Ara mateix vaig a la deriva. No remo ni sé en quina direcció vull remar. Intueixo on vull anar, però no ho tinc clar. I tinc por. La vida és meravellosa, però no té cap sentit. Compartir, donar, estimar i no ser un covard. Crec que això és el més important.
Descansa en pau, avi.
Time is what we want most, but what we use worst
William Penn
En el context en què m’ha tocat viure, disposar de temps lliure és el luxe més gran de què gaudeixo; però quan bona part d’aquest temps l’has de passar sol perquè les persones amb qui més et relaciones estan treballant, o planifiques amb una mica d’antel·lació a què el dedicaràs, o tens molta iniciativa… o l’acabes perdent.
A finals del 2010 vaig començar un projecte anomenat R+D personal que incloïa, entre els seus objectius, millorar l’aprofitament de les meves vint-i-quatre hores diàries. En un primer moment en vaig anar fent un seguiment al blog (tal com vaig dir que faria) però de mica en mica vaig deixar de parlar-ne…
Com tot projecte personal, R+D ha evolucionat amb el temps però que no en parli no vol dir que hagi mort. N’he obtingut alguns resultats positius i ha comportat certes millores en la meva vida (algunes de les quals en període de transició en aquest mateix moment).
No tot ha anat com volia, és clar. Només m’ho volia dir.
Som allò que fem repetidament. L’excel·lència, doncs, no és un acte, sinó un hàbit.
Aristòtil.
Em sembla que mai com avui, en apropar-me a la natura, me n’havia sentit tant allunyat. A horabaixa he visitat un amic que viu en un poble proper a Manresa i tot compartint conversa i un quinto he pres un brot de menta per a fregar-me les mans. He collit un manat d’espinacs del seu hort i m’ha regalat una dotzena d’ous de les seves gallines. Hem passejat, acompanyats per la gossa, fins a la vinya. Ja brotaven les primeres flors del raïm i la nostra porció de cel es tenyia de rojos i púrpures. —Sembla que hi haurà molt raïm, però encara poden passar tantes coses… Hem collit timó perquè en creix a la vora de la vinya. El meu avi en feia sovint de sopes de timó…
Podeu imaginar que tot plegat ha resultat tranquil i molt plaent; però a la vegada m’ha fet adonar que, sense haver-m’ho plantejat, visc ben allunyat d’aquesta vida senzilla marcada per un compàs natural inexistent a ciutat. Vida que és tan real (el més és opcional) com aquesta de twitters, tumblrs, i smartphones. D’esmorzar a la cafeteria i d’anar a córrer o a fer snowboard. No voldria, amb aquest text, fer una lloança de la vida al camp respecte de la ciutat (que donaria per un d’aquests inerts debats de Banda Ampla). Més aviat, pretenc reflexionar –enllaçant amb la primera part de la cita d’Aristòtil– sobre com el dia a dia em converteix en allò que sóc. No sóc com em penso ni com voldria. Sóc el que faig. Sóc el que vaig fer ahir, el que he fet avui, el que faré demà… i no sóc res més que això.
