Descansa en pau, avi.

Time is what we want most, but what we use worst

William Penn

En el context en què m’ha tocat viure, disposar de temps lliure és el luxe més gran de què gaudeixo; però quan bona part d’aquest temps l’has de passar sol perquè les persones amb qui més et relaciones estan treballant, o planifiques amb una mica d’antel·lació a què el dedicaràs, o tens molta iniciativa… o l’acabes perdent.

A finals del 2010 vaig començar un projecte anomenat R+D personal que incloïa, entre els seus objectius, millorar l’aprofitament de les meves vint-i-quatre hores diàries. En un primer moment en vaig anar fent un seguiment al blog (tal com vaig dir que faria) però de mica en mica vaig deixar de parlar-ne…

Com tot projecte personal, R+D ha evolucionat amb el temps però que no en parli no vol dir que hagi mort. N’he obtingut alguns resultats positius i ha comportat certes millores en la meva vida (algunes de les quals en període de transició en aquest mateix moment).

No tot ha anat com volia, és clar. Només m’ho volia dir.

Som allò que fem repetidament. L’excel·lència, doncs, no és un acte, sinó un hàbit.

Aristòtil.

Em sembla que mai com avui, en apropar-me a la natura, me n’havia sentit tant allunyat. A horabaixa he visitat un amic que viu en un poble proper a Manresa i tot compartint conversa i un quinto he pres un brot de menta per a fregar-me les mans. He collit un manat d’espinacs del seu hort i m’ha regalat una dotzena d’ous de les seves gallines. Hem passejat, acompanyats per la gossa, fins a la vinya. Ja brotaven les primeres flors del raïm i la nostra porció de cel es tenyia de rojos i púrpures. —Sembla que hi haurà molt raïm, però encara poden passar tantes coses… Hem collit timó perquè en creix a la vora de la vinya. El meu avi en feia sovint de sopes de timó…

Podeu imaginar que tot plegat ha resultat tranquil i molt plaent; però a la vegada m’ha fet adonar que, sense haver-m’ho plantejat, visc ben allunyat d’aquesta vida senzilla marcada per un compàs natural inexistent a ciutat. Vida que és tan real (el més és opcional) com aquesta de twitters, tumblrs, i smartphones. D’esmorzar a la cafeteria i d’anar a córrer o a fer snowboard. No voldria, amb aquest text, fer una lloança de la vida al camp respecte de la ciutat (que donaria per un d’aquests inerts debats de Banda Ampla). Més aviat, pretenc reflexionar –enllaçant amb la primera part de la cita d’Aristòtil– sobre com el dia a dia em converteix en allò que sóc. No sóc com em penso ni com voldria. Sóc el que faig. Sóc el que vaig fer ahir, el que he fet avui, el que faré demà… i no sóc res més que això.

Demà el dia serà llarg. Posaré el despertador a les 7:30, però de ben segur que faré el ronso fins ben bé 3/4 de 8. Després de la dutxa de rigor, sortiré de casa sense esmorzar. Passaré pel quiosc a buscar el diari i esmorzaré –tot fullejant-lo– en una granja que hi ha al costat d’Àulia. Una mica abans de les 9 obriré i esperaré els alumnes d’un curs de formació ocupacional (per persones que es troben a l’atur). «Transmissió de dades», es diu el curs. Ja hem après força coses sobre xarxes i connectivitat, adreces IP, classes i àmbits… i demà farem els últims esquemes sobre paper, abans de llençar-nos cap a les pràctiques.

Aquest curs s’allargarà fins a les 13:00 i després tornaré a casa per dinar. Havent dinat encara m’hauré de barallar amb la instal·lació de VirtualBox 4 sobre Debian Squeeze ja que, no sé per quin motiu, no puc carregar el mòdul vboxdrv que resulta imprescindible. A les 19:00 he de ser a Vic per fer una classe de 3 hores de «Seguretat informàtica», de manera que abans de les sis ho hauria de tenir solucionat, perquè a classe necessitarem utilitzar una màquina virtual.

Amb tot plegat arribaré a casa a les 23:00 i encara hauré de sopar. Pa amb tomàquet i una mica d’embotit i formatge. Una estona a l’ordinador per repassar el correu (segurament no ho hauré pogut fer durant el dia), llegir uns quants feeds i distreure’m una estona abans d’anar a dormir. Per sort el dijous no tinc cap classe programada.

I a vosaltres, quin dia us espera demà?

