De totes les per­so­nes que conec, diria que sóc qui té més per­fils en xar­xes soci­als i segu­ra­ment també qui –a diari– n’utilitza més. No ho dic com un fet posi­tiu, ni nega­tiu; sinó com això: un fet.

Des que vaig acce­dir per pri­mera vegada a Internet, al vol­tant de 1997, m’ha apas­si­o­nat aquest món. Ja no sé quina fou la meva pri­mera adreça de cor­reu elec­trò­nic, però sí que recordo amb nos­tàl­gia alguns dels llocs web que vaig crear a tots els hos­tings gra­tu­ïts de l’època (Tripod, Geocities, Lycos…), el Nescafib, el MUD Medina, etc. Portar un ker­nel Linux en un dis­quet de 3½ per a rei­ni­ciar els ordi­na­dors de lle­tres o psi­co­lo­gia de la UAB i con­fi­gu­rar (“robar”) una IP per acon­se­guir accés a Internet era, en aque­lla època, una cosa emo­ci­o­nant i pro­hi­bida. Utilitzar un ter­mi­nal no era cosa de fre­akys i/​o infor­mà­tics sinó la única manera de xate­jar abans del mIRC. Ara, tot ple­gat, ho trobo entranyable…

Dels 56 Kbps del meu pri­mer mòdem als 20 Mbps del rou­ter que tinc sobre la taula ha plo­gut molt. Ara el que ho peta són les xar­xes soci­als (social media, digueu-n’hi com vul­gueu) i, la veri­tat, con­ti­nuo tro­bant igual d’apassionant tot això en què s’ha con­ver­tit Internet. Facebook des­a­pa­rei­xerà, però la intel·ligència col·lectiva és aquí per quedar-​​se i farà can­viar –espero i desitjo– molts dels para­dig­mes actu­als de govern, art, entre­te­ni­ment, consum…

Però bé, dei­xem estar les bata­lle­tes i les espe­cu­la­ci­ons i tor­nem al que volia expli­car. Deia al prin­cipi que la meva vida 2.0 és molt activa. Deixeu-​​me fer memò­ria i il·lustrar-ho una mica. Escric aquest blog per­so­nal des de fa dos anys i abans en vaig tenir un altre (2006−2010). També vaig man­te­nir durant dos anys (2007−2009) un blog sobre GNU/​Linux ano­me­nat llen­got:~# i n’he comen­çat i aban­do­nat, que recordi, 3 o 4 més. A banda d’un blog, també man­tinc un tlog (tum­ble­log) a la pla­ta­forma Tumblr des del 2009 on hi poso con­tin­gut a diari. També a diari uso Twitter, Foursquare i Facebook (aquest dar­rer cada cop menys) i miro peri­ò­di­ca­ment els meus per­fils a Google+, Linkedin (l’eterna assig­na­tura pen­dent), Youtube, Flickr, Pinterest…

He pro­vat, ni que sigui per saber de què van o què apor­ten de nou, totes les xar­xes soci­als temà­ti­ques (ver­ti­cals, en diuen) que he tro­bat. De foto­gra­fia: 500px, Lomography, Instagram, Mytubo, PicPlz; de música: Last​.fm, Soundcloud, Mixcloud, Ping… de viat­ges: Wolpy, Dopplr, TripAdvisor; de consum/​productes/​serveis: Svpply, Lockerz, Bliquo, The Fancy; d’esports: Endomondo, RunKeeper, SportsTracker, Wikiloc, Cuspidis, BlooSee… i expe­ri­ments més o menys reei­xits: Path, Posterous, Diaspora, Waze, Buzz, Wave, StumbleUpon… I sé que me’n deixo unes quan­tes. Les úniques que conec i no he pro­vat són: Tuenti, Vk i hi5; no sé per­què… o sí.

Per fer via, estic fami­li­a­rit­zat com a mínim amb les més cone­gu­des. També he usat (i uso) múl­ti­ples apli­ca­ci­ons per a gestionar-​​les (els típics HootSuite, TweetDeck, etc, etc, etc.) o automatitzar-​​les i combinar-​​les (pot­ser no tan cone­gu­des: Iffft, Buffer, SGPlus, so on and so forth). Suposo que –tot i que odio l’expressió– puc ser con­si­de­rat un expert en xar­xes soci­als; però mai un com­mu­nity mana­ger. Tot i que alguna vegada m’han dit que podria ser-​​ho, crec que domino bé el mitjà/​canal (i això és indis­pen­sa­ble per a un CM), però el màr­que­ting i la comu­ni­ca­ció no són el meu fort (i entenc que això és encara més important).

