Aquest és el blog personal d'en Jordi Nebot

No he des­ta­cat mai per ser una per­sona cre­a­tiva, però l’estona del dia en què se m’acudeixen les millors –o les úniques, a vega­des– idees és men­tre con­du­eixo de tor­nada a casa els dies que plego a les 22:00, com avui. Malauradament, suc­ce­eix molt sovint que quan intento recu­pe­rar les idees un cop a casa o l’endemà al matí, s’escapoleixen o tor­nen mer­ma­des, man­ca­des d’aquell petit punt de geni­a­li­tat (sem­pre dins dels parà­me­tres de la per­sona poc cre­a­tiva que sóc) que els havia tro­bat al cotxe.

A vol­tes són idees rela­ci­o­na­des amb la feina (com una que m’ha vin­gut avui); molt con­cre­tes –del curs que acabo d’impartir-, o genè­ri­ques. Altres cops són mane­res de resol­dre algun entre­banc per­so­nal per al qual no havia sabut tro­bar solu­ció (o una bona solu­ció). També n’hi ha sobre la manera d’organitzar-me. A banda de no ser gaire cre­a­tiu, em costa arren­car, pren­dre ini­ci­a­ti­ves; i per a posar-​​hi solu­ció m’he d’organitzar bé el temps i recordar-​​me cons­tant­ment fra­ses que com­ba­ten l’apatia. De vega­des tinc la idea de tru­car algú amb qui fa més temps del que vol­dria que no parlo (avui, per exem­ple, el meu pare i la meva mare); altres sim­ple­ment reflexiono.

Avui –quan em tro­bava en la fase refle­xiva– he pen­sat una estona en aquest blog. Per publi­car aques­tes ano­ta­ci­ons pago (entre domini i allot­ja­ment) uns vint cèn­tims al dia, que vin­dria a ser el que val una cigar­reta. No fumo, per for­tuna de la mútua que no tinc. Però a dife­rèn­cia de la majo­ria de fuma­dors, jo podria obte­nir aquest vici gra­tu­ï­ta­ment. Hi ha molts, vari­ats i excel·lents ges­tors de con­tin­gut gra­tu­ïts; però suposo que pago per tenir el con­trol total del theme, de les exten­si­ons, de les fulles d’estils, etc. i per­què m’agrada el resul­tat i m’agrada poder reto­car cada petit detall si no queda com vull. Sóc força prim­mi­rat amb aques­tes coses… Pensava també que, tan­ma­teix, és un blog molt ina­de­quat per a cap­tar segui­dors. Segurament jo mai em subs­criu­ria al feed d’un blog com aquest, amb tanta vari­a­ció temà­tica i tan poca per­se­ve­rança i apro­fun­di­ment. No és que l’escrigui amb ànim de convertir-​​me en un blog­ger famós –Déu me’n guard!- però quan seguei­xes per­so­nes tan curi­o­ses com la Gina (blog, twit­ter, face­book, web) no pots evi­tar pen­sar com deu ser viure així.

Ah! La idea que se m’ha acu­dit avui sobre la feina és la rea­lit­za­ció molt didàc­tica d’un post per a expli­car com fun­ci­ona el pro­to­col SSL (https) que s’utilitza quan ens con­nec­tem a un lloc web “segur”.

Acabo de fixar-​​me mirant els arxius del blog que des que el vaig re-​​estrenar (gener de 2010) no havia escrit mai més de 5 entra­des en un mes. Amb aquesta, per tant, supero el llin­dar per pri­mer cop i man­tinc una mit­jana d’una publi­ca­ció al dia aquest agost. —És clar que escri­vint collo­na­des com aquesta… pot pen­sar, amb tota la raó del món, el lec­tor des­pis­tat que hagi vin­gut a parar aquí o els hipo­tè­tics segui­dors del fil RSS (hola?)

Sigui com vul­gui, això és un blog per­so­nal i aquesta la seva “uti­li­tat”. I si durant les vacan­ces s’ha con­ver­tit en una mena de diari per­so­nal de l’estiu, no és sinó per­què em ve de gust escriure’l.

I què he fet i dei­xat de fer avui?

Doncs avui no he anat a cami­nar. La pri­mera inten­ció era anar a pujar el Comapedrosa (per Andorra) que és un altre dels cims que em venia de gust fer; però vaig pen­sar que anar a fer trac­tes fron­te­rers amb la Guàrdia Civil amb el meu cotxe (que té la ITV cadu­cada des de fa uns tres mesos i un estat gene­ral lamen­ta­ble que crida força l’atenció –sobre­tot quan freno) pot­ser no seria el més intel·ligent al que puc dedi­car aquests dies. Anar-​​hi per la Vall Ferrera tam­poc ho con­tem­plava per­què hi aniré a prin­ci­pis de la set­mana que ve per fer la Pica i el Monteixo.

Amb tot ple­gat, he donat repòs a les cames (que també va bé) i des­prés d’esmorzar he anat fins a Blanes amb tren. Exagerant una mica: tota una odis­sea; sense exa­ge­rar: un viatge força incò­mode. Amb les obres de Sagrera el final de la línia R4 és a Sant Andreu Arenal, de manera que he hagut d’agafar el metro L1 per anar fins a Clot-​​Aragó i pren­dre la R1 cap a Blanes. Es dóna a més la cir­cums­tàn­cia que Blanes deu ser la única ciu­tat de la costa que no té l’estació de Renfe a pri­mera línia de mar, de manera que des­prés de les 3 hores de tren m’ha tocat cami­nar 20 minuts. Almenys, tot i patir un aire con­di­ci­o­nat irra­ci­o­nal i insà durant tot el tra­jecte, m’he recon­ci­liat amb Olive Kitteridge.

