Aquest novem­bre farà qua­tre anys que em dedico a la docèn­cia d’informàtica per adults. És una feina que m’agrada per­què és vari­ada i poc ruti­nà­ria. No hi ha mai els matei­xos hora­ris, ni els matei­xos llocs, ni les matei­xes cares… Les matè­ries també can­vien: tan aviat t’envien a unes instal·lacions muni­ci­pals a ense­nyar les noci­ons més bàsi­ques d’un sis­tema ope­ra­tiu, com a una cam­bra de comerç a fer macros d’Excel per a gent que tre­ba­lla a diari amb fulls de càl­cul o a una aca­dè­mia a expli­car GNU/​Linux o segu­re­tat informàtica.

Mai havia tre­ba­llat qua­tre anys a la mateixa empresa –ni en el mateix sec­tor, de fet– però suposo que si he arri­bat fins aquí és per­què la feina m’agrada, trobo satis­fac­tò­ries les con­di­ci­ons labo­rals i l’ambient de tre­ball a Grup Bages Formadors és fan­tàs­tic. Tanmateix, no tot són flors i vio­les, també hi ha moments durs (cur­sos que no pots/​no saps pre­pa­rar tan bé com vol­dries, hora­ris inten­sius a tem­po­ra­des, molts des­pla­ça­ments…) i perí­o­des de des­mo­ti­va­ció (massa cur­sos iguals de matè­ries que no t’agraden, grups amb els que no t’acabes de tro­bar còmode, qües­ti­ons per­so­nals ali­e­nes a la feina, etc.)

En moments així és molt impor­tant comp­tar amb per­so­nes que t’escoltin i et donin con­sell i/​o suport per con­ti­nuar enda­vant, però el que real­ment motiva i renova les il·lusions és comen­çar pro­jec­tes nous. Segur que més d’un ha escrit trac­tats sobre el per­què, però sem­pre s’encaren els nous pro­jec­tes –si venen de gust, és clar– amb empenta i ganes de fer les coses ben fetes. Al meu parer, el setem­bre és la millor època de l’any per a posar-s’hi…

Després de gai­rebé 20 anys d’història sense tenir local propi, GBF pre­para un espai al cen­tre de Manresa (a tocar del Passeig Pere III) per a ampliar les seves acti­vi­tats for­ma­ti­ves (per des­comp­tat con­ti­nu­a­rem col·laborant –com hem fet fins ara– amb altres cen­tres i ins­ti­tu­ci­ons) i per a dis­po­sar d’un punt de tro­bada ade­quat per a rumiar noves i atrac­ti­ves pro­pos­tes sem­pre dins l’àmbit de la for­ma­ció en les TIC. Aquest espai s’anomenarà Àulia i volem que reu­neixi tot aquells ele­ments que l’equip de GBF con­si­dera impres­cin­di­bles per a for­mar i per a formar-​​se amb qua­li­tat i como­di­tat. En aquests anys GBF ha impar­tit clas­ses en dese­nes –segu­ra­ment cen­te­nars– d’aules dife­rents i cre­iem que podem apor­tar quel­com quant a les con­di­ci­ons ade­qua­des de les instal·lacions. Volem que Àulia sigui el lloc on tot docent vol­dria fer classe.

Un dels aspec­tes que em moti­ven d’aquest pro­jecte és l’aplicació del web social a la feina des de l’inici mateix. Twitter, Facebook, Youtube, web cor­po­ra­tiu, intra­net… apli­cats a la docèn­cia i a tei­xir rela­ci­ons (cons­truint siner­gies) amb cli­ents i col·legues. Community mana­ge­ment, en diuen. Mirarem de fer-​​ho bé, amb més lògica i sen­tit comú que power­points…

Fer bici­cleta de mun­ta­nya és una acti­vi­tat que m’agrada però en la qual no he estat mai gaire en forma (de fet, la única acti­vi­tat en la qual he arri­bat a tenir una mica de forma és en el sen­de­risme; pel que fa a la resta…). Aquests dies he tret la pols a la bici­cleta i he fet un parell de rutes sen­zi­lles per suar una mica la can­sa­lada. El dijous vaig anar de Manresa a Fonollosa pas­sant pel Camí de Fals i el Camí Reial de Manresa.

És una ruta sense cap difi­cul­tat tèc­nica (tot són camins i pis­tes) però té algu­nes puja­des que em van fer treure el fetge. De fet, abans d’arribar al coll de l’oest del Collbaix vaig haver de bai­xar de la bici i empè­nyer uns metres per aca­bar d’arribar a dalt. El track –que pot descarregar-​​se a Wikiloc- ens porta a Santa Maria del Grau i l’Alzina del Querol, un arbre cen­te­nari catal·logat per la Generalitat de Catalunya que val la pena aturar-​​se a con­tem­plar. Un cop a Fonollosa, remu­llada a la pis­cina, bon bere­nar i tor­nada si fa o no fa pel mateix camí. Tot ple­gat, uns 45 km i una bona suada!

