts dels cur­sos que impar­teixo són d’ofimàtica i la tota­li­tat de les aules on tre­ba­llo tenen la suite ofi­mà­tica de Redmond; i també –és clar– per­què conec bé i em sento molt còmode tre­ba­llant amb Word o Excel. (Per cert, nota men­tal: tinc pen­dent de comen­çar a reme­nar l’Office 2010 que vaig instal·lar fa tres o qua­tre dies).

Això fa que per a la resta d’usos que dono a l’ordinador sem­pre uti­litzo apli­ca­ci­ons per Ubuntu o MAC i quan neces­sito alguna apli­ca­ció sen­zi­lla per Windows –com per exem­ple avui que neces­si­tava un extrac­tor de música de CD i una eina per gra­var discs– des­co­nec total­ment quins són els pro­gra­mes més reco­ma­na­bles. Encara que sigui en una màquina vir­tual, odio que se m’instal·lin tota la mena de por­que­ries que acos­tu­men a incor­po­rar les apli­ca­ci­ons fre­eware o sha­reware de Windows. Que si bar­res d’eines per al nave­ga­dor, que si ver­si­ons de prova del McAfee, que si ges­tors de des­càr­rega per a bai­xar software de la mateixa com­pa­nyia que no m’interessa per a res… això si no virus, tro­ians i demés malware.

Quan trobo una petita apli­ca­ció de la qual no em costa loca­lit­zar la web de l’autor i veig que la pàgina de des­car­rega és sour­ce­forge (i no Softonic, CNET, Tucows o simi­lars) ja em quedo molt més tran­quil. La pràc­tica segu­re­tat d’haver tro­bat una apli­ca­ció sen­zi­lla, que fa el que neces­sito i poca cosa més i que no m’omplirà la màquina de merda la tinc quan, durant la instal·lació, accepto una lli­cèn­cia GNU GPL.

{lang: «ca»}