Evernote. Fa res que la vaig descobrir i ara s’ha convertit en una de les meves aplicacions preferides. L’utilitzo a l’ordinador de casa, al netbook i al mòbil per a prendre notes i/o capturar informació que em sembla que podré necessitar més tard. M’encanta la possibilitat que té d’afegir caselles de verificació a les llistes, el fet que indexi els textos de les imatge que captures (de manera que llavors pots trobar-les fàcilment amb el cercador), la sincronització en tots els dispositius, l’organització mitjançant llibretes i etiquetes… En definitiva, collonuda i imprescindible!

Things. És l’aplicació GTD que fins ara se m’ha demostrat més útil. Temps enrere havia fet servir «Remember the Milk» però acabava per no fer-la servir perquè suposo que no m’aportava gran cosa. Things sí que la trobo útil. Creo projectes per agrupar tasques que he de fer i realment m’ajuda a no oblidar qüestions importants…

Google Calendar. Suposo que no cal dir gran cosa de Google Calendar, no? És collonut. Faig servir tres calendaris amb colors diferents per a qüestions laborals, personals i de lleure i amb el widget que tinc a la pantalla principal del meu Android sempre tinc ben present el següent compromís. Si és especialment important que no me n’oblidi afegeixo notificacions per e-mail o, encara millor, per SMS (que a més són gratuïts).

I en què consisteix el tancament del dia? Actualment són 6 passos…

1.Repassar mentalment com ha anat el dia. És tan simple com fer l’esforç de recordar a què he dedicat les franges de temps més rellevants del dia i això ja m’ajuda a recuperar els esdeveniments més destacats de la jornada.
2.Revisar el CIA. El CIA és una aplicació de la feina que és important mantenir actualitzada. Si se m’ha escapat alguna cosa, l’hi anoto abans d’anar a dormir.
3.Revisar el Things. Bàsicament comprovar si alguna de les tasques que m’havia proposat per avui ha quedat pendent; i si és així, re-planificar-la per l’endemà o per un altre dia.
4.Revisar el correu electrònic (personal i laboral). Un dels hàbits que he canviat és l’ús que faig del correu electrònic (demà miraré d’escriure un post al respecte) i això implica una revisió al final del dia.
5.Planificar el dia següent. Bàsicament es tracta de fer un cop d’ull al Calendar per tenir presents els esdeveniments que ja tenia programats per l’endemà i hi intercalo temps per a dedicar a les tasques del Things que vull fer. Crec que és important planificar un temps per dedicar a les tasques si realment volem treure profit d’un GTD…
6.Marcar que he fet el tancament. La idea em va venir en llegir el post «El método Jerry Seinfeld para formar hábitos» i la veritat és que funciona. En el meu cas l’aplico, d’una manera molt infantil però pràctica, enganxant un gomet al calendari de paper.

Ho he fet durant tot el gener i n’estic ben content. Gràcies al gomet no me n’oblido, m’ajuda a treure més profit dels dies i a sentir-me més satisfet… i, molt important, a mantenir el dia a dia a una velocitat pausada!

La majoria d’activitats que faig, les faig perquè m’agraden i de bon grat; però en totes elles puc millorar i ser més eficient. Les que faig per afició perquè vull saber-les fer més bé i les que faig per “obligació” perquè no sempre les faig tan bé com podria i perquè, és clar, també puc aprendre’n molt més. És a dir, que no hi ha massa res de nou ni d’ambiciós. Sigui el que sigui, de cara a poder-ne fer una avaluació posterior, he dividit aquest desenvolupament en tres àrees i em plantejo diversos projectes per al primer trimestre de l’any.

1Àmbit personal

1.1. Productivitat i organització

Tinc la sensació que la meva relació amb la tecnologia ha canviat en els darrers mesos. No podria explicar-ho ben bé (per això parlo de sensació) però és quelcom que entenc com a positiu. També sento que controlo una mica millor el meu temps i que no vaig tant a remolc de les obligacions com m’ha passat des de xic. Sempre he dit que sóc una persona més aviat desorganitzada i més d’un cop m’havia proposat canviar-ho sense massa èxit. A dia d’avui me n’estic sortint força bé gràcies, sobretot, a la voluntat però també a certes eines que m’hi ajuden. El primer repte per aquest primer trimestre és acabar de dominar aquestes eines, adaptar-les a les meves necessitats així com adaptar-me jo als canvis que implica el seu ús i, en definitiva, consolidar aquesta organització personal que reverteix en major productivitat i satisfacció d’una forma natural.

1.2. Estalvi i consum responsable

Aquest desembre he fet un –podríem dir-ne– balanç econòmic personal (quina gran eina els fulls de càlcul!) que m’ha servit per a un parell de coses. Per constatar que els meus nivells de despeses i d’ingressos són perillosament propers i per classificar correctament totes les despeses (que també fa reflexionar!)

