Com un hom esdevé postmaterialista?
Un nadiu nord-americà va explicar al seu nét que sentia que hi havia dos llops lluitant al seu interior. «Un dels llops és violent, ple de set de venjança. L’altre és afectuós i compassiu». El nét li va preguntar: «Quin dels llops vencerà al teu cor?». «Aquell al qual alimenti», va respondre l’ancià.
Després de la lectura del llibre de què parlava en el darrer apunt: Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, de Jordi Pigem (la citació és del capítol 5, pàg. 76) entenc que:
- La crisi és el moment decisiu del curs d’una malaltia. Per tant, per si mateixa, no té connotacions positives ni negatives.
- A través del materialisme l’home s’ha desvinculat de la natura. Només té valor allò quantificable. Només existeix allò mesurable.
- El consum és la raó única de la nostra existència.
- Aquesta societat hiperactiva ja ha superat el seu zenit (peak oil day) i ara decau. La crisi actual no és tant econòmica com estructural.
Pigem proposa que hem de reconciliar-nos amb la Terra i les altres espècies. Cal que ens adonem que som gràcies als altres. Del cogito, ergo sum de Descartes al ets, per tant, existeixo de Satish Kumar. La nostra actitud vers l’univers és el canvi que el món necessita, tal com il·lustra la citació inicial.
Però… amb això n’hi ha prou? I com es passa del saber al sentir?
