Jo hi he assistit perquè m’entusiasma la qüestió però –ho confesso– amb un mica de recel. Com passa en qualsevol àmbit nou, viu i canviant; parlant de xarxes socials i màrqueting hi ha molts espavilats (i també algun il·lús) que se les heuen d’experts i es veuen amb cor d’encarar-se a una audiència armats simplement amb quatre obvietats. Afortunadament per a uns i altres, no ha estat així.

L’acte ha començat puntualment –que sempre és d’agraïr en aquest país– amb la ponència d’Eva Castilla sobre el canvi de paradigma que suposa el web social i els valors 2.0. Una introducció necessària però amb la que no he acabat de connectar, segurament perquè el que explicava l’Eva no em venia de nou. Això sí, reconec que més d’una vegada he comès algun dels errors que ella ha destacat quant a l’estratègia i l’organització que hauria d’ésser imprescindible a l’hora de plantejar-nos la presència d’un negoci a les xarxes socials.

Hem continuat escoltant Albert Fulguet, periodista, parlant de com aprofitar les XS per a impactar en el nostre públic potencial. La de l’Albert ha sigut una xerrada molt amena, planera, i sobretot pràctica. Ha incidit especialment en Twitter (la fira), Facebook (la cerveseria) i Linkedin (l’espai per al coffee break) i he de reconèixer que m’ha sorprès molt gratament el plantejament que feia de l’ús d’aquests tres canals; sobretot Facebook. També ha destacat la importància del blog com a pal del paller de tota l’estratègia. Curiós, si més no, quan sembla que més aviat la tendència és donar-los per morts… qui ho sap?

La tercera ponent ha estat la psicòloga social Dolors Reig, que justament ahir a la nit era la convidada al programa Singulars del Canal 33. La seva xerrada sobre sociabilitat augmentada m’ha obligat a prendre un munt de notes i referències que m’agradaria consultar. Entusiasta de les actuals tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement, m’ha semblat que Reig fugia de l’alabança al contenidor per centrar-se en el contingut (al cap i a la fi la plaça del poble ha sigut i és la xarxa social de tota la vida) i, sobretot, en les implicacions en les noves formes d’interacció social que provoquen i que ens haurien de dur a parlar, des d’ara mateix, de tecnologies de l’empoderament i la participació (TEP). Maslow, Bauman, intel·ligència col·lectiva, democràcia participativa… i una aguda crítica política i econòmica al nostre sistema fins a desembocar en un breu descans per a prendre el cafè. Molt interessant.

A la represa, em sembla que Trina Milan, antropòloga, ens ha sorprès a tots els assistents amb una ponència gens convencional (tant en les formes com en el contingut) en què ha deixat anar unes quantes afirmacions per a rumiar (algunes m’han sembla força més encertades que d’altres: la de Rania Al Abdullah no la compro). La veritat és que m’ha costat una mica seguir aquesta dona; l’abús de les bromes de guerra de sexes i el fet que hi havia moments en què em costava distingir si parlava seriosament o feia broma m’ho han posat difícil. Malgrat això, una personalitat a considerar, sens dubte.

Enllestides les quatre conferències ha sigut el torn de la taula rodona. Per mi la part més fluixa de la jornada. Molta futurologia i especulacions sobre web 3.0 –web semàntica– i alguna intervenció del públic que ha posat sobre la taula la preocupació per si les xarxes socials són, realment, el futur i per tant el lloc on invertir esforços en màrqueting o no… Davant d’aquest dubte, es fa difícil dir si són aquí per quedar-se… però si no el futur, està clar que són el present. Dubte resolt. Per acabar, Jordi Millán (El petit celler), Xavier Colomer (TOUS) i Màrius Cirera (Munich) ens han explicat en breus intervencions l’ús que donen les seves empreses als social media. Compensava quedar-se fins al final!

Mai havia treballat quatre anys a la mateixa empresa –ni en el mateix sector, de fet– però suposo que si he arribat fins aquí és perquè la feina m’agrada, trobo satisfactòries les condicions laborals i l’ambient de treball a Grup Bages Formadors és fantàstic. Tanmateix, no tot són flors i violes, també hi ha moments durs (cursos que no pots/no saps preparar tan bé com voldries, horaris intensius a temporades, molts desplaçaments…) i períodes de desmotivació (massa cursos iguals de matèries que no t’agraden, grups amb els que no t’acabes de trobar còmode, qüestions personals alienes a la feina, etc.)