A l’octubre em vaig haver de comprar un cotxe…

Hi ha un percentatge molt important de despeses fixes!

De cara al 2011 em proposo controlar millor com gasto per tal d’estalviar una mica i sobretot veure quins hàbits puc canviar per a consumir d’una forma al més responsable i ètica possible.

1.3. Participació

Un altre àmbit de desenvolupament en el qual voldria millorar és la participació (implicació social). És una de les meves assignatures pendents sobre la qual he estat reflexionant. Aquesta la mantindré d’una forma més privada (no cal publicar-ho tot tampoc!, oi?) però forma part dels reptes per al 2011…

2Àmbit laboral

2.1. Reciclatge

De no haver exercit mai com a enginyer informàtic tinc els coneixements i les habilitats de programació més aviat rovellades (essent benèvol amb mi mateix); però ara hi ha un parell de projectes laborals a mig termini que em plantegen el repte de reciclar-me –encara que sigui poc– en matèria d’aplicacions web; una disciplina que sempre m’ha agradat. Així doncs, durant aquest primer trimestre em proposo posar-me al dia i començar a treballar en les aplicacions que vull (he de) fer.

2.2. Millora

Per a estar més satisfet amb la feina que faig hi ha tres qüestions elementals que considero millorables i que començaré a afrontar aquest 2011:

• Les meves capacitats pedagògiques
• La preparació dels cursos (no tant de cadascuna de les sessions sinó del curs globalment)
• L’adaptació als processos de qualitat de l’empresa

3Àmbit formatiu

Per acabar, també hi ha un conjunt d’aficions a les quals voldria dedicar sinó més temps, almenys més esforços. D’entrada:

3.1. Cuina

Parlo de cuina diària, senzilla. Hi ha certs plats que em surten bastant bé però que vull consolidar (i anotar-ne bé la recepta) i d’altres que no he preparat mai i amb els quals em vull atrevir. Per exemple: paella, fideuà, carn d’olla, postres…

3.2. Fotografia

Tot i que porto anys i panys fent fotos sóc un absolut novell en aquest art; però des que em vaig comprar una càmera reflex digital he descobert que m’ho passo molt bé amb el Lightroom “revelant” les fotos que faig.

El meu interès se centra en treure més rendiment de la càmera (és a dir, tenir un major coneixement de la teoria fotogràfica), formar-me un criteri sobre la composició i el revelat que sigui capaç d’argumentar i que vagi –una mica– més enllà de la mera preferència personal; i continuar aprenent a usar programari fotogràfic ja que tinc un ordinador que m’ho permet!

3.3. Estudis

Tinc 30 anys i dues carreres començades però cap d’acabada. Enginyeria superior informàtica (92% acabada i projecte aprovat) i filologia catalana (11% acabada). La veritat és que no em preocupa massa disposar o no dels títols, però la conjuntura que presenta el 2011 afavoreix que, almenys, em plantegi què vull fer amb aquests expedients oberts.

Per ara, això és tot. De tots aquests projectes, en les diverses àrees, n’hi ha que ja els tinc ben rumiats i embastats i d’altres als quals encara he de donar corda. En qualsevol cas tot són projectes que vull formalitzar i dels que aniré publicant cosetes durant aquest any nou que d’aquí una estona sortiré a buscar. Segons l’èxit i la satisfacció que en resulti, de tot plegat, aniré afegint noves àrees i nous projectes…

Sigui com vulgui, que tingueu un molt bon 2011!

La felicitat és efímera i instantània, pràcticament un estat d’ànim puntual. Es pot ésser feliç amb una tassa de te i un llibre, corrent 5 quilòmetres o prenent una cervesa. Diria que no fa falta passar-s’ho bé i ni tan sols estar content. L’humor és clau. I la bellesa.

Potser la felicitat no és gran cosa més que la incerta sensació d’haver capturat allò de bell, d’únic, de graciós en un gest; d’un moment…

L’aprofitament del temps és quelcom ben subjectiu, és clar; potser derivat d’una motivació prèvia i unes expectatives. Rau, en bona part, en la diversitat. En un fràgil equilibri entre la planificació i el saber gaudir dels imprevistos. No sé fins a quin punt té a veure amb la felicitat.

Ahir al vespre, tot fent una cervesa amb els amics vam arreglar una mica el món i, més concretament, el país. Vam repassar el que més ens havia cridat l’atenció de la campanya, de la propaganda electoral, de les enquestes… vam revisar i criticar les diverses opcions de vot; i vaig acabar de decidir el meu vot. He votat en negre: PIRATA.CAT descartant altres opcions que m’havia plantejat: Des de baix, el vot nul o l’abstenció. Dubto molt que els pirates puguin abordar el Parlament, tot i que m’agradaria, així que els he votat per aportar-hi el meu granet de sorra i perquè em sembla un experiment prou lloable això de l’aplicació de les TIC a la democràcia directa.

