En Xavier Soler i els altres mem­bres de la Fundació CATIC poden estar con­tents! Tant la impres­sió pal­pa­ble en l’assistència com les reac­ci­ons a Twitter (#SMDManresa) durant i des­prés del pri­mer Social Media Day Manresa han estat real­ment positives.

Jo hi he assis­tit per­què m’entusiasma la qües­tió però –ho con­fesso– amb un mica de recel. Com passa en qual­se­vol àmbit nou, viu i can­vi­ant; par­lant de xar­xes soci­als i màr­que­ting hi ha molts espa­vi­lats (i també algun il·lús) que se les heuen d’experts i es veuen amb cor d’encarar-se a una audi­èn­cia armats sim­ple­ment amb qua­tre obvi­e­tats. Afortunadament per a uns i altres, no ha estat així.

L’acte ha comen­çat pun­tu­al­ment –que sem­pre és d’agraïr en aquest país– amb la ponèn­cia d’Eva Castilla sobre el canvi de para­digma que suposa el web social i els valors 2.0. Una intro­duc­ció neces­sà­ria però amb la que no he aca­bat de con­nec­tar, segu­ra­ment per­què el que expli­cava l’Eva no em venia de nou. Això sí, reco­nec que més d’una vegada he comès algun dels errors que ella ha des­ta­cat quant a l’estratègia i l’organització que hau­ria d’ésser impres­cin­di­ble a l’hora de plantejar-​​nos la pre­sèn­cia d’un negoci a les xar­xes socials.

Hem con­ti­nuat escol­tant Albert Fulguet, peri­o­dista, par­lant de com apro­fi­tar les XS per a impac­tar en el nos­tre públic poten­cial. La de l’Albert ha sigut una xer­rada molt amena, pla­nera, i sobre­tot pràc­tica. Ha inci­dit espe­ci­al­ment en Twitter (la fira), Facebook (la cer­ve­se­ria) i Linkedin (l’espai per al cof­fee break) i he de reco­nèi­xer que m’ha sor­près molt gra­ta­ment el plan­te­ja­ment que feia de l’ús d’aquests tres canals; sobre­tot Facebook. També ha des­ta­cat la impor­tàn­cia del blog com a pal del paller de tota l’estratègia. Curiós, si més no, quan sem­bla que més aviat la ten­dèn­cia és donar-​​los per morts… qui ho sap?

La ter­cera ponent ha estat la psi­cò­loga social Dolors Reig, que jus­ta­ment ahir a la nit era la con­vi­dada al pro­grama Singulars del Canal 33. La seva xer­rada sobre soci­a­bi­li­tat aug­men­tada m’ha obli­gat a pren­dre un munt de notes i refe­rèn­cies que m’agradaria con­sul­tar. Entusiasta de les actu­als tec­no­lo­gies de l’aprenentatge i el conei­xe­ment, m’ha sem­blat que Reig fugia de l’alabança al con­te­ni­dor per centrar-​​se en el con­tin­gut (al cap i a la fi la plaça del poble ha sigut i és la xarxa social de tota la vida) i, sobre­tot, en les impli­ca­ci­ons en les noves for­mes d’interacció social que pro­vo­quen i que ens hau­rien de dur a par­lar, des d’ara mateix, de tec­no­lo­gies de l’empoderament i la par­ti­ci­pa­ció (TEP). Maslow, Bauman, intel·ligència col·lectiva, demo­crà­cia par­ti­ci­pa­tiva… i una aguda crí­tica polí­tica i eco­nò­mica al nos­tre sis­tema fins a desem­bo­car en un breu des­cans per a pren­dre el cafè. Molt interessant.

A la represa, em sem­bla que Trina Milan, antro­pò­loga, ens ha sor­près a tots els assis­tents amb una ponèn­cia gens con­ven­ci­o­nal (tant en les for­mes com en el con­tin­gut) en què ha dei­xat anar unes quan­tes afir­ma­ci­ons per a rumiar (algu­nes m’han sem­bla força més encer­ta­des que d’altres: la de Rania Al Abdullah no la com­pro). La veri­tat és que m’ha cos­tat una mica seguir aquesta dona; l’abús de les bro­mes de guerra de sexes i el fet que hi havia moments en què em cos­tava dis­tin­gir si par­lava seri­o­sa­ment o feia broma m’ho han posat difí­cil. Malgrat això, una per­so­na­li­tat a con­si­de­rar, sens dubte.

Enllestides les qua­tre con­fe­rèn­cies ha sigut el torn de la taula rodona. Per mi la part més fluixa de la jor­nada. Molta futu­ro­lo­gia i espe­cu­la­ci­ons sobre web 3.0 –web semàn­tica– i alguna inter­ven­ció del públic que ha posat sobre la taula la pre­o­cu­pa­ció per si les xar­xes soci­als són, real­ment, el futur i per tant el lloc on inver­tir esfor­ços en màr­que­ting o no… Davant d’aquest dubte, es fa difí­cil dir si són aquí per quedar-​​se… però si no el futur, està clar que són el pre­sent. Dubte resolt. Per aca­bar, Jordi Millán (El petit celler), Xavier Colomer (TOUS) i Màrius Cirera (Munich) ens han expli­cat en breus inter­ven­ci­ons l’ús que donen les seves empre­ses als social media. Compensava quedar-​​se fins al final!