En moments així és molt important comptar amb persones que t’escoltin i et donin consell i/o suport per continuar endavant, però el que realment motiva i renova les il·lusions és començar projectes nous. Segur que més d’un ha escrit tractats sobre el perquè, però sempre s’encaren els nous projectes –si venen de gust, és clar– amb empenta i ganes de fer les coses ben fetes. Al meu parer, el setembre és la millor època de l’any per a posar-s’hi…

Després de gairebé 20 anys d’història sense tenir local propi, GBF prepara un espai al centre de Manresa (a tocar del Passeig Pere III) per a ampliar les seves activitats formatives (per descomptat continuarem col·laborant –com hem fet fins ara– amb altres centres i institucions) i per a disposar d’un punt de trobada adequat per a rumiar noves i atractives propostes sempre dins l’àmbit de la formació en les TIC. Aquest espai s’anomenarà Àulia i volem que reuneixi tot aquells elements que l’equip de GBF considera imprescindibles per a formar i per a formar-se amb qualitat i comoditat. En aquests anys GBF ha impartit classes en desenes –segurament centenars– d’aules diferents i creiem que podem aportar quelcom quant a les condicions adequades de les instal·lacions. Volem que Àulia sigui el lloc on tot docent voldria fer classe.

Un dels aspectes que em motiven d’aquest projecte és l’aplicació del web social a la feina des de l’inici mateix. Twitter, Facebook, Youtube, web corporatiu, intranet… aplicats a la docència i a teixir relacions (construint sinergies) amb clients i col·legues. Community management, en diuen. Mirarem de fer-ho bé, amb més lògica i sentit comú que powerpoints…

És una ruta sense cap dificultat tècnica (tot són camins i pistes) però té algunes pujades que em van fer treure el fetge. De fet, abans d’arribar al coll de l’oest del Collbaix vaig haver de baixar de la bici i empènyer uns metres per acabar d’arribar a dalt. El track –que pot descarregar-se a Wikiloc- ens porta a Santa Maria del Grau i l’Alzina del Querol, un arbre centenari catal·logat per la Generalitat de Catalunya que val la pena aturar-se a contemplar. Un cop a Fonollosa, remullada a la piscina, bon berenar i tornada si fa o no fa pel mateix camí. Tot plegat, uns 45 km i una bona suada!

Avui, per treure’m l’espina de la pujada del Collbaix, he tornat a agafar la BTT i he fet una volta que passés pel mateix indret. El resultat han estat 20 km pels voltants de Manresa: La pujada del Collbaix, volta a la muntanya i tornada pel camí de la Torre de la Morera, baixada a la Riera de Rajadell cap al Suanya i tornada a Manresa pel Tossal del Degà i la Catalana. La ruta és ben fàcil (em sembla que les trialeres ja em foten por…) i, avui sí, esbufegant de mala manera he fet tota la pujada sense aturar-me ni baixar de la bicicleta!

D’entrada em crida l’atenció que els propietaris dels videoclubs –segons R7– lamentin que “quan hi hagi la llei contra la pirateria ja no quedarà ningú per salvar”. Entenc que es facin lleis per protegir –digues-n’hi salvar– especies animals o vegetals en perill, llengües, cultures, etc. En definitiva qualsevol mostra de riquesa/diversitat natural o cultural amenaçada. No tinc clar que les lleis siguin el millor mecanisme de protecció (i menys quan actuen sota la forma de la prohibició), però ho entenc. El que no puc concebre, de cap de les maneres, és que calgui fer una llei per protegir un model de negoci. No ho puc concebre des de l’òptica liberal (o pseudo-liberal) imperant, però tampoc des del més elemental sentit comú.

De debò que encara hi ha qui pensa que partint d’un hipotètic nou escenari sense “pirateria” es recuperarien les vendes de música i pel·lícules en format CD i DVD? El mateix diari en la doble pàgina del Tema del dia destacava que a l’estat espanyol s’havien descarregat 350 milions de pel·lícules durant el 2008 mentre que es calcula que se’n deixaren de vendre uns 52 milions (vegeu-ne el tweet). Artur Ríos Vizern, director de Músicas de Régimen, molt més realista, comenta que avui dia si un jove té 30€ per gastar prefereix fer-ho en re-càrregues de saldo pel mòbil que no en música o cinema. “Contra els canvis culturals no hi ha res a fer”, diu. “I només faltaria!”, afegiria jo.

És evident que tothom té el dret de crear i de provar de viure de les seves creacions. Però dic de provar-ho, no de viure’n tant sí com no. I si l’artista no pot viure del seu art és evident que tampoc n’hauria de poder viure una web d’enllaços (com cinetube.es o seriesyonkis.com) o una discogràfica; menys encara el president del consell de direcció de l’SGAE. Ara bé, no siguem tan dramàtics, que no s’acaba el món: només un model de negoci. Jo no estic a favor del “tot gratis” que comenta R7 ni en contra de pagar per certs serveis d’Internet (de fet ja en pago més d’un), però em sembla ridícul i d’una gran estretor de mires que hi hagi persones que pretenguin que els salvin la paradeta a cop de llei. És ben lògic que si la indústria es gira d’esquena a la realitat, la gent s’espavili per la seva banda. Si vols fer negoci no és gaire intel·ligent anar contracorrent…

Mai a la història de la humanitat ha estat tan fàcil enregistrar, publicar, distribuir, donar-se a conèixer… com avui dia gràcies als ordinadors i Internet. En canvi, ens volen fer creure que aquestes eines són una amenaça pels artistes i per l’art. Au, vinga!