I tot això, per què ho escrivia?

[Continuarà… pot­ser]

Santiago de Compostela és una ciu­tat mera­ve­llosa. Als car­rers del seu nucli antic –enve­ja­ble­ment ben con­ser­vat– hi ha molta vida i, tan­ma­teix, hom hi res­pira his­tò­ria. Caminant per qual­se­vol car­reró a par­tir de la famosa Praza do Obradoiro és tan sen­zill acostar-​​se a la barra d’un bar per degus­tar un alba­riño i una ració de pop o unes nava­lles, deixant-​​nos endur per l’alegria col·lectiva; com fan­ta­si­e­jar que ens tro­bem en una època pre­tè­rita, més fosca però igual­ment fas­ci­nant, absorts en la con­tem­pla­ció dels mil·lenaris car­reus que alcen les impo­nents tor­res de la Catedral. De debò que s’ho val: us ho recomano.

Vam anar-​​hi, no vull pas deixar-​​ho al tin­ter, con­vi­dats per Dinahosting; l’empresa on allotjo aquest blog. Fa deu o quinze dies, l’Alberto em va escriure un cor­reu per dir-​​me que Dinahosting cele­brava una festa de dis­fres­ses el diven­dres 17 i que m’hi con­vi­dava a mi i un(a) acom­pa­nyant. No era un mai­ling mas­siu, sinó un mis­satge amb el tracte per­so­nal i càlid que els és propi, on deia que els faria molta il·lusió que hi anés­sim. Ens paga­ven el vol i dues nits d’hotel per­què, des­prés de la festa, pogués­sim pas­sar el cap de set­mana conei­xent la seva ciutat.

Podeu intuir la meva sor­presa en lle­gir el cor­reu. Per quin motiu una empresa que fac­tura 8 mil·lions d’euros l’any m’hauria de con­vi­dar A MI, que en tres anys que fa que en sóc cli­ent no m’hi he gas­tat ni la mei­tat del que els deuen haver cos­tat els vols, l’excel·lent dinar i l’hotel? Bé, doncs hi vam anar, vam conèi­xer l’Alberto, el Carlos, l’Elisa, el Raul, l’Iván… i també la Vale, la María… i molta altra gent de la que malau­ra­da­ment ja no recordo el nom; vam conèi­xer l’empresa i ens va agra­dar molt la seva manera de ser, de pen­sar… i d’actuar en con­se­qüèn­cia. Ens va agra­dar cons­ta­tar que, fins i tot en aquest món en què vivim, te’n pots sor­tir sense neces­si­tat de ser un depre­da­dor. I vam riure molt!

Gràcies, amics de Dinahosting!

Ara mateix vaig a la deriva. No remo ni sé en quina direc­ció vull remar. Intueixo on vull anar, però no ho tinc clar. I tinc por. La vida és mera­ve­llosa, però no té cap sen­tit. Compartir, donar, esti­mar i no ser un covard. Crec que això és el més important.

Descansa en pau, avi.

Time is what we want most, but what we use worst

William Penn

En el con­text en què m’ha tocat viure, dis­po­sar de temps lliure és el luxe més gran de què gau­deixo; però quan bona part d’aquest temps l’has de pas­sar sol per­què les per­so­nes amb qui més et rela­ci­o­nes estan tre­ba­llant, o pla­ni­fi­ques amb una mica d’antel·lació a què el dedi­ca­ràs, o tens molta ini­ci­a­tiva… o l’acabes perdent.

A finals del 2010 vaig comen­çar un pro­jecte ano­me­nat R+D per­so­nal que incloïa, entre els seus objec­tius, millo­rar l’aprofitament de les meves vint-​​i-​​quatre hores dià­ries. En un pri­mer moment en vaig anar fent un segui­ment al blog (tal com vaig dir que faria) però de mica en mica vaig dei­xar de parlar-​​ne…

Com tot pro­jecte per­so­nal, R+D ha evo­lu­ci­o­nat amb el temps però que no en parli no vol dir que hagi mort. N’he obtin­gut alguns resul­tats posi­tius i ha com­por­tat cer­tes millo­res en la meva vida (algu­nes de les quals en perí­ode de tran­si­ció en aquest mateix moment).

No tot ha anat com volia, és clar. Només m’ho volia dir.