Aquest novem­bre farà qua­tre anys que em dedico a la docèn­cia d’informàtica per adults. És una feina que m’agrada per­què és vari­ada i poc ruti­nà­ria. No hi ha mai els matei­xos hora­ris, ni els matei­xos llocs, ni les matei­xes cares… Les matè­ries també can­vien: tan aviat t’envien a unes instal·lacions muni­ci­pals a ense­nyar les noci­ons més bàsi­ques d’un sis­tema ope­ra­tiu, com a una cam­bra de comerç a fer macros d’Excel per a gent que tre­ba­lla a diari amb fulls de càl­cul o a una aca­dè­mia a expli­car GNU/​Linux o segu­re­tat informàtica.

Mai havia tre­ba­llat qua­tre anys a la mateixa empresa –ni en el mateix sec­tor, de fet– però suposo que si he arri­bat fins aquí és per­què la feina m’agrada, trobo satis­fac­tò­ries les con­di­ci­ons labo­rals i l’ambient de tre­ball a Grup Bages Formadors és fan­tàs­tic. Tanmateix, no tot són flors i vio­les, també hi ha moments durs (cur­sos que no pots/​no saps pre­pa­rar tan bé com vol­dries, hora­ris inten­sius a tem­po­ra­des, molts des­pla­ça­ments…) i perí­o­des de des­mo­ti­va­ció (massa cur­sos iguals de matè­ries que no t’agraden, grups amb els que no t’acabes de tro­bar còmode, qües­ti­ons per­so­nals ali­e­nes a la feina, etc.)

En moments així és molt impor­tant comp­tar amb per­so­nes que t’escoltin i et donin con­sell i/​o suport per con­ti­nuar enda­vant, però el que real­ment motiva i renova les il·lusions és comen­çar pro­jec­tes nous. Segur que més d’un ha escrit trac­tats sobre el per­què, però sem­pre s’encaren els nous pro­jec­tes –si venen de gust, és clar– amb empenta i ganes de fer les coses ben fetes. Al meu parer, el setem­bre és la millor època de l’any per a posar-s’hi…

Després de gai­rebé 20 anys d’història sense tenir local propi, GBF pre­para un espai al cen­tre de Manresa (a tocar del Passeig Pere III) per a ampliar les seves acti­vi­tats for­ma­ti­ves (per des­comp­tat con­ti­nu­a­rem col·laborant –com hem fet fins ara– amb altres cen­tres i ins­ti­tu­ci­ons) i per a dis­po­sar d’un punt de tro­bada ade­quat per a rumiar noves i atrac­ti­ves pro­pos­tes sem­pre dins l’àmbit de la for­ma­ció en les TIC. Aquest espai s’anomenarà Àulia i volem que reu­neixi tot aquells ele­ments que l’equip de GBF con­si­dera impres­cin­di­bles per a for­mar i per a formar-​​se amb qua­li­tat i como­di­tat. En aquests anys GBF ha impar­tit clas­ses en dese­nes –segu­ra­ment cen­te­nars– d’aules dife­rents i cre­iem que podem apor­tar quel­com quant a les con­di­ci­ons ade­qua­des de les instal·lacions. Volem que Àulia sigui el lloc on tot docent vol­dria fer classe.

Un dels aspec­tes que em moti­ven d’aquest pro­jecte és l’aplicació del web social a la feina des de l’inici mateix. Twitter, Facebook, Youtube, web cor­po­ra­tiu, intra­net… apli­cats a la docèn­cia i a tei­xir rela­ci­ons (cons­truint siner­gies) amb cli­ents i col·legues. Community mana­ge­ment, en diuen. Mirarem de fer-​​ho bé, amb més lògica i sen­tit comú que power­points…

Fer bici­cleta de mun­ta­nya és una acti­vi­tat que m’agrada però en la qual no he estat mai gaire en forma (de fet, la única acti­vi­tat en la qual he arri­bat a tenir una mica de forma és en el sen­de­risme; pel que fa a la resta…). Aquests dies he tret la pols a la bici­cleta i he fet un parell de rutes sen­zi­lles per suar una mica la can­sa­lada. El dijous vaig anar de Manresa a Fonollosa pas­sant pel Camí de Fals i el Camí Reial de Manresa.