Havent dinat el dia ha fet un tomb que m’ha asserenat el cap. He anat a l’Aroma per prendre un te de canyella amb l’esperança que hi hagués –per fi– el diari que tenia ganes de fullejar. I sí, hi era. A l’Aroma hi ha bon te i bon cafè i és un lloc agradable per a llegir-hi. El diari m’ha agradat. He trobat especialment agradable la maquetació, el disseny i la combinació de colors i tipografies. Fàcil de llegir, visual, de titulars austers, didàctic i traspuant il·lusió i empenta. Realment feia falta en aquest país un diari com aquest. M’ha agradat que no hi hagués horòscops.

Ara es presenta un vespre en què tinc ganes de seguir els resultats de les eleccions. A veure què ens espera…

Per sort un dia em vaig adonar que això no podia ser. Que si em relaciono amb persones, si treballo per a les persones, de fet; és important que em pugui dirigir a elles pel seu nom. Aleshores sí que vaig fer un descobriment: si no recordo el nom d’algú no és perquè «sigui un desastre» o «no tingui memòria», sinó perquè aquesta persona en concret m’importa més aviat poc. A la feina això canvia una mica perquè no em presenten dues o tres persones sinó que són entre 10 i 15 cada vegada les que es presenten a si mateixes i aquí sí que hi comença a intervenir també la memòria a banda de l’interès.

En aquest cas, com que l’interès el tinc, el que faig el primer dia de classe és un croquis de l’aula amb els noms de tothom i la seva ubicació. Cada vegada que algú intervé a classe o interacciona amb mi o algun company miro posteriorment el seu nom si no el recordo. Aquesta senzilla pràctica m’ajuda a associar noms i cares a les intervencions i és el que em va millor perquè de seguida recordo qui és qui. Intento sempre que a la segona sessió del curs ja em pugui dirigir a tothom pel seu nom.

Escric aquesta reflexió perquè la setmana passada vaig començar un curs (com a alumne) i el professor (en David) va engegar la classe fent-nos presentar –com és habitual– i em va fer l’efecte que no escoltava pas els nostres noms (sí, en canvi, el que li explicàvem de nosaltres) a mida que els hi dèiem; just després d’haver-se excusat dient que era… sí, ho heu endevinat: «un desastre amb els noms».

Tot és qüestió de voluntat. Ho sé jo que també sóc un desastre amb els noms ;-)

La pregunta que m’han fet avui no ha estat un simple «I com és que no portes rellotge?» sinó un «No portes rellotge per principis o per què ets pobre?» (el to era humorístic, eh! ho aclareixo perquè així llegit sembla una pregunta impertinent i no l’he interpretada pas com a tal). És una pregunta, això sí, sorprenent. Què vol dir «no portar rellotge per principis»? que sóc algú especial, únic, deslligat de l’esclavitud dels horaris, de les presses de la nostra societat i bla, bla, bla… home, des que a la universitat vaig sentir una reflexió del mestre Basart al voltant del temps, sempre que sento algú excusant-se amb el tan concorregut «no tinc temps!», no puc evitar pensar que «el mateix que tothom!»; però vaja, ni de bon tros! Porto sempre a la butxaca un estri que em manté permanentment connectat a Internet, que m’informa de l’hora i també de gran quantitat de banalitats. No, definitivament no puc dir que no porto rellotge per principis. I perquè sóc pobre… doncs home, sí que la meva situació econòmica és més aviat lamentable; ara, per sort, si volgués un rellotge me’l podria comprar! (potser no aquest mes, però el que ve…)

De rellotge no en tinc ni en porto perquè quan tenia 16 o 17 anys vaig caure amb la moto i se’m va trencar. Ningú me’n va regalar cap més i tampoc el vaig trobar a faltar prou com per comprar-me’n un jo. Arran d’aquell accident, per curar-me les ferides de les mans i els braços, a l’hospital em van tallar els braçalets de cuir que duia, com tants adolescents, i no n’he tornat a dur des d’aleshores. Estic tan acostumat a dur els braços nus que no sabria pas tornar-ne a dur. De collarets si que n’he dut alguna vegada, per presumir de ves a saber què –suposo. Per exemple quan vivia a Menorca (l’estiu del 2006) me’n vaig comprar un de llavors vermelles que m’agradava força i amb l’aigua les llavors es van fer malbé… però això ja és una altra història. Ara només estic ornamentat a base de nafres gràcies a una genètica no particularment afavorida per a la bona cicatrització.

I ja me’n vaig a dormir.