Objectiu

La meva intenció és utilitzar Eclipse per a programar aplicacions web usant Django en un equip local amb Mac OS X Lion. La base de dades que vull utilitzar és MySQL i es troba en un servidor LAMP a la mateixa xarxa local.

Eines necessàries

• Eclipse Classic
• Python
• Django
• PyDev (as Eclipse plug-in)
• MySQLdb (MySQL-Python)
• MySQL Community Server

Procediment

La primera part de la instal·lació realment és molt senzilla, els problemes els he trobat a l’hora de connectar amb la base de dades… Però, tant se val, comencem pel principi:

1 Instal·lació d'Eclipse Classic

Aquest pas és trivial. N’hi ha prou de descarregar-lo, descomprimir-lo i arrossegar la carpeta eclipse a la nostra carpeta d’aplicacions.

2 Instal·lació de Python i Django

Molt fàcil, també. Descarreguem i muntem el DMG de la versió de Python que vulguem (jo ho he fet amb la 2.7 basant la tria en aquesta indicació del web: If you don’t know which version to use, start with Python 2.7; more existing third party software is compatible with Python 2 than Python 3 right now.) i executem l’instal·lador.

Per al Django: descarreguem i descomprimim la versió estable i posteriorment arrosseguem la carpeta obtinguda al Terminal. Amb això aconseguim obrir un terminal amb la carpeta de Django com a carpeta de treball. En aquest terminal executem:

sudo python setup.py install

3 PyDev

Arribats a aquest punt podem dir que ja tenim les eines a punt i és l’hora de començar-les a integrar. Començarem afegint a Eclipse el plug-in PyDev per a poder crear projectes amb Python/Django. Per a fer-ho, des del menú Help > Install New Software… afegirem el següent repositori:

http://pydev.org/updates

4 Connexió amb la base de dades

Aquesta és la part que m’ha donat més maldecaps (i bàsicament per a recordar-me de com ho he fet escric aquest post). L’esquema general –problemes inclosos– és el següent: Per tal que Python pugui generar automàticament el codi font per a interaccionar amb MySQL necessitem el connector Python-MySQL (també conegut com MySQLdb o Python-MySQLdb). La meva idea inicial era que no m’havia de fer falta instal·lar MySQL al Mac si, al cap i a la fi, la BD a la qual vull connectar-me està en una màquina diferent. Però resulta que durant la instal·lació fa falta consultar el fitxer de configuració i certes llibreries de MySQL. Després de googlejar una bona estona vaig arribar a la conclusió (no gaire convençut) que, encara que al final volgués connectar-me a un MySQL remot, per a fer la instal·lació del connector necessitava un MySQL local.

En definitiva, el primer pas és instal·lar el MySQL Community Server (fàcil, usant l’instal·lador, un cop descarregat/descomprimit); posteriorment descarreguem  i descomprimim MySQLdb, n’editem el fitxer de configuració site.cfg per a indicar el PATH del nostre fitxer de configuració de MySQL

# The path to mysql_config.
 # Only use this if mysql_config is not on your PATH, or you have some weird
 # setup that requires it.
 mysql_config = /usr/local/mysql/bin/mysql_config

sudo ln -s /usr/local/mysql/lib/libmysqlclient.18.dylib /usr/lib/

sudo python setup.py install

A la pròpia App Store poden llegir-se opinions d’usuaris que critiquen un suposat descens del rendiment després d’haver actualitzat. La veritat és que a mi mai m’ha agradat actualitzar sistemes operatius (entre versions, vull dir) i fins i tot en el cas de GNU/Linux, que probablement és el que millor resol els canvis de versió, sempre he sigut més partidari de formatejar i reinstal·lar. Fer-ho d’aquesta manera em sembla més net i elegant i em permet eliminar moltíssima brossa (més de 300 GB!) tan del propi sistema com dels meus documents personals.

En resum, després de descarregar les gairebé 4GB de l’actualitzador vaig seguir les instruccions de Mashable per a crear un DVD de sistema des del qual pretenia fer la instal·lació neta. Gravar aquest DVD amb la Utilidad de discos és trivial (seguiu les instruccions) però compte! No hi va haver manera d’aconseguir que el meu iMac arrenqués des del DVD. No vaig cercar a fons, però em va semblar entendre que els iMac no booten des de CD/DVD (aleshores perquè incorporava el DVD d’Snow Leopard dins la caixa, quan el vaig comprar? Sí, vaig provar-ho amb el DVD original del lleopard de neu i tampoc va arrencar…)

Seguint les mateixes instruccions vaig gravar la DMG de Lion a una targeta SD (no tenia cap llapis USB de més de 4 GB) i reiniciant amb la tecla option (alt) premuda vaig aconseguir iniciar el sistema des de la SD. Vaig indicar que volia instal·lar al disc principal (Macintosh HD) i resulta que en comptes de sobreescriure el disc, va detectar que ja hi havia un OS X instal·lat i va fer una actualització! Arg!