He arri­bat quan ja m’esperaven a punt per fer el ver­mut i dinar. Després de la sobre­taula, una llarga i pla­ent mig­di­ada a la platja. Ah! I tot i ser a la platja no m’he banyat: m’he dut­xat, del xàfec que ens ha cai­gut al damunt!

Sóc usu­ari de pro­gra­mari lliure des de fa molts anys. Si no ho recordo mala­ment, el pri­mer GNU/​Linux que vaig instal·lar fou el RedHat 6.0 (que segons he lle­git a la wiki­pe­dia, data de mit­jan 1999) fa 11 anys. També he pro­vat Mandrake (abans que es con­ver­tís en Mandriva), Fedora, Debian, Gentoo, Knoppix, Ubuntu i segu­ra­ment alguna altra dis­tri­bu­ció que m’ha fet grà­cia d’instal·lar. També m’he bara­llat un parell o tres de vega­des en aquests anys amb FreeBSD (sense massa èxit, tot sigui dit) i sem­pre he sigut (i sóc) defen­sor del pro­gra­mari lliure.

Però durant tots aquests anys també he anat fent ser­vir, per uns o altres motius, pro­gra­mari pri­va­tiu. A vega­des amb lli­cèn­cia i a vega­des sense, a vega­des per gust, a vega­des per­què no hi havia més remei. Actualment, per exem­ple, tinc un Sony Vaio W amb lli­cèn­cia de Windows 7 Starter que faig ser­vir prin­ci­pal­ment per la feina on la majo­ria d’aplicacions que hi tinc instal·lades són lliu­res (Firefox, Thunderbird, OpenOffice​.org, 7zip…) i no hi instal·lo GNU/​Linux per dos motius: 1) per poder jut­jar el Windows 7 amb una mica de cri­teri i 2) per no per­dre la garan­tia de la màquina. I tinc també un iMac i7 amb Snow Leopard “legal” però molt pro­gra­mari pri­va­tiu sense lli­cèn­cia. En el cas del mac no hi poso GNU/​Linux també per dos motius: 1) Snow Leopard em sem­bla un S.O. molt pràc­tic i 2) per no per­dre la garan­tia de la màquina.

De manera que em trobo amb dos ordi­na­dors amb un S.O pri­va­tiu quan fa cosa d’uns mesos tenia un únic por­tà­til amb GNU/​linux (pri­mer Debian Sid, des­prés Jaunty i Karmic) instal·lat des de feia més de 2 anys. D’entrada, crida l’atenció que no puc esco­llir el S.O. dels meus ordi­na­dors si no vull perdre’n la garan­tia. Això em sem­bla molt mala­ment i és una cosa con­tra la que, com a con­su­mi­dors, hau­ríem de llui­tar; però malau­ra­da­ment és un mal molt gene­ra­lit­zat. De fet, només conec Ahtec com a marca d’ordinadors que poden comprar-​​se sense S.O. i el meu ante­rior por­tà­til era Ahtec, sobre­tot, per aquest motiu.

Només per això, Stallman diria que he renun­ciat a la meva lli­ber­tat com a usu­ari d’ordinadors. I crec que, en part, tin­dria raó. Tanmateix, tinc la sort de no ésser un usu­ari a qui han enco­lo­mat un Windows 7 i un Snow Leopard, sinó que sóc per­fec­ta­ment cons­ci­ent dels avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents del pro­gra­mari lliure i dels ris­cos del pro­gra­mari pri­va­tiu i n’era en el moment d’adquirir els ordinadors.

És a dir, he esco­llit lliu­re­ment que bona part del pro­gra­mari que uti­litzo sigui pri­va­tiu (almenys durant un temps). Stallman diria més aviat que he renun­ciat, amb ple conei­xe­ment i per volun­tat prò­pia, a la meva lli­ber­tat. Des d’aquest punt de vista (i pot molt ben ser l’encertat) el meu cas és molt pit­jor que el d’un usu­ari que renun­ciés a aquesta lli­ber­tat sense ser-​​ne conscient.

Per altra banda, el meu conei­xe­ment sobre el pro­gra­mari lliure ha pro­vo­cat que hi hagi almenys 3 per­so­nes del meu entorn pro­per que esti­guin usant GNU/​Linux en els seus ordi­na­dors. Potser més de 3 si tenim en compte alguns dels alum­nes que he tin­gut en cur­sos de GNU/​Linux.

Tot ple­gat és força con­tra­dic­tori. Una altra con­tra­dic­ció de les mol­tes que car­rego… O pot­ser és que no con­si­dero que en el pla per­so­nal aquesta renun­cia sigui tan gran ni tan greu com la va plan­te­jar Stallman l’altre dia al Lacetània? Aquí em toca­ria par­lar, entre d’altres coses, de la meva posi­ció res­pecte la pri­va­ci­tat i la seguretat.

Això serà en un altre post…