És una ruta sense cap difi­cul­tat tèc­nica (tot són camins i pis­tes) però té algu­nes puja­des que em van fer treure el fetge. De fet, abans d’arribar al coll de l’oest del Collbaix vaig haver de bai­xar de la bici i empè­nyer uns metres per aca­bar d’arribar a dalt. El track –que pot descarregar-​​se a Wikiloc- ens porta a Santa Maria del Grau i l’Alzina del Querol, un arbre cen­te­nari catal·logat per la Generalitat de Catalunya que val la pena aturar-​​se a con­tem­plar. Un cop a Fonollosa, remu­llada a la pis­cina, bon bere­nar i tor­nada si fa o no fa pel mateix camí. Tot ple­gat, uns 45 km i una bona suada!

Avui, per treure’m l’espina de la pujada del Collbaix, he tor­nat a aga­far la BTT i he fet una volta que pas­sés pel mateix indret. El resul­tat han estat 20 km pels vol­tants de Manresa: La pujada del Collbaix, volta a la mun­ta­nya i tor­nada pel camí de la Torre de la Morera, bai­xada a la Riera de Rajadell cap al Suanya i tor­nada a Manresa pel Tossal del Degà i la Catalana. La ruta és ben fàcil (em sem­bla que les tri­a­le­res ja em foten por…) i, avui sí, esbu­fe­gant de mala manera he fet tota la pujada sense aturar-​​me ni bai­xar de la bicicleta!

Llegeixo al Regió7 el Tema del dia que tracta en clau local –arran del tan­ca­ment d’un altre vide­o­club de Manresa– la con­tro­ver­tida llei d’economia sos­te­ni­ble del govern ZP pel que fa a la pira­te­ria. Per mi el més sor­pre­nent no és que tan­qui un altre vide­o­club, sinó que encara en que­din dos d’oberts…

D’entrada em crida l’atenció que els pro­pi­e­ta­ris dels vide­o­clubs –segons R7– lamen­tin que “quan hi hagi la llei con­tra la pira­te­ria ja no que­darà ningú per sal­var”. Entenc que es facin lleis per pro­te­gir –digues-n’hi sal­var– espe­cies ani­mals o vege­tals en perill, llen­gües, cul­tu­res, etc. En defi­ni­tiva qual­se­vol mos­tra de riquesa/​diversitat natu­ral o cul­tu­ral ame­na­çada. No tinc clar que les lleis siguin el millor meca­nisme de pro­tec­ció (i menys quan actuen sota la forma de la pro­hi­bi­ció), però ho entenc. El que no puc con­ce­bre, de cap de les mane­res, és que cal­gui fer una llei per pro­te­gir un model de negoci. No ho puc con­ce­bre des de l’òptica libe­ral (o pseudo-​​liberal) impe­rant, però tam­poc des del més ele­men­tal sen­tit comú.

De debò que encara hi ha qui pensa que par­tint d’un hipo­tè­tic nou esce­nari sense “pira­te­ria” es recu­pe­ra­rien les ven­des de música i pel·lícules en for­mat CD i DVD? El mateix diari en la doble pàgina del Tema del dia des­ta­cava que a l’estat espa­nyol s’havien des­car­re­gat 350 mili­ons de pel·lícules durant el 2008 men­tre que es cal­cula que se’n dei­xa­ren de ven­dre uns 52 mili­ons (vegeu-​​ne el tweet). Artur Ríos Vizern, direc­tor de Músicas de Régimen, molt més rea­lista, comenta que avui dia si un jove té 30€ per gas­tar pre­fe­reix fer-​​ho en re-​​càrregues de saldo pel mòbil que no en música o cinema. “Contra els can­vis cul­tu­rals no hi ha res a fer”, diu. “I només fal­ta­ria!”, afe­gi­ria jo.

És evi­dent que tot­hom té el dret de crear i de pro­var de viure de les seves cre­a­ci­ons. Però dic de provar-​​ho, no de viure’n tant sí com no. I si l’artista no pot viure del seu art és evi­dent que tam­poc n’hauria de poder viure una web d’enllaços (com cine​tube​.es o seri​esyonkis​.com) o una dis­co­grà­fica; menys encara el pre­si­dent del con­sell de direc­ció de l’SGAE. Ara bé, no siguem tan dra­mà­tics, que no s’acaba el món: només un model de negoci. Jo no estic a favor del “tot gra­tis” que comenta R7 ni en con­tra de pagar per certs ser­veis d’Internet (de fet ja en pago més d’un), però em sem­bla ridí­cul i d’una gran estre­tor de mires que hi hagi per­so­nes que pre­ten­guin que els sal­vin la para­deta a cop de llei. És ben lògic que si la indús­tria es gira d’esquena a la rea­li­tat, la gent s’espavili per la seva banda. Si vols fer negoci no és gaire intel·ligent anar contracorrent…

Mai a la his­tò­ria de la huma­ni­tat ha estat tan fàcil enre­gis­trar, publi­car, dis­tri­buir, donar-​​se a conèi­xer… com avui dia grà­cies als ordi­na­dors i Internet. En canvi, ens volen fer creure que aques­tes eines són una ame­naça pels artis­tes i per l’art. Au, vinga!