He de dir que en el meu cas durant els primers 10 o 15 minuts d’ús vaig notar com, efectivament, el rendiment de la interfície gràfica era força justet. Res a veure amb la fluidesa d’Snow Leopard i gens digne d’una màquina amb un i7 i 8 GB de memòria.

Conclusió? Calia reinstal·lar de nou assegurant-me de formatejar primer. Fer-ho, de fet, és ben senzill. Després d’arrencar amb la targeta SD s’indica que iniciï la Utilidad de discos i es borra el contingut de la partició Macintosh HD. Un cop fet s’instal·la de nou (força més ràpid que l’actualització) i la veritat és que aleshores si que el rendiment i la fluïdesa de l’entorn de treball són els esperats!

Primeres impressions?

L’scroll natural ho és ben poc de natural! Però a diferència del que havia llegit si que pot desactivar-se des de les propietats del ratolí.

El LaunchPad és una meravella (més ràpid fins i tot que l’Spotlight per obrir les aplicacions més usades) i es troben a faltar Exposé i Spaces; ambdós ara integrats al Mission Control que té molt bona pinta però que requerirà un procés d’adaptació.

Ah, per cert, si feu una instal·lació neta tingueu present que Lion no incorpora iLife (a diferència de quan compres un Mac que ja ve preinstal·lat) de manera que si no el teniu en DVD haureu de passar per caixa!

Però durant tots aquests anys també he anat fent servir, per uns o altres motius, programari privatiu. A vegades amb llicència i a vegades sense, a vegades per gust, a vegades perquè no hi havia més remei. Actualment, per exemple, tinc un Sony Vaio W amb llicència de Windows 7 Starter que faig servir principalment per la feina on la majoria d’aplicacions que hi tinc instal·lades són lliures (Firefox, Thunderbird, OpenOffice.org, 7zip…) i no hi instal·lo GNU/Linux per dos motius: 1) per poder jutjar el Windows 7 amb una mica de criteri i 2) per no perdre la garantia de la màquina. I tinc també un iMac i7 amb Snow Leopard “legal” però molt programari privatiu sense llicència. En el cas del mac no hi poso GNU/Linux també per dos motius: 1) Snow Leopard em sembla un S.O. molt pràctic i 2) per no perdre la garantia de la màquina.

De manera que em trobo amb dos ordinadors amb un S.O privatiu quan fa cosa d’uns mesos tenia un únic portàtil amb GNU/linux (primer Debian Sid, després Jaunty i Karmic) instal·lat des de feia més de 2 anys. D’entrada, crida l’atenció que no puc escollir el S.O. dels meus ordinadors si no vull perdre’n la garantia. Això em sembla molt malament i és una cosa contra la que, com a consumidors, hauríem de lluitar; però malauradament és un mal molt generalitzat. De fet, només conec Ahtec com a marca d’ordinadors que poden comprar-se sense S.O. i el meu anterior portàtil era Ahtec, sobretot, per aquest motiu.

Només per això, Stallman diria que he renunciat a la meva llibertat com a usuari d’ordinadors. I crec que, en part, tindria raó. Tanmateix, tinc la sort de no ésser un usuari a qui han encolomat un Windows 7 i un Snow Leopard, sinó que sóc perfectament conscient dels avantatges i inconvenients del programari lliure i dels riscos del programari privatiu i n’era en el moment d’adquirir els ordinadors.

És a dir, he escollit lliurement que bona part del programari que utilitzo sigui privatiu (almenys durant un temps). Stallman diria més aviat que he renunciat, amb ple coneixement i per voluntat pròpia, a la meva llibertat. Des d’aquest punt de vista (i pot molt ben ser l’encertat) el meu cas és molt pitjor que el d’un usuari que renunciés a aquesta llibertat sense ser-ne conscient.

Per altra banda, el meu coneixement sobre el programari lliure ha provocat que hi hagi almenys 3 persones del meu entorn proper que estiguin usant GNU/Linux en els seus ordinadors. Potser més de 3 si tenim en compte alguns dels alumnes que he tingut en cursos de GNU/Linux.

Tot plegat és força contradictori. Una altra contradicció de les moltes que carrego… O potser és que no considero que en el pla personal aquesta renuncia sigui tan gran ni tan greu com la va plantejar Stallman l’altre dia al Lacetània? Aquí em tocaria parlar, entre d’altres coses, de la meva posició respecte la privacitat i la seguretat.

Això serà en un altre post…