Avui, per treure’m l’espina de la pujada del Collbaix, he tor­nat a aga­far la BTT i he fet una volta que pas­sés pel mateix indret. El resul­tat han estat 20 km pels vol­tants de Manresa: La pujada del Collbaix, volta a la mun­ta­nya i tor­nada pel camí de la Torre de la Morera, bai­xada a la Riera de Rajadell cap al Suanya i tor­nada a Manresa pel Tossal del Degà i la Catalana. La ruta és ben fàcil (em sem­bla que les tri­a­le­res ja em foten por…) i, avui sí, esbu­fe­gant de mala manera he fet tota la pujada sense aturar-​​me ni bai­xar de la bicicleta!

Llegeixo al Regió7 el Tema del dia que tracta en clau local –arran del tan­ca­ment d’un altre vide­o­club de Manresa– la con­tro­ver­tida llei d’economia sos­te­ni­ble del govern ZP pel que fa a la pira­te­ria. Per mi el més sor­pre­nent no és que tan­qui un altre vide­o­club, sinó que encara en que­din dos d’oberts…

D’entrada em crida l’atenció que els pro­pi­e­ta­ris dels vide­o­clubs –segons R7– lamen­tin que “quan hi hagi la llei con­tra la pira­te­ria ja no que­darà ningú per sal­var”. Entenc que es facin lleis per pro­te­gir –digues-n’hi sal­var– espe­cies ani­mals o vege­tals en perill, llen­gües, cul­tu­res, etc. En defi­ni­tiva qual­se­vol mos­tra de riquesa/​diversitat natu­ral o cul­tu­ral ame­na­çada. No tinc clar que les lleis siguin el millor meca­nisme de pro­tec­ció (i menys quan actuen sota la forma de la pro­hi­bi­ció), però ho entenc. El que no puc con­ce­bre, de cap de les mane­res, és que cal­gui fer una llei per pro­te­gir un model de negoci. No ho puc con­ce­bre des de l’òptica libe­ral (o pseudo-​​liberal) impe­rant, però tam­poc des del més ele­men­tal sen­tit comú.

De debò que encara hi ha qui pensa que par­tint d’un hipo­tè­tic nou esce­nari sense “pira­te­ria” es recu­pe­ra­rien les ven­des de música i pel·lícules en for­mat CD i DVD? El mateix diari en la doble pàgina del Tema del dia des­ta­cava que a l’estat espa­nyol s’havien des­car­re­gat 350 mili­ons de pel·lícules durant el 2008 men­tre que es cal­cula que se’n dei­xa­ren de ven­dre uns 52 mili­ons (vegeu-​​ne el tweet). Artur Ríos Vizern, direc­tor de Músicas de Régimen, molt més rea­lista, comenta que avui dia si un jove té 30€ per gas­tar pre­fe­reix fer-​​ho en re-​​càrregues de saldo pel mòbil que no en música o cinema. “Contra els can­vis cul­tu­rals no hi ha res a fer”, diu. “I només fal­ta­ria!”, afe­gi­ria jo.

És evi­dent que tot­hom té el dret de crear i de pro­var de viure de les seves cre­a­ci­ons. Però dic de provar-​​ho, no de viure’n tant sí com no. I si l’artista no pot viure del seu art és evi­dent que tam­poc n’hauria de poder viure una web d’enllaços (com cine​tube​.es o seri​esyonkis​.com) o una dis­co­grà­fica; menys encara el pre­si­dent del con­sell de direc­ció de l’SGAE. Ara bé, no siguem tan dra­mà­tics, que no s’acaba el món: només un model de negoci. Jo no estic a favor del “tot gra­tis” que comenta R7 ni en con­tra de pagar per certs ser­veis d’Internet (de fet ja en pago més d’un), però em sem­bla ridí­cul i d’una gran estre­tor de mires que hi hagi per­so­nes que pre­ten­guin que els sal­vin la para­deta a cop de llei. És ben lògic que si la indús­tria es gira d’esquena a la rea­li­tat, la gent s’espavili per la seva banda. Si vols fer negoci no és gaire intel·ligent anar contracorrent…

Mai a la his­tò­ria de la huma­ni­tat ha estat tan fàcil enre­gis­trar, publi­car, dis­tri­buir, donar-​​se a conèi­xer… com avui dia grà­cies als ordi­na­dors i Internet. En canvi, ens volen fer creure que aques­tes eines són una ame­naça pels artis­tes i per l’art. Au, vinga!